Jean Renoir (15 de setembre de 1894 - 12 de febrer de 1979) va ser un director de cinema, guionista i actor francès. Com a director de cinema i actor, va realitzar més de quaranta pel·lícules des del cinema mut fins a finals de la dècada del 1960. Les seves pel·lícules La Grande Illusion (1937) i La Règle du jeu (1939) són citades sovint per la crítica entre les millors pel·lícules que s'han fet mai. Són obres clau dins del desenvolupament de la història del cinema francès entre 1930 i 1950, abans que s'iniciés a França la Nouvelle vague. La influència sobre el cinema de François Truffaut és especialment notable. Renoir va ser classificat per l'enquesta de crítics Sight & Sound de BFI l'any 2002 com el quart millor director de tots els temps. Entre els nombrosos honors acumulats durant la seva vida, va rebre un premi de l'Acadèmia a la seva trajectòria el 1975 per la seva contribució a la indústria del cinema. Renoir era fill del famós pintor impressionista Pierre-Auguste Renoir i oncle del director de fotografia Claude Renoir. Va ser un dels primers cineastes a ser conegut com a autor.
Biografia Després d'uns estudis mediocres, Jean Renoir s'allista en el cos de dragons el 1912. Soldat durant la Primera Guerra Mundial, servirà en l'aviació a partir de 1916. Patix una ferida en la cama que el farà coixejar tota la vida.
A diferència d'altres cineastes, no va iniciar-se en la direcció de pel·lícules fins 1924. La seva inspiració procedia de pel·lícules de Hollywood, però van ser els films Esposes frívoles (Erich von Stroheim, 1921) i Le brasier ardent (Mosjoukine) les que van ser determinants en la seua futura carrera com a cineasta.
El 1920, es va casar amb una de les models de son pare, Andrée Heuchling, i va obrir un taller ceràmic.(Archives des Alpes-Maritimes, Cagnes-sur-Mer,acte de publication de mariage N° 1, dressé le 6 janvier 1920, vue 2/89 et acte de mariage N°4, dressé le 24 Avril 1920, avec mention mariage et dissolution, vue 19/89)
El seu primer llargmetratge, La Fille de l'eau (1924), és una faula bucòlica amb estètica impressionista, en el qual participen la seua jove esposa, que havia adoptat el pseudònim de Catherine Hessling, i el seu germà major, Pierre Renoir. Es tractava, com la majoria de les seves primeres pel·lícules, d'una expressió d'admiració pel personatge principal – la seva dona. Marcant una tendència que duraria al llarg de la sva vida, Renoir supeditava la narració a la creació de personatges, en aquest cas la seva dona.
La tèbia acollida que es dispensa a la pel·lícula no desanima el cineasta, que poc després s'aventurarà en una costosa producció, Cançó de bressol, basada en la novel·la homònima de Émile Zola, el 1926. Per a finançar-la vendrà uns quants dels llenços de son pare que havia heretat. Més avant es llançarà a una sèrie de pel·lícules d'inspiració diversa (La Petite Marchande d'allumettes, basada en el relat de Hans-Christian-Hans-Christian Andersen, 1928; Tire-au-flanc, comèdia militar, 1928; On purge Bebé, basat en Georges Feydeau, 1931) que no sempre van convèncer el públic.Jean Renoir, Ma vie et mes films, Flammarion, Paris, 1974
El període realista La Berganta (1931) marca un canvi en l'obra de Jean Renoir. És una de les primeres pel·lícules sonores, adaptada partint d'una novel·la de Georges de La Fouchardière; La Berganta va donar a Michel Simon un dels seus millors papers, el d'un petitburgués zelós, assassí i desmanotat.
Després de La Nuit du carrefour (basada en Georges Simenon, 1932), en la qual Pierre Renoir interpretava al comissari Maigret, el director dirigirà una sèrie impressionista d'obres mestres: Boudou salvat de les aigües (una altra vegada amb Michel Simon, 1932), El crim de Monsieur Lange (amb Jules Berry, 1935), Una partida de camp (1936) en la qual el seu nebot Claude Renoir és l'autor de la fotografia, i Els baixos fons (amb Louis Jouvet, 1936). Buscant inspiració en les novel·les de Gorki o en els relats de Maupassant, Jean Renoir demostra un agut sentit de la realitat, que posa al servei d'un autèntic naturalisme poètic.
El compromís polític miniatura|Gabrielle i Jean (Jean Renoir infant amb la seva dida Gabrielle Renard, obra de Pierre-Auguste Renoir, 1895) A poc a poc anirà buscant la col·laboració de Jacques Prévert i Roger Blin, que donen a la seua producció una dimensió obertament política, marcades per les idees del Frente Popular: La vie est à nous, (1936), El crim de Monsieur Lange, La Marsellesa, (1938). Aquesta tendència obrirà el camí al neorealisme italià. Abans de la Segona Guerra Mundial, Jean Renoir tracta de promoure un missatge de pau amb La gran il·lusió (1937), en la qual participen (en un homenatge) son pare espiritual Erich von Stroheim i Jean Gabin. En La bèstia humana (1938), tracta de posar davant de la pantalla els compromisos socials de l'època. En la seua obra mestra, La Règle du jeu (1939), preveu l'afonament dels valors humanistes i traça un quadro sense cap condescendència sobre els costums de la societat francesa.
L'etapa estatunidenca esquerra|miniatura|Jean Renoir Sewing, d'Auguste Renoir, vers 1899, Institut d'Art de Chicago.
miniatura|Gabrielle Renard i Jean, pintat per Auguste Renoir (1895-1896).
miniatura|La família d'Auguste Renoir (73, rue Caulaincourt, París) cap a 1902-1903: Auguste Renoir, la seva dona Aline Charigot sostenint Claude, Jean (amb boina) i Pierre. Exiliat en els Estats Units el 1940 (deixarà inconclusa una adaptació de Tosca de Victorien Sardou, que al final rodarà Carl Koch), Jean Renoir adquirix la nacionalitat estatunidenca. Encara que s'adapta difícilment a l'univers de Hollywood, dirigix a pesar de tot algunes pel·lícules per encàrrec, en especial pel·lícules de propaganda, com Aquesta terra és meva, amb Charles Laughton el 1943 o Salute to France 1944 i adaptacions literàries (Memòries d'una donzella, basat en Octave Mirbeau, 1946), abans de viatjar a l'Índia per a rodar El riu (The River, 1951), pel·lícula en color, contemplativa i serena, amb un humanisme a vegades desencantat. Aquesta pel·lícula desenvoluparà una important influència en el mateix cine de l'Índia.
Les seues últimes pel·lícules De tornada a Europa a principis dels anys 1950, Jean Renoir encara rodarà Li Carrosse d'or (basat en Prosper Mérimée, 1952), French Cancan (amb Jean Gabin i Françoise Arnoul, 1955), Elena i els hòmens (amb Ingrid Bergman i Jean Marais, 1956) i Li Caporal épinglé (basat en Jacques Perret, 1962).
En trobar-se cada vegada amb més grans dificultats per a produir la seua pel·lícules, es dedica a la televisió (Li Petit Théâtre de Jean Renoir, 1969-1971) i es dedica amb major interés a l'escriptura: publica un llibre sobre son pare, Renoir, mon pare (1962), la seua autobiografia, La meua vida i les meues pel·lícules (1974), un assaig (Escrits 1926-1971, 1974), algunes obres de teatre (Orvet, 1955) així com diverses novel·les (Els Quaderns del capità Georges, 1966; El crim de l'anglés, 1979).
El 1970, es retira i se'n va a viure a Beverly Hills, on mor el 1979.
Filmografia alt=Jean Renoir en Chasseur|miniatura|Jean Renoir com a caçador d'Auguste Renoir, 1910, Museu d'Art del Comtat de Los Angeles.
Director 1924: Catherine (únicament projectat en privat) 1925: La Fille de l'eau 1926: Nana 1927: Sur un air de charleston 1927: Une vie sans joie 1927: Marquitta 1928: La Petite Marchande d'allumettes 1928: Tire-au-flanc 1928: Le Tournoi dans la cité 1929: Le Bled 1931: On purge bébé 1931: La Chienne 1932: La Nuit du carrefour 1932: Boudu sauvé des eaux 1932: Chotard et Cie 1933: Madame Bovary 1935: Toni 1936: Le Crime de monsieur Lange 1936: Partie de campagne 1936: La vie est à nous 1936: Les Bas-fonds 1937: La Grande Illusion 1938: La Marseillaise 1938: La Bête humaine 1939: La Règle du jeu 1941: L'Étang tragique 1943: Vivre libre 1945: L'Homme du Sud 1946: Le Journal d'une femme de chambre 1946: Salut à la France 1947: La Femme sur la plage 1951: Le Fleuve 1953: Le Carrosse d'or 1955: French Cancan 1956: Elena et les Hommes 1959: Le Testament du docteur Cordelier 1959: Le Déjeuner sur l'herbe 1962: Le Caporal épinglé 1971: Le Petit Théâtre de Jean Renoir
Actor o locutor 1924: Katherine: el subprefecte 1930: Die Jagd nach dem Glück de Rochus Gliese: Robert 1936: Partie de campagne: Pare Poulain 1936: La vida és nostra: el propietari del bistrot 1938: La bèstia humana: Cabuche 1939: La Règle du jeu: Octava 1959: El testament del doctor Cordelier: ell mateix com a presentador 1971: Petit Teatre de Jean Renoir: ell mateix com a presentador
Teatre Escenificació 1954: Representació única de Juli Cèsar de William Shakespeare a les arenes d'Arles,Pour un portrait de Jean Renoir, écrivain sur cinematheque.fr decoracions realitzades pel pintor Guy Renne. 1955: Orvet de Jean Renoir, Teatre del Renaixement
Adaptació 1957: Le Grand Couteau de Clifford Odets, dirigit per Jean Serge, teatre Bouffes-Parisiens, estrenat el 4 octubre 1957
Publicacions Orvet, obra en tres actes, París, Gallimard, 1955 Renoir, biografia, París, Hachette, 1962; reedició sota el títol Pierre-Auguste Renoir, el meu pare, Gallimard, col·lecció Folio, 1981 (Premi Charles-Blanc de l'Acadèmia Francesa el 1963)« Prix Charles-Blanc », www.academie-francaise.fr. Els quaderns del capità Georges, París, Gallimard, 1966 La meva vida i les meves pel·lícules, París, Flammarion, 1974; edició revisada i corregida: La meva vida i les meves pel·lícules, París, Flammarion, col·lecció “ Camps » n 501, 2005 Escrits 1926-1971, París, Pierre Belfond, 1974 Carola, obra en tres actes, L'Avant-Scène Théâtre no 597; emès per la televisió estatunidenca The Heart at Ease, París, Flammarion, 1978 Julienne i el seu amor seguit de En avant Rosalie, París, Henri Veyrier, 1978 El crim de l'anglès, París, Flammarion, 1979 Genevieve, París, Flammarion, 1979 Cartes d'Amèrica, París, Presses de la Renaissance, 1984
Honors Passeig de la Fama de Hollywood: estrella inaugurada el 8 de febrer de 1960 al 6212 Hollywood Blvd Commandeur de la Légion d'honneur el 1977
Premis 1936 Premi Louis-Delluc per Les Bas-fonds Festival de Cinema de Venècia 1937: premi a la millor aportació artística per La Grande Illusion Festival de Cinema de Venècia 1946: Premi Internacional de la Crítica per L'Homme du sud Festival de Cinema de Venècia 1961: premi internacional per a Le Fleuve Oscars 1975: Oscar honorífic
Nominacions i seleccions Festival de Cinema de Venècia 1937: en competició per la Copa Mussolini per La Gran Il·lusió Festival de Cinema de Venècia 1939: en competició per la Copa Mussolini per La bèstia humana Oscars 1946: Oscar al millor director per The Man from the South Festival de Cinema de Venècia 1961: en competició pel Lleó d'Or per Le Fleuve Berlinale 1962: en competició per l'Ós d'Or per Le Corporal épinlé
Homenatges Un carrer Jean-Renoir es va inaugurar l'any 1994 al barri de Bercy del 12 districte de París. Un col·legi porta el nom de Jean Renoir a Bourges. El Lycée Francès Jean-Renoir de Múnic. Diversos cinemes, per exemple a Ais de Provença i Lo Martegue. L'institut universitari Auguste i Jean Renoir porta el nom del director i del seu pare, a Angers Un carrer i una llar d'infants porten el nom de Jean Renoir a la ciutat de Noisy-le-Sec Un complex escolar (antic institut Frémin) porta el nom de Jean Renoir a Bondy
Referències
Vegeu també Cines Renoir Bibliografia 1979: Jean Renoir: Entretiens et propos (Jean Narboni, ed.), Paris: Éditions de l'étoile/Cahiers du Cinéma, entrevistes. 1981: Œuvres de cinéma inédités (Claude Gauteur, ed.), Paris: Gallimard, synopses and treatments. 1984: Lettres d'Amérique (Dido Renoir & Alexander Sesonske, eds.), Paris: Presses de la Renaissance , correspondència. 1989: Renoir on Renoir: Interviews, Essays, and Remarks (Carol Volk, tr.), Cambridge: Cambridge University Press.