Bartolomé Esteban Murillo (Sevilla, batejat l'1 de gener de 1618 – 3 d'abril de 1682) fou un pintor andalús del . Format en el naturalisme tardà, va evolucionar cap a fórmules pròpies del barroc ple amb una sensibilitat que de vegades anticipa el Rococó en algunes de les seves més peculiars i imitades creacions iconogràfiques com la Immaculada Concepció o la figura infantil del Bon Pastor. Personalitat central de l'escola sevillana, amb un elevat nombre de deixebles i seguidors que van portar la seva influència fins ben entrat el , va ser també el pintor espanyol més conegut i més apreciat fora d'Espanya, l'únic que Sandrart va incloure a la seva Academia picturae eruditae de 1683, amb una breu i fabulada biografia i també amb lAutoretrat del pintor gravat per Richard Collin.Waterhouse 1982: p. 101. Condicionat per la clientela, en la seva majoria formada per eclesiàstics, el gruix de la seva producció està format per obres de caràcter religiós, però a diferència de la resta dels grans mestres espanyols del seu temps va cultivar també la pintura de gènere de forma continuada i independent.Pérez Sánchez 1992: p. 349.
Vida i obra Possiblement va néixer els últims dies de l'any 1617 perquè va ser batejat a la parròquia de Santa María Magdalena de Sevilla l'1 de gener de 1618. Era el fill menor d'una família de catorze germans. El seu pare, Gaspar Esteban, era un cirurgià barber a qui de vegades es donava tractament de batxiller,Navarrete Prieto 2009: p. 17. i la seva mare s'anomenava María Pérez Murillo, de qui va prendre el cognom per a signar la seva obra. En morir els seus pares quan tan sols tenia 10 anys, va quedar sota la tutela d'una de les seves germanes grans, Ana, casada amb un barber cirurgià de nom Juan Agustín de Lagares. Bartolomé mantindria molt bona relació amb la parella, perquè no es va mudar de domicili fins al seu matrimoni, el 1645. L'any 1656, ja vidu, el seu cunyat el va nomenar marmessor testamentari.Valdivieso González 2010: p. 16-19.
El 1645 Murillo va contreure matrimoni amb Beatriz Cabrera, filla d'una família d'argenters, amb qui va tenir almenys nou fills, dels quals únicament cinc -la més petita de quinze dies- van sobreviure a la mare, que morí el 31 de desembre de 1663.En el seu testament, declarant-se dona legítima de Bartolomé Murillo i fent-se anomenar «la Señora Beatriz de Sotomayor y Cabrera», deixava per hereus els seus fills José Esteban Murillo, de catorze anys, Francisca Murillo, de nou, Gabriel Murillo, de vuit, Gaspar Esteban, de dos, i a «Maria Morillo (sic) que així vull que es digui d'edat de 15 dies». També declarava no saber escriure.(Kinkead 2006: p. 365-366) Solament un del fills, Gabriel (1655-1700), sembla haver seguit l'ofici patern per a qui, si creiem a Palomino, era subjecte de bones qualitats i «més grans esperances». Gabriel marxà a les Índies el 1678, gairebé no complerts els vint anys, on arribà a ser Corregidor de Naturals, d'Ubaque (Colòmbia),Ortega Ricaurte 1965: Letra M, parte 6.
Formació i primers anys miniatura|La Mare de Déu amb fra Lauteri, sant Francesc d'Asís i sant Tomàs d'Aquino, cap a 1638-1640, oli sobre llenç, 216 x 170 cm, Cambridge, Museu Fitzwilliam. Una cartel·la a l'angle inferior dret explica el contingut d'aquest inusual assumpte, en el que la Mare de Déu aconsella el franciscà fra Lauteri, estudiant de teologia, la consulta de la Summa Theologiae de l'aquinatense per resoldre els seus dubtes de fe. Quasi no es tenen notícies documentals dels primers anys de vida de Murillo i de la seva formació com a pintor. Consta que el 1633, quan tenia quinze anys, va sol·licitar llicència per marxar a Amèrica amb alguns familiars. Segons el costum de l'època, durant aquests anys o una mica abans, deuria iniciar la seva formació artística. Encara que no existeix cap document, és molt possible que es formés al taller del seu parent Juan del Castillo —com afirmà Antonio Palomino—, un respectat artista de Sevilla, i on aviat Murillo començà a destacar d'entre els deixebles. La influència de Castillo s'adverteix amb claredat en les que, probablement, siguin les obres més primerenques conservades de Murillo, les dates d'execució de les quals podrien correspondre al voltant de 1638-1640: La Mare de Déu lliurant el rosari a Santo Domingo (Sevilla, Palau Arquebisbal i antiga col·lecció del comte de Toreno) i La Mare de Déu amb fra Lauteri, sant Francesc d'Asís i sant Tomàs d'Aquino (Cambridge, Fitzwilliam Museum), de dibuix sec i alegre colorit.Angulo Iñíguez 1982: p. 55.«Catálogo» 1982: p. 106.Roldan 2009: p. 202-205.
Segons Palomino, en deixar el taller de Juan del Castillo, Murillo estava prou qualificat per a «mantenir-se pintant de fira (això aleshores prevalia molt), i va fer una partida de pintures per carregar cap a les Índies. Havent-hi adquirit per aquest mitjà un «tros de cabal», va passar a Madrid, on amb la protecció de Diego Velázquez, el seu paisà (...), va veure moltes vegades les eminents pintures de Palau».Palomino 1724: p. 420. Encara que no és improbable que en els seus començaments, com d'altres pintors sevillans, pintés quadres de devoció per al lucratiu comerç americà,Tractes comercials de diversa naturalesa amb el «Nou Món» es documenten en diferents moments de la seva carrera posterior (Kinkead 2006: p. 355-356 i 361-362.) res no indica que viatgés a Madrid en aquestes dates, com tampoc és probable que realitzés el viatge a Itàlia que li va atribuir Sandrart. El mateix Palomino va desmentir ja aquest viatge, després d'investigar la qüestió, segons deia, amb «exacta diligència». Fora d'això, la infundada suposició d'un viatge a Itàlia, segons pensava el cordovès, naixia del fet «que els estrangers no volen concedir en aquest art el «llorer de la Fama» a cap espanyol, si no ha passat per les duanes d'Itàlia: sense advertir, que Itàlia s'ha transferit a Espanya en les estàtues, pintures eminents, estampes, i llibres; i que l'estudi del natural –amb aquests antecedents– a totes parts abunda».Palomino 1724: p. 421. El mateix Palomino, que havia arribat a conèixer-lo encara que no el tractés, deia haver escoltat altres pintors que en els seus primers anys «s'havia estat tancat tot aquell temps a casa seva estudiant pel natural, i que d'aquesta sort havia adquirit l'habilitat». Aquesta habilitat artística és la que, en exposar les seves primeres obres públiques, pintades per al convent dels franciscans, va fer possible que es guanyés el respecte i l'admiració dels seus paisans, els quals fins aquest moment res no sabien de la seva existència i progressos en l'art.Palomino 1724: p. 420-421. En qualsevol cas, l'estil que es manifesta a les seves primeres obres importants, com són les citades pintures del claustre petit del convent de sant Francesc, va poder aprendre-ho sense sortir de Sevilla estudiant els artistes de la generació anterior, com Zurbarán i Francisco Herrera el Vell.
Sevilla en el Sevilla era a començaments del el «paradigma de ciutat». Ostentava el monopoli del comerç amb les Índies i comptava amb la Reial Audiència de Sevilla, diversos tribunals de justícia —entre ells el de la Inquisició—, l'arquebisbat, la Casa de la Contractació d'Índies, la Casa de Moneda, consolats i duanes.Bennasar 2000: p. 194. Encara que els 130.000 habitants amb els quals comptava a la fi del havien disminuït a conseqüència de la pesta de 1599 i l'expulsió dels moriscs, quan va néixer Murillo continuava sent una ciutat cosmopolita, la més poblada a Espanya i una de les més grans del continent europeu. A partir de 1627 van aparèixer alguns símptomes de crisi a causa de la disminució del comerç amb les Índies, que lentament es desplaçava cap a Cadis, de l'esclat de la Guerra dels Trenta Anys i de la separació de Portugal. Però el problema més greu va arribar amb la pesta de 1649, d'efectes devastadors, en la que el pintor podria haver perdut algun fill. La població es va reduir a la meitat, comptabilitzant-se uns 60.000 morts, i ja no es va recuperar: àmplies zones urbanes, sobretot al voltant de les parròquies populars de la zona nord, van quedar semidesertes i les seves cases convertides en solars.Domínguez Ortiz 1982: p. 43-45 i 51. miniatura|esquerra|Josua van Belle, 1670, oli sobre llenç, 125 x 102 cm, Dublín, National Gallery of Ireland. Murillo va retratar Belle, comerciant holandès arribat a Sevilla el 1663, amb l'elegant actitud pròpia del retrat nòrdic que va poder conèixer a les col·leccions de pintura dels comerciants d'aquesta procedència establerts en la ciutat. Està davant d'una cortina de viu color porpra que no s'aprecia en aquesta reproducció. Encara que la crisi va afectar de manera desigual els diversos segments de la població, el nivell de vida general va disminuir. Les classes populars, les més afectades, van protagonitzar el 1652 un motí de curt abast causat per la fam; però, a grans trets, la caritat va funcionar com a pal·liatiu de la injustícia i la misèria, que afectava uniformement tant als captaires que s'amuntegaven a la vora del palau episcopal per rebre el pa rodó que repartia l'arquebisbe, com als centenars de pobres «vergonyants» comptabilitzats en cada parròquia o en institucions específicament dedicades a la seva atenció. Entre aquestes institucions va destacar la Germandat de la Caritat, revitalitzada després de 1663 per Miguel Mañara, qui el 1650 i 1651 havia actuat com a padrí de baptisme de dos dels fills de Murillo. El pintor era un home devot com ho demostra el seu ingrés a la Confraria del Roser el 1644; a més, va rebre l'hàbit de l'orde de Sant Francesc el 1662 i es dedicava freqüentment al repartiment de pa organitzat per les parròquies a les quals successivament va estar adscrit.
Encara que menys afectada per la crisi, l'Església també va notar les seves conseqüències: després de 1649 gairebé no s'establiran nous convents: tan sols dos o tres fins al , enfront dels nou convents de barons i un de dones que s'havien fundat des de l'any del naixement de Murillo fins aquesta data.Domínguez Ortiz 1982: p. 45. Els seus setanta convents eren, sens dubte, més que suficients per a una ciutat que havia vist disminuir tan dràsticament la seva població; però l'absència de noves fundacions conventuals no va donar fi a la demanda d'obres d'art, ja que temples i cenobis no van deixar d'enriquir-se artísticament pels seus propis medis o per donacions de particulars benestants, com el mateix Mañara.