Un vibràfon és un instrument de percussió de la família dels metal·lòfons. De so definit, identificat com a idiòfon segons la història de la classificació dels instruments musicals de Hornbostel-Sachs. Consisteix en barres metàl·liques afinades i normalment es toca utilitzant baquetes per colpejar les barres.
El vibràfon s'assembla a la marimba d'acer, que va substituir. Una de les principals diferències entre el vibràfon i altres instruments de percussió de teclat és que cada barra penja sobre un tub ressonador que conté un disc de metall pla. Aquests discs estan units per un eix comú i giren quan el motor està encès. Això fa que l'instrument produeixi el seu efecte tremolo o vibrato homònim. El vibràfon també té un pedal de sosteniment semblant a un piano. Quan el pedal està aixecat, les barres produeixen un so silenciat; quan el pedal està baixat, les barres es mantenen durant uns quants segons o fins que es tornen a silenciar amb el pedal.
El vibràfon s'utilitza habitualment a la música de jazz, en la qual sovint té un paper destacat, i va ser un element definitori del so de l' exòtic " Bar tiki " de mitjans del , tal com va popularitzar Arthur Lyman. És el segon instrument de percussió de teclat solista més popular de la música clàssica, després de la marimba, i forma part de l'ensenyament estàndard de percussió de nivell universitari. És un instrument estàndard a la secció de percussió moderna per a orquestres, bandes de concerts i en les arts de marxa (normalment com a part del conjunt frontal).miniatura|Un anunci de 1928 per al vibraharp Deagan.
Tanmateix, aquest instrument diferia significativament de l'instrument que ara s'anomena "vibràfon". El vibràfon Leedy no tenia un mecanisme de pedals i tenia barres fetes d'acer en lloc d'alumini. La creixent popularitat de l'instrument de Leedy va fer que el competidor JC Deagan, Inc., l'inventor de la marimba d'acer original en què es basava el disseny de Leedy, demanés al seu afinador principal, Henry Schluter, que desenvolupés un instrument similar el 1927. En lloc de només copiar el disseny de Leedy, Schluter va introduir diverses millores significatives. Va fer les barres d'alumini en comptes d'acer per a un to més suau, va ajustar les dimensions i l'afinació de les barres per eliminar els harmònics dissonants presents en el disseny Leedy i va introduir una barra amortidor controlada amb el peu. El disseny de Schluter es va fer més popular que el de Leedy i s'ha convertit en la plantilla per a tots els instruments que ara s'anomenen "vibràfon".Caroll, Barry J. (1977). "The Story of Mallet Instruments". J. C. Deagan Company (film). 18:44.
Tant els termes "vibraphone" com "vibraharp" van ser marca registrada per Leedy i Deagan, respectivament. Altres fabricants es van veure obligats a utilitzar el nom genèric "vibes" o idear nous noms comercials com "vibraceleste" per als seus instruments incorporant el disseny més recent.
Història Invenció Al voltant de 1916, el fabricant d'instruments Herman Winterhoff de la Leedy Manufacturing Company va començar a experimentar amb efectes de vox humana en una marimba d'acer de tres octaves (F 3 a F 6 ). El seu disseny original va intentar produir aquest efecte pujant i baixant els ressonadors, la qual cosa va provocar un vibrato notable. El 1921, Winterhoff va perfeccionar el disseny connectant un motor que feia girar petits discs sota les barres per aconseguir el mateix efecte. Després que el director de vendes, George H. Way, va denominar aquest instrument "vibràfon", va ser comercialitzat per Leedy a partir de 1924. El vibràfon Leedy va aconseguir un grau de popularitat decent després d'haver-se utilitzat en les novetats enregistraments de " Aloha ʻOe " i "Gypsy Love Song" l'any 1924 per l'intèrpret de vodevil Louis Frank Chiha.
Ús miniatura|Lionel Hampton tocant el vibràfon el 1946. Si bé el propòsit inicial del vibràfon era com un instrument de novetat per a les orquestres de vodevil, aquest ús es va veure ràpidament desbordat als anys trenta pel seu desenvolupament en la música de jazz. L'ús del vibràfon al jazz va ser popularitzat per Lionel Hampton, un bateria de jazz de Califòrnia. En una sessió d'enregistrament amb el líder de la banda Louis Armstrong, a Hampton se li va demanar que toqués un vibràfon que havia quedat a l'estudi. Això va donar lloc a l'enregistrament de la cançó " Memories of You " el 1930, que contenia el que sovint es considera la primera instància d'un solo de vibràfon improvisat.
En la seva història primerenca, el vibràfon es va utilitzar sovint a la música clàssica per donar a les composicions una influència jazzística. El primer compositor conegut que va utilitzar el vibràfon va ser Havergal Brian a la seva òpera de 1917, The Tigers, que va demanar dos d'ells. No obstant això, com que la peça es va perdre i no es va estrenar fins al 1983, la Grand Canyon Suite de Ferde Grofé, acabada el 1931, de vegades es considera la primera peça que va utilitzar un vibràfon. Altres compositors clàssics primerencs que van utilitzar el vibràfon van ser Alban Berg, que el va utilitzar de manera destacada a la seva òpera Lulu el 1935, i William Grant Still, que el va utilitzar a la seva Simfonia afroamericana aquell mateix any. Tot i que el vibràfon no s'ha utilitzat tan àmpliament en l'àmbit de la música clàssica com ho ha fet amb el jazz, sovint es pot escoltar a la música de teatre o de cinema, com a West Side Story de Leonard Bernstein.
Característiques Interval miniatura|Vista aèria d'un vibràfon de 3 octaves amb diferents baquetes de duresa variable. L'instrument modern estàndard té un rang de 3 octaves, començant des del Fa per sota del Do central (F 3 a F 6 en notació científica). Més granEls models o 4 octaves del Do per sota del Do mitjà també són cada cop més habituals (C 3 a F 6 o C 7). A diferència del seu cosí, el glockenspiel, el vibràfon és generalment un instrument que no es transposa, escrit en to de concert.
Les baquetes Les baquetes de vibràfons solen consistir en un nucli de bola de goma embolicat amb fil o cordó i unit a un tac estret, més comunament fet de vímet o bedoll i, de vegades, de fibra de vidre o niló. Les baquetes adequades per al vibràfon també són, en general, adequades per a la marimba.
Les baquetes poden tenir un gran efecte sobre el timbre, que van des d'un soroll metàl·lic brillant fins a un anell suau sense un atac inicial evident. En conseqüència, hi ha disponible una àmplia gamma de baquetes, que ofereixen variacions en duresa, mida del cap, pes, longitud de l'eix i flexibilitat.
Els músics clàssics han de portar una àmplia gamma de tipus de maça per adaptar-se a les demandes canviants dels compositors que busquen sons particulars. Els intèrprets de jazz, en canvi, solen fer ús de baquetes polivalents per permetre la improvisació.
Construcció És un instrument format per làmines d'un aliatge de metalls, les quals poden compondre tres o quatre octaves i mitja. Per un costat, aquestes làmines es troben dipositades en una estructura, normalment de fusta, que manté les làmines a l'aire perquè el seu estat de vibració no sigui interromput. A més a més, també duu un pedal incorporat que fa moure una barra de feltre; d'aquesta manera, la làmina pot vibrar un temps determinat o fins que el temps d'oscil·lació desaparegui per si sol. Així doncs, a diferència del xilòfon o la marimba (instruments també formats per làmines), l'intèrpret pot controlar la duració de les notes mitjançant el pedal; abaixant-lo perquè duri o deixant-lo anar perquè s'aturi la vibració.
Per ser un instrument de làmines posseeix uns tubs metàl·lics a sota mateix de les làmines per amplificar el seu so de manera natural. Té la mateixa disposició tonal que el piano i els altres instruments de làmines (és a dir: té les notes «blanques» o naturals sota les notes «negres» o alterades).
Com a particularitat, l'instrument sol disposar d'un motor que pot fer girar a més o menys velocitat uns discos que es troben damunt els tubs. Això produeix un efecte de trèmolo característic del vibràfon.
Les baquetes utilitzades per projectar els sons del vibràfon són, normalment, de fil de llana, però es poden usar altres materials. El vibràfon, igual que la marimba, s'acostuma a tocar amb quatre baquetes; això no obstant, pel vibràfon s'empra una tècnica diferent, la qual va crear Gary Burton.
Barres miniatura|La part inferior de la barra de F 3 baixa està exposada, mostrant les marques d'afinació, un disc i les agulles i el cordó utilitzats per subjectar la barra. Les barres de vibràfon estan fetes de barres d'alumini, tallades en espais en blanc de longitud predeterminada. Els forats es foren a través de l'amplada de les barres, de manera que es poden suspendre per un cordó (normalment paracord). Per maximitzar el sosteniment de les barres, els forats es col·loquen aproximadament en els punts nodals de la barra (és a dir, els punts d'amplitud mínima al voltant dels quals vibra la barra). Per a una barra uniforme, els punts nodals es troben al 22,4% de cada extrem de la barra.
El material s'allunya de la part inferior de les barres en forma d'arc per reduir el to. Això permet que les barres de to més baix tinguin una longitud manejable. També és la clau del so suau del vibràfon (i de la marimba, que utilitza el mateix arc profund) en comparació amb el xilòfon més brillant, que utilitza un arc menys profund, i el glockenspiel, que no té cap arc. Aquestes barres rectangulars tenen tres modes principals de vibració. L'arc profund fa que aquests modes s'alineïn i creïn una disposició consonant d'intervals: un to fonamental, un to de dues octaves per sobre i un tercer to una octava i un terç major per sobre de la segona. Per a la barra de F 3 que sol formar la nota més baixa d'un vibràfon, hi hauria F 3 com a fonamental, F 5 com a primer harmònic i A 6 com a segon harmònic. Com a efecte secundari, l'arc fa que els punts nodals de la vibració fonamental s'apropin cap als extrems de la barra.
Després de bisellar o arrodonir les vores, es realitzen ajustos d'ajust. Si una barra és plana, la seva estructura general de pas es pot elevar traient material dels extrems de la barra. Un cop creada aquesta barra lleugerament nítida, els tons secundaris i terciaris es poden reduir eliminant material d'ubicacions específiques de la barra. Els vibràfons estan sintonitzats amb un estàndard de A = 442 Hz o A = 440 Hz, segons la preferència del fabricant o del client. Mentre que el to del concert és generalment A = 440 Hz, l'afinació més nítida de A = 442 Hz s'utilitza per donar al vibràfon un so una mica més brillant per tallar el conjunt.
Igual que les marimbas, els vibràfons professionals tenen barres d'amplada graduada. Les barres inferiors estan fetes amb un material més ampli i les notes més altes amb un material més estret, per ajudar a equilibrar el volum i el to a tot el rang de l'instrument. Les barres estan anoditzades després d'un ajustament (normalment en un color plata o daurat) i poden tenir un acabat brillant o mat. Aquestes són característiques cosmètiques amb un efecte insignificant sobre el so.
El llit per a les barres es fa col·locant quatre baranes de fusta a cada extrem del marc. Cada raïl té una sèrie de passadors amb separadors de goma. A mesura que el cordó passa pels forats de la barra, es recolzen sobre els passadors per suspendre les barres. A cada costat exterior, els extrems del cable s'uneixen amb una molla per proporcionar tensió i flexió.
Ressonadors