La vida manual d'ús (títol original en francès: La Vie mode d'emploi) és una novel·la de l'escriptor francès Georges Perec, publicada en 1978. Es tracta de l'obra més ambiciosa de l'autor, i sense ser una novel·la de consum massiu, ha estat traduïda a nombrosos idiomes i es considera una obra mestra i de culte. A França és reconeguda com un dels millors llibres del segle XX. El mateix any de la seva publicació, el seu autor va rebre per aquesta obra el Premi Médicis.
La novel·la està dedicada a la memòria de Raymond Queneau, cofundador del grup Oulipo, en el qual Perec va desenvolupar la seva passió pels jocs de paraules, lipogrames, anagrames i trencaclosques.
Creació de l'obra Perec va escriure aquesta novel·la entre 1976 i 1978. Durant 1977 i 1978, abans d'aparèixer la novel·la, va publicar en revistes alguns capítols de l'obra. Malgrat l'anterior, la primera concepció de la seva idea va sorgir en 1969 o fins i tot abans. En un llibre anterior, Espècies d'espais (1974), en la secció subtitulada «Projecte de novel·la», Perec va escriure:
En aquest mateix text, l'escriptor també reconeix que una de les seves nombroses influències per a aquesta obra és:
Immediatament després del text citat, l'autor procedeix a fer un inventari relativament exhaustiu de tot el que veu en aquest dibuix, d'una manera que després utilitzarà també en La vida instruccions d'ús.
Pel que fa als noms dels personatges de la novel·la, Gaspard Winckler comparteix el mateix nom que el protagonista de El Condotiero, la seva primera novel·la acabada, encara que publicada pòstumament. Malgrat que els personatges d'ambdues obres són artistes plàstics, es tracta de personatges diferents. Mentre el Winckler de La vida instruccions d'ús és un artesà, el de El Condotiero és un falsificador de quadres de pintors famosos, que acaba d'assassinar al seu cap. El mateix nom és utilitzat a més per un dels narradors de W o el record de la infància (1975). A El Condotiero també hi apareix un personatge anomenat Jérôme, mestre de Winckler, que l'introdueix en l'art de les falsificacions.
La influència d'Oulipo El títol d'aquesta novel·la al·ludeix a les contraintes (en castellà, «restriccions») del grup Oulipo, del qual Georges Perec va ser un membre actiu i prolífic. Les contraintes són un conjunt de regles o «instruccions d'ús» que es poden aplicar al procés d'escriptura d'un text, de manera d'ampliar les possibilitats de l'escriptura i fomentar la creativitat de l'autor. Les contraintes que utilitza Perec en aquesta novel·la es poden apreciar en la seva estructura. Addicionalment, l'autor es permet algunes excepcions a la regla, les quals també són fomentades per Oulipo, sota el nom de clínamen.
El llibre abunda en jocs de paraules tals com hipogrames o subtils bromes personals relacionades amb el grup.
Estructura miniatura|Mapa de l'edifici de la novel·la amb els seus habitants actuals. En cursiva s'indiquen els antics ocupants. A la dreta s'indiquen els seus nivells. El -1 representa els soterranis, i els 7 i 8 són les golfes.
Tal com ho defineix explícitament el seu autor, aquest llibre està estructurat com un trencaclosques:
El llibre comença amb un «Preàmbul», on l'autor parla sobre l'art de fer i completar trencaclosques. Després es divideix en 99 capítols distribuïts en sis parts, en els quals figuren més de 1500 personatges, dels quals uns 167 són personatges principals, i on s'inclouen nombroses floritures, tipografies, dibuixos, esquemes, llistes i cartells de diversos productes i esdeveniments reals o ficticis. Cada capítol es correspon amb una estada de l'edifici, que el seu frontis es divideix en una quadrícula de 10×10. Al final de la novel·la, després d'un breu epíleg, s'inclou un plànol de l'immoble, amb la distribució dels seus actuals i antics habitants. miniatura|esquerra|Recorregut dels capítols en la novel·la. miniatura|esquerra|Solució del problema del cavall. L'ordre dels capítols es comporta d'acord amb una solució del problema del cavall —normalment associat a quadrícules de 8×8 corresponents a un tauler d'escacs— trobada experimentalment pel mateix Perec. D'aquesta manera, cada estada té associada un capítol diferent, i només es descriu en tot el llibre una única vegada. L'única excepció a la regla és el soterrani de la Sra. Moreau, en la cantonada inferior esquerra de la quadrícula, que només s'esmenta fugaçment al final del capítol 65 i immediatament abans del 66.[nota 4] A més, cada part del llibre s'acaba amb un capítol en posició de tal manera que ja s'hagi passat per les quatre vores de la quadrícula; així, per exemple, la «Primera part» acaba en el capítol 21 (vora inferior), ja que ja es van aconseguir la vora dreta (capítol 3), el superior (capítol 7) i l'esquerre (capítol 12).
A més del recorregut de l'edifici, Perec va dissenyar un algorisme per descriure els elements en cadascuna de les seves estades. Para això primer va elaborar un quadern de càrrega, amb 21 parells de llistes temàtiques —autors, mobiliari, animals, colors, sentiments, música, adjectius, entre altres— cadascuna conformada per 10 elements, totalitzant 420 elements per distribuir entre les cent estades de l'edifici, i entre els 99 capítols. En general, els elements quedarien llistats de la següent forma: parell 1parell 2parell 21llista 1 llista 2llista 1 llista 2llista 1 llista 2elem 1-1-1 elem 1-2-1elem 2-1-1 elem 2-2-1elem 21-1-1 elem 21-2-1elem 1-1-2 elem 1-2-2elem 2-1-2 elem 2-2-2elem 21-1-2 elem 21-2-2elem 1-1-3 elem 1-2-3elem 2-1-3 elem 2-2-3elem 21-1-3 elem 21-2-3elem 1-1-10 elem 1-2-10elem 2-1-10 elem 2-2-10elem 21-1-10 elem 21-2-10 miniatura|El biquadrat llatí ortogonal utilitzat en la novel·la. La decisió d'on col·locar cada objecte ve determinada per un biquadrat llatí ortogonal d'ordre 10: en cada quadre de la quadrícula de 10×10, s'inclou un parell ordenat de dígits, de manera que cada dígit està present una sola vegada en cada línia i en cada columna, i a més no existeixen dos quadres que continguin el mateix parell ordenat. Així, cada capítol té un parell (a,b) associat, la qual cosa significa incloure en aquest capítol a elements de la primera llista, i b elements de la segona llista. Per exemple, com el capítol 3 té associat el parell (2,5), llavors en aquest capítol han d'usar-se els elements 1-1-2, 2-1-2, ..., 21-1-2, així com els elements 1-2-5, 2-2-5, ..., 21-2-5. Aquesta estratègia, no obstant això, no és utilitzada de manera tan estricta, doncs l'autor es permet escollir en certs casos alguns elements de subllistes particulars, i a més permutar el biquadrat llatí ortogonal, sobre la base del que en matemàtiques es coneix com una pseudo-quenina d'ordre 10, augmentant així les possibilitats d'elecció.
Cap al final del llibre, i com a ajuda per al lector, l'obra inclou tres apèndixs: un extens «Índex de noms», ordenats alfabèticament; un apartat de «Referències cronològiques», que conté dates de naixement, defunció i esdeveniments compresos en el llibre des de 1833 fins a 1975; i un «Índex d'algunes de les històries explicades en aquest llibre». Finalment, abans de l'índex, s'inclou un Post scríptum on l'autor assenyala que en el llibre s'utilitzen diverses cites, de vegades modificades, dels següents autors:
Argument La novel·la explica les vides presents i pretèrites —fins i tot en ocasions fugaçment futures— de les nombroses persones que habiten o han habitat un antic edifici parisenc, situat específicament al carrer Simon-Crubellier número 11 del barri de la Plaine Monceau, en el districte 17.[nota 5] Cada història sorgeix de l'exhaustiva descripció, per part d'un narrador omniscient, d'algun de les estances de l'edifici, els quals són retratats tots en un mateix moment, el 23 de juny de 1975, instants abans de complir-se les vuit de la tarda.
En total es relaten més d'un centenar d'històries diferents, com es pot apreciar en les breus descripcions de 107 històries indexades al final del llibre, així com en l'enumeració de 179 històries —no totes relacionades amb personatges de l'edifici— que apareix en el capítol 51.[nota 6] Aquestes històries abasten en conjunt un temps comprès des de 1833 fins a 1975. Moltes d'elles estan d'alguna manera relacionades amb la de Percival Bartlebooth, que es podria considerar la història principal de la novel·la. Bartlebooth és un multimilionari que ha organitzat la seva vida entorn dels trencaclosques, i que per dur a terme el seu projecte ha recorregut el món i recorregut a diversos altres habitants de l'edifici.
Personatges principals L'edifici es va construir sobre dos terrenys, un d'ells pertanyent al comerciant de fusta Samuel Simon, i l'altre al alquilador de vehicles Norbert Crubellier. Aquell era un suburbi de petita indústria, però tan bon punt sobre els terrenys veïns comencés a aixecar-se un prometedor barri residencial, tots dos van decidir en 1875 començar també a parcelar el seu terreny. Els edificis de l'illa de cases, tots semblants, van ser construïts sense molta imaginació per un arquitecte i el seu fill. L'edifici es va acabar de construir en 1885.[nota 7]
Epíleg La novel·la acaba amb un epíleg referit a la mort de Serge Valène el divendres 15 d'agost de 1975, durant la festa de l'Assumpció. Des de fa un temps, havia estat cuidat diàriament per la Sra. Nochère, Elzbieta Orlowska i Célia Crespi. El dia anterior l'edifici s'ha quedat pràcticament buit, amb la sola presència de la senyora Moreau i la seva amiga la senyora Trévins, la senyoreta Crespi, la senyora Albin i Valène. La resta ha sortit de vacances: la senyora de Beaumont a Berlín, com a presidenta d'honor en el festival Alban Berg; Cinoc als Estats Units, a visitar a uns cosins llunyans; els Marcia a una vila prop de Divonne-els-Bains, i Olivier Gratiolet amb la seva filla a l'illa d'Oléron. Uns altres han aprofitat el pont festiu: els Pizzicagnoli, allotjats on els Rorschash, van anar amb Jane Sutton a Deauville; Elzbieta Orlowska a Nivillers a veure al seu fill, i la Sra. Nochère a Amiens per assistir a les noces de la seva filla.
Valène va morir tranquil, recolzat en el seu llit. Abans de morir, va deixar esbossat un últim quadre, corresponent a una gran tela on dividia en quadrants regulars el plànol d'un edifici buit, com si es tractés d'un trencaclosques que, com els de Bartlebooth, tampoc serà acabat.
Anàlisi de l'obra Des de la seva publicació i fins avui, aquesta obra ha despertat l'interès de molts acadèmics i grups de lectors. A Espanya els analistes s'han concentrat sobretot a Barcelona i el País Basc.
D'acord amb alguns crítics, aquest llibre rep influències del manuscrit oposat a Saragossa (1804) de Jan Potocki, obra que al seu torn està inspirada en Els contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer i Les mil i una nits. El gust de Perec per explicar històries dins d'altres històries, característic en aquesta novel·la, ho emparenta també amb l'obra de Paul Auster. D'altra banda, els seus necessaris annexos, que ajuden a la millor comprensió de l'obra, la relacionen amb l'Ulisses (1922) de James Joyce o amb [ El rusc] (1945) de Camilo José Cela. Entre altres obres que la precedeixen també es poden esmentar la Bíblia, El Quixot de la Manxa, La comèdia humana i A la recerca del temps perdut. L'escriptor francès Michel Butor, per la seva banda, ja havia escrit una novel·la, experimental i teòrica, titulada Passatge Milà N.º 15 (1954) en la qual es descriu la vida d'un immoble parisenc. Finalment, els jocs en la literatura també estan presents en diverses obres, tals com l'obra de Julio Verne, Raymond Roussel o Raymond Queneau.