Camera Work fou una revista trimestral editada i publicada per Alfred Stieglitz des de 1903 a 1917 als Estats Units. Va ser la revista oficial del grup de la Photo-Secession i recollia les últimes tendències artístiques de l'època, especialment referent a Fotografia, així com reflexions estètiques i tècniques i contestacions a les crítiques rebudes.
En ella van escriure multitud dels artistes pictorialistes i avantguardistes del moment explicant i defensant la novetat conceptual emergent a principis del .
En els seus últims números, el 1917 va publicar alguns treballs, entre els quals es destaca Paul Strand, precursor dels moviments de fotografia pura de la dècada del 1930. La inclusió de Strand representava la ruptura amb els temes i procediments del Pictorialisme, especialment la manipulació del positiu i el reconeixement del valor estètic dels objectes quotidians.
Antecedents A començaments del segle XX Alfred Stieglitz era la figura més important a la fotografia nord-americana. Havia estat treballant durant molts anys per millorar la situació de la fotografia com un art, escrivint nombrosos articles, va organitzar nombroses exposicions on va exhibir el seu propi treball i, sobretot, va tractar d'influir en la direcció artística de la important Camera Club de Nova York. Va assumir el càrrec de vicepresident d'aquesta organització i va tenir la missió d'ampliar l'antic butlletí del club i convertir-lo en una revista amb ell com a editor entre 1897 i 1902. Segons el mateix Stieglitz: miniatura|esquerra|Portada de Camera Notes d'abril de 1898. Segons Pam Roberts: Els seus esforços per promoure la fotografia com a forma d'art van ser rebutjats amb regularitat, pels membres més conservadors del Club, que pensaven que la fotografia era res més que un procés de tècnica. En lloc de seguir la lluita contra aquests desafiaments, va renunciar com a editor de Camera Notes.
Els seus amics i companys fotògrafs, dirigits per Joseph Keiley, el van animar a portar a terme el seu somni i publicar una nova revista, que seria independent de qualsevol influència conservadora. No li va prendre molt de temps per organitzar un nou pla. L'agost de 1902, va imprimir un fullet de dues pàgines: «en resposta a la insistència de molts treballadors seriosos en camps fotogràfics que hauria d'emprendre la publicació d'una revista independent dedicada a la promoció de la fotografia moderna.» Va dir que aviat editaria una nova revista que seria «la millor i més luxosa de les publicacions fotogràfiques» i que seria editada completament per ell mateix, «amb lleialtat únicament als interessos de la fotografia». Per emfasitzar el fet que es tractava d'una revista independent a totes les portades es va poder llegir:«Camera Work: A Photographic Quarterly, Edited and Published by Alfred Stieglitz, New York»
Disseny i producció miniatura|The Red Man, de Gertrude Käsebier. Publicat a Camera Work Num. 1, 1903. Stieglitz es va proposar des del principi que Camera Work seria la millor publicació del seu temps. Va acordar amb Edward Steichen el disseny de la portada, un simple fons de color gris verdós, amb el títol de la revista, el reconeixement del control editorial de Stieglitz i el número i data en un estil tipogràfic Art Nouveau, creat de forma especial per Steichen per a la revista. També els anuncis a la part posterior de cada tema van ser dissenyats sovint pel mateix Stieglitz. Eastman Kodak va publicitar a quasi tots els temes i davant la insistència de Stieglitz es va utilitzar el mateix tipus de lletra que Steichen havia dissenyat per a la portada.
Els rotogravats van ser produïts sempre que va ser possible a partir de negatius originals dels fotògrafs, o de vegades, de les còpies originals. Si el gravat en relleu provenia d'un negatiu aquest fet s'assenyala al text que l'ho acompanya, i aquests gravats van ser aleshores considerat com a originals.
Stieglitz, sempre perfeccionista, repassava personalment cada un dels fotogravats en tots els temes per retocar les taques de pols o esgarrapades quan era necessari. Aquest treball llarg i esgotador va assegurar els millors nivells a totes les còpies. La qualitat visual dels gravats era tan alt que quan un conjunt d'impressions no va poder arribar a una exposició de Photo-Secession, a Brussel·les, una selecció de gravats de la revista va ser penjat en el seu lloc. La majoria dels espectadors assumien que estaven mirant les fotografies originals.
Abans que la primera edició de la revista fos impresa, Stieglitz ja havia rebut 68 subscripcions. Amb el seu típic caràcter extravagant i mancat de compromís, Stieglitz va insistir que solament s'imprimirien 1000 còpies en cada edició sense importar el nombre de subscripcions. Per qüestions financeres es va reduir el nombre a 500 còpies i al final a dues edicions anuals. El preu de la subscripció anual al començament va ser de 4 dòlars i 2 dòlars per cada edició o número.
Història miniatura|"Self-portrait", per Edward Steichen. Publicat a Camera Work num. 2, 1903, Primers anys (1903-1906) El primer número de Camera Work té data de gener de 1903, però va ser realitzada de fet el 15 de desembre de 1902. En ella Stieglitz exposa la missió de la nova revista:
A la seva primera editorial Stieglitz va expressar el seu agraïment a un grup de fotògrafs amb els quals estava en deute. Ell els enumera en un ordre específic: Robert Demachy, Will Cadby, Edward Steichen, Gertrude Käsebier, Frank Eugene, J. Craig Annan, Clarence Hudson White, William Dyer, Eva Watson, Frances Benjamin Johnston, i R. Child Baley. Durant els següents catorze anys va mostrar una tendència decidida per publicar moltes de les seves fotografies, mentre que d'altres fotògrafs de talent gairebé no van rebre ni una note. miniatura|"Boy with Camera Work", per Clarence Hudson White. Publicat a Camera Work Num. 9, 1905.
Durant aquest primer període Stieglitz va utilitzar Camera Work per ampliar la mateixa visió i estètica que havia promogut en l'anterior revista Camera Notes. També va utilitzar els serveis dels tres editors ajudants que van treballar amb ell en Camara Notes: Dallett Fuguet, Joseph Keiley i John Francis Strauss. A través dels anys, Fuguet i Keiley van contribuir àmpliament en la revista mitjançant els seus propis articles i fotografies. El paper de Strauss sembla que va ser menor. Ni Stieglitz ni els seus editors associats rebien un salari pel seu treball, ni per les seves fotografies publicades.
Un dels propòsits de la nova revista era servir com a vehicle per a Photo-Secession, un grup només format per invitació, que Stieglitz va fundar el 1902 per promoure la fotografia com a obra d'art. Gran part de l'obra que es va publicar en Camera Work provenia de les exposicions que va realitzar Photo-Secession, i aviat van circular rumors que la revista estava destinada exclusivament als que participen en la Photo-Secession. El 1904 Stieglitz va intentar contrarestar aquesta idea mitjançant la publicació d'un anunci de pàgina completa a la revista, per tal de corregir la «impressió errònia… que solament uns pocs afavorits són admesos en la nostra llista de subscripció.» Irònicament va passar a dir: «…encara que la revista és el portaveu de la Photo-Secession, aquest fet, no podrà obstaculitzar la independència en el més mínim.»
Amb aquest anunci a la revista, Stieglitz va continuar promovent descaradament la Photo-Secession en les seves pàgines. El 1905, va escriure: «El pas més important a la història de la Photo-Secession» va ser feta amb la inauguració de la seva galeria de fotografia d'aquest any. «Sense el toc de les trompetes, sense els estereotips de premsa amb vistes o funcions similars antiquats, els secessionistes i alguns amics de manera informal han obert les petites galeries de la Photo-Secession al número 291 de la Fifth Avenue, Nova York». miniatura|Lenore, per Joseph Keiley. Publicat a Camera Work Num. 17, 1907. Ampliació amb altres temes (1907-1909) Mitjançant la seva publicació, és impossible separar el seu treball a Camera Work de la resta de la vida de Stieglitz. Va viure per promoure la fotografia com a forma d'art i canviar les normes de com definir l'art. A mesura que els seus propis èxits augmentaven, pel reconeixement de les seves pròpies fotografies o pel mig dels seus esforços per organitzar exposicions internacionals de fotografia, el contingut de Camera Work va reflectir aquests canvis. Els articles van començar a aparèixer amb títols com El simbolisme i l'al·legoria (Charles Caffin, Num. 18, 1907) o El crític com a artista (Oscar Wilde, Num. 27, 1909), i l'enfocament de Camera Work van convertir el contingut principalment d'Amèrica, a un de projecció més internacional.
Stieglitz va continuar també entrellaçant les exposicions de les seves galeries amb les pàgines de la seva revista. Els amics més propers de Stieglitz ((Steichen, Demachy, White, Käsebier i Keiley) van estar representats a totes dues, mentre que molts altres se'ls va concedir una oportunitat però no l'altra. Cada vegada amb més freqüència se li va donar a un sol fotògraf la preponderància de la cobertura en un tema, i Stieglitz es va basar cada vegada més en el seu petit cercle de seguidors. Això va portar a augmentar les tensions entre Stieglitz i alguns dels seus col·legues originals, i quan va començar a introduir pintures, dibuixos i d'altres formes d'art a la seva galeria, molts fotògrafs ho van prendre com el punt de ruptura de la seva relació amb Stieglitz. Mentre això succeïa, el 1909, va tenir notícia sobre un altre senyal que els temps cada vegada eren més difícils. De Londres, l'associació fotogràfica The Linked Ring, que durant més d'una dècada l'havia tinguda com a model per a la Photo-Secession, finalment s'havia dissolt. Stieglitz sabia que això marcava la fi d'una era, però en lloc de ser un retrocés, amb aquests canvis, va començar a fer plans per integrar encara més, la revista Camera Work, al món de l'art modern.
Més enllà de la fotografia (1910-1914) miniatura|Dibuix Nude d'Auguste Rodin. Publicat a Camera Work num. 34/35, 1911. El gener de 1910, Stieglitz va abandonar la seva política de només reproduir imatges fotogràfiques, i al número 29 de la revista, va incloure quatre caricatures de l'artista mexicà Marius de Zayas. A partir d'aquesta data el treball de Camera Work va presentar les reproduccions i articles sobre pintura moderna, dibuix i estètica, i va marcar un canvi significatiu en el paper i la naturalesa de la revista. Aquest canvi es va produir per una transformació similar a Nova York de la galeria de Stieglitz, que havia estat coneguda com les Little Galleries of the Photo-Secession (Petites galeries galerías de la Photo-Secession) fins a 1908. Aquest any es va canviar el nom de la galeria a «291», i va començar a mostrar obres d'artistes moderns com Auguste Rodin i Henri Matisse, juntament amb els fotògrafs. Les respostes positives que va rebre a la galeria va animar a ampliar l'abast del treball a la revista, encara que va decidir no fer cap canvi en el seu nom.
Aquest mateix any una gran exposició retrospectiva de la Photo-Secession es va celebrar al Buffalo AKG Art Museum a Buffalo, Nova York. Més de quinze mil persones van visitar l'exposició en quatre setmanes, i al final la galeria va comprar dotze gravats i van reservar una habitació per a exposició permanent de fotografia. Aquesta va ser la primera vegada que un museu als Estats Units va reconèixer que la fotografia era de fet una forma d'art, i, en molts sentits, va marcar el principi de la fi per a la Photo-Secession.