La Cort de Barcelona de 1413 fou una Cort General de Catalunya convocada pel rei Ferran I el 19 de novembre de 1412, pocs mesos després de la seva elecció com a monarca arran del Compromís de Casp. La primera sessió se celebrà el 4 de gener de 1413 al Palau Reial Major de Barcelona, i les Corts es reuniren també al convent de Santa Caterina dels frares predicadors. La major part de les qüestions legislatives quedaren resoltes el 31 d'agost del mateix any.

La Cort tingué una gran transcendència en l'evolució institucional de la Diputació del General de Catalunya, que hi adquirí una organització estable basada en mandats triennals. Va ampliar les atribucions del General més enllà de les funcions fiscals i administratives. També s'hi acordà la primera compilació sistemàtica dels Usatges de Barcelona, les Constitucions de Catalunya i els capítols de Cort.

En començar les sessions, el diputat eclesiàstic del General era Alfons de Tous, que exercia el càrrec des de 1396.

Convocatòria Ferran I havia accedit al tron de la Corona d'Aragó el juny de 1412 després de l'Interregne i del Compromís de Casp. La Cort de Barcelona constituí, per tant, la primera reunió de les Corts catalanes amb el nou monarca i amb la nova dinastia Trastàmara.

La primera sessió tingué lloc el 4 de gener de 1413 al Palau Reial de Barcelona, però el funcionament ordinari de la Cort s'intensificà a partir del 21 de març, quan els braços presentaren dotze greuges. Alguns incorporaven divuit capítols que ja havien estat preparats durant la Cort de 1406-1410, però que no havien arribat a ser presentats a Martí l'Humà.

La situació financera de la Corona i la fortalesa institucional dels braços afavoriren una àmplia negociació entre el rei i la Cort. La historiografia ha destacat les reticències inicials de Ferran I davant algunes de les demandes dels estaments i la voluntat d'aquests de reforçar els mecanismes jurídics que limitaven l'actuació unilateral de la monarquia.

Segons la crònica anònima La fi del comte d'Urgell, escrita després dels fets i marcadament contrària als Trastàmara, Ferran hauria afirmat durant les disputes amb els estaments que «havia muy bien mercado este regnado» i que li havia costat més de vuit-centes mil dobles d'or. La frase ha estat recollida per diversos historiadors, però prové d'una font narrativa partidista des de molt després dels fets.

Legislació El 21 de juny de 1413 s'aprovaren setze constitucions i tretze capítols de Cort. Una part important de la legislació responia als greuges presentats pels braços i tractava qüestions com la jurisdicció dels oficials reials, el sometent, els procediments judicials, la Pau i Treva, el patrimoni reial i les atribucions de la Diputació del General.

La Cort concedí també al monarca un donatiu de 182.500 lliures barceloneses.

Entre les qüestions debatudes hi hagué també la pretensió dels cavallers i homes de paratge de constituir un braç diferenciat dins l'estament militar. La disputa arribà a provocar una sessió especialment agitada el 31 d'agost, amb intervencions oposades dels diferents sectors de la Cort.

Algunes de les constitucions aprovades el 21 de juny reforçaren la jurisdicció i la potestat senyorial. Entre aquestes mesures hi hagué l'ampliació dels supòsits pels quals una persona podia ser declarada foragitada de Pau i Treva, incloent-hi les amenaces o violències dirigides a apoderar-se de béns adjudicats a creditors o senyors emfitèutics.

Aquesta legislació ha estat relacionada amb el conflicte entre els senyors i la pagesia de remença, especialment en les disputes sobre masos abandonats i drets emfitèutics. La mesura s'inscrivia en el progressiu enduriment de les tensions socials al camp català durant el segle XV, que dècades després desembocarien en les guerres remences.

Reforma de la Diputació del General Una de les conseqüències principals de la Cort fou una reforma profunda de la Diputació del General, que li proporcionà una estructura institucional molt més estable. El consistori quedà format per tres diputats i tres oïdors de comptes, un per cadascun dels tres braços, assistits per dos advocats.

El mandat de diputats i oïdors quedà fixat en tres anys, comptats a partir del 1r d'agost. Havien de residir a Barcelona durant el mandat, llevat de causa justificada acordada pel consistori. Els diputats esdevenien els principals responsables de la representació, direcció i administració del General, mentre que els oïdors s'encarregaven d'examinar i fiscalitzar els comptes.

Els diputats havien de presentar a l'escrivà major, quinze dies després d'acabar el trienni, els comptes de la seva administració i un memorial dels deutes pendents perquè fossin revisats pels oïdors. Diputats i oïdors podien també arrendar la recaptació de les generalitats, però se'ls retirà la facultat d'efectuar donacions o préstecs amb els béns del General.

La reforma establí també un sistema de renovació per cooptació. L'1 de juliol del darrer any del trienni, després d'una missa de l'Esperit Sant, els diputats cessants elegien separadament els nous diputats i els oïdors cessants feien el mateix amb els seus successors. L'elecció es comunicava als interessats però es mantenia en secret fins al 22 de juliol, i els nous càrrecs prenien possessió l'1 d'agost. No podien ser reelegits fins que haguessin transcorregut dos triennis.

El procediment buscava preservar la Diputació de la intervenció directa de la monarquia en l'elecció dels seus responsables. Amb el temps, però, la cooptació facilità la consolidació de xarxes familiars i oligàrquiques dins la institució, motiu pel qual el sistema fou modificat novament a la Cort de Barcelona (1431-1434).

La reforma regulà també les absències dels membres del consistori i contribuí a sistematitzar-ne el registre administratiu en el Dietari de la Generalitat, una sèrie documental iniciada el 1411 que acabaria recollint l'activitat de la institució durant més de tres segles.

El 23 d'agost de 1413 la Cort elegí els diputats i oïdors que havien d'iniciar el primer trienni del nou sistema, corresponent als anys 1413-1416:

diputat eclesiàstic: Marc de Vilalba, abat de Santa Maria de Montserrat; diputat militar: Gilabert VII de Centelles i de Perellós, senyor de la baronia de Centelles; diputat reial: Joan Ros, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Joan de Prades, canonge i infermer de la seu de Tortosa; oïdor militar: Guillem de Rajadell, donzell i senyor de Rajadell; oïdor reial: Francesc de Santceloni, ciutadà de Girona.

Marc de Vilalba, que havia participat en el Parlament de l'Interregne i era un dels eclesiàstics de major pes polític del moment, succeí Alfons de Tous com a diputat del Braç Eclesiàstic.

Compilació del dret català Una altra de les decisions de més transcendència fou l'ordenació i traducció de la legislació catalana. El capítol de Cort aprovat el 21 de juny, conegut per les seves paraules inicials Ítem senyor com los usatges, ordenà traduir del llatí al català els Usatges, les Constitucions i els capítols de Cort i ordenar-los sistemàticament per matèries i títols.

El 31 d'agost s'aprovà la constitució Per tal que les leys, que concretà el procediment. S'havien de preparar textos en llatí i en català a partir de la comprovació dels originals, sense alterar-ne el sentit. Els originals de la compilació havien de conservar-se a l'Arxiu Reial i se n'havien de dipositar còpies autèntiques a la Casa de la Diputació.

El 14 de setembre, a proposta d'una comissió de la Cort, Ferran I nomenà Jaume Callís i Bonanat Pere per dirigir els treballs, assistits inicialment pel canonge Pere Regassol. L'empresa continuà durant els anys següents i acabà donant lloc a la primera compilació sistemàtica manuscrita del dret general català, completada durant la dècada de 1420.

La reorganització del sistema jurídic s'inscriví també en un procés més ampli de reforma de l'administració de justícia i de la Reial Audiència.

Defensa de les Constitucions La Cort atribuïa a la Diputació del General la missió de vetllar pel respecte a les Constitucions, els Usatges, els costums, els capítols de Cort i les altres lleis generals de Catalunya, inclosos els casos en què la possible vulneració procedís del rei o dels seus oficials.

Aquesta competència ampliava notablement les funcions de la Diputació, que fins aleshores havien estat principalment fiscals i administratives, i contribuïa a convertir-la en un organisme permanent de representació dels estaments i de defensa de la legalitat pactada. Aquesta funció seria reforçada posteriorment per la Cort de Tortosa-Barcelona (1421-1423).

La revolta de Jaume d'Urgell La celebració de la Cort coincidí amb l'inici de la revolta del comte d'Urgell. Jaume II d'Urgell, que havia estat un dels principals candidats a la successió de Martí l'Humà, s'alçà contra Ferran I el maig de 1413 amb el suport d'alguns nobles aragonesos i de companyies mercenàries angleses i gascones.

Els principals estaments i notables reunits a Barcelona no secundaren la revolta. Ferran I obtingué suport per combatre-la i pogué convocar les hosts del Principat mitjançant l'Usatge Princeps namque. Després del fracàs de Jaume davant Lleida i de la derrota dels seus partidaris a Alcolea de Cinca, el comte es retirà a Balaguer, que fou assetjada per les forces reials.

La Cort havia culminat la major part de la seva activitat legislativa quan la campanya encara continuava. Jaume d'Urgell es rendí finalment el 31 d'octubre de 1413.

Referències

Barcelona (1413) Categoria:Història de Barcelona