El terme Biedermeier designa les obres en els camps de la literatura, música, arts plàstiques i disseny a Alemanya i Àustria, en el període comprès entre l'any 1815 (Congrés de Viena), final de les Guerres Napoleòniques, i 1848, l'any de les Revolucions Europees, i que contrasta amb l'era romàntica que el va precedir. En política, està lligat a la restauració alemanya i al desenvolupament dels Estats alemanys després de la derrota de Napoleó i del Congrés de Viena.
Com a Biedermeier es qualifica una part de la cultura, la literatura i l'art burgesos apareguts a l'època, sovint menyspreats per «convencionals» i «conservadors». La restricció de les llibertats i, sobretot, una certa desconfiança pel que feia a l'acció política, van provocar un replegament dels artistes envers l'esfera privada, la família i la llar. El refugi en l'harmonia domèstica serà en conseqüència el tema típic del Biedermeier. Ja el poeta Jean Paul parlava de «felicitat total en la limitació», i el secretari de Goethe, Johann Peter Eckermann, creia reconèixer «una realitat pura a la llum de les coses senzilles».
En literatura, el Biedermeier conservador s'oposa a la "Jove Alemanya" (Vormärz), corrent de tendència revolucionària que es va desenvolupar a partir de l'any 1830.
Origen del terme «Biedermeier» El terme «Biedermeier» no va ser utilitzat fins a l'any 1900. Prové del pseudònim Gottlieb Biedermeier, que el jurista i escriptor Ludwig Eichrodt i el doctor Adolf Kußmaul van utilitzar a partir de 1855 per publicar diversos poemes a les Fliegende Blätter muniqueses, parodiant en part les poesies del mestre d'escola rural Samuel Friedrich Sauter. El nom el van prendre de dos poemes: Biedermanns Abendgemütlichkeit (La felicitat vespertina de Biedermann) i Bummelmaiers Klage (El plany de Bummelmaier), publicats l'any 1848 per Joseph Victor von Scheffel a la mateixa revista. Fins a 1869 hom va escriure «Biedermaier», i a partir d'aleshores es va començar a usar l'«ei». El fictici senyor Biedermeier era un mestre d'escola rural suau, poeta, i d'esperit simple, al qual segons Eichrodt «el seu petit habitatge, el seu minso jardí, el seu insignificant poblet i el pobre destí de mestre d'escola menyspreat li proporcionaven la felicitat terrenal». A les "seves" obres es caricaturitzava la probitat, la gasiveria i les posicions apolítiques de gran part de la petita burgesia.
Si bé és cert que el poeta revolucionari Ludwig Pfau havia escrit l'any 1847 un poema titulat Herr Biedermeier, en què denunciava la mediocritat i la duplicitat moral, començant amb els versos: «Schau, dort spaziert Herr Biedermeier und seine Frau, den Sohn am Arm; sein Tritt ist sachte wie auf Eier, sein Wahlspruch: Weder kalt noch warm.»
«Per allà es passeja el senyor Biedermeier i la seua muller, amb l'infant al braç; llur pas és acurat com sobre ous, el seu lema: ni fred, ni calor.»
Eichrodt no n'hauria tingut coneixença fins molt després de la publicació dels seus propis poemes Biedermeier, tot i que no es pot verificar completament aquest fet.
A partir de 1900, el terme Biedermeier esdevingué pràcticament neutre, sinònim de la nova cultura burgesa centrada en un mateix i en la vida privada que va marcar el període de pau abans dels grans conflictes bèl·lics. Així mateix, va acabar designant, en sentit ampli, l'art, la literatura i la moda d'aquesta època, i en especial el mobiliari.
La situació política miniatura|esquerra|Metternich a l'època del Congrés de Viena Després de la caiguda de Napoleó a la batalla de Waterloo i del seu desterrament, les resolucions negociades al Congrés de Viena es van posar en pràctica. Un nou ordre s'establia a Europa, segons les idees directrius de la Restauració. Amb aquest objectiu, el monarca conservador Francesc I d'Àustria, el tsar Alexandre I de Rússia i el rei Frederic Guillem III de Prússia van tancar un pacte. De fet, van ser empesos per l'espectre de la Revolució Francesa, de la qual volien evitar-ne a qualsevol cost la repetició.
El príncep Metternich, renà de naixement però al servei de l'emperador d'Àustria, va tenir un paper polític de primera magnitud. Va fer adoptar els anomenats «decrets de Karlsbad» de 1819, que restringien àmpliament les activitats polítiques. Va ser introduïda un censura estricta de totes les publicacions, incloses les obres musicals. Escriptors com Heinrich Heine i Georg Büchner van haver d'emigrar, igual que Karl Marx, llavors redactor en cap del Rheinische Zeitung a Colònia.
Sense els decrets de Karlsbad, l'època Biedermeier seria impensable. Per tant, fora d'Alemanya i d'Àustria, no existeix un terme homòleg a Biedermeier, perquè el desenvolupament de la societat va prendre altres vies.
Literatura miniatura|Carl Spitzweg «L'Amic dels cactus» - paròdia d'una vida acomplida L'home de l'època Biedermeier vist pels caricaturistes està despolititzat, és un petit burgés amb aspiracions ingènues i respectuoses amb les autoritats, a més de ser un maniàtic de l'harmonia. Aquestes, i altres característiques de la mateixa mena han quedat lligades a la literatura Biedermeier fins als nostres dies, com a Der Traum eines Lebens (El somni d'una vida) de Franz Grillparzer, que avui dia difícilment pot ser llegit sense ironia :
«Eines nur ist Glück hienieden, Eins: des Innern stiller Frieden Und die schuldbefreite Brust! Und die Größe ist gefährlich, Und der Ruhm ein leeres Spiel, Was er gibt, sind nicht'ge Schatten, Was er nimmt, es ist so viel!»
«Una sola felicitat en la terra, Una: la tranquil·la pau interior I el cor innocent ! I la grandesa es perillosa, I la glòria un joc va, El que dona, espectres fútils, El que pren, tan desmesurat!»
Cal constatar que alguns autors de l'època Biedermeier estaven motivats per una opinió conservadora o fins i tot reaccionària, i que deploraven la pèrdua de la vida simple i harmoniosa, en un món cada vegada més marcat per la industrialització i la urbanització associada. Per això, la literatura Biedermeier, com potser ja havia passat amb el Romanticisme, crea un món fictici que se separa dels esdeveniments contemporanis, reflectint així una societat alienada i buida de sentit, que s'evadeix vers un retorn a una vida i una creació primàries. Els autors del Biedermeier, contràriament als romàntics que van ser majoritàriament membres de la noblesa, pertanyien a la burgesia, sovint d'extracció més aviat modesta.
La Natura no era per als poetes Biedermeier un món on projectar els mals universals o interiors, sinó el símbol del Bé i de la Creació. L'aparició dels viatges d'exploració va servir per a legitimar cadascun dels elements d'aquesta Natura, els quals per descomptat van ser col·leccionats, catalogats i exposats a les cases. I com aquesta revalorització conduïa precisament a la qualitat de creador del Déu cristià, la religió no la va combatre, ben al contrari, va encoratjar la curiositat empírica. La crítica al lliurament a les passions engendrà un elitisme que s'oposava a la lleugeresa i la disbauxa.
Stifter ho va anomenar la «dolça llei»:
miniatura|Adolph von Menzel amb barret de castor, 1837, aquarel·la d'Eduard Magnus Generalment es considera l'obra d'Adalbert Stifter com fonamental d'aquest període. La seua primera novel·la, L'Estiu de Sant Martí (Der Nachsommer, que ell mateix va qualificar de «relat»), no publicada fins a l'any 1857, va ser considerada immediatament com la quinta essència de l'època Biedermeier. Stifter va influir també en Peter Rosegger i Ludwig Ganghofer, en Paul Heyse, Gustav Freytag i Ernst Wildenbruch, així com en el corrent alemany del Realisme que el va succeir, amb Theodor Storm i Theodor Fontane, i a través d'aquests en Thomas Mann i Hermann Hesse.
L'obra de Stifter, que va provocar no poques controvèrsies, presenta igualment elements que ultrapassen ja la temàtica del Biedermeier. Així per exemple, hom roba a la novel·la Brigitta, a més d'un fatalisme a l'estil de Sòfocles, una emancipació legal de la dona.
Altres escriptors adscrits més o menys a l'estil Biedermeier sónt Annette von Droste-Hülshoff, Franz Grillparzer, Wilhelm Hauff, Karl Leberecht Immermann, Nikolaus Lenau, Wilhelm Müller ("Müller el Grec"), Johann Nepomuk Nestroy, Ferdinand Raimund, Friedrich Rückert, Leopold Schefer i Eduard Mörike. La pura literatura del Biedermeier es troba, però, a les publicacions trivials, com ara els almanacs literaris. Cal no oblidar, per altra banda, que tant Stifter com Raimund se suïcidaren. És evident que en llur obra la mentalitat del Biedermeier no era més que una façana, que no tenia res a veure amb llur realitat interior.
Pintura En la pintura del Biedermeier dominen les escenes de gènere i els paisatges, però també els retrats. Els motius religiosos i històrics estan completament absents. L'estil és realista, i els quadres sovint s'acosten gairebé una reproducció fotogràfica. La inspiració ve de la pintura neerlandesa del . El resultat obtingut és un pseudo-realisme que idealitza i «millora» un poc la realitat. La tècnica de l'aquarel·la va atènyer un elevat nivell. La litografia es va utilitzar cada vegada més per a il·lustrar els llibres. Cal esmentar entre els pintors Biedermeier a Moritz von Schwind, Friedrich Gauermann, Eduard Gärtner, Adolph von Menzel (obra de joventut), Ludwig Richter, Carl Spitzweg, Joseph Kriehuber i Ferdinand Georg Waldmüller. Richter va destacar sobretor com a il·lustrador, havent treballat en gairebé 150 llibres. En la pintura sobre cristall i porcellana, l'època està lligada als Hausmalerpintors alemanys de porcellana que vivien del seu art sense treballar en exclusiva per a una fàbrica concreta Samuel Mohn i Anton Kothgasser. L'objecte típic d'aquesta època és el got de record per als clients de balneari.
Música La música també va estar marcada pel gust burgès durant l'època Biedermeier. La música de saló va adquirir una gran importància. Un piano adornava gairebé cada sala d'estar. Se cercaven les peces de música de cambra. A totes les ciutats es van crear societats musicals i corals. Les editorials musicals van difondre les obres lleugeres i alegres dels compositors, perquè el gust dels clients en determinava la venda. Tot i això, mai no es componia exclusivament per als salons, no s'hi interpretaven més que arrajanments. La música de piano tenia com a referent a Robert Schumann, que no obstant no era un compositor Biedermeier. Durant un temps Franz Schubert també va ser classificat injustament en aquesta categoria. Més aviat cal esmentar a Ludwig Berger, Christian Heinrich Rinck o Leopold Schefer. Els lieder de Wilhelm Müller també eren molt populars.
L'època Biedermeier és també la del vals, del qual era el seu centre natural la ciutat de Viena. Va nàixer a partir dels Ländler, unes danses folklòriques. Les masses afluïen als balls, on les alegries exuberants estaven permeses. Els compositors i directors d'orquestra eren sovint considerats com a celebritats, sobretot Johann Strauss pare i Joseph Lanner.
Al ballet triomfava Fanny Elssler i a l'òpera Henriette Sontag i Jenny Lind.
Una nova cultura burgesa La burgesia va conrear la vida privada i familiar fins a un punt no igualat fins ara. Els senyals exteriors de prosperitat van passar a un segon pla, per darrere de la felicitat domèstica entre quatre murs, esdevenint la llar un lloc de retir. Virtuts burgeses com el zel, la probitat, la fidelitat, el sentit del deure, la modèstia, van ser elevades al rang de principis universals. La sala d'estar del Biedermeier és l'ancestre de la nostra actual sala d'estar, i l'expressió del confort domèstic va ser probablement introduïda en aquesta època. Les relacions socials van ser conreades en ambients restringits, en els cercles, a les taules dels habituals, a través de la música de saló, però també als cafès vienesos.