miniatura|Emperador Meiji traslladant-se de Kyoto a Tokio La descriu una cadena d'esdeveniments que van canviar l'estructura política i social del Japó i que van tenir lloc entre 1866 i 1869, un període de quatre anys que abasta part del Període Edo (també anomenat Shogunat Tokugawa tardà) i el començament de l'era Meiji.
La formació el 1866 de l'aliança "Satcho" entre Saigō Takamori, el líder del Feu de Satsuma i Kido Takayoshi, el líder del Feu de Chōshū, marca l'inici de la restauració Meiji. Aquests dos líders van donar suport a l'emperador i van treballar junt amb Sakamoto Ryoma per acabar amb el Shogunat Tokugawa (finalitzat el 1867) i restaurar el poder de l'emperador.
El gener de 1868 en la Guerra Boshin o Guerra de l'any del drac és la designació del cinquè any del cicle sexagenari en els calendaris orientals asiàtics. 戊辰 també es pot llegir com "tsuchinoe-tatsu" en japonès, literalment "Germà més vell del Drac de la Terra". En la terminologia xinesa, es va traduir com "Drac de la Terra Yang", que s'associa amb aquest any en particular en el cicle sexagenari. Etimològicament, 戊 i 辰 no tenen res a veure amb "drac" o "germà més gran de la Terra", així doncs, la lectura "tsuchinoe-tatsu" s'ha de considerar com un tipus de kun'yomi associatiu. En termes de l'era, el conflicte va començar el quart any de Keiō, que també es va convertir en el primer any de Meiji l'octubre d'aquell any, i va acabar el segon any de Meiji. Choshu i Satsuma derrotaren l'exèrcit de l'anterior shogun. En realitat no es van tornar els poders a l'emperador sinó que el poder va passar del derrotat Shogun a una oligarquia de dàimios. Comença l'era Meiji, època en què van quedar abolits els privilegis especials dels samurais, i es donà a la població la possibilitat de portar cognom (privilegi fins llavors de l'aristocràcia, mentre que la gent portava el nom de la seva professió, per exemple, el capità d'un vaixell era anomenat "Anjin" - "capità" -). Aquests canvis van provocar la inestabilitat del país al començament de l'era Meiji. Hi va haver moltes revoltes, però es pot destacar la de Saigo Takamori, integrant del triumvirat ishin, amic i company de Toshimichi Ookubo. Saigo fou derrotat per Ōkubo i, segons algunes fonts, s'hauria suïcidat ritualment (seppuku). L'era Meiji va aconseguir l'estabilitat total després de quatre dècades.
Context cultural miniatura|upright=1.5|esquerra|Un adolescent Emperador Meiji amb representants estrangers al final de la Guerra Boshin, 1868-1870.
La Restauració Meiji (la fi del règim del shōgun) va representar la caiguda del règim despòtic al Japó. Aquest règim es basava en un model molt semblant al feudalisme europeu; l'emperador, que es creia que descendia dels déus, no tenia el poder real sinó que depenia del dàimio, el senyor feudal més important. Aquest rebia el títol de "shōgun", que és el major rang que un dàimio podia obtenir. Per això el règim polític s'anomenava shogunat o bakufu. Ara bé, el Japó fins al 1853 havia estat aïllat de la resta del món econòmicament i política, excepte per a la Xina i Holanda. En aquesta data, el 1853, arribà una flota armada nord-americana, sota el comandament de Matthew Perry, amb l'objectiu de demanar, o exigir, un tractat de comerç. Aquest fet és conegut com a "Kuro-fune raikō" (l'arribada dels vaixells negres). Com que el Japó no tenia una armada per fer-hi front va haver d'acceptar el Tractat de Kanagawa, el primer dels tractats desiguals, la qual cosa posà en relleu la debilitat del país.
El febrer de 1867, Mutsuhito, als seus quinze anys, va succeir el seu pare, l'emperador Kōmei i es va proclamar una nova era de Meiji (que significa "culte a la regla"). Una generació de líders japonesos va acceptar els tractats desiguals, rebutjar l'aïllacionisme confucionista i volgué refer el Japó a la manera occidental, conduint a la Guerra Boshin i la Restauració Meiji. La restauració Meiji de 1868 va posar fi a 256 anys de feudalisme del Shogunat Tokugawa.
Una revolució de la classe alta Aquesta revolució va tenir una particularitat única en la història; la mateixa classe dominant (l'aristocràcia) va ser la que va veure la necessitat de canvi i de renunciar als seus drets especials. Per això estaven dividits en dos bàndols: els Ishin Shishi i els partidaris del shogunat. Els terratinents (daimyō) que estaven en contra del shogunat lideraren l'Ishin Shishi. Entre ells destaquen tres dirigents, l'anomenat Ishin no sanketsu (el triumvirat Ishin), els integrants eren Toshimichi Okubo, Saigo Takamori i Kido Takayoshi.
Els partidaris del shogunat comptaven amb diferents forces per enfrontar-se a aquests revolucionaris; entre ells el Shinsengumi (una força paramilitar-policial situada a Kyoto). Cap al 1867 el moviment revolucionari havia aconseguit un avanç decisiu i l'emperador Meiji (que no tenia poder real) dicta l'ordre de dissoldre el bakufu (shogunat). Però el shōgun Tokugawa Yoshinobu es resistia a deixar el poder en mans del Ishin shishi i el 1868 van tenir lloc cinc batalles més, conegudes amb el nom de Guerres Boshin (en ordre cronològic són: Toba-Fushimi, Monte Ueno, Nagoaka, Aizu i Hakodate).
Posteriorment els samurais, després dels radicals canvis realitzats per l'emperador, es revoltaren contra aquest, formant un exèrcit. L'enemic era l'emperador que havia abolit els privilegis de la classe samurai. Els contrincants van ser el recent fundat cos de policia, formada en gran part per samurais que es van posar al servei de l'emperador i samurais dels clans vencedors de les guerres Boshin: Satsuma i Chozu.
Els resultats de les cinc guerres van ser determinants i el shōgun va convocar un consell a l'ishin Saigo Takamori, en el qual va estar present el cap de marina shogunal, Katsu Kaishū. El resultat d'aquest consell va ser la rendició del shogunat.
Aliances i lleialtats miniatura|Al·legoria del Nou lluitant contra el Vell, a principis del Japó Meiji, al voltant de l'any 1870 La formació el 1866 de l'aliança Satsuma-Chōshū entre Saigo Takamori, el líder del territori Satsuma i Kido Takayoshi, el líder del territori Chōshū, construeix els fonaments de la restauració Meiji. Aquests dos líders van donar suport a l'emperador Kōmei (pare de l'emperador Meiji) i es van aliar al costat de Sakamoto Ryoma amb el propòsit de canviar el govern del shogunat Tokugawa (bakufu) i retornar el poder a l'emperador. El 3 de febrer de 1867, l'Emperador Meiji pujà al tron després de la mort de l'emperador Kōmei. Aquest període també va suposar un canvi al Japó, el qual evolucionar des d'una societat feudal cap a una economia capitalista, amb una persistent influència occidental.
La gran reforma
La primera reforma va ser la promulgació de la carta de jurament el 1868, una declaració general amb el propòsit que l'oligarquia Meiji aconseguís l'impuls necessari per guanyar la confiança i el suport financer del nou govern. Els cinc estatuts consistien en:
Establiment d'assemblees deliberatives La integració de totes les classes en la tasca de tirar endavant l'estat El reemplaçament dels "costums nocius" per "lleis naturals" Una recerca internacional pel coneixement L'enfortiment dels fonaments del govern imperial.
Amb l'acceptació del jurament es donava per fet, de manera implícita, que s'havia d'acabar amb l'exclusivitat política del bakufu i que calia moure's cap a una participació més democràtica en el govern. Per implementar els estatuts del jurament, es van elaborar onze articles constitucionals. A més de nomenar un nou Consell d'Estat, un cos legislatiu i un sistema de rang per als nobles i oficials, es va limitar la permanència en els càrrecs a quatre anys, es va permetre la votació pública, es va establir un nou sistema d'imposts, i es van establir noves lleis locals administratives.
El govern Meiji va assegurar a les forces estrangeres que haurien de seguir els antics tractes negociats amb el bakufu i anunciar que haurien d'actuar segons les lleis internacionals. Mutsuhito, que va regnar fins al 1912, va seleccionar un nou títol Meiji, o Culte al Govern com a senyal del començament d'una nova era en la història japonesa.
Per escenificar el nou ordre, la capital va ser traslladada de Kyoto, on va estar situada des del 794, a Tòquio (la capital de l'est), que era el nou nom per a la ciutat d'Edo. La majoria dels daimyō van lliurar voluntàriament a l'emperador les seves terres i arxius de cens durant l'abolició del sistema han, amb la qual cosa se simbolitzava que la terra i la gent estaven sota jurisdicció de l'emperador. Confirmades les seves posicions hereditàries, els daimyō es van convertir en governadors, i el govern central va assumir les seves despeses administratives i pagament dels estipendis dels samurais. El han va ser reemplaçat per les prefectures del Japó el 1871, i l'autoritat va continuar fluint cap al govern central. Els funcionaris afavorits dels anteriors han, com els de Satsuma, Chōshū, Tosa, i Hizen, van ocupar diversos càrrecs en els nous ministeris. Formalment, els nobles que no eren afavorits per la cort i els de menor rang i samurai més radicals van reemplaçar les persones assignades pel bakufu, daimyō, i antics nobles de la cort mentre apareixia una nova classe governant.
Reforma administrativa Una condició per a la formació del Japó unitari fou l'eliminació de l'antiga estructura federalista del país. Les seves unitats eren principats autònoms, controlats per un dàimio. Durant la Guerra Civil, 1868-1869 el govern japonès confiscà les possessions del Shōgun i les dividí en prefectures. No obstant això, els principats han romangueren fora del seu control directe.
A canvi de la terra, els dàimios es van convertir en els caps de les oficines regionals del govern central, a sou de l'Estat. Si bé la terra dels hans va ser transferida formalment a l'Estat, els hans en si mateixos no van ser eliminats. Els seus dàimios van mantenir el dret de recaptar impostos i de formar exèrcits a les seves terres, i així es van mantenir semiautònoms. A causa d'aquestes tèbies polítiques del govern central, el descontentament a les regions era creixent.
El 20 de gener del 1869 els dàimios dels quatre hans pro-governamentals, Satsuma, Chōshū, Tosa i Hizen, que havien estat els més decidits adversaris del shogunat, accepten de retornar llurs feus a l'emperador. D'altres dàimio ho accepten igualment, fet que condueix, sens dubte, i potser específicament per primera vegada, a tenir un govern central que exerceix el poder sobre tot el territori (天下, Tenko).Э. Дейноров «История Японии» (E. Deinórov, Història del Japó) - Moscou: AST, 2011, pp 517-601, Els antics dàimio es van traslladar des de les regions a Tòquio i van retornar com a governadors de les prefectures. Abans de 1888 el nombre de prefectures s'havia reduït des de 306 a 47, es va situar un districte especial a Hokkaido, i es va fer el mateix a les prefectures de les tres principals ciutats: Tòquio, Kyoto i Osaka.
Reforma del govern