miniatura|Els arbres més vells coneguts al món són pins americans (Pinus longaeva), com els que viuen a les muntanyes Inyo de Califòrnia. Poden viure més de 4.000 anys, i alguns individus tenen gairebé 5.000 anysInformació i clips d'un programa documental Un arbre (del llatí arbor) és una planta capaç de créixer a més de cinc metres d'alçària gràcies a una estructura que forma un tronc, i eventualment ramificacions anomenades branques. Del forcat del tronc ixen dos o tres branques o camals; estes es forquen en branques gruixudes i grosses, les quals després s'escindixen en un gran nombre de xicotetes rames. Els arbres són plantes perennes que en general viuen molts d'anys. En el sentit botànic, els arbres són plantes amb fusta veritable. La fusta, coneguda també com a xilema secundari, és produïda per una capa de cèl·lules, el càmbium vascular, situada davall l'escorça.
La formació de la fusta és un procés repetitiu que superposa una nova capa a sobre de les anteriors. El resultat sovint és visible en forma d'anells de creixement. Els únics grups que contenen plantes amb fusta veritable i, per tant, arbres en el sentit estricte del terme, són les gimnospermes i les angiospermes. Hi ha altres tipus de plantes amb fusta veritable, però els arbres es diferencien per la seua mida més important (en comparació amb els arbustos) o per la formació d'un tronc clarament individualitzat d'alguns arbustos, i portador (mentre que les lianes llenyoses necessiten un suport per a elevar-se).
Els primers arbres aparegueren a la Terra fa uns 370 milions d'anys, en el període devonià, i eren els avantpassats de les coníferes actuals. El desenvolupament en alçada i la ramificació de les branques permeten als arbres augmentar la seua capacitat d'explotació de l'espai aeri. La distribució de les fulles en diferents nivells permet a l'arbre augmentar la superfície d'intercanvi per la fotosíntesi. La seua gran capacitat fotosintètica fa que els arbres tenen un paper important en els cicles ecològics terrestres, gràcies a la seua capacitat d'emmagatzemar carboni, el seu rol en el cicle de l'aigua, i la seua formació dels ecosistemes complexos que són els boscos, fonts i refugis de la biodiversitat.
Els arbres també representen una font considerable de recursos per a l'espècie humana, tant de materials (principalment fusta) com de provisions (particularment fruits) entre d'altres. Ocupen un lloc real i simbòlic important en quasi totes les cultures del món.
Definició i taxonomia miniatura|Els arbres més voluminosos del món són sequoies vermelles (Sequoiadendron gigantea), com l'arbre Grizzly Giant del Parc Nacional de Yosemite. L'espècimen més imponent, batejat General Sherman, té un tronc de 1.487 m³ i una alçada de 83,8 m La botànica definix els arbres com a espermatòfits perennes i llenyosos, que presenten una tija significativa, que augmenta la seua mida per creixement secundari. Estes característiques diferencien els arbres dels arbustos, les falgueres, les palmeres i altres plantes llenyoses. En contrast amb els seus predecessors evolutius, la majoria d'arbres presenten òrgans fol·liculars ben diferenciats, que sobreïxen en forma de ramificacions laterals curtes o llargues. El tronc, les branques i els branquillons s'allarguen cada any mitjançant la producció de gemmes apicals i basals, creixent contínuament. A diferència dels arbustos, un tret característic dels arbres és que les gemmes apicals dominen sobre les basals (dominància apical), de manera que emergix una tija principal dominant (acrotonia).
Existixen organismes arborescents en diversos grups de plantes. Els arbres autèntics pertanyen a les gimnospermes i les angiospermes eudicotiledònies, que inclouen pinals com per exemple els pins, però també Ginkgo biloba (l'únic representant vivent de les ginkgoàcies), així com els cicadòfits. Un dels arbres més inusuals és Welwitschia mirabilis, un fòssil vivent de Namíbia i Angola, el tronc del qual roman davall la terra. Les palmeres i ciateals també presenten una forma arborescent. Tanmateix, estos grups no presenten fusta veritable (xilema secundari), de manera que no se'ls considera arbres. La dracena és un cas especial: pertany a les monocotiledònies, però té creixement secundari.
Existixen formes arborescents en unes cinquanta famílies de plantes superiors. En canvi, no hi ha formes arborescents en les algues, els briòfits, les liliàcies, les iridàcies, les hidrocaritàcies, les orquídies, les quenopodiàcies, les primulàcies i en la majoria de convolvulàcies, gencianàcies, campanulàcies, cucurbitàcies, apiàcies, saxifragàcies, papaveràcies, ranunculàcies i cariofil·làcies.
Els arbres existixen dins l'important grup botànic de les gimnospermes, en forma de pinòpsids, entre els quals cal destacar especialment la subclasse de les coníferes. Est grup està dominat per l'ordre de les pinals, amb les famílies de les pinàcies (pícees, pins, avets, avets de Douglas, làrixs, làrixs daurats), les cupressàcies (xiprers, xiprers de Lawson, tuies, càdecs, ginebres i savines, sequoies, metasequoies i taxodis), així com les famílies de les podocarpàcies (Podocarpus, Dacrydium), les araucariàcies (araucàries, agatis), les taxàcies (teixos) i les cefalotaxàcies (Cephalotaxus).
Moltes espècies d'arbres també pertanyen a la divisió de les angiospermes. Les diferents subclasses han produït diversos tipus d'arbres caducifolis. Entre els més importants hi ha la subclasse de les hamamèlides, amb les fagàcies, a les quals pertanyen els fajos, els roures i els castanyers. També pertanyen a esta subclasse les betulàcies, amb els bedolls i Alnus, així com les juglandàcies, les ulmàcies i les moràcies. La subclasse de les ròsides inclou els arbres fruiters de la família de les rosàcies, així com les fabals, amb moltes espècies, sobretot tropicals. El gènere Dalbergia (palissandres) també pertany a est grup, igual que el gènere Robinia. Tenen importància econòmica les meliàcies, amb els gèneres Entandrophragma i Cedrela, així com la subclasse de les dil·lènides, a la qual pertany la família de les dipterocarpàcies, amb el gènere Shorea (balaus i merantis).
Característiques específiques dels arbres miniatura|Dibuix de les parts d'un arbre Morfologia elemental d'un arbre Des del punt de vista d'un observador un arbre consta de tres parts principals: arrels, tronc i capçada. Les arrels són generalment subterrànies, però n'hi ha casos en què es mostren parcialment al descobert. Les arrels xuclen els nutrients del sòl i són la primera etapa del cicle d'alimentació i creixement de l'arbre. Constituïxen una base sòlida ancorada al terreny que permet l'estabilitat i la viabilitat del conjunt. Cada espècie d'arbre es caracteritza per un tronc determinat. El tronc creix en sentit vertical, mantenint-se més o menys recte i assolint en cada etapa de creixement una certa altura. Hi ha casos de troncs molt acaragolats i no gens verticals. En una secció del tronc poden distingir-se l'albeca i el duramen, més o menys diferenciats segons l'espècie d'arbre. El material del tronc es coneix popularment com a fusta. La capçada o cimall és la part superior de l'arbre i està formada pel conjunt de branques i fulles.
Morfologia dels organismes arboriformes esquerra|miniatura|Un tronc robust miniatura|Vista detallada d'un tronc esquerra|miniatura|Fouquieria columnaris, de la Baixa Califòrnia, sovint és considerat un cactus a causa de la seva aparença miniatura|Troncs danyats pel vent esquerra|miniatura|Sorgeixen noves fulles a través de l'escorça vella Els organismes arboriformes presenten una gran varietat de morfologies. Al concepte d'arbre se sol associar la capçada, el tronc i les arrels. Les falgueres arboriformes i la majoria de palmeres tenen troncs simples dels quals no es projecten branques, sinó fulles disposades de manera similar a cabells i sovint "plomoses". Sobretot no presenten cap forma de creixement secundari, de manera que no són arbres autèntics.
En els arbres autèntics, el futur tronc es desenvolupa a partir de la tija del brot mitjançant un creixement longitudinal i creixement secundari de gruix. Llavors, la tija creix per la seua punta mitjançant el renovament constant del brot apical (el que es troba a l'extrem) i continua ascendint fins a l'extrem de la capçada (monopodi). En són exemples la majoria de coníferes, però també alguns arbres caducifolis, com per exemple els roures. En les coníferes, es forma una capçada en forma de piràmide per mitjà del creixement horitzontal de les branques. La capçada és més estreta quan les branques també creixen marcadament cap amunt, com per exemple en els pollancres. La forma de creixement monopòdic és deguda a la dominància apical del brot superior. Unes fitohormones que es formen als brots, anomenades auxines, inhibixen l'activitat dels brots laterals. En els roures i altres espècies d'arbres, aquesta dominància del brot principal decau amb l'edat i es forma la típica capçada dels arbres caducifolis, amb nombroses ramificacions.
En altres plantes llenyoses (fajos, carpins, etc.), és un brot lateral subterminal el que assumix la direcció del creixement. En els arbres es desenvolupa un "fals eix" erecte (monocasi). També en est cas, la dominància del brot principal decau amb el pas del temps i es desenvolupen branques fortes a partir d'altres brots laterals, que acaben formant una capçada. Això es produïx més prompte que en els arbres de creixement monopòdic. Els arbustos es caracteritzen per la manca de dominància apical. Hi ha nombrosos brots laterals que formen un mode de creixement amb branques amples. En les plantes llenyoses que creixen en climes estacionals, durant el període vegetatiu es desenvolupa un brot estacional a l'eix del creixement. Com en els roures, durant el període de vegetació es forma un nou brot anual (prolepsi). Les espècies tropicals tendixen a tindre diversos brots. L'edat d'una branca es pot determinar a partir del nombre de brots anuals i el grau de ramificació. Tanmateix, en moltes espècies (com ara les pícees i els avets) i generalment en els arbres vells, aquesta estimació de l'edat és complicada per la formació dels anomenats "brots preventius", que es generen a partir de brots "dorments". La formació regular de brots preventius també és coneguda com a reiteració. Est procés servix per a renovar la capçada i permet als arbres la possibilitat de substituir branques envellides o respondre davant d'un problema (nevades intenses, atac d'insectes, etc.).
Els arbres poden assolir una edat de diversos segles, i en alguns llocs determinats fins i tot de diversos mil·lennis. Actualment, es considera que l'arbre més vell del món és una pícea al Fuluberg de la regió sueca central de Dalarna. Entre estes pícees s'han trobat tres generacions més (de 375, 5.660 i 9.000 anys) amb material genètic idèntic. S'estima el nombre de pícees de més de 8.000 anys a 20. Així doncs, esta pícea és aproximadament el doble de vella que els pins nord-americans d'entre 4.000 i 5.000 anys que fins ara havien sigut considerats els arbres més vells del món.
Els arbres demostrablement més vells de l'Europa central tenen entre 600 i 700 anys. Els arbres creixen en concordança amb les variacions climàtiques de les estacions de l'any, i durant el període vegetatiu desenvolupen un anell de creixement. Per mitjà d'estos anells, es pot determinar tant l'edat de l'arbre com les condicions de creixement presents en cadascun dels anys. La dendrocronologia utilitza això per a datar fusta vella i per a reconstruir el clima d'una regió fins a diversos milers d'anys en el passat.