Andrònic II Paleòleg (grec medieval: Ἀνδρόνικος Παλαιολόγος, Andrónikos Paleologos; nascut el 25 de març del 1259 i mort el 13 de febrer del 1332) fou emperador romà d'Orient entre el 1282 i el 1328 com a segon emperador de la dinastia dels Paleòlegs.
Fill de Miquel VIII Paleòleg i Teodora Ducena Vatatzena, el 1282 ascendí al tron de l'Imperi Romà d'Orient, que el seu pare havia restaurat en reconquerir Constantinoble a l'Imperi Llatí el 1261. Tanmateix, Miquel VIII no havia estat capaç de restablir les antigues fronteres imperials i Andrònic es convertí en emperador d'un estat esgotat per la política exterior del seu pare. Durant el seu regnat, els romans s'enfrontaren a nombroses dificultats internes i externes que iniciaren el declivi final de l'Imperi Romà d'Orient, incloent-hi una profunda crisi econòmica, un afebliment considerable de l'exèrcit, tensions amb les repúbliques marítimes de Venècia i Gènova, conflictes religiosos i les derrotes contra els beilicats turcs d'Anatòlia, així com la Venjança Catalana. Així i tot, Andrònic contribuí a un nou floriment cultural i emprengué reformes financeres i judicials duradores.
La línia política d'Andrònic fou diametralment oposada a la del seu pare, amb la promulgació d'una reforma financera molt rigorosa que reduïa els efectius de l'exèrcit, la seva oposició a la unió religiosa amb Roma i els seus esforços per barrar el pas als turcs a Anatòlia.
Orígens Andrònic va néixer el 1259 a Nimfeu, a la residència de l'emperador de Nicea, Miquel VIII Paleòleg. Quan el seu pare fou coronat emperador romà d'Orient a Constantinoble el 1261, ell fou aclamat successor per la cort i el poble reunits a la basílica de Santa Sofia. La seva mare era Teodora Ducas Vatatzes, neboda de l'emperador Joan III Ducas Vatatzes.
Vers el 1275 el seu pare el va associar a les feines de govern. El 1278, fou enviat al capdavant d'un exèrcit a l'Àsia Menor per combatre les invasions dels otomans a la regió del riu Meandre. Allà va recuperar Tral·les i li va canviar el nom a Andrinocopolis, però ben aviat es va tornar a perdre el domini d'aquesta ciutat. El 1283, havent mort el pare, fou coronat emperador.
L'administració Andrònic va canviar el sistema administratiu al Peloponès: d'un governador militar nomenat per un any, es va passar a un sistema de funcionaris imperials amb competències més àmplies i mandats més llargs.
Al territori imperial en general l'aristocràcia va confirmar el seu estatus dominant, el nivell de vida de la qual va augmentar en contrast amb la misèria cada cop més gran de la pagesia, oprimida per les taxes. En certa manera això va afeblir el poder imperial mentre que els grans terratinents van començar a guanyar poder a les províncies.
Política religiosa La fi de la unió L'emperador Miquel VIII havia autoritzat la unió de les esglésies llatina i grega en el segon concili de Lió, però Andrònic s'hi va mostrar contrari, cosa que li va ocasionar finalment l'excomunió pel papa Climent V el 1307. Andrònic era conscient que el poble romà d'Orient no acceptava aquesta unió, així que va fer tornar de l'exili el patriarca Josep Galesiotes i va expulsar l'anterior patriarca unionista Joan Vec, després d'haver-se reunit un concili a Prusa el 1283.
Tot i que no hi va haver vessament de sang, l'ambient no era de concòrdia i els unionistes eren vexats públicament. Per resoldre la situació es va convocar un sínode al palau de Blaquernes i una de les coses que es van decidir fou que Teodora, la vídua de Miquel VIII, l'emperador que havia permès aquesta unió, havia de fer acte de contrició. El 1285, els antiunionistes van insistir en la necessitat de convocar un altre sínode per obtenir el penediment de Joan Vec i d'altres eclesiàstics; no van aconseguir el que desitjaven i Vec fou empresonat. Aquest sínode va acabar amb la publicació d'un text que retornava a les tesis ortodoxes, la precisió del qual va fer sorgir disputes entre els unionistes, protagonitzades principalment per Teolepte, bisbe de Filadelfia. Aquest, va condemnar el patriarca Gregori II de Xipre durant un sínode el 1289 i la seu patriarcal va quedar desocupada.
Els arsenites Arseni Autorià, que havia excomunicat l'emperador Miquel VIII per haver manat el cegament de l'hereu al tron, Joan IV Ducas Làscaris, i l'any 1266 havia estat deposat del patriarcat, encara tenia molts seguidors: els arsenites. La mort d'Arseni el 1273 no en va eliminar els partidaris que, sobretot a l'Àsia Menor, es declaraven cismàtics respecte de Constantinoble. Andrònic va reunir un concili a Adramyttion per posar fi a la divisió però les dues bandes no es van reconciliar: els arsenites demanaven la destitució de Gregori II, esperant que per substituir-lo nomenarien un dels seus. Llavors Andrònic es va adonar que, per a alguns, potser els més moderats, era més aviat una qüestió política que religiosa, ja que els arsenites eren també els partidaris de la família Làscaris. Per tant, Andrònic va fer una visita a Joan IV, que portava vida de monjo en un monestir vora la mar de Màrmara i li va demanar perdó pels actes del seu pare. Aquest acte va suavitzar la situació però el fet que va donar per acabat el conflicte, que va desaparèixer de mica en mica, va ser la pèrdua de territori romà a causa dels invasors otomans. Els nuclis d'arsenites van emigrar d'Àsia cap a occident on es van dispersar i, finalment, el patriarca Nifon de Constantinoble va emetre una crisobutlla declarant que ni Atanasi I ni Joan Vec serien nomenats. El setembre del 1310, una encíclica del patriarca va declarar sagrada la unitat de l'Església ortodoxa, malgrat la persistència d'alguns nuclis arsenites aïllats.
La reforma d'Atanasi Per substituir el patriarca Gregori II, l'emperador va nomenar el 1289 un eremita del mont Atos anomenat Atanasi I, el qual acostumat a la senzilla vida ascètica va denunciar els excessos del clergat. Ansiós per reformar l'Església, Atanasi va acusar alguns sacerdots d'acumulació de riquesa i va confiscar els béns dels monestirs en favor dels ciutadans més necessitats. Altres com ell van predicar insistint en la frugalitat dels dedicats a l'Església, com ara Jordi Paquimeres i Nicèfor Gregoràs. Segons Atanasi les desgràcies que queien sobre l'imperi eren degudes al pecat del luxe. Aquestes mesures, que comptaven amb el suport de l'emperador, van aixecar protestes entre la majoria dels eclesiàstics i alguns grups de ciutadans. Sota pressió, Atanasi va renunciar a la promulgació d'un document en què anatematitzava tots aquells que l'acusaven de llurs destitucions. Atanasi fou reemplaçat pel monjo Joan de Sozopolis, més moderat.
Això no obstant, l'emperador continuava consultant Atanasi per prendre decisions i el patriarca Joan va amenaçar de dimitir. Llavors Andrònic II es va basar en uns suposats dons profètics per propiciar el retorn d'Atanasi el juny del 1303. Atanasi va continuar amb la seva política per ajudar els pobres desposseint els rics: els més perjudicats van ser els rics patriarcats d'Alexandria, Jerusalem i Antioquia. El 1309 Atanasi va donar per acabada la seva tasca reformista i es va retirar al Mont Atos. El va substituir Nefó, més preocupat per la unió dins l'Església ortodoxa que per altres coses.
La reforma judicial El 1296 hi va haver un fort terratrèmol a Constantinoble, cosa que l'emperador va interpretar com un senyal de la còlera divina. Aquest esdeveniment el va portar a engegar una reforma de la justícia que servís per combatre la corrupció i la manca de respecte per les lleis. L'antic tribunal situat a la sala anomenada Hippodromos del gran palau, va passar a estar format per dotze jutges, entre ells bisbes, clergues i senadors. Andrònic els va fer prestar jurament de ser imparcials envers qualsevol ciutadà de l'imperi. Les condemnes d'arrest s'haurien de prendre per unanimitat i podrien ser aplicables a tothom, inclòs l'emperador. Malgrat la bona acollida d'aquesta nova institució, sembla que va desaparèixer després de la guerra civil entre Andrònic II i Andrònic el Jove.
La devaluació de la moneda miniatura|Pintura al fresc que representa l'emperador Andrònic II. Andrònic va heretar una tresoreria gairebé buida i es va haver de devaluar la moneda. Aquesta va arribar a perdre tant de valor que els mateixos romans preferien les monedes italianes. A començaments del la moneda romana posseïa el 90% del seu valor nominal i aquest percentatge va descendir a menys del 50% a començaments del . Al mateix temps que baixava el valor de la moneda apujaven els preus dels aliments, cosa que va portar a una greu crisi econòmica.
Les diferents mesures d'Andrònic II per reomplir les caixes de l'estat no van donar gaire resultat, especialment en concepte d'ingressos duaners que anaven a parar a les repúbliques italianes. En l'alta edat mitjana, els ingressos anuals de l'Imperi Romà d'Orient van ascendir a set o vuit milions de nomismes. Sota Andrònic II, el pressupost anual de l'imperi no superava el milió de perpres, gran part del qual es va destinar a pagar diversos tributs. De fet, l'exèrcit romà es va reduir al mínim.
Exèrcit romà d'Orient L'exèrcit que tenia Andrònic estava gairebé sense efectius: per una part no hi havia prou homes per reclutar i molts dels que hi havia preferien servir en altres exèrcits on eren millor pagats. El gruix de l'exèrcit estava format per estrangers, principalment cretencs i alans, que fugien de la dominació veneciana i tàtara respectivament. Andrònic va pactar amb els genovesos sobre la defensa de les costes romanes a la Mediterrània, ja que eren els principals comerciants, tanmateix aquests van vigilar només pels seus propis interessos i no es van preocupar de la defensa de les illes romanes de la mar Egea. Per tal de fer front a l'atac dels otomans per la costa, que havien començat a construir una flota, Andrònic va manar construir deu navilis, que en van ser insuficients.
A més, Miquel VIII havia establert la transmissió hereditària de feus dins el territori imperial rebuda per donació (la pronea), fet que portaria a una feudalització de l'imperi, cosa que va portar a una caiguda en l'obligació militar. Aquesta disminució progressiva de la mà d'obra indígena va obligar Andrònic a reclutar mercenaris.
La guerra amb Venècia Els venecians van passar de ser només comerciants clients de l'Imperi Romà d'Orient a voler ocupar-ne el territori i el juliol del 1296, uns dies abans del terratrèmol, van atacar Gàlata un districte de Constantinoble. Andrònic va fer arrestar tots els ciutadans venecians de Constantinoble, i en conseqüència els venecians van saquejar els habitatges més desprotegits, els dels genovesos i romans situats fora de les muralles. Aviat, Andrònic es va trobar atrapat en una escalada de tensions entre Venècia i Gènova. Aquesta última va respondre massacrant els nobles venecians de Constantinoble.Nicèfor Gregoràs, Historia Byzantina, ed.L.Shopen, vol.6, p. 11 En resposta i malgrat les explicacions d'Andrònic, Venècia va exigir una indemnització més un espai per establir-se al districte de la ciutat de cara a la mar de Màrmara i per fer pressió van enviar 18 vaixells contra Constantinoble.