Fàtima bint Muhàmmad (), més coneguda com Fàtima az-Zahrà () (605-632) fou la filla menor del profeta Muhàmmad i epònima de la nissaga que va governar el Califat Fatimita. És una figura molt venerada en l'islam xiïta, on se l'anomena «la Brillant» i «la Casta» i se la considera un exemple del paper de la dona, perquè va estar sempre al servei de la seva família i entregada a la pregària. Es va casar amb Alí ibn Abi-Tàlib, cosí del profeta Muhàmmad, amb qui va tenir tres fills, al-Hàssan ibn Alí, al-Múhsin ibn Alí, que no li sobrevisqué, i al-Hussayn ibn Alí, i dues filles, Umm-Kulthum bint Alí i Zàynab bint Alí.
Biografia Primers anys de vida Fàtima va néixer a la Meca de Khadija, la primera de les dones de Mahoma. La visió sunnita principal és que Khadija va donar a llum a Fàtima l'any 605 dC, als cinquanta anys, cinc anys abans de les primeres revelacions alcoràniques. Això implica que Fàtima tenia més de divuit anys en el moment del seu matrimoni, cosa que hauria estat inusual a l'Aràbia d'aquella època. Una dotzena de fonts, però, informen que Fàtima va néixer cap al 612 o 615 dC, quan Khadija hauria estat una mica més gran. Les notícies del sunnita Ibn Sad al seu Kitab at-tabaqat al-kubra suggereixen que Fàtima va néixer quan Mahoma tenia uns trenta-cinc anys.
L'opinió sunnita és que Fàtima tenia tres germanes, anomenades Zàynab, Umm-Kulthum i Ruqayya, que no van sobreviure a Mahoma. Alternativament, diverses fonts xiïtes afirmen que Zàynab, Ruqayya i Umm-Kulthum van ser adoptades per Mahoma després de la mort de la seva mare, Hala, germana de Khadija. Segons Abbas, la majoria dels musulmans sostenen que Fàtima era l'única filla biològica de Mahoma, mentre que Fedele limita aquesta creença als xiïtes. Hyder informa que aquesta creença és freqüent entre els xiïtes del sud d'Àsia. Fàtima també va tenir tres germans que van morir quan encara eren infants.
Fàtima va créixer a la Meca mentre Mahoma i els seus pocs seguidors patien els maltractaments dels infidels. En una ocasió, es va afanyar a ajudar Mahoma quan, a instigació d'Abu-Jahl, enemic de Mahoma i politeista, li van llençar a sobre tot de brutícia. Fàtima va perdre la seva mare, Khadija, en la infància. Quan Khadija va morir, es diu que Gabriel va baixar a Mahoma amb un missatge per consolar Fàtima.
Matrimoni Fàtima es va casar amb un cosí de Mahoma, Alí, a Medina, cap a l'1 o 2 de l'Hègira (623/625 dC), possiblement després de la batalla de Badr. Hi ha proves sunnites i xiïtes que alguns dels companys, inclosos Abu-Bakr i Úmar, havien demanat abans la mà de Fàtima en matrimoni, però van ser rebutjats per Mahoma, que va dir que estava esperant el moment fixat pel destí. També es diu que Alí es va mostrar reticent a demanar a Mahoma de casar-se amb Fàtima a causa de la seva pobresa. Quan Mahoma va presentar la proposta d'Alí a Fàtima, ella va romandre en silenci, fet que es va entendre com un consentiment tàcit. Sobre la base d'aquest informe, el consentiment de la dona en el matrimoni sempre ha estat necessari en la llei islàmica. Mahoma també va suggerir que Alí vengués el seu escut per pagar el regal de núvia (mahr).
Mahoma va presidir la cerimònia del casament, i es va preparar un banquet de noces auster amb regals d'altres musulmans. Fonts xiïtes recullen que Fàtima va donar el seu vestit de núvia la nit de noces. Més tard, la parella es va traslladar a una casa al costat de l'habitatge de Mahoma a Medina. El seu matrimoni va durar uns deu anys, fins a la mort de Fàtima. L'edat de Fàtima en el moment del seu matrimoni és incerta, entre els nou i els vint-i-un anys. Es diu que Alí tenia uns vint-i-dos anys.
Com amb la majoria dels musulmans, la parella va viure en una pobresa severa durant els primers anys de l'islam. En particular, tots dos van haver de fer un dur treball físic per sortir-se'n. Fonts xiïtes expliquen que Alí treballava en diverses feines mentre que Fàtima era responsable de les tasques domèstiques. També es relata que Mahoma va ensenyar a la parella un tasbih, una pregària, per ajudar a alleujar la càrrega de la seva pobresa: El tasbih de Fàtima consta de les frases Al·lahu àkbar ( ), Al-hamdu li-L·lah ( ) i (). Les seves circumstàncies financeres van millorar més tard quan, arran de la batalla de Khaybar, els musulmans van aconseguir més terres. A Fàtima se li va donar en algun moment una criada, anomenada Fidda.
Importància Entre d'altres, el sunnita as-Suyutí (m. 1505) atribueix a Mahoma l'afirmació que «Déu em va ordenar casar Fàtima amb Alí». Segons Veccia Vaglieri i Klemm, Mahoma també va dir a Fàtima que l'havia casat amb el millor membre de la seva família. Hi ha una altra versió d'aquest hadit a la col·lecció canònica sunnita Músnad Àhmad ibn Hanbal, en la qual Mahoma lloa Alí com el primer de l'islam, el que més en sap i el més pacient de la comunitat musulmana. Nasr escriu que la unió de Fàtima i Alí té un significat espiritual especial per als musulmans, ja que es veu com el matrimoni entre «les persones santes més grans» que envolten Mahoma.
Alí no es va tornar a casar mentre va viure Fàtima. Tanmateix, al-Miswar ibn Makhrama, un sahaba que tenia nou anys quan va morir Mahoma, sembla ser l'únic narrador d'una suposada proposta de matrimoni d'Alí amb la filla d'Abu-Jahl, recollida en fonts sunnites. Tot i que la poligínia està permesa a l'islam, Mahoma va prohibir aquest matrimoni des del púlpit, dient que no hi pot haver unió de la filla del profeta i la filla de l'enemic de Déu (Abu-Jahl). També es diu que va elogiar el seu altre gendre, possiblement Uthman o Abu-l-As. Soufi assenyala que la referència al tercer califa Uthman podria reflectir el punt de vista de l'ortodòxia sunnita, en la qual Uthman es considera superior al seu successor Alí.
Buehler suggereix que aquestes tradicions sunnites que donen una imatge negativa d'Alí s'han de tractar amb precaució, ja que reflecteixen l'agenda política de l'època. A les fonts xiïtes, en canvi, es diu que Fàtima va tenir una vida matrimonial feliç, que va durar fins a la seva mort l'any 11 de l'Hègira. En particular, es diu que Alí va dir: «Sempre que la mirava [Fàtima], totes les meves preocupacions i tristesa desapareixien».
Aparença Els sunnites al-Hakim al-Nishapuri (m. 1014) i al-Khwarazmí (m. 1173) i els xiïtes al-Qadi an-Numan (m. 974) i at-Tabarí aix-Xia () han comparat Fàtima amb la lluna plena, el sol amagat pels núvols o el sol que surt dels núvols. La primera expressió és una metàfora comuna de la bellesa en àrab i persa. El xiïta al-Majlesi (m. 1699) explica que la segona expressió és una referència a la castedat de Fàtima, mentre que la tercera expressió fa referència a la seva llum primordial.
Soufi detalla que les maneres de Fàtima s'assemblaven molt a les de Mahoma. El seu caminar també era semblant a la del Profeta, segons Veccia Vaglieri, que també argumenta que Fàtima devia gaudir de bona salut pel fet de tenir molts fills, les seves àrdues tasques domèstiques i els seus viatges a la Meca. Tanmateix, les fonts que empra callen sobre l'aparença de Fàtima, cosa que el duu a la conclusió que «Fàtima no era una dona bella». En canvi, el sunnita al-Khwarazmí relata un hadit del Profeta que diu: «Si la bellesa () fos una persona, seria Fàtima; de fet, ella és més gran», mentre que alguns autors xiïtes l'han comparat amb un hurí humana.
Esdeveniments posteriors a la mort de Mahoma Fàtima va patir un dur dol després de la mort de Mahoma l'any 11 de l'Hègira (632 e.c.). Diverses elegies a Mahoma, atribuïdes a Fàtima, han sobreviscut i estan recollides en un de poesia. Al mateix temps, Fàtima també va oposar-se activament a la successió d'Abu-Bakr i va sostenir que Alí era el successor legítim de Mahoma. Fàtima va morir sis mesos després que el seu pare i la seva mort, a una edat jove, és objecte d'una intensa controvèrsia amb acusacions contra Abu-Bakr i el seu aliat Úmar, com es detalla a continuació.
Herència Fadak era un poble situat al nord de Medina, a una distància de dos dies de viatge. Com a part d'un tractat de pau amb una tribu jueva, la meitat de la terra agrícola de Fadak era considerada fay i pertanyia al profeta, d'acord amb el versicle de l'Alcorà. Hi ha alguna evidència que Mahoma va regalar la seva part de Fadak a Fàtima quan es va revelar el versicle , i que els seus agents haurien gestionat la propietat mentre Muhammad era viu. Aquesta és la visió xiïta. Entre els sunnites, as-Suyutí (m. 1505) i adh-Dhahabí (m. 1348) són d'aquesta opinió, mentre que al-Jurjaní (m. 1078) i Ibn Kathir (m. 1373) no tenen clar si el vers va ser revelat a Mahoma a Medina. Els ingressos de Fadak van donar suport en gran part als viatgers necessitats, als pobres, a les expedicions militars i a la família de Mahoma, als quals se'ls va prohibir rebre almoines generals.
Després de la mort de Mahoma el 632 i a principis del seu califat, es diu que Abu-Bakr va apoderar-se de Fadak de Fàtima, desallotjant-ne els seus agents, possiblement com a mostra d'autoritat enfront del clan de Mahoma, els Banu Hàixim, que encara no havien promès lleialtat a Abu-Bakr. Aquesta és, de nou, la visió xiïta. Entre els sunnites, l'acusació d'usurpació apareix, per exemple, a les obres d’Ibn Hàjar al-Haythamí (m. 1566) i Ibn Sad (m. 845).
Entre d'altres, el sunnita al-Baladhurí (m. 892) informa que Fàtima es va oposar a Abu-Bakr, dient que Fadak era un regal del seu pare. Es diu que el seu marit Alí i una criada a casa de Mahoma, anomenada Umm-Ayman, van oferir els seus testimonis en suport de Fàtima. Segons alguns relats, Fàtima també va portar els seus dos fills com a testimonis. Abu-Bakr, però, no va trobar els seus testimonis suficients per reconèixer la propietat de Fàtima, requerint dos homes o un home i dues dones com a testimonis, segons la llei islàmica. Khetia afegeix que Fàtima podria haver esperat que la seva proximitat amb Mahoma enfortís el seu cas. En la mateixa línia, els xiïtes argumenten que la verídica Fàtima no hauria estar capaç d'afirmar alguna cosa que no fos certa. En un altre relat, Abu-Bakr va acceptar tornar Fadak a Fàtima, però el seu aliat Úmar el va dissuadir i va trencar l'escriptura que ja hauria escrit Abu-Bakr.
Probablement després que Abu-Bakr rebutgés la reclamació de Fàtima, aquesta hauria exigit la seva herència sobre les propietats del seu pare. Abu-Bakr també ho va rebutjar, afirmant que Mahoma havia desheretat la seva família. Més concretament, va sostenir que Mahoma li havia dit personalment que els profetes no deixen herència, i el que deixen enrere és propietat pública que hauria de ser administrada pel califa. Abu-Bakr va ser inicialment l'únic testimoni d'aquesta declaració, coneguda com l'hadit de l'herència de Mahoma.
En el seu At-tabaqat al-kubra, el tradicionista sunnita Ibn Sad (m. 845) proporciona a l'hadit de l'herència dues cadenes de transmissió que inclouen nombrosos companys destacats de Mahoma, com ara Úmar, Uthman i Zubayr. En particular, inclou en aquestes cadenes alguns notables haiximites, com Alí i Abd-Al·lah ibn Abbàs, que segons altres fonts haurien disputat amb vehemència aquesta afirmació d'Abu-Bakr.
D'altra banda, Soufi sosté que Abu-Bakr és considerat generalment com l'únic narrador creïble d'aquest hadit en fonts sunnites, i afegeix que informes similars atribuïts a altres companys han estat rebutjats pels sunnites. En aquesta línia, Sajjadi escriu que totes les versions (creïbles) d'aquest hadit són recollides a partir d'Abu-Bakr, el seu aliat Úmar, la seva filla Àixa i Màlik ibn Aws al-Hadathan, encara que algunes fonts primàries discuteixen si realment Màlik va ser un company de Mahoma. No obstant això, Soufi assenyala que el testimoni d'Abu-Bakr és prou fort perquè els sunnites facin una excepció a les normes d'herència recollides a l'Alcorà. Els xiïtes duodecimams però, rebutgen l'autenticitat del hadit de l'herència basant-se en les seves pròpies tradicions, assenyalant també les contradiccions d'aquest hadit amb l'Alcorà.
Sermó de Fadak