miniatura|Ventura La Capritxosa, Esmuc La sardana és una dansa popular catalana considerada el ball nacional de Catalunya. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana, i puntejant amb els peus els compassos de la música interpretada per la cobla. El nom pot fer referència tant al ball com a la música.
Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats per les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d'un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l'esbart dansaire. miniatura|Sardanes a la plaça de Sant Jaume de Barcelona
El ball és més complex que no sembla. La sardana s'estructura en diverses parts, anomenades tirades, de les quals n'hi ha de dos tipus, curts i llargs. Els balladors han de comptar, si no els coneixen abans, el nombre de compassos de cada tirada (el tiratge) per tal de saber quan i com s'acaba de ballar. A més, han d'identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d'altres motius musicals per a interpretar-la correctament: l'aire, el salt petit, el salt fort, etc. També hom parla de treure una sardana.
La formació que habitualment interpreta la música de la sardana és la cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d'aquests instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn).
La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions, però, estan arranjades per a altres formacions musicals o afegeixen un acompanyament coral o totes dues coses alhora.
La sardana tal com es coneix actualment data de mitjan . D'aleshores ençà, s'ha cultivat ininterrompudament, de manera que hi ha més de trenta mil partitures de sardanes.
La sardana fou temporalment prohibida durant el franquisme com a símbol nacional.
L'any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d'interès nacional. https://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/312692-la-sardana-es-declarada-dinteres-nacional.html
Història Origen miniatura|esquerra|Rajola amb una sardana L'origen de la sardana és pràcticament desconegut. La seva forma, la manera de ballar-la, el fet d'agafar-se de les mans, denoten, segons alguns autors, una antiguitat que es pot remuntar a èpoques preromanes. Per això són tan abundants les llegendes que fixen el seu principi a l'antiga Grècia, on les danses circulars, donant-se les mans, ja abundaven, segons es desprèn d'algunes representacions escultòriques. Posteriorment, van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. Sense arribar al mateix grau de normalització coreogràfica i elaboració instrumental, similars danses circulars enllaçades en compàs de 6/8 es troben també en altres zones de Provença, Galícia, Astúries, Castella i Portugal.
També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l'historiador Josep Pella propugna l'origen remot de la sardana amb les narracions de les danses en cercle, que "corresponen de ple a la cultura anatòlica" i també, "és conegut que les maneres musicals romana d'Orient i grega venen d'Anatòlia" concloent amb "de fet, el poble ibèric de les costes dels Països Catalans va conèixer danses rítmiques afins a la sardana", i la identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a la nit i 16 compassos de llargs durant el dia).
Cercant respostes, s'ha derivat cap a l'estudi etimològic de la paraula sardana, trobant els seus orígens en la paraula llatina "Cerretana", que, segons Plini (escriptor llatí), és el nom del territori pirinenc de la regió de Girona anomenada la Cerdanya. Degut també a les familiaritats etimològiques, hi ha qui ho ha associat a l'illa de Sardenya a Itàlia, encara que no s'ha pogut demostrar cap vincle amb el ball.
En el , el rei Joan I, que era molt aficionat a la música, va arribar a mantenir en la seva cort una nombrosa «cobla» reial de joglars i ministrils, espècie de precedent de les actuals bandes municipals. Un dels instruments que integraven aquestes eren les xeremies, instruments de fusta, de tub cònic i llengüeta de canya doble. N'hi havia de diferents mides, per doblegar les veus del cor i d'aquí procedeix precisament el nom abreujat de «tible» («xeremia tible») i «tenor» («xeremia tenor») amb els quals es designen els dos tipus d'aquesta família que s'han perpetuat fins als nostres dies.
No és fins al que apareix la terminologia sardana fent referència concreta a una dansa que es ballava en forma de cercle tancat o rotllana. Les primeres cites concretes de la paraula sardana, recollides per Joan Amades en la seva publicació La Sardana, aplicades a un context coreogràfic es troben en un monitori del bisbe de Girona, Julià Tocco, de l'any 1575, i es refereixen a les disposicions per privar de ballar sardanes durant la festa del Corpus a l'interior de la Catedral. Posteriorment, una sinodal del bisbe de Vic, de l'any 1595 es refereix també a la prohibició de ballar sardanes davant de les esglésies durant la celebració dels oficis. miniatura|Sardanes en un manuscrit datat a Barcelona l'any 1853 que, a més conté altres danses anomenades franzesas (Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà)
Tot i que la denominació sardana com a ball apareix ja al , no es té informació de com era aquest ball ni tan sols amb els documents que la citen fins al . Així doncs, és a partir del que es considera que es crea la sardana, amb el contrapàs.
miniatura|Reproducció del contrapàs per l'Agrupació Sardanista Continuïtat en l'espectacle Trencats i Seguits. Torroella de Montgrí. 1994 miniatura|Vista aèria del contrapàs que permet visualitzar com els balladors intenten treure el contrapàs. Torroella de Montgrí. 1994 miniatura|Reproducció de la sardana curta per l'Agrupació Sardanista Continuïtat en l'espectacle Trencats i Seguits. Torroella de Montgrí. 1994
Contrapàs El contrapàs, estès sobretot per les comarques pirinenques i nord-occidentals de Catalunya, era una dansa semilitúrgica ballada en cadena, era semblant a les sardanes, però era ballada per homes, que representava l'organització jeràrquica i social d'una comunitat. Els balladors dansen en semicercle i el primer ballador de l'extrem esquerre domina el grup, impulsant-los a fer passes més o menys llargues, amb l'objectiu d'acabar al mateix lloc on ha començat. Si s'aconsegueix aquesta fita, els balladors deien que havien aconseguit treure el contrapàs. La jornada de ball contenia diverses seccions i figures, una de les quals era una coreografia de ball en rodona: la sardana.
El musicòleg Lluís Albert va localitzar l'any 1955, a la Biblioteca de Catalunya i procedent de la biblioteca del compositor, organista i bibliòfil gironí Joan Carreras i Dagàs, un manuscrit del on entre altres ballables hi ha 4 sardanes, que són les més antigues que s'han trobat. Una d'elles porta per títol La del senyor mestre d'Amer. http://webspobles.ddgi.cat/sites/amer/pages_LeftMenu/dadesrellevants.aspx
Sardana curta Durant la primera meitat del el contrapàs sofreix una davallada, i es redueix el nombre de les seves representacions. Al mateix temps, aquella última figura del contrapàs agafa personalitat pròpia i substitueix el contrapàs mateix. Aquesta primera versió independent s'anomena sardana curta, té una forma musical de vint-i-quatre compassos amb una extensió melòdica definida i fixa que no representava cap dificultat pels balladors, que repartien de forma igual els passos a totes les sardanes.
Aquesta dansa, molt rudimentària i monòtona, acompanyada per instruments populars diferentment escollits segons la comarca, es va estenent pels dos vessants pirinencs i convenint, a principis del segle passat, amb les primeres "sardanes curtes" que no van ser més que la vitalització de certs ritmes que després van constituir la base de la veritable sardana que en la seva forma més primària o «curta» es va ballar tant al Rosselló com a l'Empordà i la Garrotxa. Aquesta germanor entre les terres del Pirineu oriental, presidida pels cims del Canigó, va ser més viva en assimilar els catalans la florida musical i coreogràfica de la sardana rossellonesa, a mitjan . El vincle d'unió entre l'Empordà i el Rosselló es va concretar gràcies al creador de l'actual sardana, Pep Ventura, que va aconseguir l'ampliació i enriquiment de l'extingida "sardana curta".
La sardana, amb les seves peculiars característiques coreogràfiques i de comptabilitat i distribució dels passos, s'havia ballat des de temps immemorials a l'Empordà i comarques gironines veïnes, diferenciant-se tan sols de la forma actual en què, mentre en aquesta les dues parts fonamentals, «curts» i «llargs», consten d'un nombre variable de compassos -dins d'uns límits prudencials- en la seva forma coreogràfica primitiva els «curts» constaven sempre de vuit compassos i els «llargs» de setze. En el seu aspecte musical aquestes sardanes estaven constituïdes per dues fases de vuit compassos, en compàs binari compost, que es repetien, donant així lloc coreogràficament a dues tandes de «curts» i una de «llargs». En total, sumades totes les repeticions -l'ordre i nombre era idèntic a l'actual- aquestes sardanes constaven de noranta-sis compassos i la seva durada no arribava, per tant, als dos minuts.
Sardana llarga Durant el segon terç del la sardana curta experimentà una progressiva modificació i es va allargant, donant lloc a la sardana llarga. Les melodies comencen a copiar el model d'òperes italianes, de manera que els balladors, no acostumats a tenir més passos que els habituals, no poden acabar correctament la sardana i treure el ball en el moment que s'acaba la música. Per contextualitzar aquest canvi, cal tenir en compte que les cobles no eren estables, variaven sovint els seus components i no eren professionalitzades. Això feia que els agradés incloure músiques de moda d'aquella època per a fer el ball més popular i festiu. La sardana curta va representar una nova actitud social, posant la sardana com a nou ball de moda, en comptes de l'antic contrapàs.
El pas de la sardana curta a la llarga té com a precursor Pep Ventura (1817-1875) que reforma l'estructura musical (bàsicament allargant la sardana) i reestructurant i ampliant la cobla. Pep Ventura, també conegut com a Pep de la tenora, fou sens dubte el principal responsable que la sardana s'afirmés i propagués a finals del , especialment per les comarques empordaneses, on ell tenia els seus orígens familiars. El famós Pep Ventura no va ser només el que va concretar les essències de la sardana actual, sinó que va donar forma, caràcter i proporcions completament definides i encara acceptades ara com a base incommovible de la genuïna dansa de Catalunya.