The Piper at the Gates of Dawn (en català "el flautista a les portes de l'alba") és l'àlbum de debut del grup britànic de rock progressiu Pink Floyd, i l'únic àlbum del grup creat sota la direcció del membre fundador Syd Barrett, i sense David Gilmour. L'àlbum, anomenat així en referència al setè capítol de la novel·la El vent entre els salzes de Kenneth Grahame i amb una foto calidoscòpica de la banda feta per Vic Singh a la portada, va ser gravat entre els mesos de febrer i maig de 1967 als Abbey Road Studios, i editat el 5 d'agost de 1967. Va ser produït per l'enginyer de The Beatles Norman Smith i editat sota el segell d'EMI Columbia al Regne Unit i sota el de Tower Records als Estats Units, a l'agost i l'octubre d'aquell any, respectivament.
El llançament de l'àlbum als Estats Units va ser programat amb la gira de la banda al país. Al Regne Unit, no van treure'n cap senzill del propi disc, però als Estats Units «Flaming» es va editar com a senzill. La versió nord-americana de l'àlbum té una llista de temes reorganitzats i conté el senzill editat al Regne Unit que no forma part de l'àlbum, «See Emily Play». Dues de les cançons de l'àlbum, «Astronomy Domine» i «Interstellar Overdrive», es van convertir en pilars del repertori en els concerts en directe de la banda, mentre que altres cançons es van tocar en directe només un parell de vegades.
Aquest disc va ser un dels primers en explorar el rock psicodèlic, juntament amb Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band de The Beatles i The Velvet Underground and Nico de The Velvet Underground, que va ser gravat gairebé simultàniament. És considerat un dels LP més influents en la història del rock psicodèlic, i ja des del seu llançament, l'àlbum ha estat aclamat com un dels millors. El 1973, va ser empaquetat amb el segon àlbum de la banda, A Saucerful of Secrets, i publicat com a A Nice Pair per introduir als nous seguidors els primers treballs de la banda després de l'èxit del The Dark Side of the Moon. Les edicions especials limitades de The Piper at the Gates of Dawn es van editar per a celebrar els trenta, quaranta i cinquanta anys de l'àlbum el 1997, 2007 i 2018, respectivament, amb els dos últims llançaments contenint cançons extres. El 2012, The Piper at the Gates of Dawn va aconseguir la posició 347 a la llista dels «500 millors àlbums de tots els temps» de la revista Rolling Stone.
Antecedents Els estudiants d'arquitectura Roger Waters, Nick Mason i Richard Wright i l'estudiant d'art Syd Barrett havien actuat amb diversos noms de grup des de 1962, i van començar a fer una gira amb com a «The Pink Floyd Sound» el 1965. Es van convertir en professionals l'1 de febrer de 1967, quan van signar amb EMI, amb una tarifa anticipada de 5.000 £. El seu primer senzill, una cançó sobre un transvestit cleptòman titulada «Arnold Layne», es va llançar l'11 de març amb una certa controvèrsia, després de la negativa de Radio London a emetre-la.
Aproximadament tres setmanes després, la banda es va presentar als principals mitjans de comunicació. El comunicat de premsa d'EMI afirmava que la banda era «portaveus musicals per a un nou moviment que implica l'experimentació en totes les arts», però EMI va intentar distanciar-se entre ells i l'escena underground on es va originar la banda afirmant que «Pink Floyd no sap què entén la gent per pop psicodèlic i no estan intentant crear efectes al·lucinatoris al seu públic.» La banda va tornar a l'estudi Sound Techniques per gravar el seu següent senzill, «See Emily Play», el 18 de maig. El senzill va ser editat gairebé un mes més tard, el 16 de juny, i va aconseguir el número sis en les llistes britàniques.
Pink Floyd va recopilar fama als tabloides per fer música per als consumidors d'LSD. El popular diari News of the World va treure una història nou dies abans que comencessin les sessions d'enregistrament de l'àlbum, dient que «el grup Pink Floyd s'especialitza en «música psicodèlica», que està dissenyada per il·lustrar experiències d'LSD». Contràriament a aquesta imatge, únicament se sap que Barrett prenia LSD; els autors Ray B. Browne i Pat Browne afirmen que ell era "l'únic usuari real de drogues dins de la banda".
Gravació miniatura|Primera guitarra de Syd Barrett. És una guitarra acústica Harmony Sovereign de 1963. Barrett la va utilitzar amb la seva primera banda, Tea Set i posteriorment amb Pink Floyd per enregistrar The Piper at the Gates of Dawn. L'acord discogràfic de la banda era relativament pobre per l'època: un avançament de 5.000 lliures a cinc anys, regalies baixes i sense temps d'estudi gratuït. Tanmateix, incloïa el desenvolupament de l'àlbum, i EMI, sense saber exactament quina mena de banda havien signat, els va deixar llibertat per gravar el que volguessin.
Se'ls va obligar a gravar el seu primer àlbum als Abbey Road Studios d'EMI a Londres, concretament al mític estudi 1 dels estudis, supervisats pel productor Norman Smith, una figura cabdal en les negociacions de Pink Floyd amb EMI. L'enginyer Peter Bown, que en el seu moment fou el mentor de Smith, va ajudar a assegurar-se que l'àlbum tenia un so únic a través de la seva experimentació amb equips i tècniques de gravació. Bown, assistit per director d'estudi David Harris, configurava els micròfons una hora abans que comencessin les sessions. Les opcions de micròfon de Bown eren en gran part diferents de les utilitzades per Smith per gravar les sessions d'EMI de The Beatles (el grup estava enregistrant l'àlbum Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, que esdevindria un dels àlbums més coneguts de la història del rock). A causa de la tranquil·litat del cant de Barrett, se'l va situar en una cabina d'aïllament vocal per cantar les seves parts. Es va utilitzar lautomatic double tracking (ADT) per afegir capes de ressò a les veus i en alguns instruments. L'àlbum presentava un ús inusualment intens de ressò i reverberació per donar-li un so propi i únic. Gran part d'aquests efectes provenien d'un conjunt de reverberadors plate Elektro-Mess-Technik – EMT 140s personalitzats, que contenien plaques metàl·liques fines sota tensió; i de la cambra de ressonància de l'estudi construïda el 1931.
L'àlbum conté dos tipus diferents de cançons: per una banda, llargues improvisacions de les actuacions en directe de la banda, i per l'altra, cançons més curtes que Barrett havia escrit. La ingesta d'LSD de Barrett va augmentar a mesura que anaven avançant les sessions d'enregistrament de l'àlbum. Encara que en l'autobiografia de Mason de 2005 va recordar que les sessions eren relativament tranquil·les i sense problemes, Smith no hi estava d'acord i va afirmar que Barrett no responia als seus suggeriments i crítiques constructives. En un intent de construir una relació amb la banda, Smith va tocar jazz al piano mentre la banda s'hi unia. Aquestes jam-sessions van funcionar bé amb Waters, que era aparentment útil, i amb Wright, que estava «relaxat». Els intents de Smith de connectar amb Barrett van ser menys productius: «Amb Syd, finalment em vaig adonar que estava perdent el temps» Smith va admetre més tard que les seves idees tradicionals de la música estaven una mica en contradicció amb el rerefons psicodèlic d'on venia Pink Floyd. No obstant això, va aconseguir «desanimar la música en viu», tal com Peter Jenner, el mànager de la banda ho havia anomenat, guiant la banda cap a la producció de cançons amb una longitud més manejable.
Barrett acabaria escrivint vuit de les cançons de l'àlbum i contribuint en dues de les cançons instrumentals acreditades a tota la banda, amb Waters creant l'única composició restant, «Take Up Thy Stethoscope and Walk». Mason va recordar com l'àlbum «es va gravar podríem dir a la manera antiga: bastant ràpidament. Amb el pas del temps vam començar-hi a passar més i més temps».
La gravació va començar el 21 de febrer amb sis presesPalacios 2010, p. 185 de «Matilda Mother», llavors anomenada «Matilda's Mother». La setmana següent, el dia 27,Palacios 2010, p. 187 la banda va enregistrar cinc preses de «Interstellar Overdrive», i «Chapter 24». El 16 de març, la banda va tornar altre cop a l'enregistrament de «Interstellar Overdrive», en un intent de crear una versió més curta, i a «Flaming» (originàriament anomenat «Snowing»), que es va registrar en una sola presa amb una expressió vocal. El 19 de març es van registrar sis preses de «The Gnome». Un dia després, la banda va gravar «Take Up Thy Stethoscope and Walk» de Waters. El 21 de març, el grup va ser convidat a veure com els Beatles gravaven «Lovely Rita». L'endemà van gravar «The Scarecrow» en una sola presa. Les tres pistes següents —«Astronomy Domine», «Interstellar Overdrive» i «Pow R. Toc H.»— es van treballar extensivament entre el 21 de març i el 12 d'abril, havent estat inicialment llargues cançons instrumentals. Entre el 12 i el 18 d'abril, la banda va gravar «Percy the Rat Catcher» i una cançó que actualment encara no s'ha publicat anomenada «She Was a Millionaire».
«Percy the Rat Catcher», sortit d'un projecte de pel·lícula de Syd Barrett que no va tenir continuació, va rebre gravacions superposades al llarg de cinc sessions d'estudi i després es va mesclar cap al final de juny, quan eventualment se li va donar el nom «Lucifer Sam». L'autoria de la majoria de cançons de l'àlbum apareix en els crèdits per a Barrett, amb pistes com «Bike» havent estat escrites el 1966, abans de l'inici de l'àlbum. «Bike» va ser gravada el 21 de maig de 1967 i originàriament era titulada «The Bike Song». Al juny, el consum creixent d'LSD per part de Barrett durant el projecte de gravació el va deixar visiblement debilitat.
Llançament i acollida miniatura|El títol de l'àlbum, The Piper at the Gates of Dawn, fa referència al déu Pan, tal com apareix al llibre El vent entre els salzes. El juny de 1967, abans que es publiqués l'àlbum, el senzill «See Emily Play» es va vendre com a disc de 45 polzades, amb «The Scarecrow» a la cara B, sota el nom «Scarecrow». L'àlbum complet es va publicar el 4 d'agost de 1967, incloent-hi «The Scarecrow».
Pink Floyd va continuar actuant al Club UFO i va atreure multituds, però el deteriorament de Barrett va causar preocupació. La banda esperava inicialment que el seu comportament erràtic fos passatger, però altres, incloent-hi el gerent Peter Jenner i el seu secretari June Child, eren més realistes:
El grup es va veure obligat a cancel·lar la seva aparició al prestigiós Festival Nacional de Jazz i Blues, informant a la premsa musical que Barrett patia un esgotament nerviós. Jenner i Waters van arranjar una visita al psiquiatre per Barrett -una reunió a la qual no va assistir. Va ser enviat a relaxar-se al sol a l'illa de Formentera amb Waters i Sam Hutt (un metge ben establert en l'escena musical underground), però això no va provocar cap millora visible.