miniatura|450px|Mapa de Homann de la península escandinava i Fennoscàndia amb els seus territoris circumdants: el nord d'Alemanya, el nord de Polònia, la regió bàltica, Livònia, Belarús i parts del nord-oest de Rússia. Johann Baptist Homann (1664–1724) va ser un geògraf i cartògraf alemany; mapa datat cap al 1730. La història de Finlàndia comença cap al 9.000 aC durant el final de l'últim període glacial. Les cultures de l'edat de pedra foren les de Kunda, ceràmica de la pinta, ceràmica cordada, Kiukainen i Pöljä. L'edat del bronze finlandesa va començar aproximadament l'any 1.500 aC i l'edat del ferro va començar l'any 500 aC i va durar fins a l'any 1.300 dC. Les cultures finlandeses de l'edat del ferro es poden separar en cultures finlandeses pròpiament dites, tavastianes i carelianes. Les primeres fonts escrites que esmenten Finlàndia comencen a aparèixer a partir del , quan l'Església Catòlica va començar a implantar-se al sud-oest de Finlàndia.
A causa de les croades del nord i la colonització sueca d'algunes zones costaneres finlandeses, la major part de la regió va passar a formar part del Regne de Suècia i el reialme de l'Església Catòlica a partir del . Després de la guerra de Finlàndia el 1809, Finlàndia va ser cedida a l'Imperi Rus (excloent les zones de l'actual Suècia del Nord on es parlen els dialectes meänkieli del finès), un fet que convertí aquesta zona en el Gran Ducat de Finlàndia, amb predomini de la religió luterana.
El nacionalisme finlandès va sorgir al segle XIX. Es va centrar en les tradicions culturals finlandeses, el folklore i la mitologia, inclosa la música i, especialment, les altament distintives lletres i llengua associades. Un producte d'aquesta època va ser el Kalevala, una de les obres més significatives de la literatura finesa. La catastròfica fam finlandesa de 1866-1868 fou seguida d'una regulació econòmica suau i d'una extensa emigració.
Després de la Revolució de Febrer de 1917 a l'imperi Rus, Finlàndia va obtenir novament la seva autonomia i un Senat, o govern de coalició, va assumir el govern del país. Per una llei de juliol de 1917 es va decidir que tota l'autoritat que abans exercia l'emperador (a part de la defensa i la política exterior) havia de ser exercida pel Parlament finlandès. Després de la revolució d'Octubre de 1917 i la presa de Rússia pels bolxevics el Parlament finès va emetre una declaració d'independència el 6 de desembre de 1917, que va ser reconeguda per Lenin i el seu govern el 31 de desembre. Estònia, Letònia, Lituània i Ucraïna van declarar la seva independència en el mateix període. Uns mesos més tard es va produir una guerra civil entre la Guàrdia Roja finlandesa i la Guàrdia Blanca, amb victòria dels blancs finlandesos durant la primavera de 1918. Després que els afers interns s'estabilitzessin, l'economia, encara principalment agrària, va créixer amb relativa rapidesa. Les relacions amb Occident, especialment Suècia i Gran Bretanya, eren fortes, però les tensions es mantingueren amb la Unió Soviètica. Durant la Segona Guerra Mundial, Finlàndia va lluitar dues vegades contra la Unió Soviètica, defensant primer la seva independència a la Guerra d'Hivern i després envaint la Unió Soviètica a la Guerra de Continuació. En l'acord de pau Finlàndia va acabar cedint una gran part de Carèlia i algunes altres zones a la Unió Soviètica. Tanmateix, Finlàndia va continuar sent una democràcia independent al nord d'Europa.
En la segona meitat de la seva història independent, Finlàndia ha mantingut una economia mixta. Des del seu auge econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial a la dècada de 1970, el PIB per càpita de Finlàndia ha estat un dels més alts del món. L'ampliació de l'estat del benestar de Finlàndia dels anys 1970 i 1990 va augmentar els empleats del sector públic i la despesa i la càrrega fiscal imposada als ciutadans. El 1992, Finlàndia es va enfrontar simultàniament a un sobreescalfament econòmic i a la depressió dels mercats occidentals, russos i locals. Finlàndia es va unir a la Unió Europea el 1995, i va substituir el marc finès per l'euro el 2002. Segons una enquesta de 2016, el 61% dels finlandesos preferia no unir-se a l'OTAN.
Edat de pedra lang=ca|miniatura|El llac Ancylus va cobrir gran part de Finlàndia (7.500-6.000 aC) miniatura|Destral de pedra de l'edat de pedra, gravada amb un rostre humà, trobada a Kiuruvesi.
Paleolític En cas de confirmar-se, el jaciment arqueològic més antic de Finlàndia seria la Cova del Llop de Kristinestad, a Ostrobòtnia. El jaciment seria l'únic preglacial (neandertal) descobert fins ara als països nòrdics, i té una antiguitat aproximada de 125.000 anys. Kristiinankaupungin Susiluola ((arxivat))
Mesolític miniatura|Trossos de la xarxa d'Antrea (8.300 aC), la xarxa de pesca més antiga coneguda del món. L'última edat de gel a la zona de l'actual Finlàndia va acabar cap a l'any 9000 aC. A partir d'aquella època, la gent va emigrar a la zona de Finlàndia des del sud i el sud-est. La seva cultura representava una barreja de les cultures de Kunda, Butovo i Veretje. Alhora, el nord de Finlàndia fou habitat a través de la costa de Noruega. Les evidències més antigues confirmades d'assentaments humans postglacials a Finlàndia són de la zona de Ristola a Lahti i d'Orimattila, de c. 8900 aC. Finlàndia ha estat habitada de forma continuada almenys des del final de l'última glaciació, fins a l'actualitat. Els primers habitants postglacials de la zona actual de Finlàndia eren probablement caçadors-recol·lectors estacionals. Entre les troballes hi ha la xarxa d'Antrea, la xarxa de pesca més antiga de la qual es té constància (datació per carboni calibrada: aprox. 8300 aC).
Neolític Cap al 5300 aC, la ceràmica estava present a Finlàndia. Les primeres mostres pertanyen a les cultures de la ceràmica de la pinta, conegudes pels seus distintius patrons de decoració. Això marca l'inici del Neolític a Finlàndia, encara que la subsistència seguia basant-se en la caça i la pesca. Durant el mil·lenni V aC. hi havia àmplies xarxes d'intercanvi entre Finlàndia i el nord-est d'Europa. Per exemple, el sílex d'Escandinàvia i dels turons de Valdai, l'ambre d'Escandinàvia i de la regió bàltica i la pissarra d'Escandinàvia i del llac Onega van arribar als jaciments arqueològics finlandesos, mentre que l'asbest i la pedra sabonosa de Finlàndia (per exemple, la zona de Saimaa) es van trobar a altres regions. S'han trobat pintures rupestres -aparentment relacionades amb sistemes de creences xamàniques i totèmiques-, especialment a l'est de Finlàndia, per exemple, a Astuvansalmi.
miniatura|Església de gegant de Kastelli a Pattijoki, pertanyent a la ceràmica de Pöljä Entre el 3500 i el 2000 aC, es van construir recintes monumentals de pedra col·loquialment coneguts com a esglésies de gegants (finès: Jätinkirkko) a la regió d'Ostrobòtnia. El propòsit d'aquests tancaments és desconegut.
En els darrers anys, una excavació al jaciment de Kierikki al nord d'Oulu al riu Iijoki ha canviat la imatge de la cultura neolítica finlandesa de l'edat de pedra. El lloc havia estat habitat durant tot l'any i els seus habitants comerciaven molt. La cultura de Kierikki també es considera un subtipus de la cultura de la ceràmica de la pinta. Bona part del jaciment s'excava anualment. Pàgina principal del Centre de l'edat de pedra Kierikki
A partir del 3200 aC, al sud-oest de Finlàndia es van establir immigrants o una forta influència cultural del sud del golf de Finlàndia. Aquesta cultura formava part de les cultures de la destral de guerra europees, que sovint s'han associat amb el moviment dels parlants indoeuropeus. La cultura de la destral de guerra o la de la ceràmica cordada, semblen haver practicat l'agricultura i la ramaderia fora de Finlàndia, però els primers vestigis confirmats d'agricultura a Finlàndia daten d'una època posterior, aproximadament del mil·lenni II aC. Més cap a l'interior, les societats van conservar de moment els seus estils de vida de caça i recol·lecció.
Les cultures de la destral de guerra i de la ceràmica de la pinta es van fusionar finalment, i van donar lloc a la cultura de Kiukainen que va existir entre el 2300 aC i el 1500 aC, i era fonamentalment una tradició de la ceràmica de pinta amb característiques de la ceràmica de la corda.
Edat del bronze L'edat del bronze va començar en algun moment després del 1500 aC. Les regions costaneres de Finlàndia formaven part de la cultura nòrdica del bronze, mentre que a les regions de l'interior les influències procedien de les cultures que utilitzaven el bronze al nord i l'est de Rússia.
Edat del ferro Es considera que l'edat del ferro a Finlàndia va durar des del c. 500 aC fins c. 1300 dC. Els registres escrits de Finlàndia es van fer més comuns a causa de les Croades del Nord dirigides per l'Església Catòlica als segles i . Com que l'edat del ferro finlandesa va durar gairebé dos mil·lennis, es divideix a més en sis subperíodes: Època preromana: 500 aC – 1 aC Època romana: 1 dC – 400 dC Període de migració: 400 dC – 575 dC Període merovingi: 575 dC – 800 dC Època vikinga: 800 dC – 1025 dC Període de croada: 1033 dC – 1300 dC
Queden molt pocs registres escrits de Finlàndia o de la seva gent en qualsevol llengua de l'època. Les fonts escrites són d'origen estranger, que inclouen la descripció dels Fenni de Tàcit a la seva obra Germània, les pedres rúniques, les sagues escrites per Snorri Sturluson, així com les cartes apostòliques del papa dels segles i . Nombroses altres fonts des de l'època romana en endavant contenen breus mencions d'antics reis finlandesos i topònims, com ara definint Finlàndia com a regne i assenyalant la cultura de la seva gent.
La menció més antiga que es conserva de la paraula Suomi ("Finlàndia" en finès) es troba als anals del Regne Franc escrits entre el 741 i el 829. L'any 811, els anals esmenten una persona anomenada Suomi en relació amb un acord de pau.
Actualment, els documents escandinaus més antics coneguts que esmenten Finlàndia són dues pedres rúniques: Söderby, Suècia, amb la inscripció finlont (U 582), i Gotland amb la inscripció finlandi (G 319) que data del . Tanmateix, com suggereix el llarg continuum de l'edat del ferro finlandesa fins al període històric medieval d'Europa, la font principal d'informació de l'època a Finlàndia es basa en les troballes arqueològiques i les aplicacions modernes de mètodes científics naturals com els de l'anàlisi de l'ADN o lingüística computacional.
La producció de ferro durant l'edat del ferro finlandesa es va adoptar de les cultures veïnes de l'est, l'oest i el sud més o menys al mateix temps que apareixen els primers artefactes de ferro importats. Això va passar gairebé simultàniament a diverses parts del país.
Període preromà: 500 aC – 1 aC El període preromà de l'edat del ferro finlandesa és el més escàs en troballes, però les conegudes suggereixen que ja s'havien establert connexions culturals amb altres cultures bàltiques. Les troballes arqueològiques de Pernaja i Savukoski aporten proves d'aquest argument. Molts dels llocs d'habitatge de l'època són els mateixos que els del Neolític. La major part del ferro de l'època es produïa in situ.
Època romana: 1 dC – 400 dC El període romà va comportar una afluència d'artefactes importats de ferro (i altres) com copes i bols de vi romans, així com diverses monedes de l'Imperi. Durant aquest període la cultura (proto) finlandesa es va estabilitzar a les regions costaneres i els cementiris més grans esdevenen habituals. La prosperitat dels finlandesos va augmentar al nivell que la gran majoria dels tresors d'or trobats a Finlàndia es remunten a aquest període.
Període de migració: 400 dC – 575 dC