Robert Wyatt va néixer amb el nom de Robert Wyatt-Ellidge el 28 de gener de 1945,Larkin, Colin (27 maig 2011). The Encyclopedia of Popular Music. Omnibus Press. p. 1983. a Bristol. És un músic britànic membre fundador de les bandes Soft Machine i Matching Mole, i amb una llarga i reeixida carrera en solitari.Sutcliffe, Phil (5 març 1991). "Where are they Now? Soft Machine". Q Magazine. 55: 33. Inicialment va ser bateria i cantant de kit abans de convertir-se en paraplègic després d'una caiguda accidental d'una finestra el 1973, que el va portar a abandonar el treball de banda, explorar altres instruments i començar una carrera en solitari de quaranta anys.John Dougan. "Robert Wyatt – Biography – AllMusic". AllMusic. Consultat 11 juliol 2018.
Actor clau durant els anys de formació del jazz fusió britànica, la psicodèlia i el rock progressiu, el treball propi de Wyatt es va tornar cada vegada més interpretatiu, col·laboratiu i polititzat a partir de mitjans de la dècada de 1970. La seva música en solitari ha cobert un terreny musical particularment individual que va des de versions de singles pop fins a col·leccions de cançons canviants i amorfa basades en elements de la rima del jazz, el folk i la infantil.
Wyatt es va retirar de la seva carrera musical el 2014, afirmant que "hi ha un orgull d'aturar-se, no vull que la música s'apagui"."Robert Wyatt: "I've stopped making music"". Uncut. No. 211. desembre 2014. Consultat 18 febrer 2020. Està casat amb la pintora Alfreda Benge, qui ha dissenyat algunes de les caràtules dels seus àlbums.
Joventut Wyatt va néixer a Bristol. La seva mare, Honor Wyatt, era periodista de la BBC, i el seu pare, George Ellidge, era psicòleg industrial. Honor Wyatt era cosí de Woodrow Wyatt, la posició política del qual va influir en Robert a unir-se al Partit Comunista de la Gran Bretanya.O'Dair, Marcus (2014). Different Every Time (1st ed.). London: Serpents Tail. p. 20–22 Wyatt tenia dos germanastres dels matrimonis anteriors dels seus pares, el fill d'Honor Wyatt, l'actor Julian Glover,Ian Shuttleworth (2004). "Prompt Corner". Theatre Record. Archived from the original on 9 març 2012. Consultat 10 gener 2016. i el fill de George Ellidge, el fotògraf de premsa Mark Ellidge."Robert Wyatt". Calyx: The Canterbury Music Website. Consultat 10 gener 2016. Els amics dels seus pares eren "bastant bohemis", i la seva educació va ser "no convencional".Nickson, Chris (December 1998). "Going Back a Bit - An Alternative History of Robert Wyatt". Discoveries. Consultat 11 gener 2016. Wyatt va dir Wyatt va assistir a la "Simon Langton Grammar School for Boys", Canterbury"Encyclopedia of British Neo-Romanticism". Neo-romantic.org.uk. Consultat 10 gener 2016. i quan era adolescent va viure amb els seus pares a Lydden, prop de Dover, on li van ensenyar bateria visitant el bateria de jazz nord-americà George Neidorf. Va ser durant aquest període quan Wyatt va conèixer i es va fer amistat amb el músic australià expatriat Daevid Allen, que va llogar una habitació a la casa familiar de Wyatt.
El 1962, Wyatt i Neidorf es van traslladar a Mallorca, vivint a prop del poeta Robert Graves. L'any següent, Wyatt va tornar a Anglaterra i es va unir al "Daevid Allen Trio" amb Allen i Hugh Hopper. Posteriorment, Allen va marxar a França, i Wyatt i Hopper van formar els "Wilde Flowers"", amb Kevin Ayers, Richard Sinclair i Brian Hopper. Wyatt va ser inicialment el bateria dels "Wilde Flowers", però després de la marxa d'Ayers, també es va convertir en cantant principal.
Soft Machine and Matching Mole El 1966, els "Wilde Flowers" es van dividir en dues bandes, Caravan i Soft Machine, i Wyatt, juntament amb Mike Ratledge, van ser convidats a unir-se a Soft Machine per Kevin Ayers i Daevid Allen. Wyatt va tocar la bateria i va compartir la veu amb Ayers, una combinació inusual per a una banda de rock teatral. El 1970, després d'una gira caòtica, tres àlbums i un augment de conflictes interns a Soft Machine, Wyatt va llançar el seu primer àlbum en solitari, The End of an Ear, que combinava els seus talents vocals i multiinstrumentals amb efectes de cinta. Un any més tard, després de sentir-se cada cop més descontent perquè les seves idees musicals fossin rebutjades pels altres, Wyatt va deixar Soft Machine. Va participar en la bigband de fusió "Centipede" i va actuar al "JazzFest Berlin's New Violin Summit", un concert en directe amb els violinistes Jean-Luc Ponty, Don "Sugarcane" Harris, Michał Urbaniak i Nipso Brantner, el guitarrista Terje Rypdal, el teclista Wolfgang Dauner. i el baixista Neville Whitehead,New Violin Summit at AllMusic van formar la seva pròpia banda Matching Mole (un joc de paraules, "machine molle" en francès per "Soft Machine"), un conjunt majoritàriament instrumental que va gravar dos àlbums.
Accident Matching Mole es va dissoldre gradualment i Wyatt va començar a escriure material que finalment apareixeria al seu segon àlbum "en solitari" a Venècia. Va començar a muntar una nova banda a Anglaterra per gravar aquests números, però l'1 de juny de 1973, durant una festa d'aniversari de Gilli Smyth de Gong i June Campbell Cramer (també coneguda com Lady June) a la casa d'aquest últim a Maida Vale, Wyatt va caure ebri. d'una finestra del quart pis i es va trencar la columna vertebral.Johnson, Phil (30 setembre 1997). "Interview with Robert Wyatt". The Independent. Consultat 14 novembre 2019.Cumming, Tim (22 setembre 2003). "'I've no idea what's next'". The Guardian. Consultat 14 novembre 2019. Estava paralitzat de cintura per avall i des d'aleshores utilitza una cadira de rodes per a la mobilitat. El 4 de novembre d'aquell any, Pink Floyd va fer dos concerts benèfics, en un dia, al "Rainbow Theatre" de Londres, amb el suport de Soft Machine i amb John Peel. Els concerts van recaptar 10.000 lliures per a Wyatt.
En un perfil de la BBC Radio 4 emès el 2012, Wyatt va revelar que ell i la seva dona Alfreda Benge també van rebre una generosa ajuda d'amics de Benge, inclosa la supermodelo Jean Shrimpton, que els va regalar un cotxe, i l'actriu Julie Christie, que els va fer servir. un pis a Londres, que posteriorment li van comprar. En la mateixa entrevista, Wyatt també va observar que, irònicament, el seu accident probablement li va salvar la vida; tot i que no va beure gens quan era més jove, ràpidament va caure en un patró de consum intensiu mentre feia una gira pels Estats Units a finals dels anys 60 donant suport al "Jimi Hendrix Experience", i que sovint feia festa amb col·legues bevedors com Mitch Mitchell, Noel Redding i especialment Keith Moon (que el va introduir en la pràctica d'alternar cops de tequila i Southern Comfort). Segons la seva pròpia estimació, era alcohòlic a principis de la dècada de 1970, i va pensar que, si l'accident no hagués intervingut per canviar el seu estil de vida, el seu consum d'alcohol i el seu comportament imprudent l'haurien acabat matant."BBC Radio 4 - The Voices of..., Robert Wyatt". BBC. Consultat 2 gener 2019
Carrera en solitari La lesió va portar a Wyatt a abandonar el projecte Matching Mole i la seva bateria de rock (tot i que continuaria tocant la bateria i la percussió d'una manera més "jazz", sense l'ús dels seus peus). Ràpidament es va embarcar en una carrera en solitari, i amb amics músics (incloent Mike Oldfield, Ivor Cutler i el guitarrista de Henry Cow Fred Frith) va llançar el seu àlbum en solitari Rock Bottom el 26 de juliol de 1974. L'àlbum havia estat compost en gran part abans de l'accident de Wyatt, però durant la convalescència de Wyatt, va repensar els arranjaments per adaptar-se a les seves noves circumstàncies, i moltes de les lletres es van completar durant aquest període. L'àlbum va rebre crítiques majoritàriament positives.Powers, Jim (1 juny 1974). "Rock Bottom – Robert Wyatt: Songs, Reviews, Credits, Awards". AllMusic. Consultat 3 juny 2012"CG: wyatt". Robert Christgau. Consultat 3 juny 2012"Classic Album: Robert Wyatt, Rock Bottom (Domino) – Reviews, Music – The Independent". Archived from the original on 27 març 2010. Consultat 3 juny 2012."The MOJO Interview – Mojo N° 144 – novembre 2005 – A Robert Wyatt discography". Disco-robertwyatt.com. 1 juny 1973. Consultat 3 juny 2012.
Dos mesos més tard, Wyatt va publicar un senzill, una versió de "I'm a Believer", que va arribar al número 29 de les llistes del Regne Unit. Tots dos van ser produïts pel bateria de Pink Floyd Nick Mason. Hi va haver forts arguments amb el productor de "Top of the Pops" al voltant de la interpretació de Wyatt de "I'm a Believer", sobre la base que el seu ús d'una cadira de rodes "no era adequat per a la visualització familiar", el productor volia que Wyatt aparegués en un cadira normal. Wyatt va guanyar la jornada i "va perdre el seu drap però no la cadira de rodes". Un número contemporani de New Musical Express mostrava la banda (un substitut de Mason), tots en cadira de rodes, a la seva portada. Posteriorment, Wyatt va cantar la veu principal al primer àlbum en solitari de "Mason Fictitious Sports" (1981), un conjunt de cançons compostes per la músic de jazz nord-americana Carla Bley.
El seu senzill següent, un remake de balada reggae de l'èxit de Chris Andrews "Yesterday Man", de nou produït per Mason, finalment va rebre un llançament discret, "el cap de Virgin va afirmar que el senzill era "lúgubre", el retard i la manca de la promoció afectant les possibilitats de Wyatt d'un èxit posterior."Quote taken from the liner notes of Wyatt's EPs boxset.
El següent àlbum en solitari de Wyatt, Ruth Is Stranger Than Richard (1975), produït per Wyatt a part d'un tema produït per Mason, va ser més dirigit pel jazz, amb influències de free jazz. Entre els músics convidats hi havia Brian Eno a la guitarra, sintetitzador i "direct inject anti-jazz ray gun". Wyatt va aparèixer al cinquè llançament del segell "Obscure Records" d'Eno, Jan Steele/John Cage: Voices and Instruments (1976), cantant dues cançons de Cage."Jan Steele / John Cage – Voices And Instruments". Discogs.com. Consultat 6 setembre 2012
Durant la resta de la dècada de 1970, Wyatt va ser convidat amb diversos actes, com Henry Cow (documentat al seu àlbum Concerts), Hatfield and the North, Carla Bley, Eno, Michael Mantler i el guitarrista de Roxy Music Phil Manzanera, contribuint a la veu principal a tema principal "Frontera", del debut en solitari de Manzanera el 1975, Diamond Head. El 1976 va ser vocalista als escenaris de Mantler dels poemes d'Edward Gorey, apareixent al costat de Terje Rypdal (guitarra), Carla Bley (piano, clavinet, sintetitzador), Steve Swallow (baix) i Jack DeJohnette (bateria) a l'àlbum The Hapless Child. i altres històries.
El seu treball en solitari durant la dècada de 1980 es va polititzar cada cop més, i Wyatt es va convertir en membre del Partit Comunista de Gran Bretanya. El 1983, la seva versió original de la cançó d'Elvis Costello i Clive Langer inspirada en la guerra de les Malvines "Shipbuilding","Shipbuilding". Soul Music. 5 març 2013. BBC Radio 4. Consultat 18 març 2013. que va seguir una sèrie de versions polítiques (recollides com Nothing Can Stop Us), va arribar al número 35 a la llista de singles del Regne Unit,"The Official Charts Company – Robert Wyatt – Shipbuilding". Official Charts Company. Consultat 6 novembre 2010. havent assolit el número 2 a "Festive Fifty" de John Peel per a temes publicats el 1982. El 1984 Wyatt va oferir la veu convidada, juntament amb Tracey Thorn i Claudia Figueroa, a Venceremos (We Will Win), una cançó que expressa la solidaritat política amb els xilens que pateixen sota la dictadura militar de Pinochet, llançada com a senzill per la banda britànica de ball soul-jazz. "Working Week", també inclòs en el seu àlbum debut publicat l'any següent."Working Nights - Working Week | Songs, Reviews, Credits | AllMusic" – via www.allmusic.com.