El ducat de Gòtia o marquesat de Gòtia (en llatí Gothia o Gothica;Sabaté 1998, pàg. 377 referida també com a Marca Hispànica)Balaguer i Cirera, Víctor: Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, pàg. 203 és el nom que els francs donaren als territoris conquerits als musulmans entre el 759 i el 801 i que anteriorment havien estat províncies del regne dels Visigots. La Gòtia la formaven tota l'antiga Septimània visigòtica i la part nord de la Tarraconense visigòtica, mentre que la part sud de l'antiga província va romandre sota domini islàmic. La campanya de conquesta s'inicià amb el setge de Narbona (759), prosseguí a l'altra banda dels Pirineus amb el setge de Girona (785), continuà amb el setge de Barcelona (801), però no pogué culminar-se amb la presa de Tortosa, consolidant-se d'aquesta manera la frontera del Llobregat. El ducat no estava sota la jurisdicció única d'un duc sinó que d'entre els diversos comtes nomenats pels reis francs aquell que tenia major poder rebia el títol honorífic de Dux. Arran de l'extinció de la dinastia carolíngia i la crisi de la monarquia franca els comtes situats al sud de les Corberes afermaren la seva independència respecte dels monarques francs de la nova dinastia Capet, mentre els territoris de l'antiga Septimània visigòtica restaren sota obediència franca quedant restringida la denominació de Marquesat de Gòtia a aquest territori transpirinenc.
Regne dels visigots
La Tarraconense, com bona part de l'ordenació territorial romana, va continuar sent una de les divisions administratives del Regne dels Visigots al llarg dels segles i . La Tarraconense va ser utilitzada com a base pels diferents reis visigots per defensar les seves possessions de la Gallia Narbonensis i aturar els atacs promoguts pels reis francs de l'antiga Galia.
Els duces provincials lang=ca|miniatura|Les províncies romanes persistiren durant el regne visigot de Toledo. El governador visigot d'una província era el dux provinciae; les competències de què gaudien eren bàsicament d'ordre militar. De les funcions dels governadors provincials gots (anomenats dux, en plural duces, és a dir dux provinciae o duces provinciarum) es tenen escasses dades. Les províncies van ser anomenades sovint ducatus. Els duces tenien autoritat sobre tota la província i sobre els comtes (comites) de les ciutats. S'ignora si tenien funcions judicials, si bé se sap que en alguns casos, que per la personalitat dels personatges jutjats se sotmetia l'assumpte al rei, aquest podia delegar en el dux o en el comte. Sembla que la seva principal funció era militar i tenien el comandament d'un exèrcit que constituïa el més gran contingent de tropes de la província (els comtes disposaven també de contingents locals). El nombre de soldats del dux en temps de pau s'estima en uns tres-cents mentre que els contingents dels comtes eren probablement d'un centenar. Encara que els ciutadans romans estaven exclosos d'algunes funcions se sospita que sí que podien esdevenir ducs provincials, coneixent-se el nom romà d'un dux (concretament de Claudi o Claudius, dux de Lusitània, per bé que encara que tenia un nom clarament romà no existeix l'evidència que no fos un got que hagués adoptat un nom romà en convertir-se al catolicisme). El fet que el càrrec pogués ser ostentat per romans i que el dux tingués el comandament de tropes, confirmaria que no existia cap temor a l'hostilitat de la població romana. Sembla probable que els romans no poguessin ostentar el càrrec de comte a causa del seu presumpte desconeixement de les lleis i costums godes, que per les seves funcions judicials calia conèixer.
Els comes municipals La més alta autoritat local visigoda era el comes civitatis, ‘comte de la ciutat’, amb jurisdicció sobre els habitants de nacionalitat visigoda d'una ciutat i el territori circumdant d'ella dependent, mentre els habitants romans o hispans disposaven de les seves pròpies autoritats. Per això es creu que només existien comtes en les ciutats on hi havia ciutadans visigots. Per tant, existien els comtes però no hi havia una divisió en comtats, sinó en territoris, dels quals alguns tenien comte i altres no. El comte de la ciutat era nomenat pel rei i normalment havia de ser un home ric i de noble bressol. Els comtes percebien un salari del tresor públic i no podien fixar tributs sobre els ciutadans romans. La principal funció del comte era de caràcter militar, estant sota el seu comandament la guarnició militar de la localitat i tenint control directe sobre l'oficial militar major, el Thiufadi. Així mateix el comte tenia tasques administratives en les quals era auxiliat per un funcionari anomenat vicarius. El vicarius no podia imposar tributs als romans i tampoc podia confiscar propietats sense ordre judicial. Paral·lelament a la seva funció militar i administrativa el comte també tenia jurisdicció sobre casos civils i criminals, però deixava la majoria dels casos, sobretot els civils, al iudex loci. Alguns casos eren jutjats pel comte i el iudex loci conjuntament, mentre que el comte tenia un dret d'apel·lació sobre les decisions del jutge local, de manera que si algú apel·lava contra les decisions d'un jutge havia d'atendre la petició. De la mateixa manera el comte podia castigar el jutge local si aquest descuidava els seus deures. Per la seva part els delictes comesos per gots havien de ser denunciats tant davant del comte com del iudex loci. La detenció corresponia a aquest últim però si no podia realitzar la detenció estava facultat per sol·licitar ajuda al comte, qui li havia de donar, facilitant-li la disposició d'homes armats.
La invasió islàmica miniatura|La frontera superior (Marca Superior) comprenia la part sud de l'antiga Tarraconense.
Els musulmans van desembarcar el 711 a Gibraltar i poc després van vèncer els visigots a la batalla de Guadalete. Amb la destrucció del regne dels Visigots el sistema d'administració territorial d'Hispania heretat de l'Imperi Romà va desaparèixer i, amb ell, la província Tarraconense. Tot i així encara que la zona oriental d'aquesta va servir com a últim bastió de resistència als dos últims monarques visigots, Àquila II (711 - 713) i Ardó (713 - 720). La primavera del 714 els musulmans arribaren a la vall de l'Ebre i un cop assegurada la rereguarda sotmetent Corduba, Spali, Mèrida i Toledo, l'ocupació del territori passava pel domini dels centres urbans més importants del Regne dels Visigots, entre ells Cesaracosta. L'entrada dels musulmans a Cesaracosta fou pacífica, però alguns nobles visigots i altes dignataris eclesiàstics van fugir al Pirineu. Després de la conquesta de la Tarraconense el valí d'Hispània As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní va envair la Gàl·lia Narbonesa establint la seva capital a Narbona el 720, oferint als habitants generoses condicions i ràpida pacificació de les altres ciutats. Amb Narbona assegurada, i sobretot amb el seu port, els mariners àrabs eren els amos del Mediterrani occidental, sotmetent ràpidament les ciutats controlades pels comtes visigots. El 721 van arribar reforços per preparar el Setge de Tolosa, que era la clau per dominar la Gàl·lia Aquitània amb les mateixes condicions que Gàl·lia Narbonesa, però aquests seus plans van fallar per la derrota a la batalla de Tolosa (721). Les forces àrabs, assentades sòlidament a Gàl·lia Narbonesa i proveïdes fàcilment per mar van continuar atacant cap a l'est arribant fins a Autun el 725. L'any 731 el valí berber de Narbona i la regió de Cerdanya Uthman ibn Naissa impugnà Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí per raó de l'opressió que patien els berbers al nord d'Àfrica i va pactar una treva amb el duc d'Aquitània Odó el Gran. En represàlia al-Ghafiqí envià una missió per a capturar Uthman, qui durant el transcurs del Combat de Llívia quedà assetjat i fou mort.
La conquesta franca de la Gòtia i regnat de Lluís I «el Pietós»
El 732 al-Ghafiqí va reprendre l'escomesa contra el regne dels francs i escollí la ruta de Pamplona i Roncesvalls per penetrar vers la Gàl·lia Aquitània. Després de la batalla de Bordeus va conquerir la ciutat i la va saquejar amb virulència. El duc d'Aquitània Odó el Gran els va sortir a l'encontre quan els invasors creuaven el riu Dordonya però va ser derrotat en la batalla de la Garona, raó per la qual es va veure obligat a recompondre la seva relació amb Carles Martell oferint-li submissió i ajuda per fer front als musulmans. Carles Martell va enviar ràpidament un exèrcit mentre Al-Ghafiqí avançava imparable. Després de saquejar la regió de Poitiers al-Ghafiqí va prosseguir l'avenç cap al nord en direcció a l'abadia de Sant Martí de Tours, però en el camí entre Poitiers i Tours li varen sortir a l'encontre les forces del duc Odó i els reforços enviats per Carles Martell, lliurant-se la decisiva batalla de Tours l'octubre del 732. Les tropes àrabs van ser derrotades i al-Ghafiqí fou mort. Els supervivents es van retirar en desordre cap a Narbona. Després de la batalla de Tours les noves agressions dels musulmans a la zona d'Arles Francisco Codera y Zaidín, Estudios Criticos de Historia Arabe Española, p. 324-5 i l'aliança de Maurontus amb Yússuf ibn Abd-ar-Rahman al-Fihrí contra els francs Geary, Patrick J. Before France and Germany. Oxford University Press: 1988 obligaren Carles Martell a promoure una nova expedició aplegant un gran exèrcit de francs i borgonyons que s'apoderaren d'Avinyó. Després de prendre la ciutat Carles Martell va travessar el Roine i entrà a la Gàl·lia Narbonesa on inicià el Setge de Narbona el 737, ciutat que finalment no va poder prendre. El 742 l'esclat de la Revolta berber del Valiat de l'Àndalus, i la posterior Revolta iemenita del Valiat de l'Àndalus el 745 desembocaren en la reconquesta omeia del 756.
miniatura|La batalla de Tours (732)