Tàrraco (; ) fou la ciutat romana capital de la Hispània Citerior i després de la província de la Tarraconense, actualment Tarragona. Els orígens de Tàrraco es troben en una petita guarnició romana que els germans Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra Púnica, l'any 218 aC. Aquest primer assentament (situat al costat d'un oppidum ibèric, probablement Cesse) aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco. Tàrraco fou la principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània que iniciaren un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, on Tàrraco va tenir un paper fonamental. El conjunt arqueològic de Tàrraco va ser nomenat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000.
Història miniatura|Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (en vermell), 44 aC (en taronja), 14 dC (en groc) i 117 dC (en verd) miniatura|Província de la Tarraconensis Tàrraco, com moltes altres grans ciutats actuals de l'Europa occidental al sud del Rin o del Danubi, és una ciutat d'origen romà. Segons l'arqueòleg Miquel Tarradell: "La ciutat neix a conseqüència de l'expansió del món romà [...]. Ara bé, això no vol dir que les ciutats romanes no tinguessin uns precedents indígenes, i en el cas de Tàrraco aquests precedents són clars. La diferència consisteix que en el món indígena no podem parlar pròpiament de ciutats, sinó de poblats, i que en el moment que un poblat entra en l'àrea d'influència romana es transforma en una ciutat, potser petita, però autèntica. Una ciutat amb una estructura social i urbanística que correspon al fenomen urbà. Això fou conseqüència, en bona part, de la concepció del món que tenien els romans. Per als romans, que havien estat políticament engendrats per una sola ciutat, Roma, el món era una mena de constel·lació de ciutats –no d'estats–, estructurades segons el model del que Roma havia estat".
Tàrraco reuneix les principals característiques de les ciutats romanes, ja que tendeix a una estructura planimètrica coherent i sistemàtica, amb carrers que es tallen en angle recte amb altres carrers transversals. A la part central de les ciutats romanes trobem el fòrum, que exercia diverses funcions: era centre religiós, centre cívic i centre de lleure i de conversa. Era el centre neuràlgic on hi havia les institucions administratives i polítiques de la ciutat. Un altre aspecte específic de les ciutats romanes és que estaven ben proveïdes d'aigua, mitjançant canalitzacions, que a vegades prenien la forma d'aqüeductes. A més a més, la higiene pública va millorar molt amb les nombroses termes, i fins i tot banys privats a les llars de les famílies riques.
D'altra banda, les ciutats romanes tenien, gairebé sempre, edificis d'espectacles de masses. "Hi havia tres tipus edificis destinats als grans espectacles: els circs, on es feien curses de carros lleugers; els amfiteatres, per a les lluites de gladiadors i de feres; i els teatres, reservats a les representacions teatrals, que rarament eren tragèdies, sinó més aviat espectacles semblants a les revistes actuals. Només les grans ciutats tenien edificis de pedra permanentment dedicats a aquests espectacles. A la Tarraconensis, només Tàrraco tenia alhora circ, amfiteatre i teatre. Altres ciutats només en tenien dos: Sagunt, per exemple, tenia circ i teatre. I fins i tot algunes petites ciutats en tenien un: és el cas de Pollentia (Alcúdia de Mallorca), que tenia un petit teatre".
Finalment, al voltant de les ciutats es crearen les vil·les rurals, que esdevenien centres importants tant des del punt de vista general com des del punt de vista industrial; la més important de Tarragona la trobem a la vil·la romana dels Munts d'Altafulla.
Època preromana Gràcies a les fonts clàssiques, coneixem els noms dels distints pobles ibèrics que habitaven les terres catalanes, encara que es fa difícil d'establir-ne els límits amb una mica de precisió. Pel que fa a les comarques meridionals del Principat, els ilercavons estaven centrats en la zona del Baix Ebre, mentre que els cessetans ocupaven el Camp de Tarragona i també, probablement, la Conca de Barberà i el Penedès.
L'arqueologia ha evidenciat una important densitat de jaciments ibèrics en totes les nostres contrades, especialment a les terres de l'Ebre. N'és un bon exemple el poblat del Castellet de Banyoles (Tivissa), situat en una gran plataforma que domina i controla el pas del riu. Les diverses excavacions que s'hi han realitzat, des que entre els anys 1912 i 1927 hi aparegué, per atzar, l'anomenat "tresor de Tivissa" (objectes d'orfebreria, plats i vasos d'argent i monedes preromanes), han permès conèixer parcialment el seu urbanisme i l'excepcional sistema de defensa. Sembla que podem situar l'època de florida del poblat en els segles IV i III aC. També al Camp de Tarragona les estacions ibèriques són nombroses. Es poden recordar les de Fontscaldes, del Vilar (Valls), dels Garràfols (Vallmoll), del Degotall (Alcover), del puig de Santa Anna (Castellvell del Camp), de les Timbes (Riudoms), etc.
A Tarragona, diferents intervencions arqueològiques portades a terme de pocs anys ençà en la zona compresa entre els carrers dels Caputxins i de Pere Martell han pogut documentar in situ restes d'estructures d'hàbitat i recuperar materials d'època ibèrica datables a partir del . Això confirma l'existència d'un oppidum indígena a la part baixa de la ciutat (que rebria el nom de Kese), a la vora d'una elevació natural del terreny molt pròxima a la fondalada portuària i a la desembocadura del Francolí.
Origen de Tàrraco miniatura|En un dels angles del costat sud del Fòrum Provincial de Tarraco, s'alça l'edifici del Pretori miniatura|Detall del Pretori. Després de desembarcar a Empúries l'any 218 aC, Gneu Corneli Escipió inicià la conquesta de tota la costa catalana fins al riu Ebre i s'enfrontà a les tribus indígenes que havien estat sotmeses als cartaginesos. La primera batalla es va lliurar a prop de Kese i va ser favorable als romans, que ocuparen el poblat, on va quedar establerta una guarnició. Després de la definitiva expulsió dels cartaginesos d'aquesta àmplia zona costanera, Tàrraco es constituí en el campament d'hivern de les legions romanes.
Un cop instal·lades les tropes i assegurada la defensa de la nova base militar mitjançant la construcció d'una muralla, els romans iniciaren -l'any 217 aC- la conquesta de les terres interiors ocupades per les tribus ilergetes, lacetanes i ausetanes, aliades dels cartaginesos. Tàrraco adquirirà, doncs, el caràcter de plaça forta. Dos elements resultaran decisius per a la seva posterior evolució urbana i, fins i tot, la condicionaran fortament: la muralla i el port. Tots es van construir i adequar, respectivament, per ordre dels Escipions i és per això que la ciutat va guanyar el qualificatiu de Tarraco Scipionum opus ('Tàrraco, obra dels Escipions') que li va donar l'historiador romà Plini el Vell (s. I aC).
L'any 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l'estatut de colònia romana de dret romà, (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco). Posteriorment, l'any 27 aC, August, que va residir-hi entre els anys 26-25 aC i seguia les operacions militars de la cornisa Cantàbrica, li va concedir la capitalitat de la província Tarraconense dins de la nova organització provincial. S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar la colònia romana d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat. Tàrraco va arribar al seu màxim prestigi durant el .
En aquesta època, els habitants romans d'aquesta ciutat gaudiren d'un nivell de vida que no es tornarà a assolir fins ben bé a l'edat moderna. Com a mostra, el testimoni de Luci Anneu Flor, orador romà del :
La vitalitat es mantingué fins a mitjan s. III dC, quan, a conseqüència de la crisi general i amb les primeres incursions dels francs, s'inicià un procés de progressiva recessió tant en l'ordre demogràfic com en l'urbanístic, que es plasmà en la destrucció i l'abandó de gran part de la ciutat, tret de la part alta, que esdevindrà el nucli principal de l'hàbitat. Tanmateix, i malgrat les invasions dels bàrbars, els tarraconenses mantindran lleis i costums durant molts més anys que en altres ciutats del món romà. Per tant, són més de vuit segles de persistència romana a Tarragona.
L'època romanorepublicana miniatura|Muralles de Tarragona, amb els afegits posteriors del portal de Sant Antoni i finestres de cases particulars
Tàrraco sorgeix arran de l'arribada dels exèrcits romans a la península Ibèrica el 218 aC, en el marc de la confrontació entre romans i cartaginesos, en l'anomenada Segona Guerra púnica. Aquest cos expedicionari romà va desembarcar a la ciutat grega d'Emporion (Empúries), per dirigir-se des d'allà ràpidament cap al sud, amb la finalitat de controlar les terres al nord de l'Ebre. Les tropes romanes estaven comandades per Gneu Corneli Escipió, al qual es va afegir, un any més tard, el seu germà Publi Corneli Escipió. Gneu, després de vèncer, en un primer combat, els cartaginesos, va deixar una petita guarnició, que poc de temps després es va transformar en la principal base militar romana a Hispània. Aquest primer assentament romà es trobava molt pròxim a un oppidum ibèric fundat a finals del i arqueològicament documentat recentment.
La ciutat republicana de Tàrraco va ser possiblement un nucli bifocal, amb el campament militar a la part alta i l'àrea residencial, a l'entorn del poblat ibèric i el port. La consolidació urbana va ser ràpida. La presència militar estable va comportar l'arribada no sols de soldats sinó també de comerciants i ciutadans romans que van veure Hispània com una terra que els oferia noves oportunitats. L'arribada dels romans va suposar també d'una nova cultura (la romanització) que, lentament, va imposar-se al conjunt de la societat.
La immigració va ser un dels factors que va contribuir a consolidar el procés de desenvolupament econòmic i demogràfic de Tàrraco. En el decurs de la primera meitat del , arriben a Hispània importants contingents de gent emigrada d'Itàlia, Grècia i Orient, esperant millorar la seva situació econòmica i social mitjançant el comerç i l'agricultura. L'estudi de les inscripcions romanorepublicanes trobades a Tarragona ha proporcionat algunes dades per conèixer el tipus de població de la ciutat. Es tractaria, fonamentalment, de veterans llicenciats de l'exèrcit, immigrants de distinta procedència, artesans, comerciants i funcionaris.
Probablement l'element indígena era encara majoritari, però el seu grau de romanització devia ser tan avançat que havia permès el domini del llatí sobre l'antic idioma ibèric, sense que això signifiqués la seva total desaparició. Es comprova, per l'estudi d'alguns noms apareguts a les inscripcions (Aemilius, Caesius, Flavius, etc.), l'existència de famílies itàliques establertes a Tàrraco, algunes originàries d'Aquileia (Annius) o Càpua (Veicius).
Una de les principals infraestructures sobre les quals es va cimentar Tàrraco fou, sense cap dubte, el port i les muralles que servien de protecció al primitiu nucli civil i a la important base militar. Port i muralles romanes són el punt de partença de les expedicions de conquesta vers les terres de la vall de l'Ebre i del llevant peninsulars. Gràcies a les dades extretes dels autors clàssics, sabem que Tàrraco tenia ja en aquest moment un gran port, ubicat al mateix emplaçament que l'actual.