La llebre comuna o llebre europea (Lepus europaeus) és una espècie de llebre oriünda d'Europa i parts d'Àsia. És una de les espècies de llebre més grosses i viu en zones obertes i temperades. S'alimenta principalment d'herba, que complementa amb branquillons, brots, escorça i plantes cultivades, particularment a l'hivern. Els seus depredadors naturals inclouen ocells rapinyaires grossos, cànids i fèlids. Les seves potes llargues i fortes i els seus grans narius li permeten córrer a una velocitat alta i sostinguda per a fugir dels enemics.
Normalment, les llebres són animals nocturns i tímids, però a la primavera es persegueixen pels prats a plena llum del dia. Durant aquest període, a vegades es piquen l'una a l'altra amb les potes («boxa»). En general, no són mascles que es barallen, sinó femelles que copegen els mascles per a posar-los a prova o indicar-los que encara no estan preparades per a aparellar-se. Les femelles nien en la superfície en lloc de fer-ho en un cau. Les cries són actives des del moment del naixement. Cada femella pot tenir tres ventrades a l'any, cadascuna de tres o quatre llebretons, al llarg d'una temporada de cria que s'estén des del gener fins a l'agost. Les llebres poden viure fins a dotze anys.
La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) classifica la llebre comuna com a espècie en «risc mínim» per la gran extensió de la seva distribució i la seva relativa abundància. Tanmateix, les poblacions de l'Europa continental han anat decreixent des de la dècada del 1960 a causa, almenys en part, dels canvis que s'han produït en l'agricultura. A Europa, on se'n maten més de cinc milions a l'any, les llebres comunes són objecte de caça des de fa segles. El costum britànic de caçar llebres amb gossos fou declarat il·legal. La llebre és un símbol tradicional de fertilitat i reproducció en algunes cultures.
Taxonomia i genètica miniatura|esquerra|110px|upright|La llebre ibèrica (L. granatensis) era considerada una subespècie de la llebre comuna. La llebre comuna fou descrita el 1778 pel zoòleg alemany Peter Simon Pallas. Forma part del gènere Lepus juntament amb una trentena d'espècies de lagomorfs. Es diferencien d'altres lepòrids per tenir les potes més llargues, els narius més amples i cries precoces. Anteriorment es considerava que la llebre corsa, la llebre de ginestar i la llebre ibèrica eren subespècies de la llebre comuna, però les dades genètiques i morfològiques indiquen que es tracta d'espècies diferents.
Encara es debat si la llebre comuna i la llebre del Cap són una mateixa espècie. Un estudi dels gens nuclears dut a terme el 2005 suggerí que sí, però un estudi de l'ADN mitocondrial (ADNmt) publicat el 2006 conclogué que hi havia prou diferències per a considerar-les espècies diferents. Els autors d'un estudi del 2008 afirmaren que, a causa de la seva evolució ràpida, les espècies de Lepus no es poden delimitar basant-se únicament en l'ADNmt, sinó que també cal examinar-ne els gens nuclears. Les diferències genètiques entre la llebre comuna i la llebre del Cap podrien ser degudes a la seva separació geogràfica i no pas a una divergència genètica. S'ha especulat que les poblacions de llebres de l'Orient Pròxim estan acostant-se i passant per un fenomen de flux gènic. Un altre estudi del 2008 suggerí que calien més dades per determinar si la llebre comuna és en realitat un complex d'espècies. De moment, es continua considerant una sola espècie mentre no apareguin dades que ho contradiguin.
Les anàlisis cladogenètiques suggereixen que les llebres comunes sobrevisqueren a l'últim període glacial del Plistocè en refugis situats al sud d'Europa (península Itàlica i Balcans) i Anatòlia. Sembla que els canvis induïts en el medi ambient per l'activitat humana foren el desencadenant de la colonització de l'Europa central per les llebres. Les poblacions actuals presenten una gran diversitat genètica, sense signes d'endogàmia. El flux gènic sembla tenir un biaix cap als mascles, però les poblacions en general tenen una estructura matrilineal. Les llebres de Rin del Nord-Westfàlia (Alemanya) semblen tenir un nivell de diversitat genètica particularment elevat. Tanmateix, les poblacions que queden aïllades perden flux gènic i, per tant, poden acabar amb una menor diversitat genètica.
S'han descrit fins a 30 subespècies de llebre europea, tot i que algunes han sigut posades en dubte. Aquestes espècies han sigut descrites basant-se en diferències en el color del pelatge, la mida del cos, les dimensions externes, la morfologia cranial i la forma de les dents. La UICN en recull 16 subespècies: Lepus europaeus caspicus, L. e. connori, L. e. creticus, L. e. cyprius, L. e. cyrensis, L. e. europaeus, L. e. hybridus, L. e. judeae, L. e. karpathorum, L. e. medius, L. e. occidentalis, L. e. parnassius, L. e. ponticus, L. e. rhodius, L. e. syriacus i L. e. transsylvanicus. Chapman i Flux n'enumeren 29 en el seu llibre sobre lagomorfs, afegint-hi L. e. alba, L. e. argenteogrisea, L. e. biarmicus, L. e. borealis, L. e. caspicus, L. e. caucasicus, L. e. flavus, L. e. gallaecius, L. e. hispanicus, L. e. hyemalis, L. e. granatensis, L. e. iturissius, L. e. kalmykorum, L. e. meridiei, L. e. meridionalis, L. e. niethammeri, L. e. niger, L. e. tesquorum i L. e. tumak, alhora que no reconeixen L. e. connori, L. e. creticus, L. e. cyprius, L. e. judeae, L. e. rhodius i L. e. syriacus i adverteixen que les subespècies enumerades tenen un estatus «molt variable».
Descripció miniatura|esquerra|Crani de llebre Igual que la resta de lepòrids, la llebre comuna és un mamífer terrestre i una gran corredora. Té els ulls situats a la part alta dels costats del cap, les orelles llargues i el coll flexible. Les dents creixen contínuament. Les primeres incisives estan modificades per a rosegar, mentre que les segones tenen forma d'estaca i manquen de funcionalitat. Hi ha un espai entre les incisives i les dents premolars i molars, que estan adaptades per a moldre matèria vegetal gruixuda. La seva fórmula dentària és 2/1, 0/0, 3/2, 3/3. La musculatura fosca de les extremitats de les llebres els permet córrer a gran velocitat i de manera sostinguda en terrenys oberts. Els conills del gènere Sylvilagus, en canvi, estan adaptats per a fer acceleracions curtes en hàbitats amb una major cobertura vegetal. Entre les altres adaptacions de les llebres per a córrer a grans velocitats hi ha els narius, més amples, i el cor, que és més gros. Proporcionalment, la llebre comuna té l'estómac i el cec més petits que el conill de bosc.
Sentits Les grans orelles li proporcionen un molt bon sentit de l'oïda. Es poden moure de manera independent, permetent a l'animal escoltar sons provinents de totes les direccions. La llebre pot girar les orelles 190° cap enfora.Rollin, S. "N°48 de haas" (1995), Honders J. (red.) Dieren in het wild, Société des Périodiques Larousse. A més d'aquesta gran oïda, la llebre també té un sentit de l'olfacte ben desenvolupat per detectar els depredadors i sentir l'olor de femelles en estre. La llebre pot sentir olors contínuament. Els ulls situats als costats del cap li ofereixen un camp visual de 360°, de manera que el camps visuals dels ulls s'encavalquen i l'animal no necessita moure el cap per observar el que l'envolta. L'únic punt mort per aquest animal es troba directament a sota seu, tant pel davant com pel darrere. La capacitat de la llebre d'estimar la profunditat de camp és molt deficient. Al llarg del nas hi ha vibrisses que mesuren uns deu centímetres de llarg.
Mida La llargada de la llebre del cap a la gropa és d'entre 48 i 73 centímetres. Mesura uns 30 centímetres a l'espatlla i pesa entre 2.500 i 7.000 grams. El mascle pesa aproximadament un 5% més que la femella. La cua mesura aproximadament entre 7 i 13 centímetres de llarg, les orelles en mesuren entre 7,9 i 14 i les potes posteriors fan entre 11,5 i 17 centímetres. La mida de l'animal varia segons la regió: a la regió mediterrània les llebres rarament pesen més de tres quilograms, mentre que a Hongria sovint en pesen més de sis.
Rastres miniatura|Petges d'una llebre:a = petges sobre herbab = petges normalsc = petges en fugida Les impressions de les potes d'una llebre mesuren entre 30 i 35 centímetres d'ample. Una petja de pota anterior fa uns 4 centímetres de llarg i una de pota posterior uns 6 centímetres. La distància entre dues petges d'una mateixa pota va des d'unes desenes de centímetres fins a 3,5 metres. Les petges són poc perceptibles a causa de l'espès pelatge que cobreix les potes, però a vegades s'hi poden observar els quatre dits.
Els excrements d'una llebre són de color marró clar-grogós o verd fosc o fins i tot negre i tenen una forma arrodonida i aplanada, a vegades amb un puntet. Tenen un diàmetre d'uns 20 centímetres i solen ser de color més clar, més grans, més plans i més rics en fibra que els dels conills.
Un rastre recognoscible és el niu de la llebre. És un cau petit, simple i som que es troba al camp obert o a sota de vegetació. Durant la muda del pelatge (a la primavera i la tardor), es poden trobar pèls en aquests caus. Un altre rastre recognoscible són els camins que formen a través del camp i dels arbustos. A l'hivern, a llocs on neva bastant, es poden veure marques a l'escorça dels arbres joves, que la llebre rosega quan no pot accedir a l'aliment situat sota la neu.
Hàbitat i distribució miniatura|esquerra|Les llebres prefereixen les planes obertes amb una vegetació variada. Les llebres poden viure a una gran varietat de llocs, des d'àrees obertes i boscoses fins a aiguamolls, passant per semideserts. Són especialment comunes en herbassars temperats oberts i mig oberts, així com en estepes i prats i a vegades també en boscos temperats d'arbres caducifolis. Prefereixen els herbassars extensos. També requereixen llocs protegits, com ara herba alta, matollars, bosquets, les vores dels boscos i bardisses amb sotabosc i vores agrestes. Prefereixen les planes o les faldes dels turons, però a les terres altes d'Escòcia se'n poden trobar a fins a 500 metres d'altitud, als Alps fins a 1.500 i als Pirineus i el Caucas fins a 2.000 metres d'altitud. La llebre evita els boscos freds i humits, com els boscos temperats de coníferes.
La llebre habita una regió molt extensa d'Europa, tret de gran part de la península Ibèrica (on només viu al nord d'Espanya), Islàndia, Irlanda (d'on fou eliminada), la majoria d'illes del mar Mediterrani (tot i que sí que viu a Còrsega, Elba i la majoria d'illes gregues), el nord de Rússia i gran part d'Escandinàvia, on només és present al sud de Suècia i Finlàndia. A l'exterior d'Europa, l'àmbit de distribució de la llebre comuna s'estén per Turquia, Israel, Síria, el nord de l'Iraq i l'Iran i l'oest de Sibèria. A Catalunya, la llebre comuna és bastant comuna a zones amb poc sotabosc i properes a camps de conreu, o a pinedes i boscos poc frondosos. És una espècie bastant habitual al parc de Collserola, tot i que la destrucció dels seus hàbitats preferits n'ha causat un descens de les poblacions.
La llebre comuna és considerada una espècie hemeròfila i ha sigut capaç d'aprofitar l'advent de l'agricultura. És probable que al principi la llebre només hagués ocupat les estepes de l'Europa Central i Oriental i que s'hagués estès més tard a gran part d'Europa amb l'expansió de l'agricultura.Hofmann, H. (1989) Thiemes Zoogdierengids in kleur, Baarn: BV Uitgeverij Tirion. pàg. 112-115 És possible que aquest animal hagués estat introduït a Gran Bretanya a l'època romana, car no se n'han trobat restes a les illes que datin d'abans d'aquesta època.MacDonald, D & P. Barrett. (1993) Collins field guide Mammals of Britain & Europe, HarperCollins Publishers. pàg. 284-287.