La casa Lleó i Morera és un edifici modernista situat al passeig de Gràcia, 35 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local. Fou un encàrrec fet el 1902 per Francesca Morera a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner per a reformar un edifici construït el 1864. A la seva mort el 1904, el seu fill Albert Lleó i Morera va continuar les obres i va donar nom a l'edifici, acabat el 10 de març del 1905. Juntament amb la casa Batlló (Gaudí) i la casa Amatller (Puig i Cadafalch), és un dels tres edificis de grans arquitectes modernistes que formen part de l'anomenada Illa de la Discòrdia, i l'únic que va aconseguir el premi del Concurs anual d'edificis artístics atorgat per l'Ajuntament de Barcelona el 1906.
Història
Edifici original i projecte de transformació El 20 de febrer del 1864, el paleta de Sarrià Joan Mumbrú i Bordas i la seva esposa Lluïsa Sagristà i Figueras van comprar el solar a la Sociedad de Fomento del Ensanche, i el 15 de juliol del mateix any van obtenir la llicència d'obres per a construir un edifici de semisoterrani, planta baixa i tres pisos (bessó del que ocupa l'altra meitat del xamfrà amb façana al carrer del Consell de Cent), segons el projecte del mestre d'obres Joaquim Sitjàs. Va passar en herència als seus fills: Josep, Antònia i Joan Mumbrú i Sagristà.
L'1 d'agost del 1894 fou venut a Antoni Morera i Busó per 285.000 pessetes, i el 16 de febrer del 1902 aquest el va llegar a la seva neboda Francesca Morera i Ortiz, que va encarregar-ne la transformació modernista a Lluís Domènech i Montaner. Les obres, acabades el 1905, es van fer en dues fases: la primera, amb llicència concedida el 4 de juny del 1902, va consistir en les reformes interiors que modificaven la distribució; la segona va consistir en la reforma de la façana que la senyora Morera va demanar a l'Ajuntament de Barcelona el 17 de juliol del 1903. El projecte excedia en 9 m l'alçada màxima edificable que en el cas de l'Eixample de Barcelona era de 22 m, si bé es va acceptar aplicant una interpretació de les ordenances municipals sobre els coronaments decoratius. Va haver-hi una discrepància respecte al cost de les taxes que, després de presentar una reclamació, es va resoldre a favor dels propietaris el novembre del 1904.
miniatura|esquerra|Domènech i Montaner dibuixat per Ramon Casas
Arquitecte Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 - 27 de desembre de 1923) fou un arquitecte, historiador, humanista i polític català, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador, un dels principals protagonistes del Modernisme català. Com a arquitecte, es va avançar a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts. Algunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat. En la seva vessant docent, va formar deixebles com Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme fou un referent important, ja que impulsà la Lliga Regionalista que seria en pocs anys una força hegemònica a Catalunya. Alhora arribà a ser diputat a les corts espanyoles amb la candidatura dels quatre presidents en uns moments molt complexos derivats del marasme polític espanyol al voltant de la crisi del 1898. Va combinar la seva professió amb els estudis d'heràldica i art romànic, estudis que realitzà en gran part en els darrers anys de la seva vida; destaca el seu estudi de la Masia Rocosa, un antic mas del de la vila de Canet de Mar, propietat de la família Montaner, on es conserven una bona part de les maquetes en guix de les escultures i mostres de vitralls de la casa Lleó i Morera.
Artistes i artesans miniatura|esquerra|Albert Lleó i Morera vestit amb una disfressa de soldat del per una festa del Círcol Artístic. Fotògrafs Napoleon, 1891 miniatura|Escultura decorativa d'Alfons Juyol miniatura|Detall de la marqueteria en el bufet del saló A l'obra van participar més de 40 artistes i artesans. D'entre ells, destaquen els treballs de: Eusebi Arnau i Mascort (1863-1933), un dels escultors més destacats del Modernisme, hi va realitzar les escultures de la façana —avui desaparegudes després d'una reforma del 1943—, que representaven unes figures femenines abraçades a un atuell. També va esculpir els relleus escultòrics del rebedor del pis principal, on es representa la cançó popular de «La dida de l'infant rei». Gaspar Homar (1870-1953) decorador i ebenista, hi va dissenyar el conjunt de mobiliari decorat amb vidres emplomats, marqueteria i talles de fusta. Actualment el mobiliari de la casa es troba dipositat al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Lluís Brú i Salelles (1868-1952), mosaïcista i escenògraf modernista, hi va treballar les ceràmiques i mosaics del vestíbul. També va ser present a la majoria dels edificis amb mosaic de l'època, com el Palau de la Música Catalana, el Palau del Baró de Quadras i la Casa Comalat. Mario Maragliano (1864-1944), mosaïcista italià, hi va treballar els mosaics dels terres, els plafons de mosaic del menjador del principal amb imatges campestres, que foren dissenyats per Homar. També va ser l'autor dels mosaics de la torre que corona l'edifici. Antoni Rigalt i Blanch (1861-1914), pintor, dibuixant i vitraller modernista, hi va realitzar els vitralls, molts formant part de les mampares i envans de fusta i, com a peces destacades per la seva composició narrativa, destaquen els monumentals vitralls de les galeries posteriors amb una temàtica diferent a cada pis. Antoni Serra i Fiter (1869-1939), pintor i ceramista, hi va realitzar els arrambadors de ceràmica i les peces de porcellana en què estan fetes cares i mans dels plafons ceràmics que hi ha al menjador i que representen escenes de camp. Josep Pey (1875-1956), decorador, dibuixant i pintor, hi va col·laborar fent els dibuixos de les marqueteries del mobiliari dissenyat per Gaspar Homar. Alfons Juyol (1860-1917), escultor especialitzat en la seva aplicació a l'arquitectura. La seva facilitat per a crear traceries i representacions florals d'estil neogòtic historicista el va convertir en l'escultor preferit de Puig i Cadafalch amb obres tan cèlebres com la Casa Amatller. Hi va realitzar tota l'escultura decorativa de la façana i l'interior, i en la decoració del templet que corona la casa. Joan Carreras i Farré (1860-?), escultor i tallador en fusta, i gran col·laborador de Gaspar Homar, hi va participar en la talla Adoració dels Reis de la campana de l'escalfapanxes del saló.
Premis miniatura|esquerra|Placa del premi del Concurs anual d'edificis artístics, dissenyada per Andreu Aleu i Bonaventura Bassegoda L'edifici va guanyar el primer premi del Concurs anual d'edificis artístics acabats el 1905. La decisió del jurat va resultar bastant contundent, ja que arribà a declarar: «Si bé és cert que el nombre d'edificis acabats aquest any és una xifra respectable, no és menys cert que, pràcticament tots es redueixen a cases de veïnat sense aquells requisits complexos que creen l'obra d'art». Després de desgranar al llarg de vuit folis tot l'ornament que contenia la casa guanyadora, tan sols dedicà un paràgraf a esmentar la participació, sense cap mena de reconeixement ni premi, de la Casa Terradas de Puig i Cadafalch. Posteriorment, Domènech i Montaner va repetir l'èxit amb el Palau de la Música Catalana (1909) i l'Hospital de Sant Pau (1913).
Propietaris i activitats comercials Francesca Morera i Ortiz (Barcelona, 9 de març de 1853 - 10 de desembre de 1904) era filla de Joan Morera i Busó, de Sant Feliu de Guíxols, i de Baldomera Ortiz i Figueroa, d'Humacao (Puerto Rico). El seu avi Antoni Morera i Auger s'havia dedicat al comerç amb Amèrica del Sud en societat amb els seus tres fills: Joan, Josep i Antoni Morera i Busó. Aquest darrer era vidu i sense descendència, i va deixar la seva fortuna a la seva neboda, filla del seu germà Joan. Es va casar amb Albert Lleó i Dubosch, de Barcelona, amb qui va tenir un fill, Albert. La parella es va separar legalment el 22 de desembre del 1881 i el fill va quedar amb la mare.
Albert Lleó i Morera va néixer a Barcelona el 29 d'octubre del 1874. El 29 d'octubre del 1898 es va casar amb Olinta de Puiguriguer i Palmarola (1879-1963), amb qui va tenir dos fills: Francesca i Albert Lleó i Puiguriguer. El 15 de febrer del 1900 es va llicenciar en medicina a Madrid i va obtenir el títol de professor veterinari. Es doctorà el 31 de juliol del 1902. Amplià els seus estudis a l'Institut Pasteur de París el mateix any i el següent fou nomenat cap del Laboratori Microbiològic de l'hospital de Nens Pobres de Barcelona. Al llarg de la seva carrera va ser ajudant honorari dels gabinets d'histologia i histoquímica, i el d'anatomia patològica de la facultat de Barcelona; cap del laboratori de bacteriologia i professor de l'Acadèmia i laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya soci de mèrit de l'Acadèmia del cos mèdic municipal; i a partir de 1913, director del laboratori d'anàlisi química, histologia i bacteriologia de l'Hospital de Sant Pau. A banda de l'activitat professional, va tenir un interès científic que es va materialitzar en un seguit de patents de motors d'explosió, entre ells un d'aviació, que va construir junt amb l'enginyer Claudi Baradat.
Francesca Morera va deixar la finca en herència al seu únic fill Albert, llevat del pis principal que el va deixar en usdefruit a la seva neta Francesca Lleó i Puiguriguer, de per vida. Aquesta es va casar amb Juli Sagrera i Criquet i van tenir una filla, Francesca Sagrera i Lleó, coneguda amb el nom de Fanny, famosa entre la societat benestant de Barcelona per la seva afecció al ball.
A la mort d'Albert el 22 de desembre del 1929, la finca va passar a mans de la seva esposa Olinta de Puiguriguer i del seu fill Albert Lleó i Puiguriguer (1904-1967). Aquest va començar a estudiar dret, si bé no va acabar la llicenciatura i es va dedicar al món del motor. Va ser pilot d'aviació i un apassionat automobilista que fou soci fundador de la Penya de l'Aire, constituïda el 25 de març del 1923. Va estar casat amb Dolors Miralbell i Centena i van tenir tres filles: Maria Dolors, Mireia, i Glòria Lleó i Miralbell.
miniatura|Vitrall original conservat a Can Rocosa (Canet de Mar) miniatura|Baldomer Gili i Roig (segon per la dreta) quan estava el Cercle Artístic (1911) Pel que fa als establiments comercials i entitats que han ocupat l'edifici, destaquen: 1905-1910: El fotògraf Pau Audouard, el retratista de la burgesia, va inaugurar el seu estudi el 6 de juliol de 1905. Va tancar entre febrer i març de 1910. Maig 1910-1915: Reial Cercle Artístic. Octubre 1915: Casa de América. 1916-1927: La fàbrica de pianos Izabal tenia la seva seu al carrer del Bonsuccés, 5 des de començaments de després d'haver estat als anys 1850 al carrer dels Tallers. El maig del 1916, Paul Izabal va decidir inaugurar una sala de concerts, tal com havia fet Ortiz i Cussó, un altre fabricant de l'època. A la planta baixa de la Lleó Morera es va instal·lar la «Sala Aeolian», amb una capacitat per a tres-centes persones, i al seu costat el despatx central del negoci i la representació de la casa nord-americana Aeolian Cº, inventora de la pianola. 1927-1933: Quan la sala Aeolian deixà de funcionar, el local s'utilitzà per a activitats diverses. El 1933 encara era utilitzat com a local d'activitats provisionals. 1935: Casal de les Comarques Catalanes, una entitat cultural que oferia espectacles de teatre, poesia i titelles. 1936: Durant la Guerra Civil es va instal·lar a l'entresòl el Sindicat Únic de Professions Lliberals. 1943: La botiga de moda Loewe transformà i ocupà la planta baixa.