La història de la música és tant l'estudi de l'evolució que la música ha sofert al llarg dels temps, com —també— el conjunt de processos que aquesta evolució ha comportat. D'una banda és una disciplina d'estudi que s'insereix dins de la musicologia històrica i, de l'altra, és el resultat de les dades i interpretacions fetes pels musicòlegs i altres investigadors. Al seu torn, l'estudi de com aquest estudi de la història de la música ha anat evolucionant al llarg del temps es coneix com a historiografia de la música.
La història de la música com a disciplina miniatura|La paleografia musical permet a la història de la música desxifrar i interpretar partitures escrites amb sistemes diferents al nostre. Ad te levavi, d'un gradual francès del Com a disciplina, teòricament, la història de la música hauria pogut ser considerada com una part de la història de l'art, però aquesta, en la majoria de casos, s'ha circumscrit a les arts plàstiques; d'altra banda, el mateix material a historiar és prou divers perquè els seus camins siguin ben diversos.
En un sentit ampli, la història de la música es pot referir, i de fet es refereix, a qualsevol aspecte o element que formi part dels fenòmens musicals en una cultura o societat. Per això estudia la composició d'obres, la interpretació, la recepció, la transmissió, la teorització i la crítica (o en general, l'opinió), com a elements destacats. Com a concrecions d'alguns d'aquests aspectes, estudia l'evolució dels instruments, de les agrupacions i de les tradicions interpretatives, així com les formes d'ensenyament i d'aprenentatge. Atès que la història de la música entén la música com a part d'un sistema cultural, requereix, igualment, l'estudi de tots aquells altres elements -alguns no específicament musicals- que permeten inserir cada música en el seu context geogràfic, històric i cultural. En aquest sentit són importants els estudis biogràfics que permeten, sovint, contextualitzar i dotar de significat produccions musicals concretes.
Exclusions Des dels seus inicis -que hom situa, habitualment, en el -, l'estudi de l'evolució de la música s'ha referit quasi exclusivament a la música clàssica europea. D'aquesta manera, tradicionalment, la historització de, per exemple, la música hindú s'ha considerat que corresponia més aviat a l'etnomusicologia, i que la història del rock formava part del camp d'acció dels estudis culturals. Aquestes han estat algunes limitacions importants de la història de la música, però no pas les úniques. Una part no pas petita dels historiadors de la música clàssica europea han actuat amb uns objectius, una metodologia i uns posicionaments apriorístics limitats. Lluny d'aplicar un concepte de música ampli, que englobés tots els processos humans que fan possible l'existència de la música, sovint s'han centrat en l'evolució de la composició, i han fet una història de la composició i dels compositors capdavanters. De resultes d'això, moltes vegades la història de la música ha acabat sent una història dels estils compositius amb una atenció preferent a l'evolució de les formes musicals i de les tècniques compositives, contextualitzada socialment en els millors dels casos.
Al , i en concret el romanticisme, amb la seva mirada envers el passat, va donar un impuls molt notable a aquesta història de la música nascuda el segle anterior en el context de la Il·lustració. El romanticisme (i més tard el positivisme) impulsà estudis històrics musicals mediatitzats pel concepte del «geni», i en concret del geni creador compositor. El principal centre d'interès eren les obres que l'anàlisi musical de l'època -aplicant la ideologia de l'obra d'art autònoma- considerava «obres mestres» del passat i, per extensió, les biografies dels seus autors.
Per això, al llarg de bona part del i , la història de la música (clàssica europea) ha estat, molt, una història de la composició, amb una dedicació menor no sols als altres fenòmens sinó també a les implicacions socials i culturals completes i reals d'aquests processos compositius. També per això, sovint, aquesta disciplina s'ha sentit més atreta per l'estudi de fenòmens minoritaris que implicaven músiques que la teoria musical i l'anàlisi musical consideraven "de qualitat" segons el cànon estètic del moment, que no pas per l'estudi d'altres fenòmens amb més rellevància social, però referits a uns productes musicals que no gaudissin d'aquest prestigi. Això explica que la història de la música del passi molt més sovint per Arnold Schönberg o Ígor Stravinski, per posar alguns exemples, que no pas pel pop i el rock; també el fet que s'ignori sistemàticament les dones, encara que siguin compositores (vegeu la secció Història de la música i gènere). Si bé tot al llarg del hi ha exemples d'estudis d'història de la música fets amb una visió àmplia, sí que és cert que la simbiosi de disciplines com l'etnomusicologia i els estudis culturals amb la musicologia històrica ha fet que una part significativa dels estudis d'història de la música de les darreres dècades es portessin a terme amb un abast molt més ample, i que es plantegessin més estudis d'història de la música popular.
Susan McClary ha assenyalat que sovint ha semblat com si els posicionaments postmoderns i crítics que han impregnat altres disciplines de les ciències socials no aconseguissin fer el mateix en la història de la música i que els avenços metodològics sovint s'hi generalitzaven quan en altres ciències socials ja resultaven depassats per altres posicionaments encara més actualitzats. I això és una conseqüència més de la ideologia de l'obra d'art autònoma.Una reflexió interessant i no exempta d'humor sobre com aquesta ideologia germànica vuitcentista ha entorpit el desenvolupament de disciplines musicals diverses es pot llegir a: Schippers, H. (2004). Blame it on the Germans! - A cross-cultural invitation to revisit the foundations of training professional musicians. In Orlando Musumeci (ed.), < Preparing Musicians Making New Sounds Worlds (p. 199-208). Barcelona: ISME/ESMUC.
Mètodes miniatura|La iconografia musical aporta molta informació a la història de la música si s'apliquen criteris interpretatius adequats, ni que sigui en representacions segurament poc realistes com aquesta: Instruments musicals; Evarist Baschenis (1617-1677)
Els mètodes i les eines de la història de la música són quasi tan diversos com els seus temes d'estudi. Inclouen l'estudi de fonts documentals originals, i l'aplicació de metodologies diverses per a avaluar-les, interpretar-les i extreure'n conclusions. Les fonts documentals són d'índole molt diversa, tant pel que fa al seu contingut com als suports. Quant al suport, es tracta sobretot de documentació escrita (sobre paper, pergamí o altres suports), però també retaules o altres indrets on es puguin trobar representacions iconogràfiques que aportin informació sobre instruments (com són, com es toquen, com es combinen…), sobre situacions d'interpretació musical, etc., sense oblidar els suports sonors i videogràfics (CD, DVD…) quan es tracta de la història de música ben recent. Paral·lelament, la musicologia històrica s'ha hagut de preocupar que els arxius on es guarden aquestes fonts fossin localitzables i consultables. miniatura|Qüestions com per exemple "Per què Beethoven va suprimir el nom de Napoleó de la portada de la seva simfonia número 3, Heroica?" són d'interès dels historiadors de la música Pel que fa al tipus d'informació que contenen aquestes fonts, és també molt diversa: partitures (siguin manuscrites pel mateix compositor o primeres edicions, a les quals, sovint, cal aplicar coneixements de paleografia musical); representacions d'instruments i/o d'interpretacions; documentació privada (diaris, cròniques, cartes…); normativa; biografies; documentació econòmica diversa (contractes, compravendes…); testaments; premsa (programes, crítiques…); tractats teòrics o didàctics, etc.
L'historiador de la música aplica a aquestes fonts metodologies diverses d'anàlisi, algunes més pròpies de la mateixa història, com per exemple quan treballa amb contractes o testaments, o més específiques de la música com per exemple les de l'anàlisi musical quan treballa amb una partitura o ha de poder desxifrar fins a quin punt és versemblant una representació iconogràfica.
D'aquesta manera els especialistes de la història de la música elaboren monografies que poden versar sobre aspectes molt i molt diversos. Heus ací alguns exemples: història d'una institució o d'un grup musical; la música en un centre cultural (una cort, un monestir, una ciutat…) en un període; evolució de la música per a un instrument, o per a un grup d'instruments, o per a una agrupació (orquestra…); la pràctica interpretativa en un període i lloc concrets: formes d'interpretar (instruments, articulació, ornamentació, tempos), funcions, significats, circumstàncies, repertoris, per a qui…); l'evolució d'un gènere (simfonia, òpera…) en unes coordenades geogràfiques i/o cronològiques concretes; la història d'un estil (arreu o en una zona concreta); la producció d'un compositor (possiblement connectada a la seva biografia); la incidència d'un invent (la ràdio…) en la cultura musical d'un grup humà; biografies d'autors i/o intèrprets; la difusió d'un estil, un gènere o una forma musical més enllà del lloc i moment d'origen amb les corresponents transformacions; la producció d'un grup de músics amb lligams estilístics (escola); l'evolució d'una forma d'interpretació (els castrats…); l'evolució dels aspectes professionals i contractuals del músic, etc. Així mateix, elaboren edicions crítiques d'obres d'altres moments històrics.
Pedagogia La història de la música ocupa un lloc important en l'ensenyament i l'aprenentatge de la música; en molts casos és l'únic apropament a la música des de fora de la mateixa disciplina, i amb la metodologia d'una altra ciència (la història).
Hi ha elements de cronologia de la música del passat en els currículums de primària i de secundària obligatòria així com en el batxillerat. Igualment n'hi ha en els currículums dels conservatoris de grau professional;DOGC. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 31 gener 2008 (núm. 5060) i n'hi ha en els currículums de moltes escoles de música que sovint han adaptat molts elements dels currículums oficials dels conservatoris.
En la majoria de casos aquestes assignatures serveixen més per a organitzar sobre uns eixos temporals uns repertoris que els respectius sistemes consideren que l'alumnat ha de conèixer que no pas per a entendre realment el sentit evolutiu que la disciplina vol aprofundir. En tots aquests tipus d'ensenyaments esdevé quasi l'única aproximació externa a la música, i se'n desestimen altres com podrien ser la sociologia, l'antropologia o la geografia.
A l'ensenyament superior -concretament als ensenyaments universitaris de musicologia i al grau superior de música, es manté la presència de les assignatures d'història de la música, amb dues diferències respecte als estadis anteriors; d'una banda, un grau més elevat d'aprofundiment fa que les assignatures es dediquin a trams concrets d'aquesta història (història de la música medieval; de la música del …) i a vegades -especialment en els postgraus- es dediquin a circumstàncies concretes; de l'altra, i especialment en els estudis superiors de música, la història de la música deixa de ser l'aproximació preferent a la música des de la metodologia d'un altre camp disciplinari i apareixen altres disciplines com la sociologia, etc.
La història de la música com a evolució de la música Un dels resultats importants de l'estudi portat a terme per la musicologia històrica és la periodització de la història de la música. Aquesta, s'ha portat a terme aplicant els criteris, límits i mètodes esmentats abans, amb connexions desiguals amb la història general i amb la història de l'art, i establint unes franges que. en molts casos, venen donades, principalment, per elements d'estil.
Orígens