El castell de Montsoriu, també anomenat castell de Montsoliu, és considerat una de les fortaleses gòtiques més imponents del Principat de Catalunya. Està situat entre les poblacions d'Arbúcies, Sant Feliu de Buixalleu i Breda, a la comarca de la Selva i s'alça al damunt d'un turó de 632 metres d'altitud, dins del Parc Natural del Montseny.
Toponímia El castell de Montsoriu està sobre un turó homònim, però es desconeix exactament el significat del topònim «Montsoriu». Les hipòtesis més importants són:
Mont-sorio (muntanya de suro): Des del hi ha molt suro al turó, però segons estudis paleoambientals, als segles i només hi havia herbes per millorar la defensa i vigilància del castell. També, segurament els suros que hi ha ara són deguts a l'augment de la indústria tapera als segles XVIII i . Mont-so-riu (muntanya sobre el riu): El turó està a sobre la riera d'Arbúcies, però els filòlegs consideren que no hi ha prou base lingüística. Mont-surice (mont blanc): En basc, zuria vol dir blanca. Aquesta teoria ve a dir que l'origen del nom és preromà, ja que per zones properes al turó es parlava protobasc. Aquest nom seria semblant al del Montnegre que està entre el castell i el mar. Montem-sigirici (muntanya d'en Sigeric): Aquesta teoria és feta per l'estudi toponímic de Joan Coromines. Ja que Montsoriu acaba en «-iu» i seria un nom germànic, i l'arrel seria Sigiric, per tant amb diferents evolucions del nom acabaria sent la denominació actual: Montsoriu. Mons-siricus (muntanya de Sirici): És una variant de l'anterior, però en comptes de germànic amb llatí: Sirici va ser un màrtir africà del que de moment es desconeix la seva relació amb el turó. Mont-soliu (muntanya solitària): Teoria registrada per Joan Coromines. Això es basa en el fet que alguna gent dels voltants del castell l'anomenen Montsoliu.
La primera menció escrita del topònim és del 1002, any en què es cita el lloc com a «Monte Suriz». Més endavant, el 1191 es documenta «Montem Suricum», el 1194, «castro de Montsuriu», i el 1199, «Montesuriz». El 1288 és citat com a «Muntsuriu» en la Crònica de Bernat Desclot. Al es documenta «Montesiricho» i «Montseriu» el 1362 i «Montsoriu» el 1367.
Història miniatura|Torre de l'homenatge (segles X-XI) des del pati d'armes Primeres referències del terme Els primers testimonis d'ocupació humana damunt del turó de Montsoriu des d'època dels ibers, encara que l'aparició d'una destral polida en el mateix turó podria fer estirar l'ocupació fins al Neolític. En època ibèrica es trobava en funcionament un assentament en la part més enlairada del turó, prop de l'actual torre de l'homenatge. La datació d'aquesta ocupació se situa entorn del segle IV-III aC.
La primera referència del terme és a inicis del , en l'acta de consagració de l'església parroquial d'Arbúcies del 923, en què apareix el topònim de Montsoriu, com a delimitació d'uns masos que s'havien cedit a la parròquia. Encara que en cap cas es menciona l'existència d'un castell dalt del turó, a partir d'aquest moment, en les primeres dècades del , no hi ha dubte de l'existència d'una fortificació al turó de Montsoriu, fet que queda reafirmat per les seqüències estratigràfiques i troballes arquitectòniques d'època preromànica en el recinte sobirà del castell (capella, torre de l'homenatge i cisterna), que conformarien aquest primitiu nucli fortificat.
El terme és documentat també el 1002 quan surt esmentat per primera vegada, quan Giscafred, fill de Moixó, dona al Monestir de Sant Cugat, un alou situat entre els termes de Riells i Arbúcies i, probablement també, de Breda i Gaserans, on concretament diu In locum qui dicunt Monte Suriz, vel in eius apendicio, sive infra eius terminis... (Un lloc anomenat Muntanya Suriz, o els seus recintes, si estan dins dels termes...).Josep Rius i Serra: Cartulari de Sant Cugat del Vallès, II, pàg. 10-11, doc. 363.Giscafred diu en aquest document que era fill de Moixó (o Muç), personatge que és conegut per altra documentació del mateix monestir com a propietari d'un alou o propietat a Arbúcies. Consta, efectivament, que Moixó, fill del difunt Fruià, fou fet presoner a Barcelona per les tropes d'Almansor l'any 985. D'allà fou portat amb la resta de la caravana de presoners a Còrdova, i després a Saragossa, sens dubte per facilitar el seu rescat; aquí emmalaltí i morí després d'haver fet testament. En aquest li deixa a la seva esposa l'alou que té a la Marca (frontera), i el d'Arbúcies, amb el pacte que ho tingui en vida seva i morta passi als seus fills. Aquestes i altres notícies que es tenen de la família de Moixó i de Giscafred deixen clar que eren una família de barcelonins rics i emprenedors, però no eren senyors del terme de Montsoriu ni del seu castell, només tenien propietats a la vall d'Arbúcies. Tot i que el document no esmenta el castell d'una manera explícita, l'aparició del terme «apendicio» pressuposa l'existència d'un castell.
Confirma això el fet que nou anys més tard, exactament el dia 1 de maig de 1011, surti en la documentació el primer personatge vinculat amb Montsoriu dit Amati Monti Soricensis o Amat de Montsoriu en un document comtal. Segons aquest document, Amat era un dels consellers dels comtes de Barcelona que assistiren al judici que tingué lloc al palau comtal de Barcelona i pel qual Ramon Borrell, 992-1018, va resoldre a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès la propietat d'aquest castell que disputava al monestir en Geribert, germà d'Udalard, vescomte de Barcelona. Antoni Pladevall afirma que «Amat, que s'intitularà de Montsoriu quan les antigues grans famílies començaran a adoptar un cognom o locatiu en la documentació, era fill de Sunifred, vescomte de Girona, i de la seva primera muller Aurúcia».
Amat fou el primogènit de la casa vescomtal de Girona i prengué el cognom del castell de Montsoriu per ser aquest la principal de les seves propietats. Estava casat amb Sança i el va succeir el seu fill Albert Amat (1025-1029) que va morir sense descendència i que per això fou succeït per la seva germana Ermessenda (documentada des de l'any 1029 i 1033 i que se sap va morir el 1057). Pladevall diu que «molt probablement des del i X la casa vescomtal de Girona tingués encomanada la defensa del flanc sud-oest del comtat de Girona, que era l'entrada natural des de les terres ocupades pels sarraïns per entrar al comtat gironí, és per això que l'origen del castell cal situar-lo dintre del o més tard, a inicis del X, tot i que no surt a la documentació fins iniciat el segle XI».
Primeres referències del castell Pel que fa al castell, la primera referència explícita és de l'any 1053, en la donació d'un alou efectuada per Adelaida, vídua de Borrell de Taravall, a la canònica de Sant Pere de Vic: Et habent affrontationem ab oriente in castro Soriz (limita per orient amb el castell anomenat Soriu). El següent esment més clar del castell és del 1194 quan en el Liber feurodum maior és mencionat el «castro de Muntsuriu», ran de la promesa feta per Ponç de Cabrera al rei Alfons I que no l'utilitzaria en contra seu. El 6 de juny de 1199, Ponç de Montsoriu signà un conveni establert entre el vescomte Guerau de Cabrera i el rei Pere I.
En el testament de Guerau de Cabrera de 1223, el castell de Montsoriu, juntament amb el vescomtat, restà per al seu fill Guerau V de Cabrera. Durant la invasió del rei francès Felip l'Ardit, el 1285, el castell de Montsoriu també fou la residència i recer de la família de Ponç Hug IV d'Empúries, que n'era propietari consort. El fill de Ramon de Cabrera, Bernat I, va regir el vescomtat de la seva cosina Marquesa amb el títol de vescomte de Montsoriu.
L'esplendor de l'etapa romànica L'any 1033 es produeix el punt d'inici de la vinculació històrica de Montsoriu amb la família vescomtal de Cabrera amb el casament d'Ermessenda de Montsoriu amb Guerau I de Cabrera, fundadors el 1038 del monestir de Sant Salvador de Breda, centre religiós del vescomtat de Cabrera, que va canvia definitivament el títol de vescomte de Girona pel de Cabrera a partir de Guerau III (1145-80).
Va ser Guerau III qui va canviar el títol de vescomte de Girona pel de vescomte de Cabrera, títol que d'ara endavant serà utilitzat per tots els seus descendents. Aquest noble ha estat identificat com el trobador Guerau de Cabrera, qui va escriure poesia trobadoresca en llengua provençal. La família Cabrera va anar guanyant importància en el context politicosocial del país, eixamplant, en paral·lel, les seves possessions territorials. Centrant-nos en l'entorn del Montseny, van assimilar al seu patrimoni les possessions dels senyors del castell de les Agudes-Miravalls.
No tenim moltes notícies històriques d'aquesta època, però sí que sabem per la recerca arqueològica que el castell es va convertint en un fidel reflex de la importància creixent que va adquirint la família Cabrera. Entre finals del i principis del s'inicien unes importants obres de remodelació del primitiu castell roquer, i també comencen les obres de construcció del segon recinte del castell, on es farà un gran pati central i una capella romànica.
El 1191, el comte-rei Alfons I el Cast va fer estada en el castell de Montsoriu. En aquesta època, a més dels vescomtes, en el castell de Montsoriu hi vivien una família de castlans (persones de rang inferior als vescomtes que eren qui s'encarregaven de la guarda i defensa del castell). El càrrec de castlà el nomenava el senyor del castell, i li podia confiar el castell de forma temporal o permanentment. Ara bé, el domini útil del castell sempre se'l reservava el senyor.
Els senyors del castell va participar entre el 1230 i el 1240 en les conquestes de Mallorca, Menorca i València a través de Guillem de Montsoriu, a les ordres del rei Jaume I. Igualment, Ponç de Montsoriu, cavaller, prengué part en la conquesta de València. Però la dada històrica més important d'aquest ens la proporciona el cronista reial Bernat Desclot. El cronista reial, en referir-se a l'atac que el rei francès Felip l'Ardit va emprendre contra el comte-rei català Pere II el Gran el 1285, enumera i comenta les diferents fortaleses que romanen sota poder català, i diu això del castell de Montsoriu: «E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món e és del comte d'Empúries»
La gran etapa gòtica: Residència dels Cabrera miniatura|Escut dels Cabrera a la font gòtica de Blanes Al llarg del , el castell esdevindrà el palau gòtic residencial dels vescomtes de Cabrera, una de les principals famílies del Principat. miniatura|esquerra|Muralles i exterior de la capella gòtica. Segle XIV S'ha calculat que el conjunt del domini dels Cabrera pels volts del 1360 era de 4.071 focs o famílies, que podien correspondre a uns 20.455 habitants. Aquesta xifra superava en molt els súbdits de la resta de senyors del país, que de mitjana no arribaven a les 2.000 famílies. En aquest període el vescomte de Cabrera fou el gran Bernat II de Cabrera (1298-1364), privat del rei Pere III i tutor de l'infant Joan, futur rei Joan I. Destacà el seu paper dins la política exterior de la corona catalanoaragonesa com a capità general de l'armada, almirall de la flota catalana i conseller dels diputats del braç militar en les corts de Cervera de 1359. El 1354 va compilar les Ordinacions sobre lo feyt de la mar, codi marítim en què s'organitzà la marina catalana. Finalment, després de molts anys de servei fidel al rei, per culpa de les intrigues polítiques i de cort, Bernat de Cabrera fou acusat injustament per la reina Elionor de Sicília i els nobles aragonesos que conspiraren contra ell, i va ser decapitat a Saragossa el 1364.
En resposta a l'execució, el vescomtat, que en aquella època tenia 20.000 habitants, es va revoltar i la vídua de Bernat, Timbor de Fenollet, es va fer forta a Montsoriu. El rei Pere III el Cerimoniós no podia tolerar aquesta sublevació i va reclutar 1.200 homes que posarien setge a Montsoriu entre els anys 1365-1371.