La Confederació de Polònia i Lituània o República de les Dues Nacions, o també Corona de Polònia i Gran Ducat de Lituània, fou una república aristocràtica federal formada per la Corona del Regne de Polònia i el Gran Ducat de Lituània establerta el 1569 en virtut de la unió de Lublin. Va deixar d'existir com a conseqüència dels tractats de partició el 1795.
La unió de Lublin va ser la culminació d'un llarg procés d'unificació d'ambdós països, que havien estat de facto en una unió personal des del 1386 amb el matrimoni de la reina polonesa Eduvigis i el gran duc de Lituània Jogaila, que va ser coronat rei iure uxoris com a Ladislau II Jagelló.
Polònia i Lituània es mantenien separades, però estaven vinculades per la persona d'un governant elegit conjuntament, un parlament comú i la política exterior. S'havien suprimit les fronteres duaneres i s'havien introduït una moneda i un sistema administratius comuns; també es va intentar unificar la legislació. La Unió de Lublin també va completar el procés d'unificació de la corona polonesa: finalment es van incorporar els ducats d'Oświęcim i Zator (1564) i es va abolir l'autonomia de la Prússia Reial (1569). Podlaskie, Volínia, Podòlia Oriental i la regió de Kíev es van unir a la Corona. La configuració de les relacions mútues no va acabar amb el Sejm de Lublin. Els processos d'unificació progressius van conduir a la difuminació de les diferències entre els països.
Va ser un dels països més grans i més poblats de l'Europa del al . Després de les guerres amb Moscòvia, va arribar a la seva màxima extensió, uns 990.000 km²Segons s'assenyala a , 990.000 km² i, a partir de 1618, mantenia una població multiètnica de gairebé 12 milionsSegons s'assenyala a , poc més de 9 milions el 1618. El polonès i el llatí eren les dues llengües oficials.
La Unió posseïa moltes característiques úniques entre els estats contemporanis. El seu sistema polític es caracteritzava per estrictes controls del poder monàrquic. Aquests controls van ser promulgats per un parlament (sejm) controlat per la noblesa (szlachta). Aquest sistema idiosincràtic fou un precursor dels conceptes moderns de democràcia, a partir de 1791 monarquia constitucional, i federació. Tot i que els dos estats components de la Mancomunitat eren formalment iguals, Polònia era el soci dominant de la unió.
La Mancomunitat de Polònia-Lituània es va caracteritzar per alts nivells de diversitat ètnica i per una relativa tolerància religiosa, garantida per la Llei de la Confederació de Varsòvia de 1573; no obstant això, el grau de llibertat religiosa va anar variant amb el pas del temps. La Constitució de 1791 reconeixia el catolicisme com la "religió dominant", a diferència de la Confederació de Varsòvia, però la llibertat de religió encara s'hi trobava garantida.
Després de diverses dècades de prosperitat,va entrar en un període de prolongada decadència política, militar i econòmica La seva creixent debilitat va conduir al seu repartiment entre els seus veïns (Àustria, Prússia i Rússia) a finals del . Poc abans de la seva desaparició, la Mancomunitat va adoptar un esforç de reforma massiu i va promulgar la Constitució del 3 de maig, la primera constitució codificada de la història europea moderna i la segona de la història del món modern (després de la Constitució dels Estats Units).Isaac Kramnick, Introduction, John Markoff descriu l'aparició de les modernes constitucions nacionals codificades com una de les fites de la democràcia i afirma que "El primer país europeu que va seguir l'exemple dels Estats Units va ser Polònia el 1791."
Nom El nom tradicional de l'estat - "Rzeczpospolita" - és una traducció literal al polonès del terme llatí Res publica (polonès rzecz - cosa, pospolita - comuna). En la traducció del nom al català es pot optar pel mot "Mancomunitat"Un exemple molt conegut, en català, d'aquest ús, és la Mancomunitat de Catalunya o "República", tot i les petites diferències de matís que existeixen entre el mot polonès "Rzeczpospolita" i el català "República".
El nom oficial de l'estat era Regne de Polònia i Gran Ducat de Lituània (, , , , Karaleustva Polskaie i Vialikaje Kniastva Litouskaie; , Korolivstvo Polske ta Velike kniazivstvo Litovske). Fins al , el nom llatí Regnum Poloniae Magnusque Ducatus Lithuaniae era generalment utilitzat en tractats internacionals i correspondència diplomàtica.
Des del , l'estat també es coneixia com a Sereníssima República de Polònia (, ),Mancomunitat del Regne de Polònia, Que és el nom donat per Marcin Kromer a la seva obra Polonia sive de situ, populis, moribus, magistratibus et re publica regni Polonici libri duo, 1577. o Mancomunitat de Polònia, El terme utilitzat, per exemple, a Zbior Deklaracyi, Not Y Czynnosci Głownieyszych, Ktore Poprzedziły Y Zaszły Pod Czas Seymu Pod Węzłem Konfederacyi Odprawuiącego Się Od Dnia 18. Wrzesnia 1772. Do 14 Maia 1773
El tractat de Varsòvia de 1773 entre Polònia-Lituània i el Regne de Prússia diu, en francès: Traité entre Sa Majesté le Roi de Prusse et Sa Majesté le Roi et la République de Pologne, conclu à Varsovie le 18. Sept. 1773. El tractat sobre la segona partició de Polònia-Lituània de 1793 (també en francès) diu Sérénissime République de Pologne.Digitalitzat
L'estat també era conegut com a Regne de Polònia, o simplement Polònia, .Nom utilitzat per a l'estat comú a En la parla quotidiana, els habitants feien servir el terme "Rzeczpospolita". Els països d'Europa occidental solen utilitzar simplement el terme "Polònia". El terme "Mancomunitat de les Dues Nacions", , llatí Res Publica Utriusque Nationis) es va utilitzar a la Garantia recíproca de les Dues Nacions, .Document de 1791 signat pel rei Estanislau August: Zaręczenie Wzajemne Obojga Narodów pàgines 1-5 En la historiografia polonesa, sovint es fa referència a l'estat com a República Noble, o Primera República, . Aquest últim terme és relativament comú per a distingir-la de la Segona República Polonesa.
Història Preludi (1370–1569) El Regne de Polònia i el Gran Ducat de Lituània van experimentar una sèrie alterna de guerres i aliances al llarg dels segles i . Les relacions entre ambdós estats diferien de vegades a mesura que cadascun lluitava i competia pel domini polític, econòmic o militar de la regió. Al seu torn, Polònia s'havia mantingut com un ferm aliat del seu veí del sud, Hongria. L'últim monarca polonès de la dinastia Piast, Casimir el Gran, va morir el 5 de novembre de 1370 sense tenir un hereu legítim. En conseqüència, la corona va passar al seu nebot hongarès, Lluís d'Anjou, que governà el Regne d'Hongria en una unió personal amb Polònia. Un pas fonamental en el desenvolupament d'extensos vincles amb Lituània va ser la crisi successòria que va sorgir a la dècada del 1380. Lluís va morir el 10 de setembre de 1382 i, com el seu oncle, no va tenir un fill per a succeir-lo. Les seves dues filles, Maria i Eduvigis, defensaven el vast reialme dual.Els senyors polonesos van rebutjar Maria, després promesa amb Segimon de Luxemburg, a favor de la seva germana menor Eduvigis. La futura reina regnant estava destinada a casar-se amb el jove Guillem d'Habsburg, però certes faccions de la noblesa es mostraven aprensives en creure que l'austríac Guillem no asseguraria els interessos nacionals. En canvi, es van adreçar a Jogaila, el gran duc de Lituània. Jogaila era un pagà de tota la vida i va prometre adoptar el catolicisme en casar-se i signar la Unió de Krewo el 14 d'agost de 1385. L'acord va imposar el cristianisme a Lituània i va transformar Polònia en un diarcat, un regne governat per dos sobirans; els seus descendents i successius monarques ostentaren els títols de rei i de gran duc respectivament. La clàusula última dictava que Lituània es fusionaria a perpetuïtat (perpetuo applicare) amb el Regne polonès; tanmateix, això no entrà en vigor fins al 1569. Jogaila va ser coronat com a Ladislau II Jagelló a la catedral de Wawel el 4 de març de 1386.
Unió de Lublin (1569)
miniatura|La Unió de Lublin va ajuntar el Regne de Polònia i el Gran Ducat de Lituània el 1569.
Es van prendre diversos acords menors abans de la unificació, en particular la Unió de Cracòvia i Vílnius, la Unió de Vílnius i Radom i la Unió de Grodno. La posició vulnerable de Lituània i l'augment de les tensions al seu flanc oriental van convèncer els nobles per cercar un vincle més estret amb Polònia. La idea d'una federació presentava millors oportunitats econòmiques, alhora que assegurava les fronteres de Lituània de les amenaces dels estats hostils al nord, sud i est.La noblesa menor lituana estava desitjosa de compartir els privilegis personals i les llibertats polítiques de què gaudia la szlachta polonesa, però no va acceptar les demandes poloneses per a la incorporació del Gran Ducat a Polònia com a mera província, sense sentit d'autonomia. Mikołaj Radziwiłł "el Roig" (Radvila Rudasis) i el seu cosí Mikołaj Radziwiłł "el Negre", dos destacats nobles i comandants militars de Lituània, es van oposar de viva veu a la unió.
Segimon II August, que tenia fills i estava malalt, fou un ferotge defensor d'una sola Mancomunitat unificada. Segons els historiadors, va ser la seva participació activa la que va accelerar el procés i va fer possible la unió. El 10 de gener de 1569 es va reunir un parlament (sejm) a la ciutat de Lublin, al qual van assistir enviats d'ambdues nacions. Es va acordar que la fusió es produirà el mateix any i que tots dos parlaments es fusionaran en una assemblea conjunta. A partir de llavors no es va permetre cap convocatòria parlamentària independent ni cap dieta.Els súbdits de la corona polonesa ja no tenien restriccions a l'hora de comprar terres en territori lituà i es va establir una moneda única. Tot i que els militars es mantenien separats, una política exterior unificada significava que les tropes lituanes estaven obligades a contribuir durant un conflicte que no els beneficiés.Com a resultat, diversos magnats lituans van deplorar els acords i van deixar l'assemblea en protesta.Segimon II va utilitzar la seva autoritat com a gran duc i va fer complir l'acord d'unió in contumaciam. Amb por, els nobles absents van tornar ràpidament a les negociacions. Els diputats reunits van aprovar la Unió de Lublin i els assistents van signar l'acord l'1 de juliol, amb la qual cosa es creà la Mancomunitat lituanopolonesa.
La mort de Segimon el 1572 fou seguida d'un interregne durant el qual es van fer ajustaments al sistema constitucional; aquests ajustaments van augmentar significativament el poder de la noblesa polonesa i van establir una monarquia veritablement electiva.
Àpex i Edat d'Or (1573–1648)
L'11 de maig de 1573, Enric de Valois, fill d'Enric II de França i Caterina de Mèdici, fou proclamat rei de Polònia i gran duc de Lituània en les primeres eleccions reials fora de Varsòvia. Aproximadament 40.000 notables van votar en el que havia de ser una tradició de segles de democràcia de nobles (llibertat daurada). Enric ja es va presentar com a candidat abans de la mort de Segimon i va rebre un ampli suport de les faccions profranceses. L'elecció va ser un moviment polític dirigit a reduir l'hegemonia dels Habsburg, acabar amb les escaramusses amb els otomans, aliats dels francesos i treure profit del lucratiu comerç amb França. En ascendir al tron, Enric va signar l'acord contractual conegut com a Pacta conventa i va aprovar els articles enricians. La llei establia els principis fonamentals de governança i dret constitucional a la Mancomunitat polonesolituana.
El juny de 1574, Enric va abandonar Polònia i va adreçar el seu interès envers la reivindicació de la corona francesa, després de la mort del seu germà i predecessor, Carles IX. Posteriorment, el tron fou declarat vacant.