EspàrtacI no pas Espartac; (; ca. 120 aCВалентин Лесков. Спартак. М.: Молодая гвардия, 1987 – 70 aC) fou un gladiador traci sotmès a esclavatge que esdevingué el líder principal del fallit alçament d'esclaus contra la República de Roma, esdeveniment conegut com a Tercera Guerra Servil.
Hi ha poc coneixement sobre la vida d'Espàrtac abans dels fets de l'alçament i de la guerra perquè les fonts històriques són escasses i sovint contradictòries. La seva lluita, sovint presentada com la lluita dels oprimits per aconseguir la seva llibertat enfront de l'aristocràcia esclavista de Roma, ha trobat noves interpretacions entre els historiadors romans moderns, sobretot a partir del . La figura d'Espàrtac i de la seva revolta, així mateix, ha inspirat nombrosos escriptors i cineastes, els quals han recreat la figura d'Espàrtac com la d'un heroi popular de tots els temps.
Historiografia antiga Orígens miniatura|esquerra|Les tribus tràcies En general, les fonts antigues coincideixen que Espàrtac provenia de les tribus tràcies que servien com a tropes auxiliars a l'exèrcit de Roma. Plutarc el descriu com «un traci de les tropes auxiliars nòmades»,, Cras, 8 . però aquesta interpretació és discutida per historiadors com Konrat Ziegler. Plutarc també escriu que la dona d'Espàrtac, una sacerdotessa de la mateixa tribu, fou esclava com ell. Apià diu que «fou un traci per naixement, serví com a soldat amb els romans, però a partir de llavors fou fet presoner i venut per a fer de gladiador»., Les Guerres Civils, I 116 . Florus diu que fou «un mercenari traci que passà a ser soldat romà, de soldat romà a desertor i lladre, i més tard, en consideració a la seva fortalesa, gladiador»., Epítom de la Història romana, II 8 .
Tanmateix, en la lluita de gladiadors, l'estil traci consistia en l'ús d'un escut rodó i d'una espasa curta o una daga,William Smith, Dictionary of Greek and Roman Antiquities, «Gladiatores» . i aquest fet ha estat utilitzat per explicar que, en els casos en què l'origen d'un gladiador no era clar, això es podria haver utilitzat erròniament a l'hora de determinar els orígens dels lluitadors.
El nom d'Espàrtac fou força comú en la regió del Pont Euxí: reis dels cimmeris del Bòsfor de Sicília, Biblioteca Històrica XII 4 . i del Pont de Sicília, Biblioteca Històrica XVI 2 . el portaren, i també es coneixen un Espàrdac, Història de la Guerra del Peloponnès II 101 . i un Espàrdoc,Tribes, Dynasts and Kingdoms of Northern Greece History and Numismatics . personatge traci, pare de Seutes I d'Odrísia.
La Tercera Guerra Servil La revolta de Càpua Espàrtac fou entrenat en una escola de gladiadors (ludo) propera a Càpua i pertanyent a Lèntul Batiat. El 73 aC, Espàrtac i uns setanta, Cras, 8.1–2; , Les Guerres Civils, I 116; , Periochae, 95.2 ; , Epítom de la Història romana, 2.8. Plutarc afirma que foren 78 els fugits, Livi parla de 74, Apià «al voltant de setanta», i Florus de «trenta o uns quants homes més» . companys s'escaparen de l'escola de gladiadors. Prengueren els ganivets d'una botiga d'estris de cuina i una caravana plena d'armes i fugiren al mont Vesuvi, molt a prop de Nàpols. Allà es van unir a altres esclaus fugitius.
El grup assolà la regió, devastant i fent pillatge, tot i que sembla que Espàrtac mirava de reprimir-ho a causa del fet que el seu principal objectiu era abandonar Itàlia per tornar a casa. Els altres líders de la revolta eren gladiadors de la Gàl·lia i de Germània, anomenats Crixus, Cast, Cànic i Enòmau, així com un esclau jueu de nom David. Altres esclaus fugitius se'ls van unir, incrementant el seu nombre a diversos centenars, fins que el Senat decidí intervenir enviant-hi un inexpert pretor, Gai Claudi Glabre (el nomen podria haver estat Clodi, i el praenomen és dubtós), amb una tropa de milicians reclutada a cuita-corrents de prop de 3.000 homes. Els soldats assetjaren els revoltats al mont Vesubi, tot blocant l'única via d'escapament de la muntanya. Els rebels d'Espàrtac, però, elaboraren cordes amb els ceps i es despenjaren per una altra cara de la muntanya, atacant els soldats romans pels flancs en un atac sorpresa. No esperant-se cap problema per part d'un grapat d'esclaus, els romans no havien fortificat el seu camp ni havien posat els sentinelles adequats. Com a resultat, la majoria de soldats dormien i foren morts, incloent el mateix Gai Claudi Glabre. Després d'aquest succés, molts esclaus fugitius s'uniren al grup fins a formar un autèntic exèrcit.
Continuació de la guerra miniatura|La caiguda d'Espàrtac Espàrtac es va anar acreditant com un excel·lent estrateg militar i la seva experiència com a formador de tropes auxiliars va fer d'ell un formidable enemic, tot i que la major part dels seus homes tenien la formació pròpia d'esclaus dedicats al treball i els mancava formació militar. La temporada que estigueren acampats al Mont Vesubi, el qual en aquell temps estava inactiu i densament arbrat, els permeté de preparar-se de cara a la propera lluita amb les legions de Roma.
A causa del poc temps que transcorregué abans no tingueren necessitat d'entaular batalla, Espàrtac delegà la preparació de petits grups d'homes als gladiadors. Aquests homes s'encarregaven, així mateix, de la preparació de nous petits grups. Aconseguí així d'estendre una formació militar bàsica en unes poques setmanes. Les tropes d'Espàrtac derrotaren llavors dues legions romanes tretes de la frontera nord d'Itàlia, sota el comandament del pretor Varini Glabre, enviades contra elles. Varinius va dividir en tres parts el seu exèrcit per mirar d'atrapar Espàrtac en una maniobra de tenalla, però aquest va derrotar separadament els dos ajudants de Varinius| i finalment a les del pretor mateix, arribant al punt de capturar els seus lictors i el seu propi cavall. Després marxaren cap a la costa més al sud, on passaren l'hivern fabricant-se armes i organitzant l'exèrcit. Des d'aleshores, els seguidors d'Espàrtac incloïen dones, nens i vells que s'havien anat incorporant. Per la primavera, amb un exèrcit d'uns 70.000 homes, marxaren en direcció al nord, cap a la Gàl·lia.
El Senat, alarmat, envià els dos cònsols d'aquell any 72 aC, Gel·li Publícola i Gneu Corneli Lèntul Clodià, cada un amb una legió, contra els rebels. Crixus volia restar a Itàlia fent pillatge, mentre que Espàrtac volia seguir cap al nord. Això feu que Crixus, juntament amb uns 30.000 gals i germànics, abandonés Espàrtac i posteriorment fos derrotat i mort pel propretor Arrio, adjunt al cònsol Publícola, a l'Apúlia. Espàrtac, en canvi, derrotà primer Lentulus, i després Publícola. Al Picè, a la Itàlia central, Espàrtac desfé les tropes consulars i avançà cap al nord. En aquell moment, el continu flux de nous esclaus fugits, atrets pels èxits militars d'Espàrtac, feu que, segons Apià, les seves forces arribessin als 120.000 homes. A Mutina (actual Mòdena), tornaren a derrotar una altra legió, aquest cop sota les ordres de Gai Cassi Longí, el governador de la Gàl·lia Cisalpina.
La decisió de romandre a Itàlia Aparentment, Espàrtac intentà de sortir d'Itàlia amb el seu exèrcit i passar a la Gàl·lia (actualment Bèlgica, Suïssa i França) o fins i tot a Hispània per sumar-se a la revolta de Quint Sertori. Però sobtadament, va canviar de criteri i tornà enrere cap al sud. Les fonts afirmen que la decisió fou presa per la pressió dels seus seguidors, que volien continuar el pillatge. Tanmateix, aquesta qüestió és força controvertida perquè van tornar enrere just quan estaven a punt d'escapar a la Gàl·lia. Algun historiador creu que alguns dels seguidors d'Espàrtac, no combatents, pogueren passar els Alps i marxar als seus països respectius.
La resta marxaren cap al sud i derrotaren novament dues legions romanes dirigides per Marc Licini Cras, que en aquell temps era l'home amb la més gran fortuna de Roma. Al final del 72 aC, Espàrtac acampà a Règium, davant l'Estret de Messina.
Espàrtac intentà un pacte amb els pirates cilicis, per mitjà del qual les seves tropes fossin embarcades fins a la costa de Sicília, però l'acord no reexí. Al començament de l'any 71 aC, vuit legions de Cras van aïllar l'exèrcit d'Espàrtac a Calàbria. Amb la mort de Quint Sertori, el Senat decidí cridar les legions de Gneu Pompeu Magne d'Hispània, així com les de Marc Terenci Varró de Macedònia.
Espàrtac maniobrà per trencar les línies de Cras i escapar cap a Brundísium, però les forces de Pompeu els interceptà a la Lucània i els esclaus foren forçats a entaular batalla prop del riu Sílar.
La derrota davant Cras La batalla final que va veure la derrota i la mort d'Espartac en el 71 aC es va dur a terme en el territori actual de Senerchia, al marge dret del riu Sílar, en l'àrea que comprèn la frontera amb Oliveto Citra des de Calabritto, prop del poble de Quaglietta, que en aquell moment era part de la Lucània. En aquesta zona, en les darreres dècades, s'han produït troballes d'armes, armadures i espases de l'època romana.
Espàrtac, amb el seu exèrcit d'esclaus i de pastors, gent jove i robusta, es dirigia cap a l'Apúlia perquè volia salpar cap a Tràcia. Però Cras, que era el cap d'un exèrcit romà molt nombrós i ben armat, el va atacar per l'esquena. Espàrtac, també pel cansament dels seus homes, no volia establir batalla amb els romans.
Espàrtac va matar el seu cavall, dient que si guanyava tindria tots els cavalls que ell volia, però si perdia no volia caure en la temptació de fugir. Iniciada la batalla, Espàrtac es va llençar contra l'exèrcit romà, i després de matar alguns soldats romans estava tan ple de ferides que el seu cos no va poder ser trobat. Alguns destacaments del seu exèrcit van fugir i es van dispersar per les muntanyes circumdants. Hom creu que Espàrtac va morir en la batalla, però tanmateix mai es va poder identificar el seu cadàver. Després de la batalla, els legionaris alliberaren 3.000 presoners del campament dels rebels.
La represàlia dels romans foren cruels: 6.000 seguidors d'Espàrtac foren crucificats al llarg de la Via Àpia entre Brundísium i Roma. Cras no va donar mai ordres de despenjar els cossos i els viatgers foren forçats a observar-los durant anys, potser dècades, després de la batalla.
Al voltant de 5.000 esclaus, tanmateix, escaparen. Van marxar cap al nord i foren anihilats per Pompeu, el qual va tornar després cap a Hispània. Pompeu fou aclamat com un heroi a Roma, mentre que Cras rebé només una senzilla celebració.
La memòria d'Espàrtac als nostres dies Fets polítics Toussaint L'Ouverture i el seu successor Jean-Jacques Dessalines dirigiren la rebel·lió dels esclaus en la Revolució haitiana (1791—1804), derrotant els exèrcits d'Espanya, la Gran Bretanya i la França de Napoleó Bonaparte. Toussaint fou anomenat l'"Espàrtac negre" per un dels seus rivals, el Comte de Lavaux. Espàrtac ha estat inspiració de nombrosos revolucionaris en els nostres temps. L'exemple més notable el constituí la Lliga Espartaquista durant la República de Weimar, així com una "Organització anti-feixista Spartacus" sorgida durant els anys 70 del segle XX a Àustria. Karl Marx digué que Espàrtac havia estat el seu heroi, citant-lo com a "...el més bon jan que l'antiguitat té per oferir". El revolucionari marxista sud-americà Che Guevara fou també un gran admirador del lluitador traci.
Creacions artístiques Pel·lícules Stanley Kubrick feu, l'any 1960, l'adaptació per al cinema més famosa de la vida dels esclaus revoltats a partir d'una novel·la de Howard Fast i guió de Dalton Trumbo: Espàrtac, amb Kirk Douglas de protagonista. La frase "Jo sóc Espàrtac" ha estat referenciada en nombroses altres cintes, programes de televisió i altres usos comercials. El 1996, en la pel·lícula The Wonders, de Tom Hanks, el bateria Guy Patterson cita l'expressió "Jo sóc Espàrtac!" diverses vegades i àdhuc gravà una cançó amb aquest títol.
Televisió