miniatura|Bandera de l'estat de São Paulo La història de São Paulo és la història de l'Estat de São Paulo, al Brasil.
Inici de la colonització El nom de São Vicente va ser posat per Amerigo Vespucci el 22 de gener de 1502, en un viatge que tenia per objectiu fer un mapa del litoral de Brasil. Quan varen passar per la regió, va trobar dues illes (on avui hi ha les ciutats de Santos i São Vicente a l'illa del mateix nom i la ciutat de Guarujá a l'illa de Santo Amaro) on hi ha l'estuari que creien era un riu. Era el dia de Sant Vicenç, i van batejar la localitat amb aquest nom.
Martim Afonso de Sousa marxà cap al Brasil amb diversos objectius. El primer d'ells era el d'establir oficialment la colonització del Brasil, confirmant el poder de la corona. Com a conseqüència, va treure el poder de les mans de Cosme Fernandes Pessoa. Avisat d'això, Barcharel incendià el local i s'enretirà amb el seu personal fins a Cananéia. Martim Afonso de Sousa fundà oficialment el poblat de São Vicente en el lloc on es trobaven les ruïnes anteriors, en data de 22 de gener 1532. El 1536 atacà i cremà el poblat.
El port de São Vicente fou el primer gran desastre ecològic del Brasil; la costa fou netejada i cultivada. Essent com era la terra sorrenca i perdent la seva protecció natural, les pluges s'endugueren la sorra cap al mar tapant el port de São Vicente. Martim Afonso de Sousa partirà de São Vicente el 22 de maig de 1533, deixant l'administració en mans de Brás Cubas, el qual, veient l'obturació del port per la sorra, única via de comunicació amb la metròpoli portuguesa, i l'atac de Bacharel de Cananéia a São Vicente, decidí muntar un port nou a la regió d'Enguaguaçu, indret més protegit, cap on fou transferit el port el 1536, establint allà un assentament. El sol fet que el nom de l'indret sigui indígena, i no portuguès, evidencia que la iniciativa no fou oficial. Brás Cubas va atreure cap allà els colons d'àrees pròximes i fundà un poblat, que futurament rebria el nom de Santos, i on hi promogué millores, com la construcció de la primera Santa Casa del Brasil. São Vicente entra així en crisi.
La primera notícia de l'arribada de dones portugueses data del 1550.
La fundació de São Vicente en el litoral paulista inicià el procés de colonització del Brasil com a política sistemàtica del govern portuguès, motivada per la presència d'estrangers que amenaçaven la possessió de la terra. Evidentment, abans d'això ja hi havia un nucli portuguès que, a semblança d'altres de regions litorals, havia estat construït per nàufrags i datava, probablement, d'inicis del . Fou durant l'estada de Martim Afonso de Sousa que es fundà, el 20 de gener de 1532, la vila de São Vicente, i amb ella s'instal·là el primer marc efectiu de colonització brasilera.
El nom de São Vicente s'estengué a la capitania hereditària donada al mateix Martim Afonso de Sousa, pel Rei de Portugal, el 1534. Així, el primer nom de l'actual Estat de São Paulo fou la capitania de São Vicente.
Malgrat les innumerables dificultats per a traspassar la Serralada del Mar, els camps de l'altiplà atreien els pobladors, cosa que convertí São Paulo en una excepció en el tipus de colonització dels portuguesos en els primers temps, que es fixaven sobretot en el litoral. Així, el 1553, pobladors portuguesos fundaren la vila de Santo André da Borda do Campo. A l'any següent, els pares de la Companyia de Jesús fundaren en una colina de Piratininga un col·legi per indis. El 1560, la vila de Santo André fou extinta i els seus pobladors foren transferits cap a São Paulo de Piratininga.
La façana litoral, estreta per la presència de la serra, no presentava les condicions necessàries per al desenvolupament. Per la seva banda, l'altiplà portava com a seriós obstacle del camí del Mar que, en comptes d'unir, aïllava la regió de Piratininga, negant-li l'accés a l'oceà i, per tant, la facilitat pel transport. En conseqüència, la capitania passà a ser relegada a un pla econòmic inferior, impedida de cultivar amb èxit el gran producte agrícola del Brasil colonial, la canya de sucre, i de competir amb la principal zona sucrera de l'època, representada per Pernambuco i Bahia.
S'establí a Piratininga una policultura de subsistència basada en el treball forçat de l'indi. Els inventaris dels primers paulistes acusaven una petita quantitat d'importacions i una completa absència de luxe, tot i la pobresa. L'aïllament dels primers paulistes creà a l'altiplà una societat peculiar. Arribar a São Paulo requeria una fibra especial en la lluita contra les dificultats d'accés a la serra, l'atac dels indis, la fam i les malalties, cosa que portaria la migració europea a un rigorós procés selectiu. Aquestes condicions de vida determinen la formació d'una societat amb motllos més democràtics que aquells que s'establiren al nord de la colònia.
Va ocórrer en bona part, tant per la proliferació de mamelucs oriünds de l'inevitable com per l'intens encreuament de les índies autòctones, pertanyents a les tribus tupis que dominaven el litoral brasiler. A São Paulo, especialment, l'hibridisme luso-tupi en la seva versió ètnico-cultural no s'atenuaria tan ràpidament com va passar en altres regions, en què el flux de negres i el contacte més fàcil amb la metròpoli el va diluir. Més de què en qualsevol altre lloc, el portuguès tindria una excepcional capacitat d'adaptació, integrant alguns trets culturals tupis que li permeteren sobreviure.
Exploració i ocupació A inici del el litoral paulista és visitat per navegadors portuguesos i espanyols, però només el 1532 es dona la fundació de la primera població, São Vicente a la Baixada Santista per Martim Afonso de Sousa.
La recerca de materials preciosos portà als portuguesos a ultrapassar la Serra do Mar per l'antic camí indígena de Peabiru i, el 1554, a l'altiplà existent després de la Serra do Mar, és fundada la vila de São Paulo de Piratininga pels jesuïtes liderats per Manuel da Nóbrega.
Fins al final del són fundades altres viles al voltant de l'altiplà, com Santana de Parnaíba, garantint així la seguretat i la subsistència de la vila de São Paulo.
Les "bandeiras" Dificultats econòmiques, instint camperol, localització geogràfica (São Paulo éra un important centre de circulació fluvial i terrestre) i esperit d'aventura serien poderosos impulsos en l'arrancada cap el sertão. Des dels primers temps de la colonització eren constants les escomeses d'un bandeirisme defensiu que volia garantir l'expansió paulista del . Aquest seria el gran segle de les bandeiras, aquell en què s'iniciava el bandeirisme ofensiu, pròpiament dit, el propòsit era en gran part de benefici immediat proporcionat per la caça a l'indi. De la vila de São Paulo partiren les bandeires capitanejades per Antônio Raposo Tavares, Manuel Preto i André Fernandes, entre d'altres.
miniatura|São Vicente - 1624
Les condicions peculiars de vidà a l'altiplà permeteren que els paulistes, durant els dos primers segles, gaudissen de considerable autonomia en sectors com defensa, relacions amb els indis, administració eclesiàstica, obres públiques i serveis municipals, control de preus i mercaderies. Les cambres municipals, compostes per "homes bons" del país, rarament es contenien dins les seves legítimes atribucions; a São Paulo, especialment, la seva independència quasi fa oblidar el govern portuguès.
Del bandeirisme d'apreuament es va passar al bandeirisme de mines, quan l'activitat de Borba Gato, Bartolomeu Bueno da Silva, Pascoal Moreira Cabral i altres fou recompensada amb la trobada de mines d'or a Minas Gerais i Mato Grosso. Dura prova fou l'efecte del descobriment d'or a São Paulo i altres viles de l'altiplà, tots buscaven l'enriquiment immediat representat per material preciós. Com diu José Joaquim Machado de Oliveira, "no hi havia paulista que en major o menor mesura que deixés el pensament de descobrir mines".
Així, el poblament dels "sertões brasilers" es va fer amb sacrifici dels habitants de São Paulo i en detriment de la densitat poblacional de la capitania. Aquesta ruptura demogràfica, aliada a factors geogràfics ja mencionats (la serra del mar), va provocar una baixada de la productivitat agrícola, bé amb la baixada d'altres activitats, cosa que accentuà la pobresa del poble al llarg del . La capitania, que aleshores ocupava tota la regió de les descobertes d'or, fou transferit cap a la corona i allà s'instal·là el govern propi el 1709, separat del govern de Rio de Janeiro i amb seu a la vila de São Paulo, elevada a la categoria de ciutat el 1711.
El cicle de l'or i la decadència de la capitania A finals del , bandeirants paulistes descobreixen or a la regió de Rio das Mortes, a les proximitats de l'actual São João del-Rei. La descoberta d'or provoca una marxa en direcció a Minas Gerais, com eren anomenades a l'època els innumerables dipòsits d'or per exploradors vinguts tant de São Paulo com d'altres parts de la colònia. Com descobridors de mines, els paulistes demandaven exclusivitat en l'exploració d'or, i foren finalment vençuts el 1710 amb la Guerra dos Emboadas, perdent el control de Minas Gerais. L'or extret de Minas Gerais seria tret via Rio de Janeiro. Com compensació, la vila de São Paulo és elevada a la categoria de ciutat el 1711.
L'èxode en direcció a Minas Gerais provoca una decadència econòmica a la capitania, i al llarg del aquesta va anar perdent territori i dinamisme econòmics fins a ser senzillament annexada el 1748 a la capitania de Rio de Janeiro. Alguns autors donen resposta a aquesta versió de la decadència de la província. El principal argument que porta historiadors a defensar aquesta tesi, és l'estabilització del nombre de viles sorgides al període. Tanmateix el nombre d'habitants no hauria disminuït, només concentrat en les viles ja existents lligats al camp. La principal justificació per l'annexió de la província de Rio fou la seguretat de les mines, ja que São Paulo seria el seu escut natural contra invasions oriündes de l'Argentina o altres colònies espanyoles (irònicament el mateix argument utilitzat per la seva restauració anys després).
La restauració i la província de São Paulo El 1765, pels esforços de Morgado de Mateus, és reinstaurada la Capitania de São Paulo i aquest promou una política d'incentiu de producció de sucre, per garantir el sosteniment de la Capitania. La Capitania és restaurada amb només prop d'un terç del territori de l'extinta São Vicente, comprenent tan sols els actuals Estats de São Paulo i Paraná. Així, són fundades les viles de Campinas, Itú i Piracicaba, on després es va desenvolupar la canya de sucre. El sucre és exportat pel port de Santos i tingué el moment més àlgid a inicis del .
El 1821 la capitania es converteix en província. La capitania guanya pes polític durant l'època de la Independència a través de la figura de José Bonifacio, natural de Santos, i el 7 de setembre de 1822, la independència és proclamada a les ribes del riu Ipiranga, a São Paulo, per Pere I de Brasil i IV de Portugal, conegut com a Dom Pedro I.
Ja el 1817 havia estat fundada la primera fazenda de cafè de São Paulo, al vall de Paríba, i després la independència el cultiu de cafè guanya força a les terres de la Vall de Paraíba, enriquint ràpidament ciutats com Guaratinguetá, Bananal, Lorena i Pindamonhangaba. A les fazendas cafeteres del Vall de Paraíba era utilitzada en gran escala la mà d'obra esclava.D'aquesta forma la vall s'enriqueix ràpidament, generant una oligarquia rural, mentrestant la resta de la província continua depenent de la canya de sucre i del comerç que es va establint a la ciutat de São Paulo, impulsat per la fundació d'una facultat de Dret el 1827.