Adolf Mas i Ginestà (Solsona, Solsonès, 1860Partida de baptisme d'Adolf Mas i Ginestà al LLibre de Baptismes de la ciutat i província de Solsona, v. IV, p. 112, Arxiu Diocesà de Solsona - Barcelona, 1936), va ser un dels principals fotògrafs de l'època del Modernisme català i pare del també fotògraf Pelai Mas Castanyeda (Barcelona 1891-1954).
Va centrar la seva activitat en el camp de l'art, l'arquitectura, l'arqueologia i el paisatge. Va treballar tant per a institucions públiques com per a propietaris privats, cases editorials, arquitectes, decoradors o artistes. Com a professional prestigiós que va obtenir molts encàrrecs i, gràcies a això, va reunir una quantitat fabulosa de negatius fotogràfics, en placa de vidre, catalogats en un arxiu propi que amb els anys ha passat a ser un dels més importants del país.
A més d'obres d'art, monuments i paratges, Mas va documentar molts edificis i interiors contemporanis, i va crear una font d'informació de primer ordre sobre el Modernisme, l'Arxiu Mas.
Biografia Adolf Mas va néixer a Solsona l'any 1860, i fou el setè d'onze germans d'una família acomodada, amb diferents membres relacionats amb el món jurídic. També va estudiar Lletres i Dret, i igual que el seu pare, en els seus inicis en el món laboral fou procurador, però va deixar la professió per dedicar-se a la seva passió des de petit, la fotografia. El repertori visual que va arribar a generar, centrant-se en allò local, es va estendre des del patrimoni artístic fins als efectes del Modernisme en l'àmbit social.
Als voltants de l'any 1885 es traslladà a Barcelona, on és probable que encara continués fent de procurador, i també de dependent d'uns grans magatzems. El 1890 es casà amb Apolina Castanyeda Ortega, amb la que tingueren dos fills, Pelai Mas i Castanyeda, i Màrius Mas i Castanyeda.
El seu endinsament en el món de la fotografia Cap a l'any 1896 és probable que Mas ja disposés del seu propi negoci de fotografia, el 1901 era director de la casa de venda de material fotogràfic anomenada Helius. Els seus inicis en el món professional de la fotografia van tenir lloc com a reporter fotogràfic, en primer lloc en nom de la casa Hèlius i posteriorment en el seu propi nom. Amb aquests inicis com a reporter, Adolf Mas va haver de freqüentar ambients culturals d'aquella època, com podia ser la cerveseria Els Quatre Gats, i fou allà on conegué i establí relació amb algunes de les figures més rellevants del panorama cultural català, com per exemple Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres, Isidre Nonell o Josep Puig i Cadafalch. Com a testimoni d'aquestes relacions podem trobar els dos retrats que Ramon Casas realitza al fotògrafs els anys 1899 i 1908. Gràcies a la immersió com a contertulià dels Quatre Gats estarà immers de ple en les idees artístiques del modernisme, i també va participar en el creixent interès per l'art medieval i l'arqueologia, dedicant especial interès i dedicació al camp de l'arquitectura.
El 1905 va ser nomenat director-gerent d'Establissents Mas, i posteriorment esdevingué director de Photographic Studio Mas, de l'Estudi de Fotografia A. MAS. També va estar vinculat a l'Institut d'Estudis Catalans, creat per Prat de la Riba el 1907, institució amb l'objectiu d'investigació en tots els aspectes de la cultura catalana. Mas participava en les excursions científiques que organitzava l'Institut i hi feia fotografies. El fet que Puig i Cadafalch fos un dels fundadors de l'Institut fa pensar que va ser aquest qui hi vinculà en Mas. Dos anys més tard, el 1909 va crear, també juntament amb Puig i Cadafalch, l'Inventari Iconogràfic de Catalunya, el qual va ser la base de l'Arxiu Mas, i que al cap de pocs anys es va ampliar i convertir en lInventario Iconográfico de España.
L'Arxiu Mas En l'anomenada època modernista, i amb l'abundant vida artística de la ciutat de Barcelona i altres poblacions catalanes en els primers anys del , se situa a Adolf Mas com un excepcional cronista gràfic que amplià el seu camp d'acció a les obres de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, d'Isidre Nonell o de Nicolau Raurich, a les escultures d'Eusebi Arnau, Rossend Nobas o Josep Llimona. Tot això va portar que al cap d'un temps Mas es trobés amb milers de clixés fotogràfics acumulats al seu estudi i al seu domicili. Aquesta nombrosa quantitat de clixés que, a més a més, anava creixent, seria el punt de partida d'un arxiu de documentació gràfica –l'Arxiu Mas– on hi quedarien recollits, segons un ordre i de manera sistemàtica, totes aquelles fotografies i documentació que podien oferir informació sobre la diversitat cultural a Catalunya. El que realment el va distingir d'altres professionals que fotografiaven el patrimoni va ser, a banda de la seva gran capacitat com a fotògraf, la consciència de la utilitat d'instituir un fons fotogràfic amb la finalitat de permetre la investigació historicoartística.
La creació d'aquest arxiu fotogràfic per part d'Adolf Mas, es portà a terme amb dues finalitats: la primera era la d'oferir als estudiosos els materials fotogràfics que necessitaven per als seus treballs, i la segona fou aconseguir un mitjà de vida que li permetés continuar desenvolupant activitats entorn de la fotografia.
Un exemple de la consolidació d'aquest Arxiu es troba en el fet que, en l'any 1926, Adolf Mas traslladà el seu domicili juntament amb l'Arxiu annex, a un pis del carrer de la Freneria, corresponent a la planta més elevada de l'edifici, on hi havia uns grans finestrals oberts que permetien una excel·lent il·luminació. Aquest local havia estat l'estudi del pintor i dibuixant modernista Alexandre de Riquer. Per a Adolf Mas van ser molt útils les indicacions de persones com Puig i Cadafalch, per exemple, per a l'increment i l'organització de l'Arxiu, però més endavant també va aconseguir el suport de personatges importants, estudiosos d'art medieval com Walter William Spencer Cook, de l'Institut of Fine Arts de la Universitat de Nova York; K. Porter, Ch. R. Post, o Sherman Font.
Per a fer l'inventari de tots els negatius fotogràfics calia fer-ne una prova positivada, ja que cada negatiu podia ser de mides diferents, per a la qual la mida s'adaptava a la mida uniformada que tenien les postals (les quals tenien molta divulgació en aquella època). Segons la mida, els negatius s'agrupaven en sèries diferents (A, B, C...) i també rebien un número correlatiu, segons el qual eren ordenats als arxivadors metàl·lics que corresponia. Aquest número de clixé també el posaven a les proves a mida postal, les quals estaven arxivades en uns altres mobles adient, segons un orde que permetia una ràpida localització dins la ciutat, el monument, la col·lecció o el museu on l'obra d'art havia estat localitzada. La quantitat de fotografies per a una mateixa obra d'art podia ser nombrosa si es tractava d'una obra singular, com per exemple una portada principal amb diferents escultures, un sepulcre, retaules o un quadre que requerís diferents detalls dels seus elements compositius per a fer un bon estudi de l'obra. Quan aquestes fotografies tenien una quantitat que ho exigia, s'establien subdivisions amb els conjunts i detalls de les façanes exteriors en primer lloc, i les que corresponien als interiors en segon lloc. També podien subdividir-se per a individualitzar les dependències d'una catedral, d'un gran monestir, dels salons d'un palau o de les sales d'un museu.
Les dificultats derivades de la Guerra Civil dels anys 1936-1939 i les que varen ser conseqüència de la que va trasbalsar el món entre el 1939-1945 van tenir una forta repercussió sobre les relacions nacionals i internacionals de l'Arxiu Mas. Es va arribar a un conveni entre Pelai Mas – en el moment propietari de l'Arxiu – i, el que 1941 havia fundat l'Institut Amatller d'Art Hispànic. Aquest va incrementar així els seus béns fundacionals amb aquell fons de negatius, l'explotació comercial dels quals fou cedida a l'empresa Ampliaciones y Reproducciones Mas, que s'incrementà amb la incorporació del fons de negatius pertanyents a l'Arxiu d'Arqueologia Catalana. Així doncs, va començar una nova etapa per l'antic Arxiu Mas com a conseqüència de la seva connexió amb l'Institut Amatller. Es van establir uns convenis de col·laboració amb diferents editorials per a publicar llibres que els anys 40 representaven un nou concepte. Es podria continuar donant exemple de la progressivitat que han experimentat les activitats de la institució que continua l'Arxiu Mas. Únicament cal dir que segueix en plena activitat i atenta a la renovació que experimenta tot el relacionat amb el món de la fotografia. El llegat fotogràfic d'Adolf Mas, que conté 106.000 imatges, actualment es troba conservat a l'Institut Amatller d'Art Hispànic.
Pelai Mas Castanyeda (Barcelona, 1891-1954), fill d'Adolf Mas, fou director de l'Arxiu Mas des de la mort del seu pare.
Fotografia del patrimoni arquitectònic i artístic alt=Fotografia d'Adolf Mas|miniatura|424x424px|Arrancada de frescos a Santa Maria de Taüll amb la tècnica del strappo.
L'Arxiu Mas va rebre successius encàrrecs – a causa de la qualitat dels seus treballs de la bona organització de l'Arxiu Mas, juntament amb el prestigi derivat d'activitats complementàries – per part de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Mancomunitat de Catalunya en els anys que va estar presidida per Enric Prat de la Riba i en l'etapa posterior amb Josep Puig i Cadafalch, entre els anys 1917 i 1923. Un exemple d'aquestes activitats complementàries que li van donar prestigi al fotògraf va ser els cursos de fotografia que va impartir el Centre Excursionista de Catalunya entre el 1907 i 1910, o bé els treballs relacionats amb les sessions de fotografies dedicades als interiors i decorats d'edificis modernistes.
Viatges i expedicions Fou en l'etapa de la seva inclusió en els centres culturals de l'època quan la seva passió pel patrimoni el va portar a col·laborar amb el Centre Excursionista de Catalunya, des de la secció fotogràfica, i especialment es va interessar per la preservació de l'art català a partir d'un fort sentiment patriòtic. Com a antecedents europeus es poden mencionar els projectes catalogràfics de fotògrafs com Édouard Baldus, el qual incorporat amb el grup de la Missió Heliogràfica de 1851, es va dedicar a la documentació del patrimoni francès.
Gràcies als encàrrecs abans esmentats per part dels artistes, arquitectes o propietaris es van anar aconseguint una informació bàsica de la Catalunya arqueològica, com per exemple la de les excavacions d'Empúries, també es va aconseguir informació dels segles medievals o informació dels àmbits rurals. En resum, es va aconseguir documentació de tot allò que podia considerar-se les arrels del país. A partir de l'any 1916 el fotògraf va poder comptar amb l'ajuda del seu fill, Pelai Mas i Castanyeda, el qual amb la seva joventut i il·lusió es va convertir en un factor indispensable i necessari per al creixement que varen experimentar els anys posteriors. El 1918 Pelai es va fer càrrec de la campanya per a fotografiar els monuments d'Astúries.