En la mitologia egípcia, Ra (escrit també com a Re o Rah) és des de ben aviat déu del Sol d'Heliòpolis, creador suprem. Podia aparèixer en forma de qualsevol altre déu, però es distingia en qualsevol d'aquestes formes pel disc solar al cap.
A causa de la seva importància, se li atribueixen diverses històries i mites diferents al llarg de la història. Així, per exemple, a partir de la cinquena dinastia (2400 aC) es va fusionar amb el déu Amon, per acabar esdevenint Amon-Ra. O bé s'uneix amb Horus, per acabar sent Re-Harakhti.
Ra conservà la supremacia durant segles, excepte durant el temps d'Akhenaten (1350-1334 aC), quan el culte monoteista a Aton s'imposà en el Regne d'Egipte.
Iconografia Ra estava representat en diverses formes. La seva representació més habitual era la d'un home amb cap de falcó, sobre el qual portava un disc solar. Una altra forma de culte que es donà a aquesta deïtat fou com Ra-Horakti, un déu solar amb cap de falcó, coronat pel disc solar. Ra també va ser representat com un marrà, un escarabat, un fènix, una garsa, una serp, un toro, un gat o un lleó, entre d'altres.
En algunes literatures, se'l descriu com un rei envellit amb carn daurada, ossos de plata i cabells de lapislàtzuli.
Història Ra és considerat com la deïtat suprema qui, regulava el pas de les hores, dies, mesos, anys i estacions, portava ordre a l'univers i feia possible la vida a la terra com a font essencial d'energia. Ra també fou pare de les dues primeres divinitats, Shu i Tefnut, i avi de Geb i Nut, els fills dels quals eren Osiris i Isis, Seth i Nephthys, respectivament.
A principis de l'Imperi Antic, Ra era només una de les diverses deïtats solars existents, però vers el 2400 aC s'havia convertit en el déu oficial dels faraons, que es consideraven els seus fills, i fins i tot les seves reencarnacions, sent el primer en introduir el títol de Fill de Ra, el faraó Djedefre a la IV dinastía.
Userkaf, sacerdot de Ra a Heliòpolis fundà la dinastia V i Ra fou elevat a deïtat nacional. Posteriorment es vinculà al déu tebà Amon, per a convertir-se en Amon-Ra, la principal deïtat del panteó egipci. En aquest període es van construir molts grans temples dedicats al deu del sol.
Durant l'Imperi Mitjà, la seva importància va cedir davant l'apogeu del culte a Osiris, si bé a Tebes fou identificat com el déu local Amon sota la forma d'Amon-Ra, venerat com a "únic creador de la vida".
Ra va conservar la supermacia durant segles, excepte durant el curt període d'atonisme en temps d'Axenató (1350-1334 aC), quan el culte monoteista a Aton s'imposà en el Regne d'Egipte. Fins i tot, el breu període durant el qual Amenhotep IV -que canvià el seu nom a Axenató- intentà imposar a Aton el disc solar, en detriment d'Amon, és interpretat pels historiadors i historiadores com una mostra de la persistència de l'antic culte a Ra.
La identificació d'Amon-Ra amb Zeus o Júpiter fou reconeguda per grecs i romans. Els grecs, àdhuc, li donaren el nom de Diòspolis, ciutat de Zeus a Tebes. El culte d'Amón-Ra s'ha relacionat en nombroses ocasions amb el d'Apol·lo (Roma) per la simbologia solar que ambdós representen.
Egipte va ser incorporat a l'Imperi Romà i governat, primer, des de Roma i posteriorment des de Constantinoble. L'auge del Cristianisme a l'Imperi Romà va posar fi al culte de Ra. L'any 535, les seves antigues pràctiques van ser prohibides per Justinià I, clausurant els últims temples que romanien oberts per al culte de la Religió de l'antic Egipte.
Mitologia L'origen i la Creació del Món Al principi dels temps no existia res, només el Nun, un oceà caòtic, fosc i infinit. Ra es va crear a si mateix a partir d'aquest oceà còsmic mitjançant el poder de la seva paraula, prenent la forma d'una brossa de terra emergent (la primera illa) o d'una flor de lotus. Com que es trobava sol a l'univers, Ra va donar a llum la primera parella de déus: Shu (el vent i l'aire) i Tefnut (la humitat i la pluja). D'ells van néixer Geb (la Terra) i Nut (el Cel), creant així l'estructura del món visible.
El naixement de la humanitat miniatura|L'ull wedjat dret, que simbolitza l'Ull de Ra Un dia, Shu i Tefnut es van perdre en la immensitat del Nun. Ra es va treure un dels seus ulls i el va enviar a buscar-los. Quan l'ull va tornar amb els seus fills, va veure que un altre ull havia crescut al seu lloc i va començar a plorar de ràbia i gelosia. Les llàgrimes que van caure a la terra es van convertir en els primers éssers humans. Per calmar el primer ull, Ra el va col·locar al seu front en forma de cobra protectora (ureu).
La traïció d'Isis i el nom secret Als inicis dels temps, després que el món fos creat, Ra vivia a la terra com a rei de tots els éssers, inclosos els déus. El seu regnat era plàcid i la seva única tasca consistia en sortir de tant en tant amb alguns déus menors per inspeccionar els seus dominis. Quan Ra va créixer va començar a abandonar les seves obligacions, cosa que va fer que alguns humans dubtessin de la seva capacitat com a governant. Això el va enfadar molt i va enviar el seu Ull, en la forma de la deessa Hathor per destruir als qui dubtaven d'ell.
Ra havia governat durant mil·lennis, però amb el temps s'havia convertit en vell, feble i tremolós. Isis, una deessa jove, extremadament intel·ligent i sàvia en les arts màgiques, cobejava el poder absolut de Ra per al seu futur fill, Horus. Sabedora que el poder de Ra residia en el seu nom secret (un nom ocult que ningú més a l'univers coneixia), va recollir una mica de la saliva que queia de la boca de l'ancià Ra i la va barrejar amb la pols de la terra. Amb les seves arts, va modelar una cobra màgica i la va dipositar al camí que el déu feia cada dia per passejar pel seu regne. Quan Ra va passar pel lloc, la serp el va mossegar i com la criatura havia estat creada a partir de la seva pròpia essència divina, el verí era tan destructiu que cap dels encanteris de Ra el podia neutralitzar. Ra va començar a cridar de dolor, i un foc intern el cremava viu. Va convocar tots els déus per demanar ajuda, però cap d'ells tenia el coneixement necessari per guarir aquella ferida tan terrible. Isis es va apropar al llit de dolor de Ra i li va oferir un tracte: ella utilitzaria la seva màgia curativa, però només si ell li revelava el seu nom secret. Ra, espantat, va intentar enganyar-la donant-li molts dels seus títols públics ("Sóc Khepri al matí, Ra al migdia i Atum a la tarda"), però el verí seguia cremant i l'engany no va funcionar. Quan el dolor es va fer insuportable, Ra va cedir. Va demanar que tots els déus s'allunyessin i va transmetre el seu nom secret directament del seu pit al d'Isis. A canvi de la curació, Isis va extreure el verí, però Ra va haver de jurar que el seu poder a la Terra passaria al llinatge d'Horus.
L'ascens de Ra al cel miniatura|Ra a la barca solar en el seu viatge diari pel cel (𓇯), adornat amb el disc solar Aclaparat per l'engany, decebut per la debilitat de la seva condició terrenal i cansat de governar els homes, Ra va decidir que el seu temps com a faraó físic havia arribat a la fi. El déu de la saviesa, Nun, va ordenar a la deessa Nut (la deessa del cel, filla de Shu i Tefnut) que es transformés en una vaca celestial gegant. Ra va pujar a l'esquena de la vaca, i aquesta va començar a elevar-se cap amunt, allunyant-se del sòl. Mentre pujaven, el món terrenal va començar a quedar sumit en la foscor absoluta de la nit per primera vegada. Els humans, penedits d'haver-se burlat d'ell, van pregar-li que tornés i van agafar les armes per defensar el seu nom, però la decisió estava presa. Nut va pujar tant que les seves quatre potes van quedar fixades com els pilars de l'univers, convertint el seu ventre estrellat en el firmament que cobreix la Terra. A partir d'aquell precís instant, Ra va començar a governar des de les altures, iniciant el cicle etern del Sol amb el seu viatge diari en barca, i deixant el govern de la Terra en mans de la dinastia dels déus (passant primer per l'era d'Osiris i, posteriorment, la d'Horus).
En veure això, Ra va decidir fer dues bones accions per mitigar la seva marxa:
1- Va anomenar al déu Thot com a ajudant perquè vigilés durant les hores de nit mentre ell viatjava a través del Duat. Les tasques de Toth eren molt importants, per una banda mantindre l'ordre i la justícia a la terra, regalar a la humanitat el coneixement en l'escriptura (en forma de jeroglífics) i, per sobre de tot, posar llum en el cel nocturn, motiu pel qual va crear la lluna.
2- Senyalar un rei per prendre el seu lloc a la terra. Els primers escollits van ser déus: Shu (déu de l'aire), Geb (déu de la terra) i Osiris (Senyor de l'inframon) però a partir d'aquí els escollits ja van ser éssers humans explicant així com els faraons van guanyar un estatus diví per herència.
Com a déu Sol, el seu deure era portar el Sol pel cel en la seva barca solar per il·luminar el dia. Quan el sol es va pondre i va arribar el crepuscle, ell i la seva embarcació van travessar l'akhet, l'horitzó, a l'oest, i van viatjar al món subterrani. De vegades, l'horitzó s'ha descrit com una porta o porta que condueix a la Duat. Allà, hauria de navegar pel Nil subterrani i travessar les dotze portes i regions. Durant el seu viatge pel món subterrani, es transformaria en la seva forma amb cap de moltó.. Cada nit, Apofis atacava Ra en un intent d'aturar el viatge de la barca solar. Després de derrotar la serp, Ra abandonava el món subterrani i tornava a l'alba, il·luminant el dia una vegada més. Es deia que viatjava pel cel amb el cap de falcó a la barca Mandjet durant les hores del dia, i després canviava a la barca Mesektet amb el cap de moltó per baixar al món subterrani durant les hores de la nit.
El viatge a través de la nit i el dia miniatura| Joies de Ra com un falcó amb les ales desplegades, adornat amb el disc solar i sostenint l'ankh, el símbol jeroglífic de la vida Ra navegava pel cel durant el dia en la seva barca diürna anomenada mandjet. Cada dia, quan el sol arriba fins a la muntanya Manu, la més occidental, la deessa del cel, Nut, se'l empassa, i és el moment en què aquest déu inicia un perillós viatge travessant el Duat amb la seva barca nocturna anomenada mesektet (vaixell dels millions). A bord del mesektet l'acompanyen com a tripulació algunes deïtats menors, que l'ajuden a portar el vaixell i a defensar-lo, i com a passatgers porta els incomptables humans que, després de la mort, han estat beneïts, entre ells els faraons, descendents directes de Ra.
En aquest viatge, el vaixell ha de travessar 12 portes o cambres (una per cada hora) en les quals es troba diverses proves que ha de passar abans de tornar a néixer, l'última i més difícil de les quals, era derrotar la serp gegant Apofis, que, segons un dels mites, és creada en el mateix moment que Ra i que representa les forces del caos. Cada nit, just abans de l'alba, Apofis realitza el seu atac més furibund i, tot i que és indestructible, Ra l'ha de vèncer, de vegades amb màgia i encanteris i d'altres amb l'astúcia del déu Seth, abans de tornar a néixer en l'Orient, de Nut, la mare universal. Seguidament, s'eleva i travessa el cel fins a l'ocàs, a on Apofis l'espera de nou. Si alguna vegada Apofis aconseguís vèncer Ra, el sol no sortiria. Aquesta part del mite era una manifestació d'una por, comuna en tots els pobles de l'antiguitat, al fet que el sol no sortís. De fet hi ha evidències documentals que demostren que els eclipses solars provocaven una por que Ra no hagués triomfat sobre Apofis la nit anterior.
En un altre moment del viatge, que es repetia sempre, Ra es trobava amb Osiris i s'abraçaven com ànimes bessones, reomplint-se mútuament la font de la vida i emergint ambdós amb més poder, reafirmant així l'habilitat de Ra (i dels faraons) per renéixer. El cicle diari de mort i resurrecció simbolitza el cicle vital de la humanitat que, després de la mort, confia en un nou naixement.