La Transoxiana (literalment ‘més enllà de l'Oxus’) és una denominació històrica per a l'àrea geogràfica delimitada pels rius Amudarià (antigament Oxus) i Sirdarià, que incloïa la Sogdiana i part de la Bactriana, i que correspon bàsicament a l'Uzbekistan actual. miniatura|Ubicació de Transoxiana. En àrab era coneguda com Ma warà an-Nahr (, ‘el Que hi ha darrera el riu [Jayhun]’) i en persa com Farā-rūd (, ‘darrera el riu [Amu]’), igual que en tadjik: Faro-rüd () i Varaz-rüd (), mentre que en xinès se l'anomenava Hezhong (). Per oposició, els àrabs anomenaren els territoris abans de l'Oxus com Ma dun an-Nahr ‘el Que hi ha davant del riu [Jayhun]’. El terme àrab va passar al persa en l'ús literari fins al període post-mongol.C. Edmund Bosworth, (2002), 'CENTRAL ASIA iv. In the Islamic Period up to the Mongols' Encyclopaedia Iranica (online) Els antics iranians l'anomenaven Turan, un terme emprat al poema èpic persa Xahnamé, i els romans Transoxiana (‘[País] més enllà de l'Oxus’).
Transoxiana preislàmica La Transoxiana preislàmica estava formada principalment per la Sogdiana (àrab Sughd) amb la conca del Zarafxà i fins al Sirdarià i Coràsmia i a l'est fins a la regió de Ferganà i darrere les muntanyes Tien Chan. Es parlaven llengües iranianes com el corasmi i el sogdià escrits en alfabet derivat de l'arameu, el bactrià (a Tukharistan, Caghaniyan, Khuttal i Wakhsh) escrit en alfabet grec (amb modificacions) i els khotanès i tocari a la conca del Tarim, escrits en alfabets propis. El sogdià es va mantenir a les ciutats uns dos segles després de la conquesta musulmana i fou substituït pel persa dari, tot i que a les zones rurals va subsistir més temps. La religió dominant era el budisme que seguien els heftalites, i el centre del budisme era Balkh. Hiuen Tsang va estar a Samarcanda el 630 i va veure zoroastrians arreu mentre els monestir budistes estaven buits. La presència cristiana era forta: hi havia un bisbe a Merv des del 334 i segurament una altra a Samarcanda; hi estaven representats nestorians, jacobites i melquites.consta que l'emir samànida Ismail ibn Ahmad va conquerir Taraz el 893 i la gran església local fou convertida en mesquita El maniqueisme estava força estès i especialment entre els uigurs al Turquestan oriental.A Samarcanda hi havia un convent maniqueu encara el 982 També hi havia mazdaqueus per la regió i la rebel·lió del final del d'al-Mukanna es pensa que tenia suport mazdaqueu (també podria ser maniqueu) i van tenir adeptes molt de temps a Kish i Nakhshab. La possessió de la terra estava en mans de dihkans, amb extenses terres i algunes viles; l'aristocràcia de les ciutats negociava amb terres llunyanes fins a Sibèria.foren favorables als musulmans ja que van poder obrir mercats pels seus productes a terres musulmanes Se sap de l'existència de diversos prínceps locals en especial els de la zona de l'Ilak, del Shahs, i de la regió de Ferganà, i els prínceps de Samarcanda o Bukharà, que en realitat eren el més poderosos de la classe dels dihkans que havien agafat títols reials com ikhxid (a Sogdiana i Ferganà), afshin, i altres, i foren els principals opositors a la conquesta musulmana.
Conquesta musulmana Sota Abd-Al·lah ibn Àmir, governador del Khorasan (651-655) una expedició dirigida per Abu-Ubayda ibn al-Jarrah va penetrar a la Transoxiana i va arribar fins a Maymurgh, prop de Samarcanda (653/654) però si això realment va passar fou merament una ràtzia, doncs els heftalites encara dominaven al sud del riu i Balkh estava per conquerir (el primer atac es va fer precisament el 653 però no fou ocupada fins deu anys més tard).
La primavera del 674 el general omeia Ubayd-Al·lah ibn Ziyad (673-676) va creuar l'Oxus i va atacar Paykand i va derrotar l'exèrcit del príncep de Bukharà anomenar Bukhar-khuda; el governador Salm ibn Ziyad (680-683) fou el primer que va passar l'hivern a l'altre costat del riu, però les guerres civils del califat van aturar la progressió musulmana en els anys següents. Fins a Qutayba ibn Múslim al-Bahilí) (705-715) no va tornar la penetració. Ja només arribar, Qutayba va fer campanya en suport del príncep de Caghaniyan que havia demanat el seu ajut contra rivals locals. Entre 706 i 709 va conquerir Paykand i Bukharà i va instal·lar a aquesta darrera un príncep local fidel de nom Tugshada. Va rebre també la submissió del príncep Tarkhan de Samarcanda i del seu successor Ghurak i es van construir mesquites en aquestes ciutats. Una guarnició àrab es va establir a BukharàEls habitants rebien una quantitat de diners per anar a la mesquita els divendres ja que no ho volien fer per iniciativa pròpia El 707 va rebutjar un atac dels Turcs Orientals quan la població de Bukharà va cridar en ajut al kagan (qaghan) el nom del qual fou conegut primer només en la seva forma xinesa de Mo-c'o o Mo-tch'o o Mo-tcho, i després anomenat Baktshor i també Qapagan-qag (693-716). Els habitants de Samarcanda també van cridar als Turcs Orientals que van envair Sogdiana per segona vegada (712) i altre cop foren rebutjats per Qutayba.segurament aquest és l'atac que esmenten les inscripcions de l'Orkhon, com dirigida pel príncep Kültigin, després kan, que hauria penetrat fins a "Tamir Kapigh" (La Porta de Ferro, que és el congost de Buzgala entre Kish i Tirmidh). Així ho proposen Marquart i Barthold. La mateixa inscripció esmenta una expedició anterior, el 701, manada pel príncep Toyunkuk o Toyunquq; detalls a R. Giraud, L'empire des Turcs célestes, les règnes d'Elterich, Qapghan et Bilgä (680-734), París 1960
Qutayba va fer dues expedicions a Coràsmia, el 712; a la primera el sobirà, Khurrazad, fou derrotat, i el seu germà Askadjamuk que el va succeir, fou mort per Qutayba en la segona expedició, pujant al tron un nou sobirà del qual no s'esmenta el nom. També va fer campanya a la conca del Sirdarià i a Ushrusana i Shash, sense trobar resistència. S'esmenta una incursióal-Tabari d'un dels seus oficials, fins Kashghar, però probablement no va arribar tan lluny.
Durant uns anys els Turcs Orientals i els Turcs Occidentals van tenir conflictes entre ells però des del 716 un kan va arribar al poder entre els Turcs Occidentals anomenat com Su-lu que seria Mogilian Bilghe Khan (716-734), que va restaurar una mica el decadent kanat, i que el 724 va infligir una seriosa derrota al general Said ibn Amr al-Haraixi (que havia envaït Ferganà) en l'anomenada "Diada de la Set" a la vall del Sirdarià, el que va aturar l'expansió àrab durant dues dècades. D'aquest temps es conserven els arxius del príncep Divastič de Pandjkent (al curs superior del riu Zarafshan) trobats a la fortalesa de Mugh (saquejada pels àrabs el 722/723. Els prínceps sogdians aliats al turcs van poder rebutjar als àrabs durant els següents anys i el 728 només dominaven Samarcanda i Dabusiyya.
El 734 va esclatar entre els àrabs la revolta d'al-Harith ibn Suraydj al-Mudjaixi que va durar uns anys; primer va afectar el Tukharistan i després a tota la Transoxiana. El cap rebel es va aliar al kaghan dels Türgesh o Turcs Occidentals que encara era Su-lu. La població local havia estat obligada a convertir-se a l'islam però se li va mantenir el pagament de l'impost i això feia el domini califal impopular. Fins al govern de Nasr ibn Sayyar al-Kinani (738-748) els àrabs no van tornar a l'ofensiva; va acordar a la població un reglament impositiu favorable als convertits i als que havien fet apostasia, i va vèncer a al-Harith ibn Suraydj al-Mudjaixi que va capitular (744); va atacar Ferganà però es va dedicar més a pacificar Sogdiana. El 741 va enviar ambaixadors a la Xina que no hi havien anat des de feia 8 anys.
El 748 Nasr va haver d'abandonar el Khorasan davant l'aixecament abbàssida. Al triomfar aquests Abu-Múslim Abd-ar-Rahman (748-755) va agafar el poder a la província i es van nomenar fidels abbàssides als càrrecs principals a les províncies orientals. La revolució va tenir el suport dels terratinents o dihkans que esperaven que s'aturarien les conversions de sOgdians a l'islam. El 750/751 un aixecament pro alida a la guarnició de Bukharà fou sufocat pel nou governador local abbàssida Ziyad ibn Sàlih al-Khuzaí. El Bukhar-khuda Qutayba, tot i haver restat lleial i cooperat amb els àrabs, fou executat per orde d'Abu-Múslim.
El 748 els xinesos ocupaven Suyab, que havia estat la capital del Turcs Occidentals i el 749 executaven al príncep local de Xaix acusat de deslleialtat. Per la mateixa època diversos prínceps del Tukharistan entre els quals el yabghu, van enviar ambaixadors a la Xina per demanar ajut contra els àrabs. El 750/751 el general coreà Kao-hsien-tchih fou enviat pel governador xinès de Kucha, contra els rebels de la regió de Gilgit al Pamir i després a Ferganà on els xinesos ajudats pels turcs karlucs es van trobar amb un exèrcit àrab manat per Ziyad ibn Sàlih i foren totalment derrotats a la batalla del Talas a Athlakh o Atlakh (751). Els àrabs van fer molts presoners. Això fou el final dels intents xinesos d'expandir-se per Àsia Central,és enllà de les muntanyes Tien Chan.
En els anys següents el prínceps locals de la Transoxiana van demanar desesperadament l'ajut dels xinesos, però la dinastia Tang tenia problemes interns i va respondre evasivament (755 a 763). Els àrabs van poder establir sòlidament el seu poder, ja que els dihkans i altres classes que es podien oposar als àrabs, ara no tenien cap aliat de pes: ni els xinesos ni els turcs, els dos kanats dels quals havien desaparegut, el dels Turcs Oriental el 744 amb la mort d'Ozmich qaghan (xinès Mo-ki-lien).els seus successors foren els basmils, els karluks i sobretot el kanat Uigur, però cap d'aquestos tenia ambicions cap al sud, i dirigien els seus interessos cap a Mongòlia i el Turquestan oriental. Encara que la població no era favorable als àrabs, el domini d'aquests ja no fou mai més posat en perill seriós.
Província del Califat Els primers governadors nomenats per Abu-Múslim aviat van intrigar contra el seu superior, instigats pel califa que sospitava d'aquest al que considerava massa poderós. Abu-Múslim va fer executar Sibab ibn al-Numan al-Azdi (1752/1753) a Amol, i Ziyad ibn Sàlih al-Khuzaí de Bukharà, que fugia, fou capturat i entregat pel dihkan iranià de Barkath, entre Samarcanda i Uixrusana. Abu-Múslim fou executat el 755 i els seus partidaris el van començar a considerar un personatge quasi diví i messiànic, una mena de mahdí. Els governadors del Khorasan foren canviats molt sovintLa llista de governadors apareix a Eduard Karl Max von Zambaur, Manuel de généalogie pour l'histoire de l'Islam, Hannover 1955; presenta algunes petites diferències amb la qual consta a l'article Khorasan (província del Califat) a la que s'han fet petits ajustos resultants de noves dades i el seu principal desig era assegurar-se el màxim de riquesses en el breu temps que havien de governar; alguns van alterar el percentatge de plata a la moneda. El governador de Khorasan Halid al-Djatrif ibn Assab (Khalid Ghitrif ibn Ata 790-791) oncle d'Harun ar-Raixid va emetre moneda una moneda anomenada ghitrifs per substituir l'antiga moneda dels Bukhar-khudes que havia desaparegut quasi del tot.
Del període entre la presa del poder dels abbàssides i l'arribada dels samànides, el que millor se sap són les diverses rebel·lions que hi va haver. Una molt important fou la que va tenir lloc en el govern d'Humayd ibn Qutayba al-Tai (768-776)