La segona batalla de Smolensk (7 d'agost – 2 d'octubre de 1943; nom alemany: Smolensker Operation i Operation Suworow; nom rus: Смоленская операция) va ser una gran ofensiva durant la Segona Guerra Mundial, llençada per l'Exèrcit Roig simultàniament amb la Batalla del Dnièper. Aquesta llarga ofensiva de dos mesos, portada a terme pels generals Andrei Ieriomenko i Vassili Sokolovski tenia com a objectiu final eliminar tota presència militar alemanya a les regions de Smolensk i Briansk. La ciutat de Smolensk estava sota ocupació alemanya des de la primera batalla de Smolensk, el 1941.
Tot i una impressionant defensa alemanya, l'Exèrcit Roig aconseguí obrir diverses escletxes decisives durant el transcurs de la lluita, alliberant ciutats importants com Smolensk i Roslav, i entrant a la Belarús ocupada. Tanmateix, donada la ferma oposició alemanya, l'avanç de les tropes soviètiques va ser lent i difícil, i l'operació va haver-se de portar a terme en 3 fases: del 7 al 20 d'agost, del 21 d'agost al 6 de setembre i del 7 de setembre al 2 d'octubre.
La mateixa batalla de Smolensk constitueix en si una gran operació militar, però també va ser important pel seu impacte en la Batalla del Dnièper: 55 divisions alemanyes van haver de ser mobilitzades per a la defensa de Smolensk, divisions que després es revelarien com a necessàries per impedir l'avanç de les tropes soviètiques que travessarien el Dnièper al sud. A més, aquesta batalla va fer retrocedir definitivament a les forces alemanyes de la regió de Smolensk, anul·lant una important amenaça d'atac sobre Moscou.
Context Després de la batalla de Kursk al juliol de 1943, la Wehrmacht va perdre tota esperança de recuperar la iniciativa al Front Oriental. Les pèrdues eren enormes, incloent un gran nombre dels seus millors soldats, que havien anat caient en el curs dels dos darrers anys de combat, ocasionant una merma en l'eficàcia de combat. Aquesta situació va fer que la Wehrmacht no tingués més opció que adoptar una actitud defensiva enfront dels atacs soviètics.
Al costat soviètic, Stalin, totalment determinat a prosseguir la conquesta dels territoris sota ocupació alemanya, decidí continuar el pla estratègic que havia començat a finals de 1942 amb l'Operació Urà i que havia desembocat en la batalla de Stalingrad. La batalla del Dnièper tenia per objectiu alhora recuperar Ucraïna i fer retirar-se cap a l'oest la part meridional del front de batalla. L'operació a Smolensk es llançà simultàniament, per tal d'afeblir les defenses alemanyes, en el marc d'una estratègia que obligaria a les reserves alemanyes a replegar-se cap al nord i, així, disminuir considerablement la seva presència al sud del front. Ambdues operacions eren, per tant, les dues cares d'un mateix pla estratègic que buscava recuperar la major quantitat de territori soviètic sota ocupació alemanya.
miniatura|Un mapa de la zona de conflicte, amb les fronteres actuals entre Rússia (verd), Ucraïna (morat) i Belarús (taronja). La superfície de la conca del Dnièper, repartida entre els 3 estats, es representa amb colors més clars. Al nord està la ciutat de Smolensk, sobre el Dnièper, poc abans de travessar l'actual frontera entre Rússia i Belarús, a meitat de camí entre Minsk i Moscou.
Geografia La regió on tingué lloc la batalla és un pla de turons baixos, zones pantanoses i boscos, que van limitar les possibilitats en termes de moviments militars. Els turons més alts fan entre 250 a 270 metres, la qual cosa permeté una utilització òptima de l'artilleria defensiva. El 1943, el territori constava de boscs de coníferes i boscs mixts, amb matoll espès.
El territori, a més, està travessat per nombrosos rius, sent els més importants d'ells el Daugava, el Dnièper, el Desna i l'Ugra. Cap d'ells és particularment ample ni particularment profund (de 40 cm a 2,5 m), però les zones planes i pantanoses que els voregen constituïren un veritable escull, particularment per a les tropes mecanitzades.
Transport Per a les tropes soviètiques, l'ofensiva es complicà per la manca de mitjans de transport adaptats per a la regió. La xarxa de carreteres no estava gaire desenvolupada; sent escassos els camins pavimentats. Després de les típiques pluges abundants de l'estiu rus, la major part dels camins es van tornar pantanosos (un fenomen conegut a Rússia com a raspútitsa o распу́тица), que disminuí considerablement l'avanç del conjunt de les tropes mecanitzades i creà diversos problemes de logística. Pel que fa als ferrocarrils, les tropes soviètiques només podien comptar amb una via gran: la línia Rzhev - Viazma - Kírov.
Per l'altre costat, la Wehrmacht comptava amb una xarxa de carreteres i ferrocarrils molt més estesa, concentrada principalment als accessos de Smolensk i de Roslav. Aquestes dues ciutats constituïen importants centres logístics, permetent l'aprovisionament de les tropes alemanyes i el ràpid transport dels reforços. Les línies ferroviàries més importants eren la línia Smolensk - Briansk i la línia Nevel - Orsha - Mahiliou, que unien les tropes alemanyes a l'oest a les concentrades a la regió d'Orel; tot i que els partisans havien marcat com a objectiu d'importància vital les conduccions ferroviàries.
Dispositius ofensius alemanys Abans de la batalla, aquesta part del front era més o menys estable des de feia 4 o 5 mesos (i en certes zones fins a 18 mesos). Posseïa, a més, les característiques geogràfiques propicies per a la col·locació d'un dispositiu de defensa sòlida. Així, les forces alemanyes van tenir temps d'establir importants posicions defensives, comptabilitzant en alguns punts fins a 5 o 6 línies de defensa, amb una profunditat total de 100 a 130 km.
La primera zona de defensa comprenia la primera línia defensiva (la principal) i la segona, en una fondària total que anava entre 12 i 15 km, situada en la mesura del possible en llocs alts. La línia de defensa principal de 5 km de profunditat, constava de 3 sèries de trinxeres i punts de foc, units per una xarxa de transmissió molt desenvolupada. La densitat dels punts de foc podia arribar a 6 o 7 per quilòmetre de línia de front. En alguns llocs, on s'esperaven atacs blindats, la tercera rasa era un fossat antitanc, amb un pendent abrupte a l'oest, que protegia emplaçaments per a l'artilleria i les metralladores. La primera línia del camp de batalla va ser protegida per 3 fileres de filferro espinós i un important espai minat.
La segona zona de defensa, situada prop de 10 km darrere la primera i que cobria les perspectives més importants, va ser envoltada per una sèrie de punts de foc units per trinxeres. Va ser protegida amb fil ferro, així com per camps minats on eren previsibles els atacs blindats. Entre la primera i la segona línia de defensa s'havien situat un conjunt de punts de tir de menor importància, així com guarnicions, amb vista a disminuir tota eventual avançada soviètica, en cas que la primera línia de defensa arribés a caure. L'artilleria pesant va ser situada darrere d'aquesta segona línia de defensa.
Finalment, darrere de la línia del front, s'havien col·locat 3 o 4 línies suplementàries de defensa als marges occidentals dels rius a totes les zones que això havia estat possible. Les principals ciutats situades sobre la línia de defensa (tals com Ielnia, Dukovixina i Spas-Demensk) havien estat fortificades i havien estat dotades de més reforços, amb la finalitat de preveure l'eventualitat dels combats de llarga durada: així, els camins havien estat minats i se'ls havia cobert de dispositius antitancs, a més d'haver-se instal·lat punts de tir als edificis més importants i més elevats.
Localització i configuració de la línia de combat Al juliol de 1943, el Front Oriental presentava una forma còncava relativament lineal a excepció d'un angle que girava sobre la regió d'Orel, creant per a les tropes alemanyes el risc de ser exposades a atacs laterals des del nord. Per tant, un nombre significatiu de divisions del Heeresgruppe Mitte va veure's afectat especialment en aquesta part del front, degut a un temor, completament legítim per altra banda, d'ofensiva superior en aquest sector.
A tipus d'exemple, a finals de juliol de 1943, un despatx alemany indicava:
En aquestes condicions, l'ofensiva de les tropes soviètiques semblava que seria difícil.
Primera fase (7 d'agost – 20 d'agost) miniatura|esquerra|Esquema general de la regió de Smolensk durant la batalla
Ruptura principal Després d'un dia d'investigació, pretenent determinar si les tropes alemanyes es retirarien o no de la primera línia de trinxeres, l'ofensiva s'inicià el 7 d'agost de 1943 a les 6:30 (amb un bombardeig preliminar a les 4:30), per una obertura cap a Roslav. D'aquesta ofensiva se n'encarregarien 3 exèrcits: el 5è, el 10è i el 33è.
Tanmateix, l'atac es trobà ràpidament confrontat amb una dura resistència. Les tropes alemanyes van intentar nombroses contraofensives, partint de les seves defenses sòlides i ben preparades, recolzades per tancs, carros d'assalt i artilleria de morter, així com d'armes pesants, tal com deia el General Konstantín Rokossovski, ens vam haver d'obrir un pas literalment a través de les línies alemanyes, un a un. El primer dia, les tropes soviètiques només s'havien apropat 4 km, tot i estar emprant totes les tropes disponibles en aquesta operació (incloent als artillers, als encarregats de les comunicacions i els tècnics).
Tot i la virulència dels atacs soviètic, ràpidament va fer-se evident que els 3 exèrcits no podrien trencar les línies alemanyes. Per tant, es decidí emprar a la batalla al 68è Exèrcit, mantingut a la reserva. Al costat alemany, 3 divisions suplementàries (la 2a Divisió Panzer i les divisions d'infanteria 36 i 56) van ser enviades al front, des de la regió d'Orel, per a repel·lir l'avanç soviètic.
L'endemà, 8 d'agost, l'atac prosseguí, amb una temptativa d'obertura simultània al nord, cap a Iartzevo. Ambdós atacs van ser detinguts per una especialment dura resistència alemanya. Durant els 5 dies següents, els soviètics van avançar amb dificultat i lentament a les defenses alemanyes, rebutjant virulents contraatacs i patint unes pèrdues tremendes. L'11 d'agost, gràcies a l'aportació de tropes de reserva, l'Exèrcit Roig aconseguí avançar una profunditat de 15 a 25 km.
Els següents atacs, portats a terme per les forces blindades i les forces del 6è Cos de Cavalleria, no van produir cap efecte significatiu sinó que, a més, van causar unes pèrdues enormes donada la violent resposta dels defensors alemanys, creant així una situació de carreró sense sortida.
Ofensiva de Spas-Demensk A la regió de Spas-Demensk, els esdeveniments van ser una mica més favorables pel 10è Exèrcit. En aquest sector, en el qual la Wehrmacht només disposava de poques tropes i reserves limitades, les tropes soviètiques aconseguiren travessar les línies alemanyes i avançar 10 km en només dos dies.
Tanmateix, el 5è Cos Mecanitzat soviètic, especialment desplaçat des de Kirov per tal d'aprofitar l'escletxa a la batalla, va ser suspès en la seva missió, principalment a causa de la mala organització de la defensa antiaèria, que permeté als bombarders en picat alemanys atacar de forma relativament fàcil a les grans formacions de tancs soviètics. Les enormes pèrdues que patí el 5è Cos Mecanitzat l'obligaren a retirar-se del combat. Tot i això, el 13 d'agost, les tropes soviètiques havien penetrat 25 km suplementaris dins les línies enemigues, alliberant així Spas-Demensk.
Ofensiva de Dukovshina Per ordre de la Stavka (l'Estat major central de l'Exèrcit Roig), l'ofensiva portada a terme als accessos de Dukovshina es presentà una setmana després, el 13 d'agost. Tanmateix, com a altres parts del front, els Exèrcits 39è i 43è s'enfrontaren a una virulenta oposició alemanya. En el curs del primer dia, les tropes alemanyes emprengueren 24 contraatacs, a mida de regiment, recolzats per tancs, carros d'assalt i unitats d'aviació.