miniatura|La imatge de Jesús com a Bon Pastor a les catacumbes de Domitilla a Roma Lart paleocristià (en grec, paleo significa "vell" o "antic") és l'art produït pels cristians o sota un patrocini cristià durant els primers segles del cristianisme i en especial entre l'any 200 i l'any 500. Abans de l'any 200, no queden produccions artístiques que puguin ser qualificades de cristianes amb certesa. Després de l'any 500, l'art paleocristià ja obre la via a l'art romà d'Orient, (a l'Europa Oriental) i a l'art de l'alta edat mitjana o art preromànic (a l'Europa Occidental). Molt sovint, la historiografia tendeix a presentar l'art paleocristià i l'art romà d'Orient com un continu, sense una línia divisòria clara entre l'un i l'altre.
L'art paleocristà forma part del conjunt de les manifestacions artístiques de l'antiguitat tardana de manera que no es pot comprendre plenament aillant-lo d'aquest context més ampli. De tota manera té com a especificitat la seva vinculació a la religió cristiana i el desenvolupament d'una iconografia i d'una simbologia pròpies del cristianisme, com també de determinades funcions i formats específics, tals com la decoració de les catacumbes.
Paral·lelament, l'arquitectura paleocristiana contempla la definició i desenvolupament inicial de les tipologies arquitectòniques pròpies del culte cristià, principalment la basílca cristiana però també el baptisteri i d'altres.
Tant les formes arquitectòniques com les formes artístiques dels primers temps del cristianisme no són creacions o invencions completament noves si no que en molts casos parteixen de models existents en la cultura clàssica (o fins i tot en el món egipci), reciclant-los i dotant-los de nous continguts i nova ideologia.
L'art paleocristià no constitueix un estil artístic per ell mateix, ja que les seves característiques formals i estilístiques són les comunes a tot l'art de l'antiguitat tardana. Allò que defineix l'art paleocristà són les temàtiques, les iconografies i els contextos on es troba.
La transcedència de l'art paleocristià ve donada, sobretot, perquè és a l'origen de moltes temàtiques, formes i tipologies artístiques de llarg recorregut en la història cultural d'Occident, en paral·lel a la instauració del cristianisme com a religió hegemònica (vegeu art cristià)
Definició Durant els últims segles de l'Imperi romà coexisteixen dues formes artístiques de diferent intencionalitat. D'una banda, l'art profà, oficial i encaminat a exaltar Roma amb els seus emperadors, d'altra banda, el primer art cristià o paleo-cristià, que no era oficial, però perseguit per Roma. Es pensa haver trobat proves que remunten aquesta segona expressió artística que, dona forma a l'art medieval, durant la dinastia dels Severs.
En tot cas quan parlem d'art paleo-cristià fem referència a l'art produït d'amagat pels primers cristians a les catacumbes italianes. Eren l'indret d'enterrament dels difunts i els primers cristians hi pintaven simbologia cristiana passada per imatges romanes per tal de no ser descoberts per l'Imperi que persegueix llavors els cristians perquè no volen servir l'estat militarment.
Formats Els primers cristians van utilitzar les mateixes formes artístiques que les de la cultura romana en la qual evolucionaven: frescs, mosaics, escultures, i miniatures. En les seves realitzacions, els primers cristians no només van utilitzar les formes artístiques romanes de l'antiguitat, sinó també l'estil romà clàssic tardà, present en els primers frescs cristians, com a les de les catacumbes de Roma.
Així doncs, l'art paleocristià es manifesta preferentment en la pintura mural i més endavant en el mosaic, com també en l'escultura, principalment l'escultura apllcada als sepulcres però també, amb menor freqüència, en imatges exemptes.
La Domus ecclesiae de Dura Europos, anterior al 256, ofereix els testimonis més antics de l'existència d'un art específicament cristià
Les restes pictòriques cristianes més velles (ss. III-IV) són, a Roma, a l'hipogeu flavià i a la cripta d'Ampliat, de la catacumba de Domitil·la, a la capella greca de la de Priscil·la, a l'hipogeu de Lucina i al dels misteris, de la catacumba de Sant Calixt. Les darreres pintures (s. V) són a la catacumba de Sant Gennaro dei Poveri, a Nàpols.
Amb els edificis cultuals construïts després de l'edicte de Milà apareix l'art dels mosaics que els decoren. Temes profans del Baix Imperi perduren en els mosaics de Santa Constança de Roma (s. IV). Del final del s. IV són els del baptisteri de Sant Joan de Nàpols; i, ja del s. V, els de Santa Pudenciana i els grandiloqüents de Santa Maria la Major de Roma.Després cal citar els del mausoleu de Gal·la Placídia de Ravenna, inicis d'una tradició que a través del Baptisteri dels Ortodoxos arriba als mosaics de San Vitale i dels dos Sant'Apollinare, del s. VI (Ravenna).
L'art escultòric del sarcòfag es desenvolupà amb una iconografia molt semblant a la de les catacumbes. Les peces més velles daten del s. III (de la via Salaria i de Santa Maria Antica, a Roma; de La Gaiòla de Brinhòlas, a Provença; etc.).
Entre les tècniques artístiques sumptuàries que han vehiculat manifestacions d'art paleocristià es compta el vidre d'or.
Història de l'art paleocristià Marc cronològic Abans de l'any 200, l'absència de realitzacions artístiques o arquitecturals durables reflecteix la posició social desfavorida i perseguida dels primers cristians. D'altra banda, l'Antic Testament, anant en contra de la producció de tombes pintades, també pot explicar aquesta absència. Finalment, és possible que els primers cristians hagin utilitzat temes pagans per a transmetre missatges cristians. Si tal fos el cas, aquest art cristià no és identificable com a tal immediatament.
La història de l'art paleocristià comprèn dues fases diferents, separades per l'edicte de Milà de 313, que autoritza la llibertat de culte a l'imperi. Així, abans de 313, l'art és essencialment simbòlic i amagat. Després de 313, es manifesta més explícitament i més lliurement per finalment fer-se un art vinculat a l'Estat amb Teodosi I que farà del catolicisme la religió d'Estat (Edicte de Tessalònica).
Roma és el principal focus d'art paleocristià, però la capitalitat de MIlà durant la Tetrarquia i concretament amb Maximià fa d'aquesta ciutat un focus important d'art paleocristià que té continuïtat fins als temps de Sant Ambròs de Milà. Un altre focus important es troba a Ravenna, constituïda en capital de l'Imperi Romà d'Orient a partir de l'any 402, atès que Milà semblava ser una ciutat més vulnerable davant de la pressió dels visigots que el 410 van saquejar Roma.
La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476 fa que l'Imperi Romà d'Orient o Imperi Romà d'Orient i principalment la seva capital Constantinoble assumeixin el lideratge en la promoció de l'art cristià. És a partir d'aleshores i sobretot amb Justinià que comença a desenvolupar-se l'art romà d'Orient.
Paral·lelament, després de la caiguda de Roma, el context artístic de l'Europa occidental es diversifica i genera un conjunt de manifestacions artístiques molt variat que s'engloba sota la denominació genèrica d'art preromànic.
Les catacumbes Les catacumbes són cementeris cristians subterranis amb caràcter comunitari que sorgeixen aproximadament al . La seva vigència s'allarga fins als finals del segle V o principis del VI, quan es converteixen en lloc de peregrinació, fins que són oblidats durant l'Edat Mitjana.
La seva única funció és funerària. No estan pensades per celebrar el culte durant les persecucions vist que la seva humitat, la seva foscor i la seva estretor no permeten acollir a molta gent. Els cristians tampoc no s'enterren així per a fugir del poder polític que els assetja. Per a la llei romana qualsevol sepultura, vulgui ser com vulgui ser la creença, és sagrada i inviolable.
Difícilment s'hagueren amagat per a celebrar-hi el culte perquè els treballs d'excavació i els materials de construcció no hagueren passat inadvertits.
Les catacumbes es componen de galeries i càmeres. Les primeres, molt estretes i irregulars en longitud i en el traçat, formen una xarxa de diversos pisos (entre dos i quatre, i fins i tot cinc) que de vegades s'entrecreuen i es connecten per rampes o escales. Els seus murs obren els sepulcres que es disposen en tres files superposades de nínxols horitzontals des d'on descasen els cossos de manera longitudinal, en el sentit del corredor.
El forat es tanca sempre amb làpides de marbre on hi figuren el nom del difunt i una benedicció. Només a les tombes més importants els nínxols són rematats amb un arc. Les càmeres, que són espais reduïts quadrats, rectangular, circulars o poligonals, estan proveïdes de bancs per celebrar-hi cerimònies perquè els membres de la família s'hi puguin recollir en grup.
De la persecussió a l'oficialitat Després de la mort de Jesucrist, Sant Pau fa possible el ràpid creixement del cristianisme tot donant-hi un caràcter universal. El nou culte fou acollit com la resta de cultes fins que els insubmisos militars cristians representaren un element de desestabilització per a la protecció de les fronteres. Això engegà onades repressives de l'Estat en contra dels nous conversos. L'any 313 l'emprador Constantí I despenalitza el cristianisme a través de l'Edicte de Milà, la qual cosa suposà un abans i un després en la història.
L'art cristià es barreja a les bases romanes i és oficialitzat. Per tant, és promogut arreu de l'Imperi pels descendents de Constantí I fins produir dues realitats artístiques, l'romànic a l'Europa occidental i l'art romà d'Orient a l'Europa oriental. No obstant això, la fe s'estén acceleradament durant els segles II i III per tot el territori romà i fa calat també en els sectors més influents de la societat, que arriben a abandonar els seus càrrecs públics. Aquesta és una de les raons per les quals es desencadenen les persecucions generals, es prohibeixen les reunions de les congregacions i es confisquen les propietats dels conversos.
El primer art cristià és doncs silenciós per no ser descobert per les autoritats romanes. Es mou en les aigües de la simbologia. Per aquest motiu és un art essencialment funerari i poc abundant. I res d'això no treu que aquest art paleocristià marcarà durablement l'art cristià. Exemple d'això l'hàbit de dedicar la construcció d'esglésies a màrtirs santificats o esculpir-ne estàtues per tal de fer memòria de la persecussió viscuda. Esdevindrà tot un programa propagandístic quan s'uneix estat i religió cristiana a Europa.
L'art paleocristià L'arquitectura paleocristiana L'arquitectura paleo-cristiana és directament l'herència de la tradició arquitectònica clàssica romana. No crea cap vocabulari nou, però dona un nou sentit a elements ja existents, amb l'objectiu d'agermanar els fidels, magnificar els llocs sants, retre culte als màrtirs i honorar als morts. La basílica és un exemple d'això. No cal construir-ne de noves, amb tenir una basílica on acudir-hi quan no hi ha mercat, permet resar-hi sense témer per ser descobert.
Durant la cristianització de l'Imperi Romà, el culte cristià s'havia prohibit, de manera que els llocs de culte són inicialment cases de particulars nobles (titulus). No hi ha culte a les catacumbes, únicament l'ofici als morts, com es feia a Roma, sense eucaristia, reservada a aquests primers indrets d'amagat.
La basílica és el pas següent, fins que la planta basilical es torna la norma per al culte cristià fins avui. L'edifici s'acomoda progressivament a les necessitats del cristià on s'hi fa la missa.
Quan el culte assumeix un caràcter oficial i, per això, les cerimònies adquireixen el boat imperial, aquestes cases resulten insuficients i, a més, són poc dignes per la nova concepció de Déu en tant que emperador del cel, la qual cosa es correspon amb la de Constantí I com a vicari de Crist en la terra. Les basíliques surten de la foscor i s'adapten a les necessitats del catòlic.