miniatura|Un llapis amb la goma d'esborrar a l'extrem Un llapis (plural, llapis) o més rarament un llàpit és un estri d'escriptura i dibuix, que es guia amb una mà i marca un suport. Els llapis actuals que serveixen per a escriure sobre paper o cartolina estan constituïts per un pigment inserit en una cobertura cilíndrica. Els llapis es diferencien de les plomes estilogràfiques bàsicament perquè els primers utilitzen pigment sòlid i les segones tinta líquida. El llapis es caracteritza pel fet que es pot fer desaparèixer amb facilitat amb una goma d'esborrar. També rep el nom de llapidera o llapissera si bé amb aquests mots també es designa el portamines.
Quan es fa punta al llapis, surten encenalls.
El nom llapis El nom llapis en català apareix per primera vegada en documents de l'any 1688. Segons els lingüistes Antoni M. Alcover i Francesc B. Moll prové del vocable italià lapis, 'substància d'ús pictòric i gràfic', amb influx del llatí lapis, -ĭdis pedra, que forma mots com làpida o lapislàtzuli (literalment pedra atzur, o blava). Aquest mot llatí també s'utilitza per a anomenar el llapis en altres idiomes com el castellà lápiz, el gallec lapis, l'aragonès lapicero, el portuguès lápis. Així doncs, aquesta paraula llatina hauria transformat el seu significat de pedra pel de llapis en les llengües romàniques de la península Ibèrica. Però sols en les romàniques ibèriques, car en basc es diu arkatz. La influència del castellà a Amèrica ha fet que llengües tan allunyades d'aquestes com el tagalog, lapis, i l'aimara, lapisa, també utilitzin aquest mot.
L'altra forma que domina a Europa la trobem en el francès crayon, l'occità gredon, el piemontès crajon i hem de fer un salt de molts quilòmetres per a trobar el mot romanès creion, tots aquests mots essent adopcions o adaptacions del mot francés, llevat potser de l'occità. Aquesta arrel també la trobem en l'esperanto i l'ido, la seva filla, que l'anomenen krajono. Aquests mots provenen del mot llatí creta, que vol dir 'barra de guix'.
En llatí s'anomena calamus i prové d'una paraula antiga, probablement d'origen indoeuropeu, que es referia a la canya. Aquest terme hipotètic va evolucionar d'una banda a canna, "canya", i de l'altre a calamus, 'llapis' o 'càlam', que antigament es feien amb canyes. Així mateix, hi ha una espècie de canya que porta per nom càlam.
En italià hi ha una creació pròpia: matita. És una evolució de la paraula llatina haematita, que vol dir 'hematites', un mineral compost d'òxid de ferro que guixa.
En català es pronuncia ['ʎapis]. S'ha documentat la pronunciació ['ʎεpis] a determinades zones del País Valencià. Morfològicament cal destacar que és igual en singular que en plural. Però col·loquialment, per analogia, se'n regularitza el plural, sovint en la llengua oral: *llàpissos.Questions puntuals de llengua, http://questionspuntualsdellengua.blogspot.com/2016/09/llapissos.html.
Quan parlem de llapis ens referim al llapis que escriu sobre el paper, puix que és el més corrent. Existeixen, però, altres tipus de llapis: el llapis de ceràmica, el llapis litogràfic, el llapis òptic i el llapis USB.
El llapis de mar és un cnidari que té forma allargada.
L'expressió “llapis vermell” es refereix a la censura sobre els escrits, especialment jornalístics o editorials.
Elaboració miniatura|Maquineta per a fer punta als llapis La constitució dels llapis ha variat molt al llarg de la història. Així mateix, els llapis que es fabriquen actualment es componen de dues parts principals: la mina i l'embolcall. La mina és una vareta fina de pigment que s'elabora normalment a partir d'un mineral, el grafit, encara que també se'n fan de carbó vegetal, depenent de l'ús que s'hi vulgui donar.
En primer lloc, la primera matèria s'ha de purificar; és a dir, eliminar totes les substàncies que porti barrejades a fi d'obtenir un material pur i, per tant, amb totes les seves propietats originals. En segon lloc, es barreja amb argila i aigua. L'argila fa que la mina sigui més dura. A continuació, se li ha de donar forma, que normalment és allargada perquè així la seva manipulació resulta més fàcil. Com més gruixut sigui, més gruixut serà el traç. Després es cou cada una d'aquestes peces al forn. Les tires se submergeixen en oli o cera fosa, que penetra als forats minúsculs del material i li garanteix una escriptura més llisa.
La mina s'encapsula en un finet cilindre que sol ser de fusta, encara que també pot ser de cel·lulosa o de plàstic. El plàstic proporciona comoditat a l'hora d'escriure i encara més si és flonjo. Es fa de la manera que segueix. Un tauló de ginebró o cedre d'encens amb diversos solcs llargs i paral·lels es talla en forma de llistó, i les mines s'insereixen als solcs. Un altre tauló acanalat s'enganxa al damunt de manera que, per acabar, només cal tallar-ho en llapis individuals. Finalment s'envernissen i es pinten. La cobertura de la mina també pot tenir forma de prisma; és a dir, algunes tenen cares en lloc de ser rodones. Aquestes formes proporcionen una millor adherència a la mà. Els prismes poden tenir el nombre de cares que es vulgui, però el cas és que els més comuns són hexagonals i octogonals. També se n'han vist de triangulars i de quadrats, però són estranys. Alguns llapis tenen la cobertura de plàstic mal·leable, de manera que es pot deformar fàcilment tantes vegades com es vulgui. Aquestes cobertures estimulen la creativitat, són còmodes, són ergonòmics, són atractius i es poden desar a qualsevol lloc. miniatura|Llapis de colors.
La major part dels llapis fabricats als Estats Units es pinten de groc.El 75% dels 2,8 milions de llapis fabricats als Estats Units es pinten de groc (Steve Ritter "Pencils & Pencil Lead", Chemical & Engineering News, Volum 79, Capítol 42 pàgina 35, http://pubs.acs.org/cen/whatstuff/stuff/7942sci4.html). Segons Henry Petroski,Petroski, 1990, pàgines 162-163 aquesta tradició té els seus orígens l'any 1890 quan la companyia austrohongaresa L&C Hardmuth es va embarcar en la fabricació de llapis a través de la planta Koh-I-Noor. Tenien la intenció de fabricar els llapis més bons i cars del planeta. Pintaven la cobertura dels llapis de color groc per a diferenciar-se de les altres cases, que no els pintaven. Aquest detall causava atracció als consumidors. Aviat totes les cases van començar a pintar també els llapis de color groc, de forma que els consumidors els associaven a la marca d'alta qualitat. A Alemanya es va produir un fenomen semblant. La casa alemanya Faber-Castell fabrica des de fa molts anys llapis d'alta qualitat i els pinta de verd. Actualment, la majoria dels llapis alemanys tenen la cobertura verda.
Ús Hom talla en punta el cap del llapis a fi de deixar al descobert l'extrem de la mina en forma de punxa: aquesta acció s'anomena «fer punta al llapis». Es pot fer punta amb una maquineta de fer punta. Durant la seva utilització la punta es va arrodonint i arriba un moment en què s'ha de repetir l'operació per tal d'aconseguir una millor precisió en el traç. Per a traçar una línia es recolza la punta de la mina sobre un suport, normalment el paper o la cartolina, i en rascar suaument, guixa el paper o cartolina.
Graduació i classificació miniatura|Dos llapis HB: un de grau 2 i un altre de grau 2 i 1/2.
Es fabriquen multitud de tipus de mines diferents: gruixudes, primes, dures, toves, fosques, clares i també de colors. Això amplifica agudament el ventall de possibilitats del llapis. Per a indicar les seves característiques, molts llapis s'etiqueten mitjançant un sistema europeu que contempla tres paràmetres: la duresa, la foscor i la finor. S'indica respectivament amb les lletres H, B i F. En realitat representen graus de duresa, ja que el més dur sempre és més clar i el més tou és més fosc. La F representa un estadi intemedi entre els durs i els tous. El llapis estàndard per a l'escriptura és l'HB, d'una duresa de traç i foscor de pigment equilibrats. Aquest sistema va ser desenvolupat a principis del i indica el grau de duresa del llapis amb una escala que va de BBB, el més tou, fins a HHH, el més dur. Com més lletres tenen, més durs o tous són. Menys tous que BBB es marcaria amb BB, després li seguiria el B, i a continuació ja vindrien els durs començant per una H i anar augmentant fins a tres. Si volem fer dibuix artístic, ens seran més útils els llapis tous, car permeten més matisos i mobilitat en la línia. En canvi, si el que volem és fer dibuix tècnic, un llapis dur ens conferirà més precisió en el traç.
Avui dia existeixen encara més tipus de llapis i s'ha hagut d'ampliar l'escala de manera que se'n puguin classificar tots els graus. Així mateix, en comptes de repetir les lletres, ara s'hi posen nombres que van del nou, el màxim, fins a u, el mínim. L'u, però, s'omet i es posa directament la lletra. D'aquesta manera tindrem una escala que va des del 9H, el més dur, passant per un H, un F, un HB, l'estàndard, el B i el 9B, que ja seria el més tou. El llapis F és lleugerament més dur que l'HB. Aquest és el quadre de dureses del llapis:
9H 8H 7H 6H 5H 4H 3H 2H H F HB B 2B 3B 4B 5B 6B 7B 8B 9B Dur→ Equilibrat→Tou
Malgrat tot encara poden haver-hi més graduacions. La casa Koh-I-noor ofereix vint graduacions des de 10H fins a 8B per a les seves 1500 sèries. http://www.koh-i-noor.cz/main/main.php?pageid=3211&lang=4&=&filter=&cat=24&position=30 Koh-i-noor Catàleg de llapis La casa Derwent, per la seva banda, en produeix vint de 9H a 9B i Staedtler en fabrica dinou tipus diferents de 9H a 8B per a llapis tipus Mars Lumograph. http://www.staedtler.com/Mars_Lumograph_gb.Staedtler?ActiveID=2213 Staedtler Mars Lumograph Pencils, retrieved Aug 21, 2007 Els principals interessats en una varietat tan gran de graus són els artistes, atès que persegueixen crear una gamma completa de tons de gris clar a negre. Els enginyers prefereixen llapis més durs perquè tracen línies primes i precises. Aquest fet es veu reflectit en la manera com s'empaqueten els llapis. Per exemple, per a llapis gràfics, la casa Derwent ofereix tres paquets de dotze llapis cada un: Tècnic (graduació dura de 9H a B), Artístic (graduació tova d'H a 9B) i Disseny (amb graduació de 4H a 6B).
Hi un altre sistema per a marcar la graduació d'un llapis. Va ser adoptat inicialment als Estats Units al . La taula següent mostra les equivalències aproximades entre els dos sistemes:
To EUA Mundial #1 = B #2 = HB #2½ * = F #3 = H #4 = 2H
A causa de la diversitat d'oferta de llapis diferents, no totes les marques utilitzen el mateix mètode per a indicar la duresa dels seus llapis, ni tan sols es limiten a aquestes dues escales. Per exemple, Faber-Castell utilitza una taula diferent d'equivalències amb els seus llapis Grip 2001: 1=2B, 2=B, 2 1/2=HB, 3=H, 4=2H. Per als llapis de grafit, els diversos graus de llapis s'obtenen alterant la proporció de grafit i argila: com més argila es faci servir, més dur és el llapis.
Dos llapis de diferents fabricants no produiran el mateix to ni tindran necessàriament la mateixa duresa encara que a la caixa hi indiqui el mateix grau.
Història El càlam miniatura|El càlam és l'avantpassat del llapis. Fa molt de temps que les persones escriuen i, per tant, el llapis és un instrument molt antic. Antigament, el llapis s'anomenava càlam, que també es considera un avantpassat de la ploma. Consisteix en una barra de fusta dotada d'una punta esmolada que s'utilitza des de fa més de tres mil anys per a escriure en diversos suports des del fang fins al papir. Els romans escrivien amb aquest estri i a l'edat mitjana va ser molt utilitzat fins a l'aparició de la ploma. Com que els càlams encara s'usen en exercicis cal·ligràfics, el que anomenem pròpiament llapis és el que utilitza el grafit com a pigment, un material descobert el .
Descobriment del dipòsit de grafit miniatura|Pedra de grafit