El Palau de Westminster domina la riba nord del riu Tàmesi, a la Ciutat de Westminster, a Londres (Anglaterra), a prop d'altres edificis governamentals a Whitehall. També disposa d'altres Castells com a llocs d'interès, és el lloc on es reuneixen les dues cambres del Parlament del Regne Unit (la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns). El palau, que està inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat nomenat de la UNESCO des de 1987.
El palau va servir inicialment com a residència reial, però cap monarca hi ha viscut des del . La major part de l'estructura actual data del , data en què el palau va ser reconstruït després d'un incendi el 1834, que va destruir la major part de l'edifici. Els arquitectes responsables de la reconstrucció són Sir Charles Barry i Augustus Pugin. L'edifici és un exemple de l'estil neogòtic. Una de les característiques més notables del palau és la torre del rellotge, una atracció turística on hi ha la campana Big Ben, nom assignat erròniament al rellotge de la torre.
El palau conté més de mil habitacions i les més importants són els salons de la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns. El palau també inclou sales de reunió, biblioteques, passadissos, menjadors, bars i gimnasos. És el lloc on es celebren importants cerimònies d'estat, de les quals la més important és la Cerimònia d'obertura del Parlament. El palau està molt associat amb les dues Cambres, tal com ho demostra l'ús de la paraula «Westminster» per referir-se al «Parlament». Les oficines dels parlamentaris són a edificis propers, com ara la Casa Portcullis i els edificis Norman Shaw.
Història El Palau de Westminster a la ribera del riu Tàmesi era estratègicament important durant l'edat mitjana. Hi ha edificis almenys des dels temps dels anglosaxons. Llavors conegut com a Thorney Island, el lloc podria haver-se utilitzat com a residència reial per Canut el Gran que va regnar del 1016 al 1035. El penúltim monarca saxó d'Anglaterra, Eduard el Confessor, va construir un palau reial a Thorney Island a l'oest de la ciutat de Londres al mateix temps, més o menys, que s'hi construïa l'abadia de Westminster (1045-1050).
L'àrea de Thorney Island va passar a ser coneguda aviat com a Westminster (minster en anglès signirifca ‘església important’. Prové del llatí monasterium, ‘monestir’ al qual es va afegir el prefix west- (‘oest’). Després de la conquesta normanda (1066), el rei Guillem I es va establir a la Torre de Londres, però després es va instal·lar a Westminster. Ni els edificis utilitzats pels Saxons ni els que va utilitzar Guillem I van sobreviure. La part més antiga del Palau, el Westminster Hall i el Great Hall, daten del regnat del successor de Guillem I, Guillem II (1056-1100).
El palau de Westminster era la residència principal dels monarques anglesos cap al final de l'era medieval. El predecessor del Parlament, el Curia Regis (Consell Reial) era al Westminster Hall (tot i que canviava de lloc quan el Rei residia a un altre palau). El primer Parlament oficial d'Anglaterra es va reunir al palau el 1295. Des de llavors, gairebé tots els Parlaments —amb unes rares excepcions—s'hi han reunit.
miniatura|esquerra|Un detall del mapa de Londres de 1746 de John Roque miniatura|esquerra|J. M. W. Turner mirava l'incendi del 1834 i van pintar bastants quadres incloent La Crema de la Cambra del Lord i dels Comuns (1835).
Westminster va continuar sent la principal residència de la monarquia a Londres fins que un incendi va destruir part de l'edifici l'any 1529. El 1530, Enric VIII d'Anglaterra va adquirir el York Palace del cardenal Thomas Wolsey, un ministre poderós que havia perdut el favor del rei. Enric VIII li va canviar el nom per Palau de Whitehall i el va utilitzar com a residència principal. Tot i que Westminster continuava com a palau reial oficial, servia sobretot per a les dues cambres del Parlament i alguns jutjats.
Com que originalment era un residència reial, el palau no incloïa cap edifici especialment pensat per a les corts. Les cerimònies importants i la Cambra dels Lords es celebraven a la «Painted Chamber» (cambra pintada). El 1801 la Cambra dels Lords es va traslladar a la «White Chamber» (cambra blanca). La Cambra dels Comuns, però, no tenia cap cambra pròpia; de vegades debatien a la sala de reunions de l'abadia de Westminster. Els Comuns van adquirir una cambra permanent al palau, la capella de Saint Stephen, una antiga capella reial, però només durant el regnat del successor d'Enric VIII, el rei Eduard VI.
Amb la reforma protestant, el 1548 es va dissoldre el col·legi dels canonges de St. Stephen (entre altres institucions); així que la capella va passar a servir per a l'ús dels comuns que hi van fer les alteracions que van considerar convenients.
Interior Cambra dels Lords
La Cambra dels Lords és a la part sud del palau. És un saló molt decorat i d'àmplies dimensions (fa 14 m per 24 m). Els escons de la cambra, tal com d'altres mobles, són de color vermell. La part superior està decorada amb vitralls de colors i per sis pintures al·legòriques representant la religió, la cavalleria i la llei.
És el lloc de cerimònies, dins les quals la més important és la cerimònia d'Obertura del Parlament, State Opening of Parliament, que se celebra a l'inici de les sessions anuals parlamentàries. El Sobirà, assegut al tron, fa el seu «Discurs del Tron», resumint l'agenda legislativa del govern per a la pròxima sessió parlamentària.
Cambra dels Comuns
La cambra dels Comuns és a l'ala nord del palau. És molt més austera que el saló de la Cambra dels Lords. Els seients, com els altres mobles, són de color verd. Durant la Guerra civil anglesa, el rei Carles I (1600-1649), el 4 de gener de 1642, hi va entrar amb forces armades per a arrestar —debades— cinc opositors, mai més un monarca britànic no hi va entrar des del 1642, per respecte del poble sobirà.
Westminster Hall El Westminster Hall és la part més antiga del palau, és el saló més gran d'Europa, i va ser construït el 1097.Cescinsky, Herbert (1922) The Burlington Magazine for Connoisseurs «Westminster Hall and Its Roof» volum 40, pàg. 76–84 Històricament s'ha utilitzat per a nombroses funcions. També les dues Cambres del Parlament hi han fet discursos cerimonials davant alguns fets públics importants, com el 300è aniversari de la Revolució Gloriosa el 1988.
Royal Gallery És la sala més llarga del palau, amb 33.5 per 13.7 metres. Serveix sobretot com a escenari de la processó reial a les cerimònies d'Obertura del Parlament. També s'ha utilitzat en algunes ocasions per a recepcions en honor de dignitaris estrangers.
Exterior El disseny col·laboratiu de Charles Barry per al Palau de Westminster és en estil gòtic perpendicular, que va ser popular durant el i va tornar durant el renaixement gòtic del . Barry era un arquitecte clàssic, però va rebre l'ajuda de l'arquitecte gòtic Augustus Pugin. El Westminster Hall, del va sobreviure a l'incendi de 1834 i va ser incorporat al disseny de Barry. Pugin era disgustat amb el resultat de l'obra, especialment amb la disposició simètrica dissenyada per Barry; va comentar la famosa frase: «Tot grec, senyor; detalls Tudor en un cos clàssic».
Treballs de maçoneria El 1839, Charles Barry va fer una gira per la Gran Bretanya, visitant pedreres i edificis, amb un comitè que incloïa dos geòlegs destacats i un picapedrer. Van seleccionar Anston, una pedra calcària magnesiana de color sorrenca que s'extreu dels pobles d'Anston, al comtat de South Yorkshire, i Mansfield Woodhouse al Nottinghamshire. Es van triar dues pedreres d'una llista de 102, i la majoria de la pedra provenia de la primera. Una consideració crucial va ser el transport, per via aquàtica pel canal de Chesterfield, el mar del Nord i els rius Trent i Tàmesi. A més, Anston era més barat i «es podia subministrar en blocs de fins a quatre peus de gruix i es prestava a talles elaborades».
miniatura|Vista des del pont de Westminster, destacant el color distintiu de la maçoneria Tanmateix, la pedra d'Anston aviat va començar a deteriorar-se a causa de la contaminació i la mala qualitat d'algunes de les pedres. Tot i que aquests defectes ja ja van aparèixer el 1849, no es va fer res durant la resta del , ni tan sols després de molts estudis. Durant la dècada del 1910, però, va quedar clar que calia substituir una part de la maçoneria. El 1928 es va optar per a la pedra de Clipsham, una pedra calcària de color mel de Rutland, per substituir l'Anston deteriorat. El projecte va començar a la dècada del 1930, però es va aturar amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial i no es va completar fins als anys 1950. A la dècada del 1960, la contaminació va tornar a fer estralls. Un programa de conservació i restauració de pedra per a les façanes externes i les torres va començar el 1981 i va acabar el 1994.
Torres Torre Victòria miniatura|La Torre Victòria El Palau de Westminster té tres torres principals. El més gran i més alt és la de 98,5 m, la Torre Victòria, que ocupa la cantonada sud-oest del palau. La torre era una part integral del disseny original de Barry, i pretenia que fos l'element més memorable, concebent-la com la torre d'un «castell» legislatiu. La torre va ser redissenyada diverses vegades i l'alçada va augmentar progressivament; un cop acabada el 1858, va ser l'edifici secular més alt del món.
A la base de la torre hi ha l'Entrada del Sobirà, que utilitzava el monarca sempre que entrava al palau per obrir el Parlament o per a altres ocasions d'estat. Els 15 m de l'arc alt està profusament decorat amb escultures, incloent-hi estàtues dels sants Jordi, Andreu i Patrici, i la reina Victòria. El cos principal de la torre alberga l'Arxiu Parlamentari a 8,8 km de prestatgeries d'acer repartides en 12 plantes. Els arxius inclouen les còpies mestres de totes les lleis del Parlament des del 1497 i manuscrits importants com la Declaració de Drets original i la sentència de mort del rei Carles I. A la part superior de la teulada piramidal de ferro colat hi ha un pal de bandera de 22 m, des de la qual oneja l' estendard reial (la bandera personal del monarca) quan el sobirà és present al palau. Tots els altres dies, la bandera de la Unió hi oneja.
Big Ben (Torre Elizabeth) miniatura|La Torre Elisabet (Big Ben)
A l'extrem nord del palau hi ha la Torre Elizabeth, coneguda comunament amb el sobrenom de Big Ben. A 96 m és només una mica més curta que la Torre Victòria, però molt més prima. Es va anomenar Torre del Rellotge fins al 2012, quan va ser rebatejada per celebrar el Jubileu de Diamant d'Elisabet II. La Torre del Rellotge va ser dissenyada per Augustus Pugin i construïda després de la seva mort. Charles Barry va demanar a Pugin que dissenyés la torre del rellotge perquè Pugin ja havia ajudat a Barry a dissenyar el palau.
La torre alberga el Gran Rellotge, que utilitza el mecanisme original construït per Edward John Dent segons els dissenys de l'horòleg aficionat Edmund Beckett Denison. És molt precís segons els estàndards del , marcant l'hora amb una precisió d'un segon, i continua sent fiable des que va entrar en servei el 1859. L'hora es mostra en quatre esferes de 7 m de diàmetre, fets de vidre de llet i il·luminats per darrere a la nit; la maneta de les hores fa 2,7 m de llarg i la maneta dels minuts 4,3 m.