Alessandro Pertini (Stella, Savona, Ligúria, 25 de setembre de 1896 - Roma, 24 de febrer de 1990), anomenat , fou un polític, advocat i periodista italià, setè president de la República Italiana des de 1978 a 1985.
Va pertànyer des de la seva joventut al Partit Socialista Italià. Condemnat a cinc anys d'exili pel règim feixista de Benito Mussolini, al retornar a Itàlia va ocupar un paper fonamental en la Resistència italiana, en particular amb la seva crida a la vaga general del 25 d'abril de 1945 a Milà, en el marc d'una revolta generalitzada contra l'ocupació alemanya del nord d'Itàlia, quan el centre-sud ja havia estat alliberat per les forces aliades que avançaven cap al nord després del seu desembarcament a Sicília.
Va participar de manera decisiva en la Constitució de la República Italiana com referent inqüestionable dels socialistes, juntament amb altres destacats polítics de la resta de forces oposades al règim precedent (democristians, comunistes, republicans i membres del Partit d'Acció). Va ocupar durant la resta de la seva vida importants càrrecs institucionals, i fou elegit el 1968 President de la Cambra dels Diputats. Una amplíssima majoria del Parlament d'Itàlia el va escollir setè President de la República, des del 8 de juliol de 1978 fins al 3 de juliol de 1985. Va morir en el seu domicili romà el 24 de febrer de 1990.
Biografia La joventut Pertanyia a una família acomodada, ja que el seu pare era terratinent. Tenia quatre germans: el primogènit Luigi, pintor; la seva germana Marion, que es va casar amb un diplomàtic italià; Giuseppe, oficial de carrera i finalment Eugenio, deportat i tràgicament desaparegut en el Camp de concentració de Flossenbürg el 1945.
Pertini, molt lligat a la seva mare, cursà els seus estudis intern en el col·legi Don Bosco dels salesians a Varazze. Prosseguí la seva educació a l'institut Gabriello Chiabrera de Savona, on va tenir com a professor al filòsof Adelchi Baratono, socialista reformista i col·laborador de la revista Critica Sociale (Crítica Social) de Filippo Turati, destacat ideòleg socialista. Baratono descobrí a Pertini el socialisme i l'introduí en els ambients del moviment obrer. Després del seu pas per l'institut, s'inscriví a la Universitat de Gènova, on es graduà en jurisprudència.
En 1917 el jove Pertini marxà al front com a alferes de complement i el destinaren al front de l'Isonzo. Allí es distingí pels seus actes d'heroisme: va ser recompensat amb la Medalla de plata al Valor Militar per haver dirigit, l'agost de 1917, un assalt durant la batalla de la Bainsizza. No obstant això, no li va ser entregada la medalla després d'arribar al poder el feixisme, a causa de la seva militància socialista.
Un any després de ser enllistat, el 1918, ingressà al Partit Socialista Italià, al qual militaria tota la vida, excepte breus períodes. En aquell temps es traslladà a Florència, a viure amb el germà Luigi i a estudiar a l'Institut Universitari Cesare Alfieri, on aconseguí el seu segon grau el 1924, aquesta vegada en ciències polítiques. A Florència, després de l'inici del feixisme a Itàlia, entra en contacte amb moviments democràtics i socialistes i hi coneix els polítics antifeixistes Gaetano Salvemini, els germans Rosselli i Ernesto Rossi. En aquest període, Pertini s'afilià al moviment antifeixista Italia Libera.
L'antifeixisme El 1922 el Partit Nacional Feixista de Mussolini va arribar al poder i progressivament els partits polítics van ser prohibits. A més, els militants d'esquerra van ser perseguits i sovint assassinats. El Partit Socialista va ser un dels grups més perseguits, la qual cosa que explica l'absolut antifeixisme de Pertini.
La primera condemna miniatura|L'interior de la presó de l'illa de Sant Estefano Hostil des de l'inici del règim feixista, s'inscriví en el Partit Socialista Unitari després de l'assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti. Pertini, per la seva activitat política va ser objecte d'agressions habituals dels squadristi feixistes. El 25 de maig de 1925 fou detingut per distribuir un pamflet clandestí, Sotto il barbaro dominio fascista (Sota el bàrbar domini feixista), en el qual denunciava la responsabilitat de la monarquia en la instauració del règim feixista. Fou acusat d'instigació a l'odi entre les classes socials, segons l'article 120 del codi penal. Pertini es va declarar l'únic responsable de la publicació i disposat a continuar la lluita antifeixista pel socialisme i la llibertat, malgrat les condemnes que li imposessin.
El 3 de juny de 1925 va ser definitivament condemnat a vuit mesos de presó i a pagar una multa. No obstant això, gens més quedar en llibertat va prosseguir amb la seva lluita. El novembre de 1926, després del fallit atemptat d'Anteo Zamboni contra Mussolini, es va deslligar una brutal repressió contra els antifascistes. Davant el clima de violència, Pertini fuig de Savona, dirigint-se a Milà. Poc després, el 4 de desembre de 1926, amb la proclamació de les lleis excepcionals, fou condemnat a cinc anys de presó per la seva oposició al règim, a l'illa de Santo Stefano.
L'exili Per a escapar a la captura, Pertini fugí el 12 de desembre de 1926 a França amb Filippo Turati en el cotxe de Carlo Rosselli i Adriano Olivetti. Després de passar uns mesos a París, s'establí definitivament a Niça, on es convertí en un dels màxims exponents dels exiliats. Hi va fer una intensa campanya de propaganda contra el règim feixista, amb escrits i conferències. L'abril de 1926 va instal·lar a la seva casa de Niça una ràdio clandestina, amb la idea de mantenir-se en contacte amb els seus companys italians. Descobert per la policia francesa, és condemnat a un mes de reclusió, per bé que després queda en llibertat condicional. El seu exili francès va acabar el març de 1929. Sortí de Niça amb un passaport fals, amb el nom de Roncaglia Luigi i travessa la frontera des de l'estació de Chiasso, a Suïssa. Així, el 26 de març de 1929 torna a trepitjar territori italià.
La captura Després del seu retorn clandestí a Itàlia, fou detingut a Pisa el 14 d'abril de 1929 en ser reconegut a l'Avinguda Vittorio Emanuele, actual Avinguda Itàlia. El 30 de novembre va ser condemnat pel Tribunal Especial per a la seguretat de l'Estat a 10 anys i 9 mesos de reclusió. Durant el procés Pertini va rebutjar defensar-se. Quan li pronunciaren la sentència, es va alçar cridant: Fora el feixisme. Visca el socialisme. Va ser empresonat novament a l'illa de Santo Stefano, però després de dos anys, el 10 de desembre de 1930 fou traslladat, a causa de la seva precària salut, al penal de Turi, a la Província de Bari. Allí coneix el comunista Antonio Gramsci, el qual esdevé el seu amic i confident durant la reclusió.
La seva salut va obligar a un nou trasllat, aquesta vegada a un hospital de Pianosa. No obstant això, el seu estat no va millorar, fins a tal punt que la seva mare va presentar demanda de gràcia a les autoritats. Pertini, en no reconèixer l'autoritat feixista, va rebutjar la demanda de gràcia amb paraules duríssimes, tant per a la seva mare com per al president del Tribunal Especial. El 10 de setembre de 1935 és traslladat a Ponza com a presoner polític. Cinc anys després, el 20 de setembre de 1940 fou condemnat a altres cinc anys de confinament, part dels quals els passa entre Ponza i Ventotene on troba, entre d'altres, els polítics Altiero Spinelli i Ernesto Rossi.
La Resistència partisana Durant la seva captivitat, havia esclatat la Segona Guerra Mundial l'1 de setembre de 1939. La Itàlia feixista es va mantenir neutral en un primer moment, però després de la invasió de França per part de l'Alemanya Nazi, el 10 de juny de 1940 Itàlia declarava la guerra als Aliats. En juliol de 1943 els aliats envaïren Sicília. El Rei d'Itàlia, Víctor Manuel III, ordena empresonar Mussolini i nomena el mariscal Pietro Badoglio cap de govern. Mentre, els presos polítics antifeixistes foren alliberats.
La tornada a la llibertat i a la lluita El 7 d'agost de 1943 Pertini torna a ser lliure i participa immediatament en la lluita antifeixista. D'aquesta manera, pren part, a Roma, en els combats del 8 de setembre del mateix any contra els alemanys, furiosos per la pau signada per Badoglio. Lluità en aquests combats al costat de Luigi Longo, Emilio Lussu i Giuliano Vassalli. En plena lluita partisana fou capturat per les SS, al costat de Giuseppe Saragat, i el condemnaren a mort per la seva activitat partisana. No obstant això, la sentència no és compliex gràcies a l'acció dels Grups d'Acció Patriòtica que, el 24 de gener de 1944, permeten la seva fugida mentre estava detingut en la presó de Regina Coeli. Després del seu nou alliberament, part des de Roma cap a Milà, per a participar activament en la Resistència com membre del Comitè d'Alliberament Nacional i amb la intenció política de reorganitzar el partit socialista.
Després de l'alliberament de Roma en juliol de 1944, és reclamat a la ciutat per Pietro Nenni. Per a arribar-hi, Pertini havia de viatjar a Gènova, ciutat ocupada per les tropes feixistes, per a entrar en contacte amb el monàrquic Edgardo Sogno, que l'havia de posar en contacte amb els aliats que el farien entrar a Roma mitjançant un vol des de Còrsega. No obstant això, a l'arribar A Gènova, descobreix que Sogno ja ha partit cap a Còrsega. Trobant-se abandonat, marxa a La Spezia, ciutat en la qual ja havia contactat amb alguns partisans. D'allí marxa a Florència, en solitari i a peu. A Florència, entra en contacte amb el professor Gaetano Pieraccini, en el seu estudi del carrer Cavour. Gràcies a Pieraccini, Pertini troba aixopluc en el carrer Ghibellina. Després de l'alliberament de la ciutat marxa finalment cap a Roma.
Tornada al Nord i alliberament de Milà A l'arribar a Roma entén aviat que la seva presència allí és inútil, i mostra la seva intenció de marxar de nou al nord, ja que era secretari del Partit Socialista a tota la Itàlia ocupada i formava part del Comitè d'Alliberament de l'Alta Itàlia en representació dels socialistes. Li van ser subministrats uns documents falsos, amb el nom de Nicola Durano i en avió viatja de Nàpols a Lió, d'aquí a Dijon i, una vegada arribat a Chamonix, entra en contacte amb la resistència francesa. Amb la seva ajuda va travessar la frontera cap a Itàlia per a entrar en contacte amb els partisans de la Vall d'Aosta. Va passar per Aosta, i després per Ivrea, fins a Torí, evitant pel camí a les patrulles alemanyes. L'abril de 1945 va estar, al costat de Leo Valiani i Luigi Longo, entre els organitzadors de la insurrecció de Milà. El dimecres 25 d'abril de 1945 Pertini va proclamar en la ràdioCESP Centro Espositivo Sandro Pertini Audio dell'annuncio radiofonico la vaga general insurreccional de la ciutat:
El mateix 25 d'abril es reuní el Comitè d'Alliberament Nacional de l'Alta Itàlia al col·legi dels salesians de via Copernico a Milà. Presidit per Longo, Emilio Sereni, Pertini i Valiani, va decretar, a continuació d'un fallit intent de mediació del cardenal Alfredo Ildefonso Schuster, la condemna a mort de Benito Mussolini.
La carrera política en la Itàlia republicana El final de la Segona Guerra Mundial va sacsejar durament l'estructura política italiana. El Rei Víctor Manuel III va ser obligat a abdicar, ascendint al tron el seu fill Humbert II. No obstant això, l'ascens al poder de Mussolini havia desprestigiat la monarquia. Per això, en un referèndum celebrat el 2 de juny de 1946 la majoria dels italians es decantaven per la república, e és instaurat un sistema de govern que persisteix en l'actualitat.
La postguerra