miniatura|Països per data d'independència La descolonització és la desfeta del colonialisme, el procés pel qual les nacions imperials estableixen i dominen territoris estrangers, sovint a l'estranger.Note however discussion of (for example) the Russian and Nazi empires below. Els significats i les aplicacions del terme es discuteixen. Alguns estudiosos de la descolonització se centren especialment en els moviments d'independència a les colònies i el col·lapse dels imperis colonials globals.John Lynch, ed. Latin American Revolutions, 1808–1826: Old and New World Origins (1995).
Com a moviment per establir la independència dels territoris colonitzats de les seves respectives metròpolis, la descolonització va començar el 1775 a Amèrica del Nord. Les grans onades de descolonització es van produir després de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial, a causa de l'ascens dels Estats Units i la Unió Soviètica. La descolonització conclouria amb l'enfonsament de la Unió Soviètica el 1991, així com amb la transferència de sobirania a Hong Kong i Macau el 1997 i 1999 respectivament.; .Macau and the end of empire , 18 December 1999. BBC News
Els estudiosos crítics estenen el significat més enllà de la independència o la igualtat de drets dels pobles colonitzats per incloure aspectes econòmics, culturals i psicològics més amplis de l'experiència colonial. Ampliar el significat de la descolonització més enllà de la independència política ha estat un plantejament discutit que ha rebut crítiques.
Mètodes i etapes La descolonització és un procés polític que amb freqüència involucra la violència. En circumstàncies extremes es pot arribar a una guerra d'independència, de vegades després d'una revolució. En altres casos es tracta d'un cicle dinàmic on les negociacions fracassen, van seguides de disturbis menors que resulten i repressió policial i de les forces militars, intensificant-se revoltes més violentes que duen a més negociacions fins que s'obté la independència.
En algunes ocasions les accions de la població local estan caracteritzades per la desobediència civil no violenta. L'Índia és un exemple cèlebre. Mentre en alguns països de l'Àfrica Occidental Francesa (excloent els del Magrib) la descolonització va ser fruit d'una combinació d'insurrecció i de negociacions. El procés només es considera finalitzat quan el govern de facto és reconegut com un estat sobirà per la comunitat de nacions.
La independència és difícil d'assolir sense l'estímul i el suport pràctic d'un o més agents externs. Els motius per donar ajuda són variats: nacions de la mateixa ètnia o religió poden simpatitzar amb els grups oprimits, una nació forta pot intentar desestabilitzar una colònia per afeblir a un rival o enemic colonitzador, per a crear un espai per a la seva pròpia esfera d'interès (com la doctrina Monroe nord-americana que es va aplicar a l').
Després de la Primera Guerra Mundial va haver-hi un esforç col·lectiu institucionalitzat perquè progressés la causa de l'autogovern a través de la Societat de Nacions. Sota l'Article 22 del conveni d'aquesta organització es van crear alguns mandats amb la intenció expressa de preparar països per a l'autogovern. Tanmateix, en realitat, es va produir una redistribució del control sobre les antigues colònies dels estats vençuts, especialment d'Alemanya i d'Imperi Otomà.
Algunes colònies d'ultramar han triat retenir el seu estatus colonial, per exemple Gibraltar i les Illes Malvines. Així mateix, alguns poders colonials han promogut la descolonització per a desfer-se dels costos financers, militars. I, finalment, hi ha poders colonials que han mantingut el seu estatus, retenint forts vincles econòmics i culturals amb les seves excolònies. A través d'aquests vincles, els poders colonials antics han mantingut una proporció significativa dels beneficis dels seus imperis, però amb costos menors.
Poques vegades la descolonització és assolida per una sola llei històrica particular, sinó que en general es desenvolupa a través d'una o més etapes d'emancipació, cadascuna de les quals pot ser atorgada o aconseguida amb lluita. Aquestes poden incloure la introducció de representants elegits (solament en qualitat de consellers) i diferents graus d'autonomia o d'autogovern. Així, l'etapa final de descolonització pot significar només el lliurament de responsabilitats en relacions externes i en la seguretat i sol·licitar el reconeixement pel nou estat sobirà. Però, àdhuc seguint el reconeixement de l'estat, el grau de continuïtat pot ser mantingut per tractats bilaterals entre governs ara formalment igualis involucrant pràctiques com entrenament militar conjunt, pactes de protecció mútua, o àdhuc la instal·lació de bases militars.
La primera descolonització (1945-1956) De la Segona Guerra Mundial, en va sorgir una situació de no-retorn amb relació al destí dels imperis colonials europeus. Les potències de l'Eix (en especial, el Japó) havien plantejat un esquema anticolonial que, encara que després es va comprovar que a penes era una pantalla per al seu propi imperialisme, va agitar prou lstatu quo anterior a la guerra, fins i tot perquè ja durant la contesa soviètics i nord-americans coincidissin a impulsar un discurs d'alliberament nacional.
L'enfonsament dels vells imperis Aquesta situació va conformar el tercer costat d'un clar triangle de relacions entre les tres grans potències líders del camp aliat. Els altres dos estaven compostos per la coincidència angloamericana en una definició internacional de les llibertats, seguint una tradició liberal essencialment angloamericana (que havia quedat palesa a la Carta Atlàntica), i l'anglorussa, pel que fa a aplicar la Realpolitik en la resolució d'aspectes concrets en determinats conflictes de zona (la manifestació més cèlebre de la qual va ser la Quarta Conferència de Moscou entre Churchill i Stalin, el 1944).
La posició dels EUA i l'URSS respecte als imperis europeus La descolonització, però, era un desafiament, i això, en la immediata postguerra, generava una certa cautela tant a Moscou com a Washington. Aquesta prudència lògica, pròpia de les grans superpotències amb una visió planetària dels problemes geoestratègics, va ser aprofitada per les potències imperialistes europees: primer pels britànics i després, en la seva estela, pels francesos, els holandesos i els belgues.
L'objectiu comú era perllongar la integritat dels vells imperis tant com es pogués. Inicialment, i de manera implícita, fins i tot es va formar un front unit que va tenir èxit perquè les situacions a la perifèria colonial van quedar molt aviat supeditades a les tensions europees que generava la imminència de la guerra freda. Washington no va tardar a adoptar una gran precaució davant el tema colonial, i examinà cas per cas, tenint en compte, sobretot, que en alguns territoris la lluita d'alliberament nacional era de signe comunista clar.
Tanmateix, era evident que els Estats Units continuaven mantenint la seva preferència pel desmantellament dels vells imperis. En part, perquè eren els impulsors principals de la filosofia de les Nacions Unides, i això implicava conformar un sistema d'estats com més ampli millor per a crear un gran fòrum que allunyés el perill dels totalitarismes: el gran projecte de Franklin Delano Roosevelt va continuar viu amb Harry S. Truman. A més, perquè els nord-americans defensaven a ultrança el lliure canvi i els imperis afavorien les situacions de proteccionisme, una cosa poc convenient quan la maquinària industrial dels EUA pretenia mantenir els nivells productius que s'havien assolit durant la guerra i necessitava un mercat al màxim d'extens. Els soviètics coincidien a pensar que els imperis no eren sinó un destorb a les seves noves capacitats expansives, ja que es consideraven líders mundials de la revolució socialista.
Per a les potències colonials la situació era de fallida econòmica i l'opció era aprofitar les riqueses dels territoris ultramarins i dels seus mercats com a garantia en les èpoques de crisi econòmica a la metròpoli. El problema era que en la immediata postguerra la imatge de submissió colonial era ja un tòpic.
Des del Sud-est asiàtic al Pròxim Orient, pràcticament a totes les colònies i mandats, les potències europees s'havien d'enfrontar a situacions de revolta independentista més o menys agudes.
L'opció descolonitzadora britànica Malgrat que era al bàndol dels vencedors, el 1945 el Regne Unit estava arruïnat. Això explica en bona part la decisió de la majoria de britànics a votar pel partit laborista. Un cop va haver arribat al govern, Clement Attlee va fer aprovar en menys d'un any setanta-cinc lleis importants d'un ampli programa de nacionalitzacions i protecció social. Es va nacionalitzar l'aviació civil, i bona part dels transports, la mineria del carbó, la siderúrgia, el subministrament elèctric i de gas i moltes altres empreses. I, principalment, es va posar en marxa un avançat sistema de seguretat social (National Insurance) que no va trigar a esdevenir modèlic per a la resta dels països europeus. La Gran Bretanya, impulsada per la necessitat, va crear el primer estat del benestar (Welfare State) pròpiament dit.
En aquest context de penúria, el vast Imperi era una càrrega que absorbia mig milió de soldats i milers de funcionaris. El control d'aldarulls en llocs com Palestina o l'Índia comportava esforços i riscos polítics que minvaven la imatge de la metròpoli. Els britànics van adoptar una política pragmàtica: el 1948 ja s'havien desfet de l'Índia, Birmània, Iraq i Palestina.
Però l'operació es va fer tant precipitadament que, en els casos més conflictius, els britànics no van arribar a articular cap aparell d'estat. Els resultats van ser particularment desastrosos a l'Índia, la proclamació d'independència de la qual va ser avançada unilateralment pels britànics en un any sobre el calendari previst. La conseqüència va ser un desgavell total quan els musulmans van decidir separar-se i formar el seu propi estat, el Pakistan. Les venjances entre hindús, musulmans i sikhs es van saldar amb més d'un milió de morts només en tres mesos (d'agost a octubre de 1947). A Palestina tampoc no es va arbitrar un consens polític, i els resultats d'això es perllonguen fins avui.
En qualsevol cas, les motivacions dels laboristes britànics no havien estat ideològiques. L'objectiu no era l'extinció de la idea imperial, sinó la corrupció del sistema en un sentit més rendible. Allà on va ser factible, es van mantenir les colònies, fins i tot amb la força de les armes.
La posició francesa davant la descolonització
Davant aquesta flexibilitat, la resta de les potències colonialistes o bé van aconseguir mantenir les seves possessions durant alguns anys més, o bé les van perdre després de dures guerres, com va ser el cas dels holandesos, de les possessions dels quals a les Índies Orientals en va sorgir la República d'Indonèsia.
El cas més espectacular de resistència a ultrança, però, el va protagonitzar França. La seva actitud va provocar les dues guerres de descolonització més ferotges: la d'Indoxina francesa i la d'Algèria.
Els francesos havien desenvolupat el seu model d'imperi a partir d'un patró assimilacionista, basat en el racionalisme cartesià. París va exportar a les colònies el seu model d'estat. Tot i que eren considerats ciutadans de segona, tots els nens de l'Imperi rebien la mateixa educació bàsica que els francesos de la metròpoli. Els adults servien a l'exèrcit com la resta de ciutadans, i les lleis eren iguals per a tots.