La Royal Navy (Marina Reial) del Regne Unit és el servei militar britànic més antic (i conegut antigament com a Servei Superior). Des d'inicis del i fins a mitjan va ser la major i més poderosa marina del món, jugant un paper clau en l'establiment de l'Imperi Britànic com a potència dominant durant el i inicis del . Durant la Segona Guerra Mundial tenia unes 900 naus operatives de totes classes. Durant la Guerra Freda, va ser transformada principalment en una força antisubmarina, a la recerca dels submarins soviètics, principalment actius a l'Espai GIUK. Amb la desaparició de la Unió Soviètica, el seu paper pel torna a enfocar-se cap a les operacions d'expedició global.
La Royal Navy és la segona marina del món en termes de desplaçament combinat de la seva flota, després de la dels Estats Units. Actualment hi ha 91 vaixells armats a la Royal Navy, incloent els portaavions, submarins nuclears, i patrullers. També hi ha els vaixells de suport de la Reial Flota Auxiliar. La capacitat de la Royal Navy per projectar-se per tot el món és considerada la segona del món, només darrere de la US Navy. Tanmateix la Royal Navy és considerada la segona major flota de portaavions del món, amb 2 portaavions en servei i 2 més en projecte.
La Royal Navy és un component constituent del Servei Naval, que també compren als Marines Reials, la Real Flota Auxiliar, la Reial Reserva Naval i la Reserva dels Marines Reials. Aproximadament té uns 37.500 membres, 6.000 dels quals formen part dels Marines Reials. A l'abril del 2009 tenia 39.100 membres, dels quals 7.500 eren dels Marines Reials; a més dels 3.600 membres de la Reserva Voluntària, totalitzant 42.700 membres. Això converteix a la Royal Navy en la major de la Unió Europea, donat el nombre combinat total de naus, avions i personal.
La Royal Navy, a més, està recolzada per la Reial Flota Auxiliar, una flota de suport logístic de caràcter civil, dirigida pel Ministeri de Defensa, com a part de la Marina Mercant Britànica.Queen's Regulations of the Royal Navy (BR2), chapter one La RFA serveix primordialment per abastir als vaixells al mar, però també augmenta la capacitat guerrera de la Royal Navy gràcies als seus 4 vaixells de desembarcament classe Bay
Història Desenvolupament de la marina anglesa 900-1500 esquerra|miniatura|Victòria a la batalla de Sluys. La primera victòria de la marina anglesa va ser al per Alfred el Gran, però tot i causar una derrota significativa als vikings al Canal de Wantsum (Kent), aquesta va quedar abandonada. Va ser reviscuda pel rei Athelstan al 937, quan per la seva victòria a la batalla de Brunanburgh, la marina anglesa tenia uns 400 vaixells. Quan la invasió normanda era imminent, el Rei Harold confiava en què la seva marina podria evitar que la flota invasora de Guillem El Conqueridor travessés el canal. Però poc abans de la invasió la flota va quedar malmesa en una tempesta i va dirigir-se a port, i els normands van poder travessar el canal sense oposició i derrotar a Harold a la batalla de Hastings. Els reis normands van crear el 1155 una força naval, o en van adaptar una que ja existia, amb vaixells provinents de l'Aliança des Cinc Ports. Es creu que els normands van establir el càrrec de Lord Guardià dels Cinc Ports.
La Marina Anglesa començà el seu desenvolupament durant els segles i , i el Rei Joan tenia una flota d'uns 500 vaixells. Durant la Guerra dels Cent Anys, la flota francesa inicialment era més poderosa que l'anglesa, però va ser pràcticament destruïda a la batalla de Sluys el 1340. A mitjans del , la marina d'Eduard III tenia uns 712 vaixells. Llavors vingué un període de declivi: la marina patí derrotes desastroses a La Rochelle el 1372 i el 1419 davant d'una flota franco-castellana, i els ports anglesos van ser assaltats per flotes comandades per Jean de Vienne i Fernando Sánchez de Tovar.
1500-1707 esquerra|miniatura|Victòria sobre l'Armada Invencible. La primera reforma i gran expansió de la Navy Royal, com llavors era coneguda, va tenir lloc al , durant el regnat d'Enric VIII, quan els seus vaixells Henri Grâce a Dieu i Mary Rose van derrotar la Marina francesa a la batalla de Solent el 1545. Quan Enric morí el 1547, la seva flota constava de 58 vaixells. El 1588, l'imperi Espanyol, en aquells moments la superpotència europea i principal potència naval del , es preparà per enfortir el domini castellà sobre el canal de la Mànega i transportar tropes des del Flandes espanyol cap a Anglaterra. El pla castellà fracassà per la mala administració, els errors logístics, l'assatjament anglès, les accions de bloqueig dels flamencs i el mal temps. No obstant això, Anglaterra llançà una expedició similar, també a gran escala, contra Castella, en el que és conegut com l'Expedició de Drake-Norris de 1589, que resultà en una derrota per a la Royal Navy.
Fins a mitjans del no existí un servei naval permanent, quan el "General del Mar" (equivalent a Almirall) Robert Blake va prendre el comandament de la Flota Reial sota el control del Parlament després de la derrota de Carles I.
No obstant això, durant aquest període van créixer les tensions entre la Commonwealth (posteriorment Regne) d'Anglaterra i la recentment formada República Holandesa, amb relació a les anomenades Actes de Navegació. Aquestes actes preveien que tota la navegació mercant cap i d'Anglaterra hauria de ser duta a terme per naus angleses o de les seves colònies. Els mercaders holandesos van veure-ho com una amenaça, perquè l'economia holandesa es basava sobretot en els vaixells de transport i el comerç, arribant al punt en què posseïen més vaixells de càrrega que totes les altres nacions europees juntes. Els anglesos començaren a sentir una gran gelosia cap als holandesos, arribant a l'extrem que exigiren a tots els vaixells estrangers que naveguessin pel Canal o pel Mar del Nord que mostressin primer el seu pavelló: això il·lustrava la idea d'un "Mare Nostrum", indicant que tot aquells territoris eren bàsicament anglesos. Els holandesos seguiren la creença que tot allò eren "Mare Liberatum", és a dir, que el mar és lliure i obert a la navegació per a tots.
Quan una flota holandesa, comandada pel bij Tinent Almriall Maarten Tromp es trobà amb una flota anglesa sota el comandament de Blake, Tromp refusà hissar la seva bandera primer. Blake obrí foc, iniciant així la Primera Guerra Anglo-Holandesa. La flota anglesa, trobant-se en millor estat que l'holandesa, la derrotà.
A la segona i tercera Guerres Anglo-Holandeses, la Royal Navy va ser derrotada pels neerlandesos, i Anglaterra va veure's obligada a retirar les seves restriccions sobre el comerç. Durant aquestes guerres tingueren lloc diverses batalles navals memorables, emergent grans almiralls, com l'holandès Michiel de Ruyter i els anglesos Robert Blake i George Monck. La batalla dels Quatre Dies, encara avui una de les batalles navals de més llarga duració de tota la història, tingué lloc a la Segona Guerra. L'Atac al Medway, també encara avui la pitjor derrota de la flota anglesa de la història (i per extensió, de tota la flota britànica), va marcar el final de la Segona Guerra Anglo-Holandesa.
No obstant això, la Royal Navy es transformà gradualment en la marina més forta del món. Des del 1692, la Marina Holandesa va ser situada sota el comandament dels almiralls de la Royal Navy (tot i que no els incorporava a les seves files), per ordre de Guillem III, després de la Revolució Gloriosa.
El desenvolupament de la Marina del Regne Unit Sota les Actes d'Unió del 1707, la Marina Reial Escocesa es fusionà amb la Marina Anglesa, i la moderna Royal Navy esdevingué un fet, passant a anomenar-se la Marina Britànica.
1707–1914 miniatura|L'HMS Victory, vaixell insígnia del Vicealmirall Nelson a Trafalgar. Encara avui figura com un dels vaixells de la Royal Navy, si bé actualment es troba de manera permanent al dic sec L'inici del veié a la Royal Navy amb més vaixells que la resta de marines. Si bé va tenir diversos problemes financers, especialment en la primera part d'aquest període, es van desenvolupar mètodes moderns de finançament per part del govern. Aquest finançament permeté a la Marina ser la força més poderosa a finals del sense portar el país a la bancarrota. Les operacions navals durant la Guerra de Successió Espanyola van dirigir-se inicialment per aconseguir una base a la Mediterrània, culminant amb una aliança amb Portugal i la captura de Gibraltar (1704) i Maó (1708). Durant la part central del segle va tenir lloc la Guerra de Successió Austríaca, i la menys coneguda Guerra de l'orella de Jenkins contra Espanya. A la darrera guerra, els britànics van desplegar una gran força amfíbia a les ordres de l'Almirall Edward Vernon a la Batalla de Cartagena d'Índies, intentant capturar un dels principals ports colonials espanyols. Després d'una bona defensa, recolzada per unes poderoses fortificacions i per les amenaces de les malalties els britànics van fracassar patint greus baixes. La Navy també participà en la Guerra dels Set Anys, que posteriorment Winston Churchill anomenaria la primera guerra mundial. A les darreries del segle, va entrar en acció a la Guerra de la Independència dels Estats Units, on la Navy estava derrotant a la Marina Continental fins a la intervenció francesa el 1778. L'operació més important de la guerra va tenir lloc el 1781, quan durant la batalla de Chesapeake, els britànics van fracassar en l'intent d'aixecar el bloqueig francès de Lord Charles Cornwallis, resultant en la rendició britànica a la Batalla de Yorktown. Tot i que els combats a Amèrica del Nord havien finalitzat, van continuar al Carib (Batalla de Les Saintes) i a l'Índia, on els britànics van tenir tant èxits com fracassos.
Va ser durant les Guerres Napoleòniques quan la Royal Navy assolí el seu punt màxim d'eficiència, dominant les marines de tots els adversaris de la Gran Bretanya. Inicialment, la Gran Bretanya no s'involucrà en la Revolució Francesa, però el 1793 França li declarà la guerra. Durant els dotze anys següents tingueren lloc batalles com les del Cap Sant Vicenç o la del Nil, amb breus treves com la Pau d'Amiens. A les etapes inicials de les guerres, la Navy va tenir diversos motins a causa principalment de les pobres condicions de servei dels mariners. Els dos principals amotinaments tingueren lloc a Spithead i al Nore, potencialment molt perillosos per Gran Bretanya, ja que en aquells moments el país corria el risc de patir una invasió francesa.
El 1798 la Royal Navy capturà la fragata Sensible de la classe Magiciene de l'Armada Francesa, la qual va passar al servei actiu com a HMS Sensible.
El punt àlgid dels èxits de la Navy vingué el 21 d'octubre de 1805 a la batalla de Trafalgar, on una flota britànica numèricament menor però més experimentada, sota el comandament del Vicealmirall Lord Nelson, causà una derrota decisiva a una flota combinada franco-espanyola. La conseqüència principal d'aquesta victòria va ser la potència incontestada sobre els oceans del món de la Royal Navy entre 1805 i 1905, quan es deia que Britànnia regia les onades.