La batalla del Somme fou una batalla del front occidental de la Primera Guerra Mundial, iniciada l'1 de juliol de 1916 i que s'allargà fins al novembre d'aquell any. Fou una de les batalles més grans de la guerra i una de les que provocà més baixes de tota la història, amb més d'un milió, entre morts, ferits i desapareguts. La batalla és recordada principalment pel seu primer dia, l'1 de juliol, en què els britànics van patir 57.740 baixes, de les quals 19.240 van ser mortals, i la majoria d'aquestes baixes varen ser en les primeres hores de lluita. Les forces aliades intentaren trencar les línies alemanyes al llarg d'un front de 40 km al nord i al sud del riu Somme i amb l'objectiu de desviar part de les forces alemanyes de la batalla de Verdun. El resultat final fou inconclusiu, ja que les forces aliades obtingueren uns guanys territorials ínfims després de més de quatre mesos de batalla.
Plans inicials L'estratègia que durien a terme les forces de l'Aliança durant 1916 es va planificar durant la Conferència de Chantilly, entre el 6 i el 8 de desembre de 1915. En aquesta conferència es va decidir que durant l'any següent es realitzarien tres ofensives simultànies contra els Imperis Centrals, amb l'esperança que aquests fossin incapaços de resistir una guerra en tots els fronts. Els russos atacarien des de l'est, en l'anomenada ofensiva Brussílov, els italians lluitarien contra els austrohongaresos als Alps i a l'Isonzo i els britànics i francesos dirigirien una tercera ofensiva des de l'oest.
A les darreries de desembre de 1915, el general Douglas Haig va succeir en John French com a comandant en cap del Cos Expedicionari Britànic. Haig va projectar llavors una gran ofensiva de les forces britàniques sobre Flandes a fi d'expulsar les forces germàniques de la costa belga i dificultar així les accions dels submarins alemanys sobre els vaixells de subministraments aliats que cobrien la ruta entre Anglaterra i Normandia. Perquè aquesta operació comencés era necessari aconseguir prèviament l'autorització del govern francès, ja que l'ofensiva es realitzaria des del seu territori. El vistiplau va ser atorgat pel General Josep Joffre el gener de 1916, però després de noves discussions durant el mes de febrer, es va decidir canviar l'operació inicial per una altra de conjunta francobritànica a la vall del riu Somme, a la regió francesa de la Picardia. El lloc va ser escollit, ja que era el punt de trobada de les línies de front ocupades pels britànics i pels francesos, la unió de les quals hauria de trencar les línies alemanyes i donar així un cop mortal al seu exèrcit.
Els plans per a l'operació conjunta estaven començant a prendre forma quan els alemanys van atacar per sorpresa Verdun el 21 de febrer de 1916 (vegeu «Batalla de Verdun»). Això va obligar els francesos a centrar els seus esforços en la defensa de la fortalesa, amb la consegüent disminució del nombre de tropes que podien aportar al nou front del Somme i cedint, per tant, el paper protagonista als britànics. A mesura que el front de Verdun es convertia en una sagnant guerra de desgast, el propòsit del Somme va evolucionar fins a convertir-se més en una maniobra que distragués els alemanys i n'alleugerís la pressió sobre Verdun que en realitzar un cop mestre capaç de desbaratar completament l'estratègia germànica. Els francesos enviarien inicialment al Somme només tres cossos del VI exèrcit.
En el cas dels britànics, les sis divisions desplegades a França al començament de la guerra havien estat delmades després de les batalles de 1914 i 1915. Va ser necessari, per tant, enviar nous regiments que constituïssin el gruix de les tropes de la futura ofensiva, majoritàriament reclutats entre els voluntaris de la Territorial Force i de l'exèrcit format per les divisions Kitchener impulsades pel ministre de la guerra Horatio Kitchener. El sobtat creixement de l'exèrcit va demandar al seu torn el nomenament d'un gran nombre de generals perquè planifiquessin les operacions més importants, els quals es van escollir d'una forma una mica caòtica. Cap a mitjan 1916, l'assot dels Fokker (The Fokker Scourge) havia estat neutralitzat i el Royal Flying Corps havia aconseguit la supremacia sobre l'espai aeri del Somme, amb 185 avions contra 129 aeronaus alemanyes. Els britànics també se les van enginyar per detectar des de l'aire l'artilleria alemanya, ja fos per mitjà d'avions o de globus, mentre evitaven amb èxit que l'enemic fes el mateix amb les seves pròpies defenses. No seria fins a setembre quan s'inclinaria de nou la balança aèria a favor del bàndol alemany, a causa de la incorporació de nous aeroplans de disseny més modern.
Primer dia del Somme El primer dia de la batalla, l'1 de juliol de 1916, va ser precedit per una setmana de bombardeigs preliminars amb l'artilleria, en els quals els britànics van disparar al voltant d'un milió i mig de projectils. També s'havien cavat deu galeries per sota de les trinxeres i punts estratègics del front alemany, que van ser omplertes amb explosius; les tres més importants contenien al voltant de 20 tones d'explosius cada una.
miniatura|esquerra|Pla d'atac i objectius del primer dia al nord del Somme. L'atac s'inicià a les 7.30 del matí per 13 divisions britàniques: 11 del IV exèrcit sota el comandament de Henry Rawlinson i dos del III sota el comandament d'Edmund Allenby al nord del Somme i sis divisions del VI exèrcit francès al sud del riu. S'hi oposaven les tropes del II exèrcit alemany dirigides pel general Fritz von Below. L'eix principal de l'atac va estar centrat a l'antiga calçada romana que connectava Albert, darrere de les línies aliades, amb Bapaume, situat a 19 km en direcció nord-est. Deu minuts abans de l'atac es va fer detonar la càrrega explosiva sota el reducte de Hawthorn Ridge, i a les 7.28 ja havien explotat totes llevat d'una. El camp de batalla es va silenciar llavors sobtadament, mentre l'artilleria intentava localitzar la pròxima línia d'objectius. La infanteria anava carregada amb 32 kg d'equip i se l'havia instruït perquè formés en onades uniformes i avancés al pas. Arreu, diverses unitats s'havien endinsat a la terra de ningú amb la intenció de prendre les trinxeres alemanyes tan aviat com cessés la Cortina d'artilleria. Malgrat el bombardeig massiu, molts defensors alemanys havien sobreviscut als refugis més protegits i estaven en perfectes condicions d'infligir un dany considerable a la vulnerable infanteria assaltant.
Al nord de la calçada que unia Albert amb Bapaume, l'avenç va ser un complet fracàs des del mateix començament. En uns quants llocs els atacants van aconseguir penetrar en la primera línia de trinxeres del front alemany i fins i tot en la segona línia de suport, però en tots els casos el seu nombre era massa baix com per resistir els contraatacs. Quan els alemanys van obrir foc d'artilleria sobre la terra de ningú, tant l'arribada de reforços com el moviment d'informació sobre el camp de batalla es van convertir en missions impossibles. Això últim es veia agreujat perquè les comunicacions eren del tot insuficients per a un camp de batalla d'aquest tipus, per la qual cosa els comandants desconeixien bona part del que succeïa a la batalla. Un informe erroni que assegurava que la 29a divisió havia tingut èxit a Beaumont-Hamel va provocar que s'ordenés marxar en el seu suport a la brigada de reserva, que en aquest cas era el I regiment de Terranova. Aquest va ser incapaç d'assolir la primera línia de trinxeres i va avançar des de la trinxera de reserva; el resultat fou un 91% de baixes abans d'arribar a la línia de front.
L'avenç britànic sobre la carretera Albert-Bapaume va ser igualment fallit, malgrat la detonació de dues galeries a Ovillers-la-Boisselle. Aquí una altra acció amb resultat tràgic va ser la de la Brigada Irlandesa de Tyneside, pertanyent a la 34a Divisió Britànica, que va començar el seu avenç a 1,5 km de les línies alemanyes de forma perfectament visible per a les metralladores dels defensors, i, en conseqüència, va ser destruïda abans fins i tot d'assolir la pròpia primera línia britànica.
Al sud de la carretera, en canvi, els francesos i els britànics van aconseguir èxits importants gràcies al fet que en aquesta zona les defenses alemanyes eren relativament febles i l'artilleria francesa comptava amb molts més efectius i experiència que la britànica. Es van aconseguir tots els objectius del primer dia situats entre Montauban-de-Picardie i el Somme i al sud del riu fins i tot es va aconseguir avançar més de l'inicialment previst.
Tanmateix, el primer dia al Somme va ser, en general, un fracàs per a les forces atacants. En menys de 24 hores van morir 19.240 soldats britànics, 35.493 van resultar ferits, 2.152 van desaparèixer i 585 van ser fets presoners, d'un total de 57.470 homes. Les baixes inicials van ser especialment altes entre els oficials, a causa que encara vestien uns uniformes molt diferents als dels suboficials, en el reconeixement del qual s'havia entrenat especialment els soldats alemanys. D'altra banda, és difícil establir una xifra exacta de baixes alemanyes corresponents a l'1 de juliol, ja que els alemanys només realitzaven recomptes cada 10 dies. S'estima que van poder ser unes 8.000 en la línia d'avenç britànica, 2.200 de les quals corresponents a presoners de guerra. La major diferència de baixes entre un i l'altre bàndol es va produir a Ovillers-la-Boisselle, on els britànics en van sofrir 5.121 davant les 280 del 180è regiment alemany; una relació de 18 a 1.
Operacions menors després del primer dia miniatura|Vista aèria del camp de batalla del Somme. La vista és en direcció nord-est, cap a Bapaume. Les taques fosques a la dreta són, de baix a dalt, els boscos de Fricourt, Mametz i Bazentin. A les 22.00 hores, el comandant del IV exèrcit britànic, Henry Rawlinson, va ordenar que es reprenguessin els combats. A causa de la confusió generalitzada i les comunicacions insuficients, els comandaments britànics van tardar alguns dies a adonar-se de l'escala del desastre. Haig va ordenar llavors al tinent general Hubert Gough que prengués el comandament del sector nord. Gough es va adonar del catastròfic estat de les tropes i va rebutjar la idea de reprendre immediatament les operacions ofensives, que no tornarien a posar-se en marxa fins al 3 de juliol.
Els comandaments britànics també ignoraven les oportunitats que se'ls presentaven al sud de la carretera Albert-Bapaume, on havien aconseguit alguns èxits parcials. Actualment se sap que durant un temps havia quedat obert un forat considerable en les defenses alemanyes desplegades entre Ovillers (situada al costat de la carretera) i Longueval. El 3 de juliol, una patrulla de reconeixement pertanyent a la 18a divisió britànica fins i tot es va endinsar prop de 3 km en territori ocupat sense trobar una resistència real per part dels alemanys. Tanmateix, l'oportunitat es va perdre per la falta de recursos necessaris per part dels britànics per explotar-la, la qual cosa va permetre als alemanys segellar poc temps després el forat obert.
El bosc de Mametz es trobava encara sense ocupar el 3 de juliol i no va ser fins l'endemà quan les tropes alemanyes el van reocupar. Seguirien dos intents infructuosos per part dels aliats abans que poguessin conquerir-lo de forma definitiva el dia 10. Els boscos de Bazentin i Delville, totalment vulnerables després del final del primer dia, costarien un gran nombre de vides quan intentessin prendre's més d'un mes després, entre agost i setembre.