La religió a l'antiga Roma consistia en diverses pràctiques religioses que eren seguides tant pel poble de Roma com per aquells pobles que van quedar sota el seu domini. Els romans es consideraven altament religiosos i atribuïen el seu èxit polític i militar a la pietat col·lectiva (pietas) que els feia mantenir bones relacions amb els déus.
La presència d'una població grega a la península Itàlica des de l'inici del període històric va influir en la cultura romana, introduint algunes pràctiques religioses després es van convertir en fonamentals, com ara el culte a Apol·lo. Els romans van buscar punts en comú entre els seus déus principals i els dels grecs (interpretatio graeca), adaptant els mites i la iconografia dels grecs a la literatura llatina i a l'art romà, tal com havien fet també els etruscs. La religió etrusca va influir a la romana especialment en la pràctica dels auguris, que s'usaven per buscar per buscar la voluntat dels déus. Segons les llegendes, la majoria de les institucions religioses de Roma es podien remuntar als seus fundadors, en particular a Numa Pompili, el segon rei sabí de Roma, que segons la tradició parlava directament amb els déus. Aquesta religió arcaica va ser la base del mos maiorum, «els costums dels avantpassats» o simplement «la tradició», que era una part fonamental de la identitat romana.
La religió romana era pràctica i contractual, basada en el principi del do ut des, «Jo dono perquè tu puguis donar». La religió depenia del coneixement i de la pràctica correcta de l'oració, dels rituals i dels sacrificis, no de la fe o del dogma, encara que a la literatura llatina es conserven escrits especulatius sobre la naturalesa de les coses divines i la seva relació amb els afers humans. Fins i tot els més escèptics de l'elit intel·lectual de Roma, com Ciceró, que era àugur, veien la religió com una inspiració de l'ordre social. A mesura que l'Imperi Romà es va expandir, els que arribaven a la capital portaven els seus cultes locals propis. El cristianisme va ser finalment el que més èxit va tenir d'aquests cultes, i l'any 380 es va convertir en la religió oficial de l'estat.
Per als romans corrents, la religió era una part de la vida quotidiana. Cada casa tenia un santuari domèstic on s'oferien oracions i libació a les divinitats domèstiques de la família. Santuaris de barri i llocs sagrats com fonts i arbredes esquitxaven la ciutat. El calendari romà s'estructurava al voltant de les observacions religioses. Dones, esclaus i nens participaven en la majoria d'activitats religioses. Alguns rituals públics només podien ser realitzats per dones, i les dones formaven part del que potser és el sacerdoci més famós de Roma, les vestals, que tenien el suport de l'estat, i que van cuidar del foc sagrat de Roma durant segles, fins que es van dissoldre sota la dominació cristiana.
Els déus primitius romans eren en realitat manifestacions de la voluntat divina; no tenien representacions artístiques i rebien el nom de numina. Més tard els déus es van representar amb formes antropomorfes, sobretot per influència grega. Després dels primers contactes amb els grecs hi van assimilar molta de la mitologia, canviant els noms als déus.
Politeisme
La mitologia romana representa el conjunt de déus i creences de procedència diversa que integraven el pensament religiós a l'antiga Roma. Inicialment consistia en la creença en una sèrie de déus amb funcions específiques, i amb sacerdots associats, però sense les narracions llegendàries característiques de la mitologia grega. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial.
Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus (Manes i Lares). A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.
Les festes religioses
miniatura|Estàtua de Júpiter (Museo del Prado, Madrid) El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a la fi de l'imperi pagà, i van preservar la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners.
Existien diverses organitzacions religioses per cada divinitat, amb els seus corresponents sacerdots. Amb el pas dels anys nous déus s'uneixen al culte romà. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equirria i els Jocs Seculars.
Es va popularitzar extraordinàriament el culte als Genius (força divina engendradora d'abundància, alegria i prosperitat), perquè s'adaptava a les diverses col·lectivitats i va ser una manera de culte als Emperadors. Havia genis propis per les ciutats, colònies, municipis, gremis, classes, comunitats, pobles, aldees, castes (esclaus, lliberts), oficis i professions, i fins a de carrers, places, fonts, portes, etc. Al principi de cada menjar es feien libacions pel Genius de l'emperador, i va transcendir a nivells populars el jurament pel genius de l'emperador o per la divinitat (Numen). En aquesta època els emperadors es van convertir en déus, i fins i tot en parents de déus.
Durant les Festes dels Jocs Seculars es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se celebraven més sovint.
Rituals funeraris Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació i la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut pels romans amb el nom de Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament van ser assumits per un petit sector de l'oligarquia.
Els primitius déus manes es van mantenir entre les creences populars fins a la consolidació del cristianisme, com els déus d'ultratomba. Els manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes de les Parentalia celebrades el 21 de febrer.
Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia a tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjan mes de maig eren un temps en què els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El Pater familias, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.
Temples i santuaris miniatura|Temple romà de Vic (Osona) El temple romà és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenien accés al santuari. L'altar, on s'oferien els sacrificis, estava sempre situat davant de l'entrada. A l'interior només hi havia l'estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositaven les ofrenes dels devots. Generalment només tenien columnes a la façana davantera i eren de planta rectangular. El temple més important era el de la Tríada capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L'única estàtua humana que el Senat va permetre de posar al Capitoli va ser la d'Escipió l'Africà.
En època d'August en endavant, l'ordre corinti serà l'únic utilitzat per sustentar arquitectònicament els temples, mentre que el jònic i el dòric s'usaven només per decorar.
Els oracles, d'origen oriental, van ser populars a Roma. Al principi de l'Imperi estava en decadència l'oracle d'Ammon a Egipte, gaudint de més predicament els oracles de les Sibil·les de Roma. August va ordenar la confiscació dels Llibres sibil·lins, molts dels quals eren còpies partidistes que interpretaven els oracles a favor d'una tendència determinada. Amb major o menor acceptació van persistir durant tot l'imperi. Amb l'emperador Vitel·li van ser expulsats d'Itàlia, però no cal dubtar que van tornar o no van arribar a sortir.
Les religions orientals La superficialitat del culte, que no cobria els desitjos populars de devoció, purificació, expiació, unió a la divinitat i misticisme en general, va motivar un espectacular creixement de les religions orientals: Judaisme, creences egípcies (Isis i Osiris sobretot), les creences de l'Àsia Menor com Cíbele, Bel·lona i Atis (el déu pastor de Frígia que simbolitza la mort i la resurrecció) i el culte a Mitra (d'origen persa, déu de la veritat i de l'amistat, assimilat després al Sol).
Panteó romà Entre els déus primitius romans que no tenen correspondència amb els grecs es troben els següents: Janus: Déu bifront de les portes i les entrades. El seu nom sembla que està relacionat amb la paraula llatina ianua, que vol dir "porta" Pales: Deessa del pasturatge i protectora del Palatí. Les seves festes eren les Palília, en les quals els pastors encenien fogueres i saltaven per damunt d'elles. Portumnus: Déu marí que té a càrrec seu els ports. A Roma se celebraven en honor seu les festes Portumnàlia. Consus: Tenia un altar sota el Circ Màxim de Roma. A les seves festes, les Consuàlia, els animals de càrrega (cavalls, ases...) no treballaven i eren coronats amb flors.
Al es va construir el primer gran temple al Capitoli, dedicat a Júpiter, i es va crear també l'anomenada tríada capitolina, formada per Júpiter (rei del cel), Juno (deessa protectora del matrimoni i de la família) i Minerva (deessa de l'art i la ciència). Aquesta tríada constituïa el culte públic dels romans.
Al costat del culte públic, els romans tenien un culte privat o familiar que es basava en la creença de la immortalitat de l'ànima humana. Els déus familiars eren els següents: Penats: Divinitats de les provisions. Eren representats amb estatuetes. Tenien un altar a l'atri de la casa anomenat sacrarium Lars: Divinitats protectores de la casa. Tenien un altar a l'atri de la casa anomenat lararium, on hi havia un petit foc. Manes: Representaven les ànimes dels morts. Quan moria un familiar, li feien una màscara amb cera que es conservava al lararium.
No només hi havia la mitologia romana com a component de la religió de l'antiga Roma sinó que hi va haver influències d'altres més com la religió o mitologia de l'antic Egipte, a més del fet que hi va haver altres religions que van conviure amb la que era la oficial de l'imperi com el judaisme o el cristianisme.
Incorporació de divinitats estrangeres miniatura|<center>El naixement de Venus(Botticelli) A la religió romana dels primers temps se'n van anar afegint cultes i déus estrangers. Així entre altres destaquen: Els Lascivus, genis bons, d'origen etrusc. Minerva, deessa de la memòria, la raó, el càlcul i la invenció, també d'origen etrusc. Càstor i Pòl·lux, déus dels navegants. Esculapi, déu de la salut. Mercuri, déu del comerç. Líber, divinitat itàlica de caràcter agrari. Plutó, déu dels abismes. Prosèrpina, la que fa germinar. Diana, deessa de la caça. Neptú, déu del mar. Vulcà, déu dels llamps. Apol·lo o Aperta, déu benefactor que cura les malalties.
Amb el pas dels anys es van unir nous déus al culte romà. Entre ells: Argentinus, déu de la plata, que era fill d'Aesculanus, déu del bronze, el culte del qual era més antic. Afrodita, la nova versió mitològica grega de la romana Venus. Aruspides, d'origen etrusc.
Sacerdots a l'Antiga Roma