Història del nacionalisme basc fa referència a l'evolució del nacionalisme basc des dels seus orígens fins a l'actualitat. Durant més de cent anys d'història s'ha subdividit en diferents corrents ideològics, uns de simplement culturals, altres de moderats que defensen des del regionalisme fins a l'independentisme, passant per l'autonomisme, i també alguns sectors minoritaris que defensen branques més extremes i fins i tot violentes.
Origen del nacionalisme basc El nacionalisme basc té els seus antecedents a finals del , en la filosofia de Johann Gottfried Herder i el seu concepte de Volksgeist, («la voluntat del poble»), idea que posteriorment va ser seguida i desenvolupada per autors com Fichte i Schelling (vegeu nacionalisme basc).
Alguns autors es remunten a l'època de l'origen i l'esplendor de l'antic Regne de Navarra, en el qual veuen els orígens d'aquest moviment ideològic. L'alabès Landazuri parla, el 1780, de país bascongado. El 1801, l'investigador alemany Wilhelm von Humboldt va recórrer el país i el reconeix expressament com nació basca."Ocult entre muntanyes habita els dos vessants dels Pirineus occidentals un poble, que ha conservat per una sèrie de llargs segles la seva primitiva llengua i, en gran part també, el seu antic règim i costums…Encara en temps més moderns, estripat en dos trossos molt desiguals i subordinat a nacions molt poderoses no han renunciat els bascos, emperò, de cap manera a la seva manera de ser. Els bascos han conservat sempre la peculiaritat del seu caràcter nacional, i abans de res l'antic esperit de llibertat i independència, que ja enaltien els escriptors grecs i romans" (Humboldt, 1801)
Deu anys més tard, el senador labortà Dominique Joseph Garat preconitza la formació d'un ""Estat Nacional Basc" amb els territoris d'ambdós costats dels Pirineus, la bandera i escut dels quals serien els de Navarra. Precisament serà la Diputació de Navarra la institució que, el 1864, convida a les altres tres a participar en un projecte mancomunat al qual denomina "Laurac bat" (quatre províncies unides en una sola) en record de la unitat dels quatre territoris de la Bascònia peninsular.
Guerres Carlines
miniatura|L'Espanya política el 1854, després de la Primera Guerra Carlina. Després de la primera guerra carlina, els furs de les tres províncies basques queden pendents de reforma, sense arribar a derogar-se; mentre que el fur navarrès serà reformat entre les elits polítiques de l'antic virregnat i el govern del general Espartero. Sorgeix llavors el moviment dels "foralistes", generalment de cort liberal, que aposten pel manteniment sine die de l'estatus foral de les províncies d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. No serà fins al final de la tercera guerra carlina quan Antonio Cánovas del Castillo derogui definitivament els furs bascos, en haver estat aquests utilitzats pels insurgents carlins com a bandera per a la seva causa amb gran acceptació entre la població rural dels territoris bascos.
El 1881, Pedro de Soraluce-Zubizarreta és l'autor d'una bandera d'Euskal-Erria (sic), vermella per Navarra i blanca per les tres Províncies Bascongadas, que desfila a París el mateix any, en un homenatge a Víctor Hugo. L'ensenya venia acompanyada d'una estrella daurada en cada angle, un escut amb els de les quatre províncies coronat per la corona reial, en cada caserna un cap de rei moro per a recordar el lauburu i el lema Laurac-bat sobre una cinta amb els colors d'Espanya, en record de la germanor basc-navarresa.La primera bandera de Euskal-Erria, de Coro Rubio PobesBanderas XABIER ZABALTZA
Augustin Chaho Joseph-Augustin Chaho, escriptor suletí nascut a Tardets-Sorholus el 1810 i mort a Baiona el 1858. És considerat com predecessor del nacionalisme modern, ja que en Viatge per Navarresa durant la insurrecció dels bascs el 1836, és a dir, durant la Primera Guerra Carlina, realitza una formulació explícita del nacionalisme basc. No obstant això, el llibre no va ser redescobert i traduït a l'espanyol fins al 1933 per part d'un membre de l'ala laïcista del nacionalisme basc (ANV), que buscaven algun referent protonacionalista exempt de l'integrisme catòlic de Sabino Arana. En aquest llibre, juntament amb altres texts, com els apareguts en els seus articles per al periòdic Ariel i en l'obra Paraules d'un basc als liberals de la reina Cristina Chaho, expressa els següents continguts, segons resumeix Eukeni Goyhentxe:
Va ser periodista i va fundar i dirigir el periòdic Ariel, escriptor romàntic, investigador de l'euskera i hinduista. També va inventar la llegenda d'Aitor. El seu ideari a més d'expressar-los en els articles del seu periòdic, apareix en l'obra Paraules d'un basc als liberals de la reina Cristina. «És un socialista revolucionari, és pro-carlí perquè s'adona que els carlins defensen els furs i, per tant, la independència basca» segons resumeix la historiadora Eukeni Goyhenetxe. En una frase de Chaho: «La restauració de la nacionalitat vascona està encara bé lluny, sens dubte, però el seu dia arribarà.Frase de Chaho recollida a Navarra. Las tramas de la historia.
Segons Jon Juaristi, ferm defensor de postures contràries al nacionalisme, que ha escrit sobre les quals denomina fantasies mitològiques en la qual s'assenta el nacionalisme basc originalJon Juaristi, El linaje de Aitor, Taurus, 1998. Chaho va ser un "mixtificador" però amb bons dots d'escriptor i "de notable imaginació per a recrear els mites", tan en voga durant el romanticisme. No obstant això, en opinió de Juaristi, la història i la cosmovisió que Chaho atribuïa als bascos és una mera adaptació dels mites aris, que els romàntics alemanys acabaven de reelaborar a partir de les traduccions de texts brahmànics i avèstics. Aquests textos alemanys van arribar a França a través de Charles Nodier, de qui Chaho va ser entusiasta seguidor abans de convertir-se en solitari promotor del protonacionalisme basc. A Chaho no se li va conèixer cap seguidor durant la seva vida, excepte el seu editor, l'impressor de Baiona Lesseps, i solament un segle després els seus textos van començar a ser llegits amb entusiasme al sud dels Pirineus per part del sector anticlerical del nacionalisme basc.Jon Juaristi, Cambio de destino, Seix-Barral, Barcelona, 2006, p. 106 i 107
Serafín Olave Un dels primers a reclamar la unió política de part d'Euskal Herria, formada per les Províncies basques, Rioja, Navarra i Ultrapuertos va ser el liberal Serafín Olave que va elaborar un projecte de constitució que integrava el fuerisme i el federalisme, per "la patriòtica tendència a tan fraternal i convenient unió" entre aquests territoris.
La Gamazada (1893) Després de la perduda de la independència dels territoris forals, el Ministre Germán Gamazo y Calvo, va pretendre realitzar un canvi en el sistema financer de Navarra que l'assimilava al que ja existia en altres províncies. Això va crear un ambient preinsurreccional de gran tensió que juntament amb la Sanrocada, van provocar un auge progressiu del naixent nacionalisme basc.
Sabino Arana Goiri miniatura|Sabino Arana. Sabino Arana Goiri, al costat del seu germà Luis, és considerat el pare del nacionalisme basc. Procedeix d'una acabalada família profundament catòlica i d'orientació carlina, el que l'obligà a exiliar-se de la seva ciutat durant la guerra carlina juntament amb la seva família, en ser Bilbao un bastió liberal. Els germans Arana són els creadors d'alguns moderns senyals d'identitat basca: la "ikurriña" (avui, també bandera oficial d'Euskadi), basant-se en símbols representatius com la creu de Sant Andreu, i el substantiu Euzkadi, neologisme similar a "Euskal Herria". També és de la seva creació el terme aberri (pàtria) i la lletra de l'actual himne de la Comunitat Autònoma Basca. Algunes d'aquestes creacions van ser criticades per personatges com Miguel de Unamuno o Arturo Campión.
Arana va morir amb només 38 anys de vida, però en uns pocs anys va portar a terme una extraordinària i incessant activitat per la recuperació de la seva pàtria, a la qual creia ja gairebé perduda. Va ser perseguit judicialment pels seus rivals polítics per delictes d'opinió i empresonat injustament diverses vegades, perquè en la majoria de processos judicials va resultar absolt.
Analitzant la història i els costums ancestrals del poble basc reclamava el reconeixement d'aquest com nació sobirana, sostenint que la pervivència de la seva llengua (euskera) implicava forçosament que el sempre catòlic poble basc mai havia estat sotmès i mai hauria renunciat a la seva sobirania, que manifestada en els furs, suposaven un pacte entre nacions sobiranes que no era respectat per Espanya. Advocava perquè cada territori històric seguís el seu propi camí nacionalista i democràtic fins a la conformació d'una "Euskeria" catòlica i federal.
Un dels pilars del nacionalisme basc a l'origen, que és assenyalat com concepte identitari dels bascs, a més de la història, la religió i les tradicions, és l'existència d'una "raça basca" de parla basca, pura i aliena a barreges amb altres races, especialment l'"espanyola" a la qual Arana considerava com a invasora, deslleial, anticatòlica i, per això, especialment impura; una mica que va adaptar del nacionalisme romàntic europeu que va usar com base ideològica i que estava molt estès en la societat europea del moment. Ha de destacar-se que en aquesta època al·ludir al concepte "raça" era una mica normal i contínuament citat per intel·lectuals espanyolistes de l'època com Ramón Menéndez Pidal o Miguel de Unamuno i no tenia el matís pejoratiu actual, ja que fins a 1881 no va ser abolida l'esclavitud a Espanya, malgrat les reticències del llavors president Canovas del Castillo. Arana no va poder bé comprendre el canvi ocasionat en la seva terra després del sorgiment de la revolució industrial; en pocs anys la tradicional població basca havia estat desplaçada per l'arribada d'immigrants procedents d'altres províncies, triplicant en algunes zones a la població local; els forans van implantar els seus costums laïcistes, la seva ideologia liberal aconfessional i la seva llengua castellana, al que es va oposar amb fermesa el nacionalisme basc d'Arana, que defensava els ideals tradicionals, catòlics i fueristes i considerava que en poc temps, aquests nouvinguts, portarien la destrucció del poble basc tradicional, pensament pragmàtic que compartien els seus contemporanis.
Per a Arana, els invasors "maketos", eren l'encarnació dels mals que afligien a la pàtria basca; dita acabo utilitzat per Arana és d'origen preromà ("magüeto") i era usat en la província limítrofa de Cantàbria; després de la revolució industrial va ser utilitzat popularment en la zona minera biscaïna on els obrers bascs cridaven "makutuak" als arribats de l'exterior. Segons cita el mateix Arana, els quatre partits catòlics de l'època eren de tendència basquista: carlins, euskalerriacs, integristes i nacionalistes, estaven totalment d'acord que els immigrants eren els odiats invasors del territori basc que representaven físicament la destrucció de les maneres de vida tradicionals dels bascos, no per la seva condició de forans sinó perquè importaven idees que Arana i la resta dels citats partits consideraven contràries als costums bascos. Els "maketos" eren els genuïns representants de la mesquinesa espanyola i de la seva inferioritat ètnica i cultural. El "maketo" per a Arana personifica els seus dos grans dimonis: el secularisme (els obrers són en la seva major part gent que blasfema i s'enfronta a l'església), i la industrialització (que destruiala societat rural ideal d'Arana).