Amb el terme New Deal, (AE: []) s'entén el conjunt de reformes econòmiques i socials aplicades sota l'administració del president Franklin Delano Roosevelt entre 1933 i 1938, per lluitar contra els efectes de la Gran Depressió. Aquest programa es va desenvolupar amb l'objectiu de donar suport als sectors més pobres de la població, reformar els mercats financers i redinamitzar una economia estatunidenca ferida des del crac del 1929 per la desocupació i les fallides en cadena.
Habitualment es distingeixen dos : el primer, marcat especialment pels «Cent dies de Roosevelt» el 1933tenia com a objectiu millorar la situació a curt termini. Es poden trobar, doncs, lleis de reforma dels bancs, programes d‟assistència social urgent, programes d‟ajuda per al treball, o fins i tot programes agrícoles. Així, el govern va fer inversions importants i va oferir accés a recursos financers a través de diferents agències governamentals. Els resultats econòmics van ser dispars, però la situació va millorar.El « Segon » s'estengué entre 1935i 1938, i impulsà una redistribució de recursos i poder a més gran escala, amb lleis de protecció sindical, la , així com programes d'assistència als pagesos i treballadors itinerants. No obstant això, el Tribunal Suprem va declarar inconstitucionals moltes de les reformes, i algunes parts dels programes van ser ràpidament substituïdes, a excepció de la . El segon fou molt més costós que el primer, i va augmentar el dèficit públic. D'altra banda, malgrat programes com la , l'atur encara afectava 11 milions d'estaunidencs el1938.
La lluita contra la crisi va perdurar fins que els Estats Units van mobilitzar la seva economia amb la Segona Guerra Mundial. L'èxit del és innegable en el pla social. La política duta a terme pel president Franklin D. Roosevelt canvià el país mitjançant reformes i no mitjançant una revolució. D'altra banda, els programes del eren obertament experimentals, manifestament perfectibles, i atesos els costos d'aquest procés, es podria haver preferit un programa de canvi més complet. No obstant això, el caràcter imperfet del permeté una crítica constructiva i una reflexió més pausada que obrí la via a una millora de la democràcia estatunidenca durant els anys següents i que perdura fins a l'actualitat. En matèria sindical, l'adopció de l'anomenada Wagner Act va permetre fer dels sindicats uns col·lectius poderosos.
Nombrosos programes del encara romanen actius. Entre els que han mantingut el seu nom original estan la Federal Deposit Insurance Corporation (FDIC), la Federal Housing Administration (FHA), la Tennessee Valley Authority (TVA), però també la Social Security Act, la primera experiència estatunidenca d'estat del benestar així com la Securities and Exchange Commission (SEC) a l'àmbit de la regulació financera.
La qüestió de l'èxit del continua sent controvertida fins avui. Es va superar l'estat desolador de l'economia estatunidenca, però per altra banda no es va assolir la plena ocupació fins al 1941. La de 1935 va establir les bases de l'estat del benestar estatunidenc, però no es va aconseguir una seguretat social per a tothom i una distribució "justa" de la renda i la riquesa. És indiscutible que la política d'intervenció massiva de l'Estat va donar noves esperances a una nació desanimada i desorientada. A diferència del Reich alemany i de molts altres països, la democràcia es va preservar als Estats Units durant la Gran Depressió. L'economia de mercat es va rescatar creant un ordre econòmic més estable, principalment mitjançant la regulació del sistema bancari i del comerç de valors.
Els orígens del New Deal La Gran Depressió i el Crac de 1929
miniatura|Evolució del PIB dels Estats Units entre 1920 et 1940. S'hi aprecia clarament el punt baix de la crisi el 1932. "Els feliços anys vint", la dècada posterior a la Primera Guerra Mundial que va provocar el crac, fou una època de riquesa i excés. A partir de l'optimisme de la postguerra, els estatunidencs que vivien a zones rurals van emigrar a les ciutats en gran nombre al llarg de la dècada amb l'esperança de trobar una vida més pròspera en l'expansió cada cop més gran del sector industrial estatunidenc.
D'altra banda, la inversió en borsa s'havia convertit en un fenomen de masses: cada cop més gent invertia els seus estalvis comprant accions per revendre-les poc després, i cobrar la diferència. El 1925, la Borsa de Nova York negociava 500.000 accions que havien pujat a 1.100.000 a principis de 1929. A més, entre 1927 i 1929, el valor de les accions es va duplicar. La bombolla especulativa es veié amplificada pel nou sistema de compra d'accions a crèdit, anomenat call loan,que s'havia permès a Wall Street des del 1926. Els inversors podien comprar accions amb una cobertura de només el 10%: per cada deu dòlars que compraven, dipositaven només un dòlar. La taxa d'endeutament variava segons el tipus d'interès a curt termini; la sostenibilitat d'aquest sistema depèn, doncs, en part, de la diferència entre la taxa de revaloració de les accions i aquesta taxa d'endeutament.
Mentre una part de la població invertia amb confiança en la borsa, milions d'estatunidencs patien: els salaris dels treballadors creixien a un ritme molt menor que la producció i els agricultors de l'Est veien impotents com els preus dels productes agrícoles queien dràsticament a causa de la forta sobreproducció. L'augment dels ingressos i la prosperitat només va afectar una fracció de la població. S'estima que trenta-sis famílies benestants tenien ingressos iguals als del 42% de la població. A més, de 27,5 milions de famílies, 21,5 no tenien cap mena d'estalvi- Això significava que la majoria dels estatunidencs, tot i que havien millorat la seva condició, seguien sent incapaços d'absorbir tota la producció industrial i agrícola. Un altre element que contribuïa a la inestabilitat de l'economia dels Estats Units era el sistema bancari altament fragmentat, que feia que els bancs, gairebé tots petits, fossin vulnerables en temps de crisi.
miniatura|esquerra|Una multitud d'inversors amuntegada a les portes de la Borsa de Nova York el Dijous Negre, inici del Crac del 29.
L'eufòria especulativa de Wall Street es va esfondrar sobtadament el 24 d'octubre de 1929 ("Dijous negre"). La borsa havia perdut ara tot contacte amb la realitat: de cop i volta es van vendre milions d'accions i la cotització va caure de forma aparentment imparable. Els guanys de mesos van desaparèixer en qüestió d'hores, un fet que deixà en la misèria centenars d'estalviadors grans i petits. D'altra banda, multitud d'estalviadors, presos pel pànic van acudir a les entitats bancàries per retirar el seu diners, un fet que generà la fallida en cadena d'aquests. Per efecte contagi, i a causa de les tensions deflacionistes relacionades amb els productes agrícoles, els pagesos van experimentar dificultats, en veure minvat el seu poder adquisitiu: 15 milions de pagesos estaven al llindar de la ruïna. En l'àmbit de la indústria, la crisi es va manifestar en sobreproducció i fallides empresarials.
La Gran Depressió, considerada una de les crisis econòmiques més grans del , (Original en anglès) acabaria afectant després tots els països industrialitzats, a excepció de l'URSS de Stalin. Els Estats Units, el «país d'origen» de la crisi, foren lògicament els primers afectats durant els anys posteriors a la caiguda, fins a arribar a un punt baix el 1932, amb una taxa d'atur del 25%.
La desfeta de Hoover Al moment de l'esclat de la crisi, Herbert Hoover ocupava la presidència dels Estats Units. Contràriament al que es va dir, en particular pel seu rival, Franklin D. Roosevelt, Hoover no es va mostrar inoperantsinó que va intentar canalitzar la crisi. Tanmateix, la política liderada per Hoover fou un fracàs, com ho demostren les conseqüències de l'adopció de la llei proteccionista Hawley-Smoot que va provocar una recessió. El seu desig d'animar el món empresarial també va ser un fracàs evident: el país es va enfonsar en recessió i les fallides es van multiplicar. El 1932, ambdós candidats presidencials van organitzar les seves campanyes: Hoover el republicà es va enfrontar al demòcrata Franklin D. Roosevelt, que s'havia fet un nom com a governador de Nova York. Roosevelt, que inspirava confiança, va guanyar de carrer les eleccions amb el 57,4% dels vots del vot popular i el 89% dels vots dels grans electors. Les seves promeses de reactivar l'economia van seduir els estatunidencs: quatre mesos després de la seva elecció, el New Deal va començar a caminar.
Un nou president audaç miniatura|Harry Hopkins fou un dels consellers més propers de Roosevelt en l'elaboració de la seva innovadora i atrevida política del New Deal En el seu discurs de nominació el 1932, va parlar per primera vegada d'un "New Deal":
Trenta anys abans, Theodore Roosevelt, el seu cosí llunyà, havia iniciat un « Square Deal », un programa nacional destinat a donar suport a la classe mitjana. Aquest « Square Deal » va ser llavors el nom que van donar Roosevelt i els seus associats a les polítiques de la seva administració.En això, hauria inspirat Franklin D. Roosevelt. De fet, a Franklin Delano Roosevelt li interessava el contrast entre Theodore Roosevelt i Woodrow Wilson:
El 1927, un cert nombre de liberals estatunidencs John Dewey, Stuart Chase, Rexford Tugwell, visitaren l'URSS de Stalin.. Tugwell, qui posteriorment seria membre del Brain Trust de F.D. Roosevelt i després ajudant de Henry Wallace a agricultura, estava interessat en la planificació com a instrument de regulació econòmica. En realitat, si l'URSS es va veure poc afectada per la crisi, fou perquè no havia viscut el boom dels anys 20 i perquè els seus intercanvis comercials amb « Occident » eren reduïts.
Roosevelt, considerat com un progressista i un reformista, fou elegit per una àmplia majoria amb l'esperança que sabria fer front a la crisi econòmica allà on Herbert Hoover havia fracassat. Tanmateix, va arribar al poder sense tenir cap pla preconcebut per salvar l'economia del seu país. El « New Deal » no era ideològic, sinó més aviat pragmàtic, fet que va conduir a algunes contradiccions. Va aplicar idees experimentades durant el període progressista de Wilson i se serví de les seves experiències polítiques adquirides durant la dècada del 1920. La idea central de Roosevelt és l'experimentació: estava convençut de la necessitat d'una política atrevida i innovadora.
També assenyalà que una de les principals prioritats era aixecar la moral dels estatunidencs, presos del dubte davant de la generalització de la crisi en tota l'economia. El 4 de març de 1933, el seu discurs d'investidura va quedar impregnat de tòpics comuns, i s'acontentà amb advertir els estatunidencs contra un excés de pessimisme. Va pronunciar així una frase cèlebre:
Per dur a terme la seva política, s'envoltà de consellers brillants i imaginatius que el van seguir a Washington. Es poden citar especialment Raymond Moley, Adolf Berle, Cordell Hull (Afers Estrangers), Henry Wallace (Agricultura), Frances Perkins (Treball), primera dona a ocupar un càrrec de gabinet als Estats Units. Harry Hopkins, un dels seus consellers més propers, també va ser un dels artífexs del New Deal. Fins i tot fou considerat més tard com la seva eminència grisa.
Les grans línies del New Deal esquerra|miniatura|upright=1.3|Acte de signatura de la Tennessee Valley Authority Act per Roosevelt i els seus assessors el 1933.