miniatura|Śiva Naṭarāja, Tamil Nadu, dinastia Chola, Lart de l'Índia es caracteritza principalment per ser un reflex de la complexa societat índia, multiètnica i multicultural; tanmateix, l'art de l'Índia té un caràcter principalment religiós i ha servit com a mitjà de transmissió d'idees per part de les diverses religions que han format l'Índia al llarg de la seva història: hinduisme, budisme, islam, cristianisme, etc. També cal destacar com a tret distintiu de l'art indi el seu afany d'integració amb la natura, en tant que adaptació de l'ordre universal, tenint en compte que la major part d'elements naturals (muntanyes, rius, arbres) tenen per als indis un caràcter sagrat.
Un dels fets determinants en la construcció de la cultura índia ha estat la diversitat ètnica dels múltiples pobles que han anat arribant a les seves terres: des dels aborígens de pell fosca, ancestres dels actuals dràvides, que varen arribar en successives onades de protoaustraloides, passant per protomediterranis mesolítics, mongoloides, armenoides, aris (1500 aC), perses i grecs (600-300 aC), parts i protomongols (50 aC-300), huns (segles VI-VIII), àrabs (segles IX-XII), turcoafganesos (segles -), turcomongols (segles -), fins a arribar als britànics (segles XIX-XX). Aquesta barreja de pobles i cultures ha produït un art de gran diversitat estilística i formal, on conviuen diverses tendències artístiques segons la regió.García-Ormaechea (1989), p. 12.
Consideracions generals miniatura|Bodhisattva del lotus blau (cap al 550), vihara núm. 1 d'Ajanta (Maharashtra) L'art indi ha estat principalment una manifestació religiosa, una forma de connectar el món humà amb la transcendència divina. En aquest sentit han treballat artistes (xilpin) i arquitectes (sthapati), els noms dels quals no han transcendit en una gran majoria de casos, deixant una sèrie d'obres anònimes en què l'important no era l'empremta personal del seu creador sinó la unió de l'obra amb l'entorn i amb el món de la divinitat. Entre les diverses manifestacions artístiques destaca l'escultura, el principal vehicle indi de representació humana i divina; fins i tot la pintura i l'arquitectura índies tenen una certa plàstica escultòrica, ja que és l'àmbit on més es desenvolupà la creativitat de l'artista indi i en què sorgiren la majoria de tècniques i estils presents en l'art indi en general.
La integració amb la natura és una de les característiques principals de l'art indi: així com l'ésser humà occidental ha cercat sovint adaptar la natura a les seves necessitats, els indis han procurat, en canvi, integrar les obres en l'entorn natural: exemples en són els santuaris rupestres excavats a la roca i en grutes naturals. La natura té per a ells un caràcter sagrat, com es percep en la sacralització de rius, muntanyes i arbres, així com en la divinització dels elements naturals: sol (Surya), lluna (Txandra), foc (Agni), pluja (Indra), etc. Un dels factors més influents en l'art i la mentalitat índia és el clima monsònic, que pel caràcter cíclic i naturalesa ambivalent, tant pot beneficiar com perjudicar la vida al subcontinent indi, el que provoca una certa dualitat en la personalitat dels habitants, uns canvis d'actitud que es reflecteixen en una gran diversitat d'estils artístics que poden conviure simultàniament formant conjunts d'estils contraposats i aparentment enfrontats: des del naturalisme a l'abstracció, des del realisme fins a l'idealisme.
Un altre factor a tenir en compte és la diversitat ètnica i cultural que ha provocat un art eclèctic i sincrètic: els primers pobladors, negroides, formaren l'ètnia dràvida, que se situà al sud de l'Índia (Tamil Nadu) després de l'arribada dels aris i, posteriorment, els musulmans. Aquesta ètnia sempre ha reivindicat la pell més fosca en diversos elements simbòlics, així com la utilització del blau indi en la pell dels déus representats en el seu art, i també la preferència pel gres en la construcció -un material més fosc que la pedra o el marbre-.García-Ormaechea (1989), p. 5-9.
miniatura|esquerra|Representació d'un lingam (símbol masculí) sobre un ioni (símbol femení) Una de les facetes més sorprenents de l'art indi per als occidentals és la representació explícita de l'erotisme: segons la religió hindú, la sexualitat és una forma d'oració, un canal entre allò humà i allò diví, un senyal de transcendència i d'espiritualitat. Bona mostra d'això és el culte al lingam (símbol sexual masculí) i al ioni (símbol sexual femení), ambdós provinents d'antics ritus neolítics de la fertilitat, i que foren integrats a l'hinduisme. El lingam representa la potència creadora del déu Xiva i és el principal objecte de veneració a les capelles dels temples dedicats a aquest déu. Se sol representar mitjançant un pilar (stambha) acabat en forma de gland (mani), encara que pot variar des de la forma més naturalista fins a una forma abstracta consistent en un cilindre, o diverses manifestacions com un fal·lus amb ulls (ambaka-lingam), amb un rostre (ekamukha-lingam) o diversos rostres (chaturmukha-lingam). En la tradició dràvida els lingam s'associen als elements: aigua (apaslingam), aire (akkashalingam), foc (tejaslingam), vent (vayulingam) i terra (prithivilingam). Per la seva banda, el ioni representa Xacti (la dea mare), així com Pàrvati (deessa de la natura i de la fertilitat), consort de Xiva. També es pot representar en forma naturalista com una vagina, o geometritzada en forma de triangle. El lingam apareix sovint junt amb el ioni com un recipient de forma còncava del que sobresurt el lingam. Aquest símbol expressa la unitat dins de la dualitat de l'univers, l'energia creadora, així com la transmutació de l'impuls sexual en energia mental, l'ascensió des del món dels sentits a la transcendència espiritual, aconseguida mitjançant la meditació del ioga. Aquests antics ritus es fusionaren amb el tantra, filosofia que cerca la veritat en l'energia que emana del cos humà, que és un potenciador espiritual, com àdhuc l'energia sexual (kundaliní). Amb els texts del Kamasutra ('Llibre de l'amor'), aquests cultes tingueren una gran representació en l'art indi, sobretot en l'escultura, on abunden els mithuna o escenes eròtiques, com als temples de Khajuraho i Konarkk.García-Ormaechea (1998), p. 123.
L'estètica índia es desenvolupà sobretot en el període gupta, en què es van analitzar, recopilar i classificar la majoria d'escrits vèdics (els textos sagrats hindús, transmesos de forma oral des d'aproximadament el 1500 aC). En l'art foren primordials especialment els texts sagrats anomenats xastras, en particular els Vastu-xastras, tractats arquitectònics que parlen de la construcció de temples per als déus, i els Xilpa-xastras, tractats figuratius per a pintors i escultors així com la forma de transcriure en imatges el missatge diví. Els gupta desenvoluparen diversos tractats tècnics i normatius sobre els principis fonamentals de l'art, així com tècniques, materials, estils, iconografia, etc. Un dels més importants és el Xadanga, que estableix els «sis principis» estètics per a la pintura: rupa-bheda (ciència de les formes), pramani (sentit de les relacions), bhava (ciència del sentiment), lavanna-yojanam (sentit de la gràcia), sadrisyam (ciència de les comparacions) i varnika-bhanga (ciència dels colors). Més endavant se n'afegiren altres dos: rasa (quinta essència del gust) i chanda (ritme).García-Ormaechea (1989), p. 58-61.
El concepte de rasa està lligat a l'emotivitat: per als indis l'art ha de commoure, ha de suscitar emocions. Així, distingeixen vuit tipus d'emocions, que es relacionen simbòlicament amb diferents colors:
Amor o rasa eròtic (xringara): color negre Coratge o rasa heroic (vira): color vermell Còlera o rasa furiós (raudra): color vermell Alegria o rasa còmic (hasya): color blanc Admiració o rasa admiratiu (adbhuta): color groc Dolor o rasa compassiu (karuna): color gris Fàstic o rasa repulsiu (bibhasta): color blau Por o rasa temorós (bhayanaka): color negre
Aquestes emocions es tradueixen al seu torn en diferents actituds i postures (assana) de les figures representades en escultura o pintura:
Samabhanga: postura rígida i equilibrada, bé de peus o bé asseguda. Significa la serenitat espiritual, i és la postura típica de Buda i déus com Vixnu. Abhanga: postura de lleugera inclinació. Significa la meditació, i és pròpia de bodhisattvas i divinitats menors. Tribhanga: postura de triple flexió. Significa sensualitat i, al temps, espiritualitat. És la típica en figures dapsaras i yakxis. Atibhanga: postura d'extrema inclinació. Significa violència o dramatisme i és la idònia per a Xiva i els Lokapala ('guardians del món' que custodien els quatre punts cardinals).Rivière (1999), p. 55-59.
Desenvolupament històric miniatura|Pintura rupestre de Bhimbetka (7000 aC) Prehistòria Del Paleolític s'han trobat diversos utensilis de quarsita i sílex tallats o polits, en consonància amb els trobats al mateix temps al continent europeu. A Bhimbetka, prop de Bhopal, s'ha trobat un conjunt de més de mil coves amb pintures rupestres (7000 aC). Aquests abrics presenten diverses pintures que mostren la vida de les persones que vivien a les cavernes, incloent-hi escenes de dansa, naixements, ritus religiosos i enterraments. Les pintures mostren també animals com ara bisons, elefants, galls dindi, rinoceronts i tigres. El 2003 aquest conjunt fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Del Mesolític s'han trobat nombrosos utensilis similars als ganivets en forma de mitja lluna naturals del Pròxim Orient, Europa oriental i nord d'Àfrica. Al Dècan s'han trobat nombroses tombes de tipus megalític, mentre que al Balutxistan, al nord de l'Índia, hi ha terrissa pintada i objectes en metall des del IV mil·lenni aC. A Raigarh (Madhya Pradesh) hi ha pintures parietals que presenten certa semblança a les de Cogul a Espanya, amb representacions d'animals com cèrvids, bous i elefants. A Savandurga (Karnataka) una excavació arqueològica descobrí un cementiri amb sarcòfags de pedra. Finalment, del Neolític, cal destacar els jaciments d'Adichanallur i Brahmagiri (Karnataka), on s'ha trobat un tipus de ceràmica negra i vermella, així com diversos monuments megalítics, especialment dòlmens. Posteriorment s'han classificat diversos tipus de ceràmica: la vermella hematites de la cultura de Banas (Rajasthan), la gris de la conca del Ganges i la negra polida de Haryana i Delhi.García-Ormaechea (1998), p. 155-156.
Cultura de l'Indus miniatura|Ruïnes de Mohenjo-Daro La primera gran civilització índia, de signe neolític, florí a l'entorn del 2500-1500 aC a la zona del riu Indus (actual Pakistan i nord-oest de l'Índia). Aquesta regió, entre les muntanyes Zagros, l'Hindu Kush i l'Himàlaia, ha estat des de temps antics una important ruta comercial entre la Mediterrània i l'Extrem Orient, fet del qual se'n beneficiaren els pobles de la zona. La cultura de l'Indus és coneguda principalment per les excavacions realitzades el 1920 per John Marshall a l'antiga ciutat de Mohenjo-Daro (Jaipur, actual Pakistan) i Harappa (Panjab).
Segons sembla, aquesta civilització mantingué contactes amb Mesopotàmia i desenvolupà un sistema d'escriptura que encara no ha estat desxifrat. En aquest emplaçament existiren nou ciutats superposades, d'un perfecte urbanisme, amb un avançat sistema de clavegueram, edificis públics i carrers paral·lels, organitzats segons una planimetria regular i simètrica. La construcció es realitzava amb fang cuit i maó, erigint cases amb un sistema de conducció d'aigua bastant avançat. També s'han trobat vestigis de voltes construïdes en maó. El conjunt era dominat per una ciutadella o acròpoli, emmurallada i amb un conjunt de terrasses on es trobaven edificis públics com ara banys, palestres o claustres, encara que no s'han trobat temples o palaus.Honour-Fleming (2002), p. 60-63. miniatura|esquerra|Mapa de la civilització de la vall de l'Indus