miniatura|La gran onada de Kanagawa (1830-1833), gravat de Katsushika Hokusai, Metropolitan Museum of Art, Nova York Lart del Japó és una síntesi de les diferents cultures i influències que han arribat a les seves costes al llarg del temps. En l'antiguitat, Japó fou habitat per pobles altaics arribats del continent asiàtic i per d'altres d'origen malai polinèsic vinguts del sud. Per la seva insularitat, Japó ha estat aïllat bona part de la seva història, però a intervals ha anat rebent la influència de les civilitzacions continentals, sobretot de la Xina i Corea. Gran part de l'art produït al Japó ha sigut de tipus religiós: a la religió xintoista, la més típicament japonesa, formada al voltant del , s'afegí el budisme a l'entorn del , forjant un sincretisme religiós que encara perdura. L'art japonès és, doncs, reflex d'aquestes distintes cultures i tradicions, interpretant a la seva manera els estils artístics importats d'altres països, que assumeixen segons el seu concepte de la vida i l'art, reinterpretant i simplificant les seves característiques peculiars, com els elaborats temples budistes xinesos, que al Japó patiren un procés de reducció dels seus elements superflus i decoratius. Això dona mostra del caràcter sincrètic de l'art japonès, que sempre ha assumit amb naturalitat qualsevol innovació procedent d'altres països.
L'art té en la cultura japonesa un gran sentit introspectiu i d'interrelació entre l'ésser humà i la natura, representat igualment en els objectes que l'envolten, des del més ornat i emfàtic fins al més simple i quotidià. Això es posa de manifest en el valor atorgat a la imperfecció, al caràcter efímer de les coses, al sentit emocional que el japonès estableix amb el seu entorn. Així, per exemple, en la cerimònia del te els japonesos valoren la calma i la tranquil·litat d'aquell estat de contemplació que aconsegueixen amb un senzill ritual, basat en elements simples i en una harmonia provinent d'un espai asimètric i inacabat. Per als japonesos, la pau i l'harmonia estan associades a la calidesa i la comoditat, qualitats que alhora són fidel reflex del seu concepte de la bellesa. Àdhuc a l'hora de menjar, no importa la quantitat d'aliments o la seva presentació, sinó la percepció sensorial del menjar i el sentit estètic que atorguen a qualsevol acte. D'igual manera, els artistes i artesans japonesos tenen un elevat grau de vinculació amb la seva obra, sentint els materials com a part essencial de la seva vida i de la seva comunicació amb l'ambient que els envolta.Stanley-Baker (2000), p. 7-14.
Teoria i estètica miniatura|Santuari d'Itsukushima, amb el seu torii (arc d'accés a un espai sagrat) situat sobre el mar Interior de Seto, exemple d'integració de l'art amb l'entorn natural L'art japonès, com la resta de la seva filosofia –o, simplement, la seva forma de veure la vida– és propens a la intuïció, la falta de racionalitat, l'expressió emocional i la senzillesa d'actes i pensaments, expressats sovint de forma simbòlica. Dues de les seves característiques distintives són la simplicitat i la naturalitat: les manifestacions artístiques són reflex de la natura, per tant, no requereixen una elaborada producció, sinó que es basen en una economia de mitjans que atorga a l'art una gran transcendència, com a reflex de quelcom més elevat que queda tan sols esbossat, suggerit, i posteriorment interpretat per l'espectador. Aquesta simplicitat provocà en la pintura una tendència cap al dibuix lineal, sense perspectiva, amb abundància d'espais buits, que malgrat tot s'integren harmoniosament en el conjunt. En l'arquitectura queda plasmada en dissenys lineals, amb plans asimètrics, en una conjunció d'elements dinàmics i estàtics. Alhora, aquesta simplicitat està relacionada amb una innata naturalitat en la relació entre art i natura, que per als japonesos és un reflex de la seva vida interior i la senten amb un delicat sentiment de malenconia, quasi de tristesa. En especial, el transcurs de les estacions els provoca una sensació de transitorietat, veient en l'evolució de la natura allò efímer de la vida. Aquesta naturalitat es reflecteix especialment en l'arquitectura, que s'integra de forma harmoniosa en el seu entorn, com es denota en la utilització de materials naturals, sense treballar, mostrant el seu aspecte rugós, aspre, inacabat. Al Japó, natura, vida i art estan indissolublement units, i la realització artística és un símbol de la totalitat de l'univers.Gutiérrez (1999), p. 13-28.
Al Japó, l'art pretén aconseguir l'harmonia universal, anant més enllà de la matèria per trobar el principi generador de vida. L'estètica japonesa cerca trobar el sentit de la vida per mitjà de l'art: bellesa equival a harmonia, a creativitat; és un impuls poètic, un camí sensorial que porta a la realització de l'obra, que no té finalitat en si, sinó que va més enllà. La bellesa és una categoria ontològica, que remet a l'existència: consisteix a assolir el sentit amb el tot. Com va dir Suzuki Daisetsu: «la bellesa no està en la forma exterior, sinó en el significat que expressa». L'art no està basat en les qualitats sensibles, sinó en les suggestives; no ha de ser perfecte, sinó expressar una qualitat que porti a la totalitat. Es pretén captar allò essencial mitjançant la part, que suggereix la totalitat: el buit és un complement d'allò que existeix. En la filosofia oriental hi ha una unitat entre matèria i esperit, predominant la contemplació i comunió amb la natura, per l'adhesió interior, la intuïció. Al Japó, l'art (gei) té un sentit més transcendent, més immaterial que el concepte d'art aplicat a Occident: és qualsevol manifestació de l'esperit –entès com a energia vital, com a essència que insufla vida al nostre cos–, fent que aquest es desenvolupi i evolucioni, aconseguint una unitat entre cos, ment i esperit.
miniatura|esquerra|Festa de l'Hanami El sentit de l'art s'ha anat desenvolupant en l'estètica japonesa al llarg del temps: les primeres reflexions sobre l'art i la bellesa provenen de l'antiguitat, quan es forjaren els principis creadors de la cultura nipona i sorgiren les principals obres èpiques de la literatura japonesa: el Kojiki (Relats de coses antigues), el Nihonshoki (Annals del Japó) i el Man'yōshū (Col·lecció de deu mil fulls). En aquesta època, predominà el concepte de sayakeshi ('pur, clar, fresc'), que feia referència a un tipus de bellesa caracteritzada per la simplicitat, la frescor, una certa ingenuïtat, perceptible en l'ús de materials lleugers i naturals, com la terra cuita de les estatuetes haniwa o la fusta en l'arquitectura. Bon exemple n'és el santuari d'Ise, construït en fusta de xiprer i que es reconstrueix cada vint anys des del per preservar-ne la puresa i frescor. D'aquest concepte es desprèn una de les constants de l'art japonès: el valor atorgat a la bellesa efímera, transitòria, fugaç, que evoluciona amb el temps. Al Man'yōshū el sayakeshi queda reflectit pels sentiments de fidelitat i honestedat, així com en la descripció d'elements naturals com el cel i el mar, que inspiren una sensació de grandiositat que corprèn l'ésser humà. El sayakeshi està lligat al concepte de naru ('esdevenir'), i valora el temps com una energia vital que conflueix en l'esdevenidor, en la consumació de tots els actes i totes les vides.
Posteriorment, durant els períodes Nara i Heian, l'estètica japonesa evolucionà ràpidament gràcies al seu contacte amb la cultura xinesa, així com a l'arribada del budisme. El principal concepte d'aquesta època fou laware, un sentiment emotiu que corprèn l'espectador i li porta a una profunda sensació d'empatia o pietat. Està lligat a altres termes com l'okashi, allò que atrau per la seva alegria i caràcter agradable; l'omoshiroshi, propietat de les coses radiants, que criden l'atenció per la seva brillantor i claredat; el yūbi, concepte de gràcia, elegància; el yūga, qualitat de refinament en la bellesa; l'en, l'atracció de l'encant; el rei, la bellesa pròpia de la calma; el yasashi, la bellesa de la discreció; i l'ushin, el sentit profund artístic. Una fita en la cultura japonesa d'aquesta època fou la Història de Genji de Murasaki Shikibu, que plasmà un nou concepte estètic anomenat mono-no-aware –terme introduït per Motōri Norinaga–, que transmet un sentiment de malenconia, de tristesa contemplativa derivada de la transitorietat de les coses, de la bellesa efímera, que dura un instant i perdura en el record. És un estat de recreació derivat de la fugacitat de les coses i d'una agredolça tristesa al seu pas, equivalent en certa manera al pathos grec i al terme virgilià lacrimae rerum ('llàgrimes de les coses'). En paraules de Kikayama Keita: «és el sentiment profund que ens embarga en contemplar un formós matí de primavera, i també la tristesa que ens corprèn en mirar un vespre autumnal. Però, abans que res, és un sentiment de delicada malenconia que pot derivar en una profunda tristesa en sentir fondament la bellesa caduca de tots els éssers de la natura». Aquesta idea d'una recerca ideal de la bellesa, d'un estat de contemplació on s'uneixen el pensament i el món dels sentits, és característica de la innata sensibilitat japonesa cap a la bellesa, i queda palesa en la festa de l'Hanami, basada en la contemplació dels cirerers en flor.
miniatura|Jardí de Kenroku-en Durant l'edat mitjana japonesa (períodes Kamakura, Muromachi i Momoyama), en paral·lel al militarisme de la societat feudal japonesa, s'imposà el concepte de dō ('via'), que posava èmfasi en el procés creatiu de l'art, en la pràctica cerimonial dels ritus socials, com queda evidenciat en el shodō (cal·ligrafia), el chadō (cerimònia del te), el kadō o ikebana (l'art dels arranjaments florals) i el kōdō (cerimònia de l'encens). En aquestes pràctiques no importa el resultat, sinó el procés evolutiu, l'esdevenir en el temps –novament el naru–, així com el talent demostrat en la perfecta execució dels ritus, que denota destresa, així com una pruïja espiritual de recerca de la perfecció. En aquests nous conceptes, tingué una influència decisiva una variant del budisme anomenada zen, que insisteix en unes determinades "regles de vida" basades en la meditació, en què la persona perd la consciència de si mateix. Així, qualsevol tasca quotidiana transcendeix la seva essència material per significar una manifestació espiritual, la qual queda reflectida en el moviment i el pas ritual del temps. Aquest concepte queda reflectit igualment en la jardineria, que arriba a un grau tal de transcendència on el jardí és una visió del cosmos, amb un gran buit (mar) que s'omple amb objectes (illes), plasmats en sorra i roques, i on la vegetació és evocadora del pas del temps. L'ambivalència zen entre el caràcter senzill i la profunditat d'una vida transcendent imbuí d'un esperit d'"elegància senzilla" (wabi) no tan sols l'art, sinó el comportament, les relacions socials i els aspectes més quotidians de la vida. El mestre Sesshū deia que "el zen i l'art són un".
El zen es basa en set principis estètics: fukinsei (asimetria), forma de negar la perfecció per aconseguir l'equilibri present en la natura; kanso (austeritat), eliminar l'innecessari i superflu per descobrir la simplicitat de la natura; kokō (dignitat solitària), qualitat que les persones i objectes adquireixen amb el pas del temps i els proporciona una major puresa de la seva essència; shizen (naturalitat), que està lligada a la sinceritat, allò natural és autèntic i incorruptible; yūgen (profunditat), essència vertadera de les coses, que transcendeix la seva mera materialitat, el seu aspecte superficial; datsuzoku (desafecció), llibertat en la pràctica de les arts, la missió de la qual és alliberar l'esperit, no controlar-lo –així, l'art prescindeix de tota mena de normes i regles–; seiyaku (serenitat interior), estat de quietud, d'assossec, necessari perquè flueixin els sis principis anteriors.Manrique (2006), p. 17-19.
miniatura|esquerra|Cerimònia del te