La Matança de Sabra i Xatila () va ser la matança de més de 3.500 civils, majoritàriament palestins i xiïtes libanesos, per un grup paramilitar proper a les Falanges Libaneses, un partit de tendència ultradretana i cristiano-libanesa. La massacre va tenir lloc en el barri de Sabra i en el camp de refugiats de Xatila, a Beirut, al Líban, amb el suport i la protecció de l'Exèrcit israelià.
El Tzahal va tancar els accessos, va disparar i va bombardejar els camps de refugiats palestins, mentre els falangistes actuaven. A partir de les sis de la tarda aproximadament del 16 de setembre, fins a les vuit del matí del 18 de setembre de 1982, es va dur a terme una massacre generalitzada per part de la milícia.
La massacre fou presentada, per algunes fonts, com una represàlia per la mort del president libanès Baixir Gemayel, líder del Partit Kataeb libanès, acabat d'elegir, mentre fou considerada un acte de genocidi contra els civils palestins per part de l'ONU.
Al juny de 1982, Israel havia envaït el Sud del Líban amb la intenció d'erradicar l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) i intervenir en al guerra civil libanesa. A mitjan 1982, sota la supervisió de la Força Multinacional l'OAP es va retirar del Líban després de setmanes de combats a l'oest de Beirut, i poc abans que tingués lloc la massacre. Diverses forces, falangistes, israelianes i possiblement també l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL) - es trobaven en les proximitats de Sabra i Xatila en el moment de la massacre, aprofitant el fet que la Força Multinacional al Líban havia eliminat casernes i mines que havien tancat barris de majoria musulmana de Beirut i havien mantingut els israelians a ratlla durant el setge de Beirut. L'avanç israelià sobre Beirut occidental arran de la retirada de l'OLP, fet que va permetre la incursió falangista, va ser considerat una violació de l'acord d'alto el foc entre les diverses forces. L'exèrcit israelià va envoltar Sabra i Xatila i estacionà tropes en les sortides de la zona per evitar que els residents del campament en sortissin i, a petició dels falangistes, va disparar bengales per il·luminar la nit.
Els autors materials dels assassinats van ser els "Joves", una banda reclutada per Elie Hobeika, cap de la intel·ligència de les Forces Libaneses i oficial d'enllaç amb el Mossad, dels homes que havien estat expulsats de les Forces Libaneses per insubordinació o activitats delictives.Les Secrets de la guerre du Liban : Du coup d'état de Béchir Gémayel aux massacres des camps palestiniens, per Alain Menargues, capítol final Els més acarnissats d'ells podrien haver estat consumidors habituals de drogues, com ara cocaïna o heroïna. Es creu àmpliament que els assassinats van tenir lloc sota les ordres directes de Hobeika. Hobeika perdé familars a la massacre de Damour de 1976,Friedman, New York Times, 20, 21, 26, 27 setembre 1982. que era en si una resposta a la massacre de Karantina (1976) de palestins i musulmans libanesos a mans de militants falangistes cristians. Hobeika més tard va esdevenir diputat, durant molts anys, al Parlament del Líban i va exercir diversos càrrecs ministerials. Altres comandants falangistes involucrats van ser Joseph Edde, del sud, Dib Anasta, cap de la Policia Militar falangista, Michael Zouein i Maroun Mischalani, de l'est de Beirut. En total, uns 300-400 milicians estigueren involucrats, entre ells alguns de l'Exèrcit del Sud del Líban de Saad Haddad.John Bulloch. (1983) Final Conflict. The War in Lebanon. Century London. . p.231
El 1983, una comissió presidida per Seán MacBride, assistent del secretari general i president de l'Assemblea General de les Nacions Unides en aquell moment, va arribar a la conclusió que Israel, com a potència ocupant del campament, era responsable de la matança. La comissió també va concloure que la massacre va ser una forma de genocidi. El 1983, la Comissió Kahan israeliana, designada per investigar l'incident, va concloure que el personal militar israelià, conscient que hi havia una massacre en curs, no havia pres mesures serioses per aturar-la. La comissió considerà que Israel era indirectament responsable, i Ariel Xaron, llavors ministre de Defensa, va carregar amb la responsabilitat personal "per ignorar el perill de vessament de sang i venjança", i es va veure obligat a dimitir del càrrec, tot i que va romandre al govern com a ministre sense cartera. La Comissió va arribar a conclusions similars pel que fa al cap d'Estat Major, el tinent general Rafael Eitan (equival a una violació del deure que incumbia al cap d'Estat Major), així com el director de la intel·ligència militar, major general Yehoshua Saguy, i altres funcionaris d'intel·ligència - tot i que el Mossad no va ser reprès.
Antecedents Guerra civil libanesa
Del 1975 a 1990 es producí guerra civil libanesa.s. La xifra total de morts al Líban durant tot el període de la guerra civil, va ser de prop de 150.000 víctimes.The New York Times (2012). "After 2 Decades, Scars of Lebanon's Civil War Block Path to Dialogue" .
Presència palestina al sud del Líban
Hi havia camps de refugiats palestins al Líban des de la fi de la primera guerra araboisraeliana de 1949, la neteja ètnica, destrucció de pobles i expulsió massiva de palestins dels territoris ocupats per Israel empenyeren centenars de milers de persones a camps de refugiats de països com Jordània o el Líban, incloent dos camps contigus Sabra i Xatila en un suburbi de Beirut Oest. La població pobra dels dos districtes s'incrementà amb l'arribada de palestins i xiïtes que fugien dels combats al sud. El 1970, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina s'expandeix al Líban després de la massacre de Setembre Negre, el que va portar als seus dirigents a abandonar Jordània. L'OAP feia servir el sud del Líban com a base per a atacs de la resistència palestina a l'ocupació d'Israel, que bombardejava regularement el sud del Líban."Israel: A Country Study", Helen Chapin Metz, ed. Washington: GPO per a la Biblioteca del Congrés, 1988 (online copy ) L'OAP intervingué en la guerra civil palestina al costat del Moviment Nacional Libanès, que agrupava les forces d'esquerra i arabistes, Israel Intervingué al costat del Front Libanès i les falanges cristianes.
Ocupació israeliana del Líban "Operació Pau per a Galilea"
El 3 de juny del 1982 es va produir un intent d'assassinat de l'ambaixador israelià a Gran Bretanya Shlomo Argov, a mans de guerrillers palestins de l'organització d'Abu Nidal, llavors establert a l'Iraq, i possiblement amb participació siriana o iraquiana. El govern israelià va decidir aprofitar l'oportunitat per posar fi a la presència palestina al sud del Líban. Diversos historiadors i observadors com ara David Hirst i Benny Morris han fet notar que l'OAP no estigué involucrada en l'assalt i hi havia diversos fets que suggereixen que no podria haver-la aprovat - per exemple, que el grup d'Abu Nidal era un amarg rival de l'OAP d'Arafat i fins i tot havia assassinat alguns dels seus membres, i que l'OAP va condemnar l'intent d'assassinat. El govern israelià va justificar la invasió citant 270 atacs de resistents palestins a l'ocupació israeliana pertanyents de l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP) a Israel, els territoris ocupats, i la frontera amb Jordània i Líban (a més de 20 atacs contra interessos israelians a l'estranger). No obstant això, Benny Morris afirma que l'OAP estava respectant l'acord d'alto el foc llavors vigent amb Israel i mantenia la frontera entre l'estat jueu i el Líban més estable del que havia estat durant un període de més d'una dècada. En tot cas, Israel va utilitzar l'atemptat com a justificació per trencar l'alto el foc amb l'OAP, i com un casus belli per a una invasió a gran escala del Líban.
La Força Aèria Israeliana va bombardejar nou instal·lacions de l'OAP i també àrees civils al Líban el 4 de juny, malgrat l'acord d'alto vigent des del juliol de 1981 i l'OAP va respondre amb llençament de coets contra el nord d'Israel i l'ús de petites forces blindades per atacar l'organització frontera israeliana, l'escalada acabà amb la invasió israeliana del Líban el 6 de juny. L'objectiu al·legat de la invasió era deixar Israel fora de l'abast dels coets de l'OAP i un altre objectiu més ampli era empènyer l'exèrcit sirià fora del Líban (incloent els míssils sirians posicionats a la vall de la Bekaa),Tucker, 2010, vol. 1 pàg. 731 així com aliar-se amb les milícies cristianes a Beirut per combatre l'OAPvan Creveld, 2002, p. 290
L'exèrcit israelià es dirigí cap al nord per tal d'envoltar la capital, Beirut. Després d'un perllongat setge de la ciutat, la lluita va acabar amb un acord negociat per Estats Units entre les parts el 21 d'agost de 1982, que permetia l'evacuació segura dels combatents palestins de la ciutat sota la supervisió de les nacions occidentals i garantia la protecció dels refugiats i els civils residents en els campaments de refugiats.
El 15 de juny 1982, 10 dies després de l'inici de la invasió, el Gabinet israelià va aprovar una proposta presentada pel primer ministre, Menahem Beguín, segons la qual l'exèrcit israelià no havia d'entrar a l'oest de Beirut, deixant la zona en mans de les Forces libaneses aliades. El cap de l'Estat Major, Rafael Eitan, ja havia donat ordres que les milícies libaneses, predominantment cristianes i d'ultradreta, no havien de prendre part en els combats, però la proposta tenia com a objectiu contrarestar les denúncies públiques que, mentre les forces d'ocupació israelianes patien baixes, els seus aliats no.Yitshaq Kahan, Aharon Barak, Yona Efrat (1983) The Commission of Inquiry into events at the refugee camps in Beirut 1983 FINAL REPORT (Authorized translation) p.108 estableix que "Aquest informe va ser signat el 7 de febrer de 1982." p.11
La investigació israeliana posterior estima la força de les milícies a l'oest de Beirut, amb exclusió dels palestins, en uns 7.000 combatents. Van calcular que la Falange eren 5000 quan estaven totalment mobilitzats, dels quals 2.000 ho eren de temps complet.Kahan. pp.13,7
El 23 d'agost de 1982, Baixir Gemayel, líder del Front Libanès, va ser elegit president del Líban per l'Assemblea Nacional. Israel havia confiat en Gemayel i les seves forces com un contrapès a l'OAP i el Moviment Nacional Libanès, i com a resultat, els llaços entre Israel i els grups maronites, molts dels quals es declaraven partidaris de les Forces Libaneses, havia crescut."Pels volts del 1982, la relació entre Israel i els maronites era bastant un secret a veus, amb milicians maronites que s'entrenaven a Israel i comandaments d'ambdues bandes que feien visites regulars i recíproques als quarters generals dels altres." (Eisenberg i Caplan, 1998, pàg. 45).
Alto el foc Després de diverses setmanes de setge per part dels israelians a Beirut, on s'havien atrinxerat més de 15.000 combatents palestins, el 12 d'agost el diplomàtic estatunidenc Philip Habib va proposar un pla, que preveia la retirada de l'exèrcit israelià, l'evacuació dels combatents de l'OAP i el desplegament d'una força internacional de les Nacions Unides, la UNIFIL, destinada a protegir els civils palestins.Tucker, Roberts et al. pàg. 732
Pels volts de l'1 de setembre, els combatents de l'OAP havien estat evacuats de Beirut sota la supervisió de la Força Multinacional. L'evacuació va ser condicionada a la continuació de la presència de la Força Multinacional per brindar seguretat a la comunitat de refugiats palestins al Líban. La matança es produí un cop els civils palestins havien estat desemparats sense cap protecció.