El convent de Sant Doménec és un dels monuments gòtics més importants de la ciutat de València, fundat per Jaume I i llar de sant Vicent Ferrer i Lluís Bertran, visitat i protegit pels reis d'Aragó i de la casa d'Àustria, diverses vegades seu de les Corts valencianes, precedent de les llotges de Palma i de València i gran focus religiós i cultural. Monument historicoartístic des del 1931, és un edifici poc conegut a causa del seu restringit horari de visites, ja que alberga la Capitania General de València des del 1840.
Història miniatura|esquerra|El convent a mitjan miniatura|esquerra|Entrada triomfal de Ferran VII a València, quadre de Miquel Parra i Abril, 1815. A la dreta de la imatge la façana del convent de Sant Doménec La primera pedra d'aquest convent, abans dit de Predicadors, va ser col·locada pel mateix rei Jaume I el 14 d'abril del 1239, i fou una fundació de Miquel de Fabra (frare dominic confessor del rei). Cap al 1250 s'hi havia construït la primera església, menuda i senzilla, hui desapareguda. En el convent descansaven les restes de fra Miquel de Fabra, però foren traslladades a la basílica de Sant Vicent Ferrer, actual convent de Predicadors, al carrer de Ciril Amorós.
El lloc on es va construir el convent es trobava extramurs de la ciutat, per la qual cosa el 1276 el bisbe de València, fra Andreu d'Albalat, va fer construir una ampliació de la muralla que hi incloguera el convent dominicà.
Prova de la seua importància en el passat, en aquest convent van viure i varen ser priors sant Vicent Ferrer i Lluís Bertran, i en la seua sala capitular es van dur a terme diverses sessions de Corts del regne. El convent va albergar entre els murs l'Escola de Gramàtica i Lògica (creada pel bisbe Andreu d'Albalat el 1259), la Càtedra de Llengües Orientals (1281), la Càtedra Pública de Teologia creada pel bisbe Ramon Gaston el 1345 i la iniciació dels estudis d'hebreu el 1629; molts dels seus monjos feien d'intèrprets davant les ambaixades que arribaven al Regne de València.
El 1437, el rei Alfons el Magnànim tria Sant Doménec per a la seua sepultura, i comença la construcció de la capella Reial, acabada pel seu successor Joan el Sense Fe el 1463. El 1504, el viatger alemany Jeroni Münzer durant la seua visita a València recordaria l'edifici com «magnífica fàbrica amb grans hortes i claustres».
A finals del , el convent assoliria la màxima esplendor patrimonial, l'erudit Orellana va escriure: «El particularizar las grandes circunstancias de dicho convento, lo majestuoso de su edificio, la simetría de su iglesia, lo copioso de su exquisita librería, la disposición de su bien regalado archivo, lo excelente de sus pinturas, lo antiguo de sus monumentos, y sepulcrales, lo numeroso de sus reliquias, y en suma lo precioso de todas sus cosas, es asunto que no pudiera comprenderle un dilatado volumen, cuando cada ramo de los que llevo apuntados produce materia para mucho que historiar».ORELLANA, M. A., Valencia antigua y moderna, ed. 1923-24, pàg. 526-527
Gran part d'aquest patrimoni es va perdre durant la Guerra del Francés, quan es convertí en quarter. El 1814 van tornar-hi els monjos, però el 1835 es produeix l'exclaustració i el complex conventual es destina a parc d'artilleria i a tallers de mestrança. El 1839 s'estableix al convent la seu de la Capitania General, quatre anys després pel perill de desaparició del convent (com es demostrà amb la demolició de l'església principal) l'Acadèmia de Sant Carles aconseguí del govern una Reial Ordre de 23-I-1844 que li concedia el patronatge de la capella dels Reis i la de Sant Vicent. Per aquesta època es proposà la idea de convertir la capella dels Reis en Panteó de Valencians Il·lustres, proposta feta per Vicent Boix el 1844.
El valor patrimonial de Sant Doménec començarà a reconèixer-se i a restaurar-se durant l'estada del general Urrutia a la Capitania General durant els anys 1950-1953. Actualment, resta oberta al culte la capella dels Reis, mentre que la resta del conjunt es reserva per als militars i només s'hi pot accedir amb concertació prèvia.
El convent de Sant Doménec està format per una sèrie d'unitats principals, que són el claustre Major, la sala Capitular, la capella Reial, el refectori o saló del Tron, la capella de Sant Vicent i la façana.
Estructura del convent Església major L'església principal del convent ha desaparegut quasi per complet, només se'n conserva el primer tram i la portada. De la primera església no en queda res; segons l'erudit Fr. J. Teixidor, estaria situada al voltant del que hui és la capella del Reis.
La segona església, que també es va substituir per problemes estructurals, ja es trobava on va estar l'última que s'hi construí. Aquesta era de nau única amb capelles entre els contraforts i capçalera poligonal i trams quadrats, es construí a partir del 1382. Com la pràctica totalitat de les esglésies de l'època, es revestí interiorment en estil barroc entre el 1692 i el 1694, obra de Francisco Padilla. El temple va ser enderrocat amb l'exclaustració, i en quedà només el tram dels peus. Ací s'hi pot observar el recobriment de fullaraca barroca per sobre de les voltes gòtiques. Aquesta volta està parcialment a la vista gràcies a la retirada de la decoració barroca en els arrencaments dels nervis, i mostra que era una volta de creueria amb tercelets.
A banda de les capelles situades entre els contraforts existien d'altres de més grans. Una d'aquestes era la dedicada a sant Lluís Bertran, rica en jaspis, amb pintures d'Espinosa i Hipòlit Rovira i on es venerava el cos del sant. De la capella, només queden els sepulcres del corresponents a fra Domingo Anadón i Joan Micó i algunes pintures d'Espinosa, tot custodiat al Museu de Belles Arts de València.
Les altres dues grans capelles eren la desapareguda del Roser i la de Sant Vicent, que s'obrien als peus de l'església a partir del tram que queda, servint com una mena de creuer.
La capella del Roser es construí entre el 1491 i el 1518; només en queda la seua embocadura i algunes restes soltes que permeten saber que els pilars i arcs eren entorxats. L'obra s'encarregà a Joan Gozalbo, però Pere Comte apareix cobrant pels seus serveis entre 1500 i 1503. L'obra la continuà Miquel de Maganya, que apareix treballant-hi el 1514. Encara que la capella contenia obres de Ribalta i Espinosa fou totalment renovada per Joan Baptista Pérez Castiel entre 1686 i 1688.
La portada de l'església no dona directament al carrer, sinó que ho fa a un petit claustre que fa de distribuïdor. Està molt malmesa; fou construïda al i remet al model de la portada del monestir de la Trinitat i la Llotja, relacionades amb el cercle de Pere Comte. Es compon d'una sèrie de fines arquivoltes apuntades recollides per un arc conopial amb cardines i rematat per una magolla. Existien dos pinacles flanquejant la portada, dels quals només queda el seu rastre. Al timpà se situen les figures, de cronologia posterior, de la Mare de Déu del Roser, sant Doménec i santa Caterina de Siena; a més, hi ha dues mènsules antropomòrfiques amb figures d'àngels: l'un sosté un paper i l'altre toca un instrument.
L'església de Sant Doménec o capella de Sant Vicent miniatura|Capella de Sant Vicent Encara que normalment l'església del convent rep el nom de Sant Doménec i com a tal és coneguda pels naturals, en realitat el seu nom correcte hauria de ser i és capella de Sant Vicent, entre altres coses perquè a aquest sant està dedicada l'advocació de la parròquia i perquè aquesta era en realitat una capella que formava part del que fou la gran església conventual que fou destruïda per les guerres i per les desamortitzacions del .
Per tal de commemorar la canonització de Vicent Ferrer (1455), el 1460 es decidí la construcció d'una capella dedicada al sant, i es permeté la unió de l'església major amb la capella dels Reis, que estava quasi acabada. Estava formada per tres trams rectangulars, coberta amb volta de creueria, estil gòtic i obra de Francesc Baldomar i Nicolau Bonet. Entre 1772 i 1781, fou ampliada i reformada per Antoni Gilabert amb dissenys de Josep Pujol (escrit amb l'ortografia castellanitzant Puchol). La capella actual està estructurada en un primer tram rectangular amb la volta gòtica recoberta amb una altra de canó amb llunetes, un espai quadrat sobre el qual s'eleva la cúpula sobre tambor i una capçalera de planta oval interrompuda pel tram central de la capella. En aquesta renovació, s'empraren materials molt costosos i de diferents procedències: la del paviment, blanca i negra, prové de Portaceli; la groguenca i la de la balustrada del presbiteri, de Buixcarró; la dels pedestals, de Nàquera; la de color groc clar ve de Llíria; setze columnes són de Portaceli; les quatre columnes de l'altar i les de l'interior del nínxol provenen de Callosa d'en Sarrià; i la de les bases del retaule, groga, de Torrent.
Tota la decoració de la capella segueix un programa iconogràfic definit. Les pintures al fresc són de Josep Vergara; en destaquen la que representa el triomf de sant Vicent Ferrer (a la volta de l'absis), la resurrecció d'un mort (a la volta de la nau), les escenes de la vida del sant (a les petxines de la cúpula) i les que representen els dons i fruits de l'Esperit Sant (als cassetons de la cúpula). Josep Pujol s'encarregà de realitzar les estàtues femenines de marbre que decoren el frontó del retaule, i que representen la fe i l'esperança, la castedat i la religió, als dos costats de l'altar, i també els baixos relleus del naixement de sant Vicent Ferrer i els seus pares.
Aquesta renovació de la capella de Sant Vicent suposa un dels exemples més significatius del complex procés de transició de la mentalitat acadèmica barroca a una altra d'il·lustrada i classicista dins de l'àmbit valencià del .
Capella Reial o capella dels Reis miniatura|Capella dels Reis, amb el retaule renaixentista al centre, la tomba marmòria al davant, i els arcosolis a dreta i esquerra
A la capella Reial, s'entra per una porta formada per un arc motllurat existent en el claustret que hi ha a l'entrada de l'església. Feta durant el segon terç del , tota de pedra picada, és una de les joies del tardogòtic valencià i es pot considerar la peça més interessant de tot el conjunt.
Fou manada construir pel rei Alfons el Magnànim el 1437 i acabada pel seu successor Joan II el 1463. El cronista del convent, el P. Sala, en la seua Historia del convento de Predicadores de Valencia del 1608, explica que el rei Alfons V, estant a Gaeta, disposà per privilegi datat el 6 d'abril de 1437 la construcció d'aquesta capella.
Dues xicotetes estances en cadascun dels murs de les parets laterals guarden peces d'orfebreria i litúrgia a manera de minúscul museu. Pareix que aquestes estances, en realitat, són els arcosolis que havien de rebre les restes mortals del rei d'Aragó Alfons el Magnànim i de la seua esposa Maria de Castella. Finalment, aquest rei va preferir ser soterrat a Nàpols (posteriorment, fou traslladat al monestir de Poblet), i la reina al monestir de la Trinitat de València.
De planta rectangular (11 x 22 m), destaca pel seu virtuosisme la sostrada de pedra, dividida en tres trams i formada per voltes de creueria sense nervis, el pes de les quals recolza directament en el murs, de 2,5 m de gruix, sense mènsules ni columnes o pilars que la sustenten. La sala s'il·lumina per sis finestres ogivals, tres en cada un dels seus murs laterals i una rosassa en el mur d'unió amb la capella de Sant Vicent. Està coberta per una volta arestada de pedra picada de tres trams, com ja hem dit, entre els quals es formen, en dos trams, les complexes superfícies de revolució dels plements que corresponen a una volta de creueria, però no utilitza els nervis.
El tram de la capçalera utilitza els mateixos recursos, però té huit arrencaments de la volta i deixa dos triangles amb voltes arestades als cantons.