Joana I de Castella (Toledo, 6 de novembre de 1479 - Castell de Tordesillas, Valladolid, 12 d'abril de 1555), coneguda també com a Joana la Boja (la Loca, en castellà), fou princesa d'Astúries i de Girona (1497-1504), reina de Castella, de Lleó, etc., senyora de Biscaia (1504-1555), duquessa de Montblanc (1497-1504) i comtessa de Flandes (1504-1555). Ostentà també els títols de comtessa de Barcelona, reina d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Nàpols (1516-1555), tot i que el govern efectiu estava en mans del seu fill Carles d'Habsburg, que també feia servir, conjuntament, els mateixos títols. Era filla del rei d'Aragó Ferran el Catòlic i la reina de Castella Isabel la Catòlica.
Infanta de Castella Des de petita, molt bella i intel·ligent, va rebre una acurada educació, pròpia d'una infanta de Castella. Com a improbable hereva de Castella, aquesta educació fou basada més en l'obediència que no pas en el govern, a diferència de l'exposició pública i l'ensenyament del govern requerits en la instrucció d'un príncep.
En l'estricte i itinerant ambient de la cort castellana de la seva època, Joana va ser alumna avantatjada en comportament religiós, bones maneres i maneig propis de la cort, sense desestimar arts com la dansa i la música, entrenament com a genet i el coneixement de llengües romàniques pròpies de la península Ibèrica, a més del francès i el llatí. Entre els seus principals preceptors hi havia el sacerdot dominic Andrés de Miranda, l'amiga i tutora de la seva mare Beatriz Galindo, "la Latina", i, per descomptat, la seva pròpia mare.
Arxiduquessa d'Àustria miniatura|Felip el Bell i Joana I de Castella Com ja era costum en l'Europa d'aquests segles, Isabel i Ferran van negociar els matrimonis de tots els seus fills amb la finalitat d'assegurar els seus objectius diplomàtics i estratègics. Conscients de les aptituds de Joana i del seu possible acompliment en una altra cort, així com amb la necessitat de reforçar els llaços amb el Sacre Imperi Romanogermànic, Maximilià I d'Àustria, contra els cada vegada més hegemònics monarques francesos de la dinastia Valois, van oferir Joana al fill d'aquest, Felip d'Habsburg, arxiduc d'Àustria, duc de Borgonya, Brabant, Limburg i Luxemburg, Flandes, Habsburg, Hainaut, Holanda, Zelanda, Tirol i Artois, i senyor d'Anvers i Malines entre altres ciutats. A canvi d'aquest enllaç, els Reis Catòlics demanaven la mà de la filla de Maximilià, Margarida d'Àustria, com esposa per al príncep Joan d'Aragó. Joana de Castella ja havia estat considerada prèviament per l'hereu francès, de la Dinastia Valois, i el 1489 fou demanada en matrimoni pel rei d'Escòcia, Jaume IV, de la Dinastia Estuard.
Tot i la seva voluntat de ser monja l'agost de 1496, als 16 anys, els seus pares la fan partir des de la platja de Laredo, en una de les embarcacions genoveses del capità Joan Pérez. Però la flota també incloïa, per demostrar l'esplendor de la Corona castellana a les terres del nord i mostrar el seu poder a l'hostil rei francès, 131 embarcacions més, des de naus a caravel·les, amb una tripulació de 15.000 homes.
Joana fou acomiadada per la seva mare i els seus germans, i inicià el seu rumb cap a la llunyana i desconeguda terra flamenca. La travessa va tenir alguns contratemps que, en primer lloc, la van obligar a prendre refugi a l'Illa de Portland, Anglaterra, el 31 d'agost. Quan finalment la flota va poder acostar-se a Middelburg (Zelanda) una de les embarcacions genoveses que transportava 700 homes es va enfonsar, i amb ella les vestimentes de Joana i molts dels seus efectes personals.
Amb Joana en terres flamenques, no fou rebuda pel seu promès que es trobava a Alemanya, tot perpetrat per l'oposició dels consellers francòfils de Felip a les aliances de matrimoni pactades per l'emperador. Aquests consellers intentaren encara el 1496, i amb Joana ja a la Cort, convèncer Maximilià de la inconveniència d'una aliança amb el Regne de Castella i les virtuts d'una aliança amb el regne francès.
L'ambient de la cort en el qual es va trobar Joana fou radicalment oposat al que ella va observar a la seva Castella natal. La sòbria, religiosa i familiar cort castellana contrastava amb la festiva, desinhibida i individualista cort borgonyona-flamenca.
Tot i que no es coneixien, s'enamoraren bojament, però aviat Felip perdé l'interès en la relació i nasqué en Joana una gelosia patològica. Sempre estava vigilant el seu espòs i malgrat l'avançat estat de gestació del seu segon embaràs, del qual naixeria l'infant Carles d'Àustria el 24 de febrer del 1500, va assistir a una festa al Palau de Gant. Aquell mateix dia va tenir al seu fill, es diu, als lavabos del Palau.
Núpcies i descendència El casament amb Felip el Bell es realitzà el 12 de novembre de 1496 a Lier. D'aquest matrimoni en nasqueren: la infanta Elionor d'Habsburg (1498-1558), casada el 1519 amb Manuel I de Portugal i el 1530 amb Francesc I de França. el príncep Carles I de Castella i V d'Alemanya (1500-1558), rei de Castella i d'Aragó i emperador romanogermànic. la infanta Elisabet d'Habsburg (1501-1526), casada el 1515 amb Cristià II de Dinamarca. el príncep Ferran I d'Habsburg (1503-1564), sacre emperador romanogermànic. la infanta Maria d'Habsburg (1505-1558), casada el 1522 amb Lluís II d'Hongria. la infanta Caterina d'Habsburg (1507-1578), casada el 1525 amb Joan III de Portugal.
Reina de Castella El 1497 fou nomenada princesa d'Astúries, degut a la mort del seu germà l'infant Joan d'Aragó, passant per davant de la seva germana gran Isabel d'Aragó, la qual pel seu casament amb el rei Manuel I de Portugal feia témer als Reis Catòlics la possible unió dels seus regnes sota domini portuguès. Amb la mort d'Isabel d'Aragó el 1498, així com el fill d'aquesta, l'infant Miquel da Paz el 1500, va esdevenir hereva plena de la Corona de Castella.
Quan l'any 1503 el seu marit, Felip, decidí anar-se'n a Flandes a resoldre uns assumptes, sembla que s'agreujà el seu estat mental. Decideix llavors, partir cap a Castella al costat dels seus pares, especialment per la petició de la seva mare, preocupada pel seu estat de salut, car estava embarassada per quarta vegada, deixant a Brussel·les els seus tres fills petits.
Morta Isabel la Catòlica el 26 de novembre de 1504, es planteja el problema de la successió a Castella. Per la Concòrdia de Salamanca de 1505 s'acordà el govern conjunt de Felip el Bell, Ferran el Catòlic i la mateixa Joana. Les males relacions entre Felip, a qui donava suport la noblesa castellana, i Ferran van fer que aquest renunciés al poder a Castella (Concòrdia de Villafáfila de 1506) per evitar un enfrontament armat, i se centrà en els seus assumptes a la Corona d'Aragó.
Mort de Felip el Bell El 25 de setembre de 1506 mor Felip, entre rumors d'enverinament. Els rumors sobre l'estat de bogeria de Joana van augmentar. Des de Burgos, on va morir Felip, el traslladaren a Granada per enterrar-lo, viatjant sempre de nit i amb la reina Joana sense separar-se ni un moment del fèretre i besant-li els peus al seu difunt marit quan paraven a descansar. A partir d'aquell moment, Joana no es va voler canviar més de roba, ni rentar-se i Ferran el Catòlic va decidir fer-la recloure a Tordesillas el mes de gener de l'any 1509, iniciant el rei d'Aragó una regència a Castella fins al 1516. Allà va passar la resta de la seva vida fins al dia que va morir, el 12 d'abril del 1555, després de 46 anys de reclusió forçosa i sempre vestida de negre.
El 1516, amb la mort de Ferran el Catòlic i en funció de l'últim testament del rei, Joana fou proclamada hereva de la Corona d'Aragó i successora de son pare en tots els seus títols, però per la seva incapacitat, en tindria la regència el fill gran de Joana, el príncep Carles d'Habsburg, "para que en nombre de la dicha Serenísima Reyna, su madre, los gobierne, conserve, rija y administre", com diu el mateix testament. Encara que n'era la reina nominal, Joana no va arribar a regnar efectivament a la Corona d'Aragó. Així mateix, mai no va ser declarada incapaç per les Corts castellanes ni se li va retirar el títol de reina, encara que també governava en el seu nom Carles, conegut com a Carles I. Mentre Joana va viure, en els documents oficials havia de figurar en primer lloc el nom de la reina Joana, seguit pel de Carles.
A la mort de Ferran el Catòlic, va exercir la regència de Castella el Cardenal Cisneros fins a l'arribada de Carles des de Flandes, i la d'Aragó el fill natural del rei, arquebisbe de Saragossa, Alfons d'Aragó.
Tancament a Tordesillas miniatura|Francisco Pradilla. La reina Joana la Boja, reclosa a Tordesillas amb la seva filla, la infanta Caterina, 1906. D'ençà que el seu pare la feu tancar el 1509, la reina Joana visqué reclosa al convent de Santa Clara Tordesillas, en les cambres de l'antic palau reial de Pere I de Castella: hi visqué fins que morí el 12 d'abril de 1555, després de 46 anys d'empresonament. Mai no va deixar de vestir de dol i tenia com a única companyia la seva filla petita, Caterina, fins que va aquesta va marxar el 1525 per a casar-se amb Joan III de Portugal.
Mentre foren recloses, Joana i Caterina foren menystingudes i maltractades físicament i psicològica pels seus custodis. Especialment durs van ésser els anys que la custòdia va estar a càrrec del Marquès de Dénia, Bernardo de Sandoval y Rojas, i de la seva esposa. El marquès va complir la seva funció amb gran il·lusió, com semblava presumir en una carta adreçada a l'emperador en la que assegurava que, malgrat les queixes constants de Joana, el rei havia d'estar tranquil perquè ell controlava la situació.
El confinament de Joana i la seva presumpta incapacitat mental foren essencials per a legitimar el seu fill Carles en el tron, i abans el paper de son pare Ferran com a regent i governador del regne de Castella. Els opositors del nou rei podien discutir-ne la legitimitat invocant la capacitat de la reina Joana i fer-lo caure com a usurpador. Així, durant la revolta de les Comunitats de Castella, la figura de Joana es va convertir en una peça clau per a donar-li legitimitat. Igualment, Ferran el Catòlic i Carles I van intentar esborrar les proves documentals del tancament de Joana: no hi ha cap rastre de la correspondència intercanviada entre Ferran i Luis Ferrer o entre Carles I i altres custodis. Fins i tot Felip II va ordenar cremar alguns documents relatius a la seva àvia.Zalama, 2010.
Revolta de les Comunitats de Castella