miniatura|Batalla de Caseros. La història de l'Uruguai és el període que comprèn els fets històrics més rellevants de l'actual República Oriental de l'Uruguai des d'abans de la colonització espanyola fins a la data. Es divideix en etapes diferenciades: prehistòria, període precolombí, època colonial (Banda Oriental), creació de la Província Oriental, Invasió Portuguesa (Província Cisplatina), independència, Guerra Gran (1839-1852), Guerra contra el Paraguai, modernització (separació d'església i estat), dictadura Dictadura militar de l'Uruguai (1973-1985) tornada a la democràcia, i primer govern socialista (2005-2010) amb la presidència de Tabaré Vázquez pel partit polític d'esquerra, Front Ampli.
Orígens miniatura|esquerra|Riu de la Plata, ca. 1600. Abans de les exploracions espanyola i portuguesa, el territori estava poblat per algunes ètnies indo-americanes nòmades, d'entre les quals destaquen la charrúa i la guaraní.
Els primers assentaments europeus van ser els de Villa Soriano, Colonia del Sacramento i Montevideo. Els espanyols es van assentar a partir del 1726, any en què es produeix la fundació de Montevideo, degut a l'avanç de les tropes portugueses a través de l'actual territori uruguaià i a la fundació de ciutats per aquests.
La ciutat de Montevideo es va fundar amb caràcter militar i mercantil, i va ser una important plaça militar dels dominis realistes de l'Imperi Espanyol al sud durant el i el principal port de l'estuari de la Plata. La importància de Montevideo com a principal port del Virregnat del Riu de la Plata li va ocasionar en diverses ocasions enfrontaments amb la capital del virregnat, Buenos Aires.
El 1798 i entre el 1806 i 1807 es produeixen les invasions angleses. Les tropes de Montevideo i de Buenos Aires van repel·lir juntes els atacs de la flota anglesa (la primera comandada pel Comodor Sir Home Riggs Popham i la segona per l'Almirall Sir Charles Stirling) vinguda a conquerir els territoris del Plata. A la Revolució de Maig de 1810 i durant l'aixecament revolucionari de les províncies del Plata, Montevideo es manté fidel a les autoritats espanyoles.
Al començament del , van sorgir moviments d'independència a Sud-amèrica. El territori de la Banda Oriental - sota el poder de Buenos Aires -, i que era l'antic nom de l'Uruguai, va ser reclamat per l'Imperi del Brasil influït per interessos de la corona portuguesa. El Brasil va annexar el territori el 1821, després d'una invasió per part de Portugal el 1816, però Uruguai va declarar-ne la independència el 1825 i el 1828 - amb la Convenció Preliminar de Pau de Rio de Janeiro i amb interessos del Regne Unit - es va convertir en un país independent, sota tutela dels seus dos poderosos veïns fins a l'any 1830, quan adquireix la sobirania plena i absoluta.
Uruguai va experimentar inestabilitat política i econòmica durant el . Després de la Segona Guerra Mundial l'economia es va col·lapsar en diverses ocasions i el govern va començar a perdre el suport ciutadà. Els Tupamaros, un grup radical d'esquerra, va reaccionar a la crisi amb violència i va provocar la repressió per part del govern i la suspensió dels drets individuals. Finalment, el 1973, l'exèrcit va prendre el poder, donant inici a un període d'11 anys de dictadura militar en un país que havia estat una democràcia estable. El 1984 la democràcia va ser restaurada.
Obra de José Gervasio Artigas
miniatura|Artigas en la Ciudadela, per Juan Manuel Blanes, 1884. La figura de José Gervasio Artigas, pròcer nacional, roman en la memòria històrica de l'Uruguai. Artigas, nascut a Montevideo durant l'època colonial espanyola, va militar durant els seus primers anys al costat de les Forces Armades del Virregnat del Riu de la Plata, sota el control i l'administració de Buenos Aires en representació de la Corona d'Espanya.
Després de ser influït per la Il·lustració i altres texts independentistes - molts d'ells provinents dels Estats Units -, va liderar un moviment de resistència contra el govern unitari de Buenos Aires i va crear un poder autònom que va anomenar Província Oriental, i aquesta, al seu torn, dins d'un grup de territoris coneguts com a Províncies Unides del Riu de la Plata o Lliga Federal.
El seu sistema federalista, que li va valer el nom de "Protector dels Pobles Lliures", consistia a donar-li a cada província del Plata, un govern autònom i una Assemblea pròpia, aliena a Buenos Aires. En aquesta època, la Província Oriental (actual Uruguai) formava part del seu pla d'integració, al costat d'altres províncies com Entre Ríos, Misiones, Córdoba i Santa Fe. En totes elles va tenir nombrosos aliats i enemics poderosos que van donar ordre de captura i mort per trair la "Pàtria".
Si bé la Lliga Federal va fracassar i Artigas va ser derrotat i exiliat al Paraguai, on va morir el 1850, la seva tasca va ser molt important per l'inici de moviments de caràcter independentista que van provocar, més endavant, l'autodeterminació de molts pobles respecte a Espanya i Portugal.
Invasió portuguesa i naixement de la Província Cisplatina
miniatura|esquerra|Bandera de la Província Cisplatina, sota domini del Regne Unit de Portugal, Brasil i l'Algarve i després del Brasil entre 1821 i 1825. La Província Cisplatina (és a dir "Província d'aquest costat del Riu de la Plata" des de la perspectiva del Regne Unit de Portugal, el Brasil i l'Algarve) és el nom donat pels invasors portuguesos a la llavors Província Oriental creada per Artigas. Aquesta denominació es va mantenir durant la seva ocupació en mans de l'Imperi del Brasil entre 1824 i 1827, quan el front terrestre de l'exèrcit combinat de 8.000 homes provinents de les altres Províncies Unides del Riu de la Plata, sumats als de la Província Oriental, va ser el que va vèncer en la batalla d'Ituzaingó a les forces imperials el 20 de febrer de 1827, segellant la reincorporació del territori a les Províncies Unides, declarada el 1825 al Congrés de la Florida. La Guerra Cisplatina va concloure oficialment el 1828, amb la signatura del Tractat de Montevideo de 1828.
Portugal va justificar la incorporació de la província a través de l'"aclamació general" d'una Assemblea de "notables" orientals (de la que formava part Fructuoso Rivera) el 18 de juliol de 1821, tractant-se d'addictes a les tropes d'ocupació. També es van fixar els límits: per l'est l'oceà Atlàntic, pel sud el Riu de la Plata, per l'oest el Riu Uruguai i pel nord el riu Cuareim fins a la Cuchilla (les cuchillas, a l'Uruguai, són cadenes de turons) de Santa Ana. Amb aquesta delimitació, territoris tradicionalment pertanyents a l'antiga Banda Oriental van ser annexats a la jurisdicció de Rio Grande do Sul.
1830: Independència i primera presidència de Rivera
miniatura|Desembarcament dels Trenta-Tres Orientals, per Juan Manuel Blanes. miniatura|23px|Símbol vexil·lològic de bandera Bandera històrica, no oficial actualment Bandera de l'Uruguai (1828-1830). Després del desembarcament dels Trenta-Tres Orientals, el 19 d'abril de 1825, liderats per Juan Antonio Lavalleja, a la platja de l'Agraciada (al departament de Soriano), i els successius combats i enfrontaments contra els invasors portuguesos i brasilers, la llavors Província Cisplatina es va veure seriosament amenaçada i no hi va haver cap altra opció per cedir davant dels revolucionaris orientals, recolzats pel govern argentí. Com a resultat, es va firmar un armistici, el 1828, que va posar fi a les hostilitats, i que es coneix com a Convenció Preliminar de Pau.
En l'esmentada convenció, es va acordar que la Província Cisplatina o Oriental, tingués un govern propi i sobirà, per a així evitar una nova guerra d'interessos entre les dues potències veïnes: l'Argentina i el ja independent Brasil.
La història uruguaiana, en general, sosté que l'heroi màxim de la guerra contra els brasilers va ser Juan Antonio Lavalleja, cap dels Trenta-Tres Orientals, fet que, després del Tractat Preliminar de Pau, va motivar que el govern del nou Estat recaigués en algú més acceptable per a l'Imperi del Brasil, Rivera.
Va governar constitucionalment com a President de la República entre el 6 de novembre de 1830 i el 24 d'octubre de 1834. Durant aquest primer període de govern va afrontar els greus problemes d'un Estat naixent amb instruments inadequats per resoldre'ls. D'altra banda, Lavalleja va intentar recuperar el comandament que se li havia atorgat el 14 de juny de 1825 al Congrés de la Florida però, amb el suport brasiler, Rivera va poder derrotar-lo.
El primer problema que va haver d'afrontar era que l'Estat mancava d'eficàcia a nivell de l'Administració Pública; hi havia organismes per crear, funcions per atribuir responsabilitats per delegar, afegit a la falta de persones capacitades per desenvolupar tasques de govern. En segon lloc, el nou Estat havia de fer atenció preferentment a les seves relacions internacionals. Era necessari consolidar la independència amb un tractat que reemplacés la Convenció Preliminar de Pau i era primordial la fixació amb precisió dels límits perillosament indefinits amb Brasil. En tercer lloc, l'Estat ja naixia amb deutes.
El cabdill no era home d'Estat, ni entenia de problemes d'administració. La seva força arrelava en la vinculació personal amb la gent de camp, per això va abandonar el poder formal de l'Estat a mans dels "doctors". Al seu torn, aquests van intentar establir una organització estatal per mitjà de recursos formals (lleis i decrets), però el país real escapava a la seva voluntat perquè mancava la força política per imposar-la. El resultat va ser desordre i lentitud en l'organització administrativa del país naixent.
1839 - 1851: Guerra Gran i naixement de la identitat nacional
miniatura|esquerra|Moviment de tropes finals de la guerra, en verd, tropes brasileres, i forces d'Urquiza, fins a la batalla de Caseros. La Guerra Gran va ser un enfrontament intern ocorregut a l'Uruguai entre 1839 i 1851, entre faccions nacionals (federals) i del Partit Colorado (unitaris) recolzades pels respectius partits de la Confederació Argentina, a més de la intervenció final del Brasil.
Va començar per ser un conflicte de bàndols entre Fructuoso Rivera i Manuel Oribe en l'Estat Oriental, on el sentiment nacional era encara molt feble i s'era blanco o colorado abans que uruguaià. L'enfrontament es va deure a les diferències entre ambdós, de com encarar la conducció del nou país que es trobava amb molts problemes.
I encara, en un tercer nivell, que va amplificar i va prolongar la guerra, van entrar les primeres potències europees de l'època: Anglaterra i França, en defensa dels seus propis interessos comercials i polítics, recolzant per això obertament a l'anomenat govern de la defensa de Montevideo (colorado), presidit per Joaquín Suárez, un dels signataris de la declaració d'independència.
Després de gairebé dotze anys de guerra, on va estar en perill la sobirania uruguaiana, i després d'una invasió conjunta de forces brasileres, "coloradas" i "unitàries" que constituïen el conegut com "Ejército Grande", es firma la pau, el 8 d'octubre de 1851. El tractat va establir: "no hi haurà vençuts ni vencedors". El 12 d'octubre es firmen els cinc tractats entre el govern brasiler i el de "la Defensa", amb motiu del suport brindat pel Brasil.
En finalitzar l'enfrontament, el país uruguaià era a la ruïna. Es va produir un descens en la població (molts uruguaians es van veure forçats a buscar refugi a l'Argentina, encara quan els "blancos" també eren mal vistos pels "unitaris" que amb ajuda dels brasilers i "colorados" havien triomfat a l'Argentina després de la batalla de Casero), i als sectors més populars es va accentuar la pobresa. El 80% de la població romania en l'analfabetisme. D'altra banda, en matèria econòmica la ramaderia estava enfonsada, igual com la indústria del cuir i la carn. L'Estat va haver de fer front a grans deutes contrets amb Brasil, França, Anglaterra i amb particulars producte de les desmesurades despeses en matèria militar.