Miquel Utrillo i Morlius (Barcelona, 16 de febrer de 1862 - Sitges, el Garraf, 20 de gener de 1934) fou enginyer, pintor, decorador, crític d'art i promotor artístic. Juntament amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Utrillo formà el nucli més representatiu del Modernisme plàstic a Catalunya. Arran del 75è aniversari de la seva mort s'ha reivindicat la seva figura i la seva obra, situant-lo dins la historiografia de l'art català com a personatge central des dels anys vuitanta del fins a la segona dècada del , especialment per mitjà de la commemoració celebrada a Sitges i de l'exposició Miquel Utrillo i les Arts (2009-2010), comissariada per Vinyet Panyella. Es consideren els seus projectes més importants la construcció del complex de Maricel, a Sitges, la formació de la col·lecció artística de Charles Deering (propietari del Palau de Maricel) i la seva intervenció en la gestació del Poble Espanyol, ja que se'l considera l'inspirador de la idea original de crear-lo.
Primers anys miniatura|Cartell de Miquel Utrillo de l'any 1897 "Ferros d'art - Juli i Llorenç Vallmitjana - Barcelona" Miquel Montserrat Josep Lluís Utrillo i Morlius va néixer a Barcelona fill de l'advocat Miquel Utrillo i Riu, natural de Tremp, i de Ramona Morlius i Borràs, de Lleida.Llibre Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, 1862, número de registre 888, foli 322.
Medi excursionista Els primers anys de Miquel Utrillo són afectats per condicionaments familiars. Pateix l'exili dues vegades, una a Provença el 1867, i la segona a París el 1880. Mentrestant cursa el batxillerat i els estudis d'enginyeria, els quals inicia a Barcelona i conclou a París. Alhora comença a dibuixar des de ben petit, com ho demostren els àlbums de dibuix que conservem d'aquesta etapa juvenil.
El jove Utrillo esdevindrà conegut a partir del medi excursionista, un dels focus més importants a la Catalunya de la Renaixença. Aviat, entre 1879 i 1880, exercirà responsabilitats corporatives en l'Associació d'Excursions Catalana, una de les dues entitats que al cap de pocs anys formarà el Centre Excursionista de Catalunya, i prendrà part activa en les sortides excursionistes redactant informes i articles. A més, també a l'Associació d'Excursions Catalana, l'interès d'Utrillo per l'arqueologia i l'art podrà desplegar-se de la mà dels estudis que porta a terme, especialment en el camp de la meteorologia, i a la vegada el centre serà font de noves amistats. De manera que podrà compartir l'amor per l'arqueologia, el col·leccionisme i l'art amb Rusiñol i Alexandre de Riquer, i amb altres figures com Lluís Domènech i Muntaner, Pompeu Fabra, Valentí Almirall o Jacint Verdaguer, personalitats ja consolidades en el medi cultural. El compromís catalanista de l'entitat deixarà petja en Utrillo, pel que decidirà col·laborar en el Diari Català en la secció de meteorologia, i en condició d'exiliat a París, s'adherirà al I Congrés catalanista el 1880, i trametrà un telegrama el 1881, amb motiu d'una estada de Francesc Pi i Margall a Barcelona, per a fer públic, per mitjà del Diari, l'admiració que a aquest li professa.
Vida bohèmia Si bé és cert que Utrillo marxa a París el 1880, durant un temps continuarà vinculat al Diari Català i a l'Associació d'Excursions Catalana, de la que és nomenat corresponsal i soci honorari, títol que amb motiu del seu lliurament li atorgarà el privilegi de conèixer Ferdinand de Lesseps. Cal remarcar la importància dels contactes que estableix Utrillo, primer gràcies a l'entitat excursionista, però sobretot a partir de la seva estada a París als anys vuitanta. D'altra banda, un cop ubicat a la capital francesa, es deixarà afectar per la seva cultura i modernitat, continuant alhora els seus estudis a l'Institut National Agronomique (1880-1882).
miniatura|Cartell anunciant el cabaret parisenc Le Chat Noir. Al París de 1880 comença la vida bohèmia de Miquel Utrillo. S'interessa pel dibuix i la pintura a Montmartre, barri marginal i alhora bohemi admirat per Utrillo perquè, entre altres coses, va ser l'epicentre de la Commune de París de 1871. També freqüenta el cabaret de Le Chat Noir, local de moda fundat per Rodolphe Salis i miniatura|esquerra|Retrat de Suzanne Valadon per Toulouse-Lautrec. inaugurat el 1881, on es combina el beure i el cantar amb espectacles de mim i d'ombres xineses. L'any 1882 Miquel Utrillo i Riu torna a Espanya i s'instal·la a Madrid, tot i així, el seu fill romandrà a París, on per aquestes dates coneixerà la que serà la seva amant, la pintora postimpressionista i simbolista Suzanne Valadon, que també feia de model de pintors com ara Berthe Morisot, Puvis de Chavannes, Jean-Paul Henner o Renoir. Poc després, l'any 1883, Suzanne tindrà un fill, Maurice Valadon, però encara hauran de passar uns anys perquè Utrillo reconegui la seva paternitat.
Utrillo marxa de París per treballar i viatjar pel nord d'Europa, la major part del temps el passa anant de Bèlgica a Alemanya. Després d'haver viscut a Huy, Frankfurt i Hamburg, torna amb la família a Madrid el 1885. El 1886 fa feines a Espanya com a enginyer o comerciant i el 1887 arriba a Barcelona per treballar per a l'Exposició Universal de 1888 col·laborant en la construcció d'una atracció, el Panorama de Waterloo, que es va instal·lar a la plaça Catalunya, quan aquesta estava sent urbanitzada. Es tractava d'una recreació panoràmica circular representant la batalla de Waterloo, era una producció belga que havia format part de l'Exposició Universal d'Anvers de 1885 i que per tant Utrillo ja coneixia perquè havia estat a Bèlgica per aquelles dates.
A Barcelona, a més de reprendre antigues amistats, tornar a vincular-se amb l'excursionisme i el col·leccionisme artístic. Una mostra d'això és la sortida que fa junt amb Rusiñol i Alexandre de Riquer al monestir de Santa Maria de Serrateix, al Berguedà, amb motiu d'uns canelobres de forja que incorporaran a la col·lecció que Rusiñol guarda al Cau Ferrat del carrer de Muntaner. Precisament serà al Cau Ferrat on Utrillo, en entrar al cercle d'amics de Rusiñol, coneixerà el director de La Vanguardia, Modesto Sánchez Ortiz, qui, igual que els artistes, apreciarà el seu bagatge parisenc, de manera que quan Utrillo torni a París l'any 1889, amb motiu de la segona Exposició Universal celebrada a la ciutat, li atorgarà la corresponsalia de La Vanguardia.
Dit i fet, el Miquel Utrillo viatger inicia la sèrie d'articles Desde París el 30 d'abril de 1890 per tal d'informar sobre la ciutat, l'Exposició, els salons artístics. Primer signa els articles amb el pseudònim Lilé,denominació familiar que podria derivar d'una pronunciació infantil de Miquel. i després amb el seu nom propi. Utrillo escriu aquests articles fins al maig de 1891. També publica una guia molt ben documentada, Una visita a la Exposición Universal. 15 días en París.
També a París, Utrillo retroba els seus coneguts, Santiago Rusiñol, Pompeu Gener, el dibuixant Andreu Solà i Vidal, Ramon Canudas… Utrillo s'endinsa de ple a la vida bohèmia en la que ja s'havia iniciat anteriorment, quan Rusiñol lloga una casa del carrer de l'Orient. Allà hi viuen en un primer moment Utrillo, Rusiñol i Andreu Solà i Vidal, després arriba Enric Clarasó i Solà marxa, i Canudas va i ve, segons li convingui. D'aquesta manera, la casa i el jardí seran l'escenari pictòric i literari dels estadants, i quedaran reflectits a les seves obres.
Utrillo comenta les novetats parisenques i dona la seva opinió sobre la societat artística, sovint amb un to irònic. Són objecte de les seves crítiques el paper polèmic de les acadèmies d'art, la societat literària, el naturalisme, que perd adeptes en néixer una nova sensibilitat que es consolidarà en el Simbolisme.
Utrillo és un home il·lustrat per una banda, i pobre, melancòlic i solitari, per l'altra, pel que és fàcil identificar-lo amb la figura del bohemi. Mostra la seva erudició en els seus escrits i alhora, una gran capacitat per informar amb una mirada intel·ligent. I no devem oblidar-nos de la seva vocació pictòrica, que, tot i que tímidament, queda palesa en algunes planes del La Vanguardia, a partir d'il·lustracions o dibuixos que completen les cròniques.
miniatura|Retrat de Santiago Rusiñol per Ramon Casas.Vers el juny de 1890 Rusiñol deixa la casa del carrer de l'Orient per llogar a l'octubre el pis del Moulin de la Galette que comparteix amb Utrillo, Ramon Casas i amb Ramon Canudas. miniatura|esquerra|Retrat de Miquel Utrillo als jardins del Moulin de la Galette, per Santiago Rusiñol.El molí és un local de moda freqüentat per artistes i un motiu pictòric usual per Ramon Casas, artista que retrata plàsticament la societat parisenca, mentre que Utrillo ho fa per mitjà de la ploma.
Miquel Utrillo i Suzanne Valadon reprenen una relació amorosa en què són freqüents les disputes, i és precisament degut a aquestes constants discussions que Utrillo va i ve des del Moulin de la Galette fins al domicili de Valadon. Finalment Utrillo reconeix la paternitat del seu fill, que ara passarà a anomenar-se Maurice Utrillo Valadon. Arran d'aquest esdeveniment, Utrillo retrata Suzanne, deixant així per la posteritat un dels seus millors dibuixos, conegut com el Record de la guerra dels set anys (1891). Tot i així, els moment de convivència pacífica són ben pocs sobretot a causa de la promiscuïtat de la model.
A mitjans del 1891 Utrillo deixa corresponsalia de La Vanguardia i entra en el medi teatral, terreny pel que sentia apassionament com demostren les cròniques que enviava a La Vanguardia, on a més de narrar esdeveniment i cròniques de salons d'art, comentava espectacles teatrals i de cafè concert. Com dèiem, arran d'aquest interès instal·la un teatre d'ombres xineses a l'Auberge du Clou, local que ja havia freqüentat en els temps en què era també un client assidu de Le Chat Noir. I és justament a Le Chat Noir on hem d'anar a cercar els orígens d'aquest espectacle d'ombres, així ens ho fa saber Rusiñol en un article en què també ens parla de la fama que l'espectacle d'Utrillo ha adquirit, fins al punt que altres teatres de París l'incorporen en el seu repertori.
miniatura|Retrat d'Erik Satie per Santiago Rusiñol En aquest espectacle també hi col·labora Erik Satie com a acompanyant de música de piano. I serà aquesta nova condició de Satie la que portarà al músic a conèixer Suzanne Valadon, amb qui començarà un relació amorosa que determinarà la ruptura definitiva entre la model i Utrillo. Degut a aquesta situació, Utrillo veurà en l'Exposició de Chicago de 1893 l'oportunitat per marxar de París vinculant-se a la companyia que forma Léon Charles Marot per promoure les ombres xineses a la ciutat americana. Participa també en l'edició del fullet per anunciar la companyia, anomenada Théatre des ombres Parisiennes, i alhora realitza el cartell de propaganda, obra en la que queda palesa la influència dels cartells de Toulouse-Lautrec i en la que reconeixem en la figura femenina les faccions de Suzanne Valádon.
Utrillo, però, no s'hi trobarà a gust a Chicago. Sabem, gràcies a la seva correspondència amb Rusiñol, que considerava que els nord-americans eren antipàtics i el seu art, de baixa qualitat, perquè els artistes que despuntaven marxaven cap a Europa. De manera que el març de 1895 s'instal·la de nou a París, a l'apartament de Rusiñol al Quai-Bourboun. És en aquestes dates quan pinta l'oli de L'absis de Notre Dame de París, sota la neu. Però no triga a marxar de nou, aquest cop a Sitges, instat per Rusiñol, que vol ensenyar-li el Cau Ferrat. De manera que Miquel Utrillo deixa enrere Montmartre, és a dir, la bohèmia, l'art i, en paraules d'Utrillo, “els inferns de París”.
Etapa modernista Al Cau Ferrat miniatura|esquerra|Vista exterior del Cau Ferrat, casa i taller de Santigo Rusiñol.