La tortuga careta o tortuga babaua (Caretta caretta) és una tortuga marina de l'ordre dels quelonis i de la família dels quelònids que viu a les mars tropicals i subtropicals i es troba amb freqüència a la Mediterrània, on sempre havia estat molt abundant.
Taxonomia Carl von Linné va ser el primer a donar-li un nom binomial, Testudo caretta, en 1758. Durant els dos segles següents, van sorgir trenta-cinc altres noms, entre els quals el nom de Caretta caretta suggerit per Leonhard Stejneger l'any 1902. La classificació subespecífica de C. caretta és objecte de debat, però la majoria dels autors considera que és una sola espècie polimòrfica. Estudis de genètica molecular van confirmar que existeix hibridació entre Caretta Caretta i tortuga bastarda, la tortuga carei i la tortuga verda. Encara que no s'ha determinat el grau d'hibridació natural, hi ha informes d'una segona generació d'híbrids, que suggereixen que alguns híbrids són fèrtils.
Hàbitat C. caretta passa la major part de la seva vida al mar i en aigües costaneres poc profundes. Poques vegades puja a la costa, a excepció de breus visites de les femelles per excavar nius i dipositar els seus ous. Els nounats viuen en capes flotants d'algues Sargassum, mentre adults i joves viuen al llarg de la plataforma continental, així com als estuaris costaners poc profunds. A l'oceà Atlàntic nord-occidental, l'edat influeix la preferència per al tipus d'hàbitat. Els joves es troben més sovint als estuaris poc profunds i tenen menys accés al mar obert en comparació dels adults que no nien. Fora de la temporada de cria, viuen en aigües marines amb temperatures superficials que oscil·len entre 13,3 °C i 28,0 °C. Per a les femelles imbricadores les temperatures apropiades oscil·len entre 27°C i 28°C.
Les tortugues joves comparteixen el seu hàbitat al Sargassum amb fins a 100 espècies d'animals diferents, algunes de les quals constitueixen la seva dieta. Algunes de les preses, com formigues, mosques, pugons, celífers i coleòpters són transportades pel vent a aquestes zones. Entre les endèmiques es troben els percebes, petites larves de cranc, fresa de peixos i colònies de hidrozous. Mamífers marins i peixos comercials, com la tonyina, la llampuga i les cirvies, també habiten a les capes de Sargassum.
Distribució Caretta caretta té una distribució cosmopolita i es reprodueix en el rang geogràfic més ampli de totes les tortugues marines. Habita a l'oceà Atlàntic, Índic, Pacífic i al mar Mediterrani.
A l'oceà Atlàntic, la concentració més grossa es produeix al llarg de la costa sud-est d'Amèrica del Nord i al golf de Mèxic. N'hi ha molt poques que visquin al llarg de les costes atlàntiques europees i africanes. El lloc de nidificació més freqüentat és Florida, amb més de 67.000 nius anualment. Les zones de nidificació s'estenen des del nord de Virgínia fins al sud del Brasil i tant a l'est com a Cap Verd. Les illes de Cap Verd són l'únic lloc de nidificació significatiu al costat oriental de l'Atlàntic. A l'Atlàntic, la zona per buscar aliments s'estén des del Canadà fins al Brasil.
A l'oceà Índic, busca aliment al llarg de les costes d'Àfrica, de la península Aràbiga i del Mar d'Aràbia. Al llarg de la costa africana, nia des de l'arxipèlag de Bazaruto a Moçambic fins a l'estuari del Santa Llúcia a Sud-àfrica. El lloc de nidificació més important de l'oceà Índic és Oman, a la península Aràbiga, que alberga al voltant de 15.000 nius i representa la segona zona de nidificació de tortugues babaues al món. La costa d'Austràlia Occidental és una altra àrea de nidificació notable, amb 1.000-2.000 nius per any.
A l'oceà Pacífic, viuen en zones temperades i tropicals. S'alimenten al mar de la Xina Oriental, al Pacífic sud-occidental i al llarg de la península de Baixa Califòrnia. Les principals zones de nidificació es troben a l'est d'Austràlia i al Japó; la Gran Barrera de Corall es considera una important zona de nidificació.C.Michael Hogan. 2011. Coral Sea. Encyclopedia of Earth. Eds. P. Saundry & C.J.Cleveland. National Council for Science and the Environment. Washington DC Ocasionalment, nien a Vanuatu i Tokelau. L'illa de Yakushima és el lloc més important, amb tres zones de nidificació visitades pel 40 % de totes les tortugues babaues de la zona. Després de la nidificació, les femelles solen buscar aliment al mar de la Xina Oriental, mentre que la zona de bifurcació de l'extensió del corrent de Kuroshio ofereix importants zones d'alimentació per als nounats i juvenils. Les poblacions del Pacífic oriental es concentren a la costa de Baixa Califòrnia, on l'ascens d'aigües oceàniques crea zones d'alimentació per a les tortugues juvenils i subadultes. Al llarg de la conca del Pacífic oriental, els llocs de nidificació són rars.
L'anàlisi del polimorfisme de la seqüència de l'ADNmt i els estudis de seguiment suggereixen que el 95 % de la població al llarg de la costa del Pacífic d'Amèrica neix a les illes japoneses del Pacífic occidental. Les tortugues són transportades pels corrents predominants al llarg de tota la longitud del Pacífic nord, en una de les rutes migratòries més llargues entre els animals marins. Es va sospitar durant molt de temps l'existència del viatge de retorn a les platges natals al Japó, tot i que creuen aigües clares amb poques oportunitats d'alimentació. La primera prova de l'existència d'aquest viatge de retorn prové d'una femella adulta anomenada Adelita, equipada amb un dispositiu de seguiment per satèl·lit, que va fer un viatge de 14.500 km a través del Pacífic des de Mèxic el 1996. Adelita va ser el primer animal que es va seguir mentre creuava una conca oceànica.
El mar Mediterrani és una guarderia per a les joves tortugues, així com un lloc comú per als adults durant la primavera i els mesos d'estiu. Gairebé el 45 % de la població juvenil del Mediterrani prové de l'oceà Atlàntic. Les zones d'alimentació es troben principalment al mar d'Alborán i al mar Adriàtic. La principal zona de nidificació del Mediterrani és Grècia, amb més de 3.000 nius per any. Les costes de Xipre i Turquia també són llocs de nidificació comuns.
Història evolutiva Tot i que no es disposa de proves concretes, les tortugues marines actuals probablement tenen un avantpassat comú que es remunta fins al període Cretaci. Com totes—excepte la tortuga llaüt—, la tortuga babaua pertany a l'antiga família Cheloniidae, que va aparèixer fa 40 milions d'anys. D'entre les sis espècies de Cheloniidae existents, la tortuga babaua està més estretament relacionada amb la tortuga bastarda, la tortuga golfina i la tortuga carei que amb la tortuga plana i la tortuga verda.
Fa aproximadament tres milions d'anys, durant el Pliocè, Centreamèrica va emergir del mar, aïllant els corrents marins entre l'Atlàntic i l'Indo-Pacífic. El desviament dels corrents oceànics va provocar canvis climàtics i la Terra va entrar en un cicle glacial. L'aflorament d'aigua freda al voltant del cap de Bona Esperança i la reducció de la temperatura de l'aigua al cap d'Hornos van formar barreres d'aigua freda que van impedir la migració de les tortugues. Això va provocar l'aïllament complet de les poblacions de l'Atlàntic i del Pacífic.
Durant l'última Edat de Gel, les platges del sud-est d'Amèrica del Nord eren massa fredes per als ous de les tortugues marines. A mesura que la Terra va començar a escalfar-se, les tortugues babaues van ampliar la seva àrea de distribució cap al nord, colonitzant les platges septentrionals. A causa d'això, les tortugues que nien entre Carolina del Nord i el nord de Florida representen una població genèticament diferent de les del sud de Florida.
Les diferents poblacions de tortugues babaues presenten diferències genètiques i característiques úniques. Per exemple, les tortugues babaues del Mediterrani són més petites, de mitjana, que les de l'oceà Atlàntic. Les tortugues babaues de l'Atlàntic Nord i del Mediterrani són descendents de colonitzadors originaris de Maputaland, a Sud-àfrica, i els gens d'aquests colonitzadors sud-africans encara són presents en les poblacions actuals.
Anatomia i morfologia
La tortuga babaua és la tortuga amb closca dura més gran del món. Els adults pesen de 65 a 107 kg i tenen una longitud de 82 a 109 cm. El pes màxim registrat és de 545 kg i la longitud màxima de la closca és de 213 cm. El cap i la part superior de la closca poden variar de color, des del groc-taronja fins al marró-rogenc, mentre que el plastró (part inferior) sol ser de color groc pàl·lid. El coll i els costats de la tortuga són marrons a la part superior i grocs als laterals i la part inferior
La cuirassa serveix com a armadura externa, tot i que les tortugues babaues no poden retractar-hi el cap ni les potes. Es divideix en dues seccions: El caparrot (o closca) i el plastró. La closca està composta per grans plaques o escuts. Normalment, 11 o 12 parells d'escuts marginals envolten el caparrot. Cinc escuts vertebrals recorren la línia mitjana del caparrot, envoltats per cinc parells d'escuts costals. L'escut nucal es troba a la base del cap. El caparrot es connecta amb el plastró mitjançant tres parells d'escuts inframarginals. El plastró està format per escuts aparellats: gulars, humerals, pectorals, abdominals, femorals i anals.Habitualment presenten epibionts adherits a la closca. SeaWorld Parks & Entertainment (2010). "Sea Turtles: Physical Characteristics".
El dimorfisme sexual de C. caretta només és evident en els adults. Els mascles adults tenen cues i urpes més llargues que les femelles. El plastró dels mascles és més curt que el de les femelles, presumiblement per acomodar la cua més gran. El caparrot dels mascles és més ample i menys bombat que el de les femelles, i solen tenir el cap més gran. No és possible determinar el sexe dels juvenils i subadults per la seva anatomia externa, sinó mitjançant dissecció, laparoscòpia (una operació realitzada a l'abdomen), examen histològic (anatomia cel·lular) i assajos radioimmunològics (estudi immunològic amb radiomarcatge).
Les glàndules lacrimals, situades darrere de cada ull, permeten mantenir un equilibri osmòtic eliminant l'excés de sal ingerit amb l'aigua de mar. A terra, l'excreció de l'excés de sal dona la falsa impressió que la tortuga està plorant.
Ecologia i comportament Les tortugues observades tant en captivitat com a la natura són més actives durant el dia. En captivitat, les activitats quotidianes es divideixen entre nedar i descansar al fons de l'aquari. Durant el descans, estenen les potes davanteres fins a la posició de natació mitjana. Romanen immòbils, amb els ulls oberts o mig tancats, i són fàcilment alertades mentre es troben en aquest estat. A la nit, els exemplars en captivitat dormen en la mateixa posició, però amb els ulls completament tancats, i reaccionen amb més lentitud.
Passen fins al 85% del dia submergides, amb els mascles sent bussejadors més actius que les femelles. La durada mitjana de les immersions és de 15-30 minuts, però poden romandre submergides fins a quatre hores. Juvenils i adults tenen diferents mètodes de natació. Els juvenils mantenen les extremitats anteriors pressionades contra els costats del closca i es propulsen amb cops de les potes posteriors. A mesura que maduren, aquest mètode de natació es reemplaça progressivament per l'alternança de les extremitats, que és el mètode emprat pels adults, i en depenen completament a partir de l'any de vida.