Pere Cuquet (c. 1595 – 1663) va ser un dels pintors més significants de la primera meitat del de Barcelona. A causa de la falta de documentació i les destrosses comeses durant la guerra civil, tant la seva biografia com la catalogació de les seves obres esdevenen actualment una tasca complicada pels investigadors.
Tot i així, encara podem seguir gaudint del tenebrisme, l'habilitat compositiva i la fermesa del dibuix del català que ens ofereix Cuquet amb obres com la nativitat del retaule major del Carme, el retaule de Sant Feliu de Codines o l'exquisit Sant Jeroni de l'església parroquial de Sant Miquel de Fuentes de Ebro a Saragossa.
Biografia L'estudi de Pere Cuquet en particular, però en general dels pintors catalans del barroc, presenta moltes dificultats. L'espoli i abandonament de convents i monestirs durant la desamortització del 1835 i les destrosses durant la guerra civil - en concret al Juliol del 1936, on es van incendiar més del noranta per cent dels retaules - són les causants principals de la pèrdua del nostre patrimoni historicoartístic. A més fins fa poc, el barroc català era considerat un cicle de decadència per part de la societat i de la historiografia. No ha sigut fins a mitjans del , quan autors com Joaquim Folch i Torres van començar a dedicar estudis a una de les joies més grans de la nostra cultura.BOSCH, Joan. “Cendres de la pintura: Antoni Rovira i Pau Torrent al retaule de Sant Miquel d'Esparreguera (1629 -1635)”. 1997, Locvs amoenvs, 3, p.80.
La seva personalitat artística no se'ns mostra gens equilibrada. Cuquet va treballar com a clavari del Col·legi de Pintors de Barcelona el 1636, on trobem també com a cònsols a Antoni Borrell i Joan Arnau, deixeble d'Eugenio Cajés.
La segona i última cronologia que tenim sobre la seva vida és el 1628, data del seu matrimoni amb una jove de Sant Feliu de Codines.BOSCH, Joan. Novetats a l'entorn del pintor Pere Cuquet. A: ROSSICH, Albert i RAFNELL, August, “El barroc català: actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987”. Barcelona: Quaderns Crema, 1989, p.292.
Només coneixem d'ell la faceta religiosa, de caràcter romanista, adient als sentiments de devoció i espiritualitat que havien de suscitar en els creients aquestes obres. Les referències que ens trobem de Cuquet tant pels seus coetanis com pels tractadistes ens indiquen que era un pintor molt ben reconegut i de ressò. Una de les més belles que tenim és un fragment de “Lo desengany” (1650), on el poeta i dramaturg Francesc Fontanella elogia als pintors del seu país:“VULCANO:.../ Amb tot, per regalar/ mos delicats pensaments,/ de sa bellesa gentil [de venus]/ un nou retrato vull fer./ Vinga lo tento i paleta,/ vinguin colors i pinzells,/ vinguin Ros, Arnau, Ripoll,/ Cassanoves i Cuquet,/ i, per millor retratar-la,/ oh, qui en aquest punt tingués/ de Guirri lo colorit,/ la destresa d'Altisent”FONTANELLA, Francesc. Lo desengany. Maria Torrent, Anna (ed). Barcelona: Edicions 62, Antologia Catalana n 45, 1968, p.30..El 1800 Cean Bermúdez descriu a Cuquet com un pintor de gran esperit i geni en la composició.CEAN, Agustín. Diccionario histórico de los más ilustres profesores de las bellas artes en España (Vol.1). Madrid: Ediciones Istmo-Akal, 2001, p.383. Ráfols el 1951 tampoc l'oblida en el seu diccionari d'artistes: “Va ser un dels més hàbils artistes barcelonesos setcentistes, distingint-se per un dibuix correcte, per la força del clarobscur i per un vigorós i valent color amb el qual sabia decorar les seves composicionsRÀFOLS, Josep. F. “Diccionario de artistas de Cataluña, Valencia y Valeares” (Vol.2). Barcelona: Edicions Catalanes, 1980, p.330 -331.”. I per acabar, un dels pilars del a Espanya, el pintor i tractadista Antonio Palomino l'anomena “excelente PintorPALOMINO, Antonio Acisclo. Las vides de los pintores y estatuarios eminentes espanyoles (1724). Ayla Mallory, Nina (ed). Madrid: Alianza Editorial, 1986, p.88 - 89” en el seu recull de vides d'artistes.
Context Al llarg del i XVII Catalunya esdevé molt activa en la producció d'obres. La Corona de Castella, iniciada amb el primer matrimoni de Ferran II, implicarà la progressiva subordinació de la Corona d'Aragó a la de Castella –fins a la completa dependència el 1714 amb la guerra dels segadors- però també serà un període d'estabilitat econòmica.GARRIGA, Joaquim; BOSCH, Joan. “Arquitectura i arts figuratives del s.XVI i XVII”. Historia de la cultura catalana. Renaixement i barroc. segles i (vol. II). Barcelona: Edicions 62. 1994 - 1999, p.198. Aquest factor, juntament amb la necessitat d'obres de caràcter artístic, conseqüència del creixement demogràfic, el ressò de la reforma religiosa i el concili de Trento el 1563, expliquen la inversió de recursos que la societat catalana va dedicar a remodelar edificis, sobretot religiosos, i decorar-los amb les obres adients.
L'art d'aquest moment va dependre molt poc del patronatge cortesà i nobiliari. Els clients més habituals eren universitats (ajuntaments), parròquies, gremis d'ofici, corferies, convents, monestirs i alguns promotors particulars (pagesos, menestrals, burgesos, canonges...)BOSCH, Joan. Alba daurada: l'art del retaule a Catalunya, 1600 – 1792. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura; Girona: Museu d'Art de Girona, 2006. p.30.
En tot cas eren dedicades a la devoció col·lectiva i privada, i per la renovació del catolicisme de la contrareforma. En aquest context, el retaule esdevindrà un gènere idoni, ja que complia amb totes les funcions catequètiques i moralitzadores. Feien suport al ritual, ajudaven a ensenyar i a difondre les devocions i homenatjaven als patrons dels temples – de les corferies o els sants invocats per malaltia. Aconseguien així tot un programa temàtic entre l'art i la devoció. Un aspecte important que va esdevenir de la contrareforma són la reivindicació de noves fórmules pietoses, que òbviament tenen el seu reflex en l'art que produeixen. Entre elles trobem la reivindicació de la verge, amb el culte al rosari, la transcendència de l'eucaristia i els cultes als dolors o a la puríssima sang. A més de la pujada a l'altar de nous sants com Francesc Xavier, Isidre, Teresa de Jesús... que conviuen a les composicions amb les heroïnes i herois tradicionals.
A part, hem de relacionar l'arribada d'aquests nous esquemes classicistes i devots contrareformistes amb la recepció de l'impacte del naturalisme i els barroquismes de les obres dels pintors, espanyols o italians, dels nuclis cortesans del XVII. La importació i l'assimilació del model italià es farà present en les obres dels pintors catalans d'aquest segle. L'ús d'estampes en els tallers va potenciar significativament aquesta transformació, sobretot les de Albrecht Dürer, Martin Schongauer, Cornelis Cort, Marcantonio Raimondi… No hem d'oblidar però que els artistes es trobaven en un ambient profundament artesà, en el qual “l'art” era un “ofici” i no pas una professió “intel·lectual” o una activitat vocacional. La fi del model artesanal no es produirà definitivament fins a la fundació de la Reial Acadèmia de las Tres Nobles Artes de San Fernando el 1752, tot i que les reivindicacions de liberalitat ja començaven a emergir a finals del .MIRALPEIX VILAMALA, Francesc. “Les manifestacions artístiques”. Catalunya, nació d'europa. 1714 – 2014, Albareda, Joaquim (dir). Barcelona: Enciclopèdia catalana, 2013, vol.I. p.250.
Obra Retaule major de l'església del Carme miniatura|Adoració dels pastors El 12 de novembre de 1620 els administradors de la confraria del Carme i els frares del convent de Nostre Senyora del Carme de Manresa contracten els fusters Joan Generes i Jeroni Maimó per a construir part del retaule major de l'església. Un any després, van pactar amb l'escultor Pedro Fernàndez realitzar els relleus de l'escena de la passió pel bacanal del retaule major. I l'any 1654 es crida a Pere Cuquet per fer les pintures a l'oli dels sis taulons del retaule: Anunciació, nativitat, adoració dels reis, circumcisió, assumpta, coronació de la verge i Sant Joan i la verge flanquejant el crucificat de fusta de l'àtic.
Malgrat la destrucció del convent i l'església el 1936 es van salvar alguns fragments del retaule major, juntament amb les sis teles. A més hem pogut conservar dues fotografies de l'interior de l'església, on podem veure el conjunt original.
Excepte la tela de Sant Joan i la verge hem pogut conservar totes les pintures, però es troben molt deteriorades. Són teles de gran format i de dimensions diferents, ja que disminueixen des del primer nivell, amb les més grans, fins al tercer. Al primer nivell hi havia el naixement i l'adoració; al segon l'anunciació i la presentació de Jesús al temple i per acabar, l'Assumpta i la Coronació. En aquesta última tela la verge apareix abillada amb el mantell blanc d'orde carmelità relacionat amb el mateix convent. Seguint una lògica narrativa l'Anunciació i la nativitat haurien d'estar en el mateix nivell, per tant és probable que hi hagi un desajustament o que les mesures s'hagin mal interpretat. A més com apunta Joan Bosch, hi ha un canvi evident de registre en les teles del cos superior que podria ser el resultat d'un col·laborador o pot ser que el mateix pintor busques un grau més elevat d'efectivisme visual.[…] d'aire romanista, de volums vigorosos i geomètrics definits en un primer pla en què les figures determinen llur propi espai en ambients austers i neutres. Un estil greu, dins l'orbita del classicisme vernacle, que sembla el llenguatge que dominant eixit de la primeria de la centúria, fonamentat en una tècnica descriptiva sencilla, en un efecte emotiu emblemàtic i declamatori i en un clarobscur eficaçment dramatitzador [...]. BOSCH, Joan. “Novetats”... op cit. p.301.
Seguint les paraules de Bosch, en aquesta obra el pintor se'ns mostra madur i molt personal, superant les taules de Sant Feliu de Codines. Es citen com a influències probables a O. Sammachini, Correggio -per l'aureola del putti de l'anunciació i el crist de la coronació- i un eco de B. Carducci també a l'anunciació, pel que fa a la distribució i gestos dels personatges.
Palomino situa a Joan Arnau, cònsol del Col·legi de Pintors quan Cuquet és Clavari, com a deixeble de E. Cajés, un pintor molt proper als Carducci, que podria ser la font que utilitza el pintor en aquesta tela. A més és un exemple del nivell i mitjans de relació entre els pintors barcelonins i els cercles artístics de la cort.
Cuquet se'ns mostra en total consonància amb la concepció d'aleshores sobre l'ofici del pintor. Era un artista capaç de crear imatges que acompanyessin l'espiritualitat i els sentiments devots i pietosos. Com indica Paleotti, una de les veus emblemàtiques dels decrets de Trento sobre les imatges sacres, el pintor igual que el predicador ha d'aconseguir “dilettare, insegnare et muovere”.
Les teles del retaule es van trobar als magatzems del Museu-Arxiu de Manresa enrotllades i requerien un procés de restauració urgent. El Servei de Béns Mobles de la Generalitat es va traslladar a Sant Cugat on van ser restaurades en una primera fase de fixació, neteja i reentelatge.Centre de Conservació i restauració de Béns Mobles. Memòria d'activitats 1982 -88. p.191 “La Nativitat” va ser completament restaurada, ja que presentava menys danys que les altres i es pot veure exposada actualment al Museu Comarcal de Manresa.
center|miniatura|Interior de l'església amb el retaule abans de la destrucció.
Retaule major de Sant Feliu de Codines miniatura|Sant Feliu a la presó