miniatura|Samurais del clan Shimazu, aliats amb la facció imperial durant la guerra Boshin. Fotografia de Felice Beato.
La és la designació del cinquè any del cicle sexagenari en els calendaris orientals asiàtics. 戊辰 també es pot llegir com "tsuchinoe-tatsu" en japonès, literalment "Germà més vell del Drac de la Terra". En la terminologia xinesa, es va traduir com "Drac de la Terra Yang", que s'associa amb aquest any en particular en el cicle sexagenari. Etimològicament, 戊 i 辰 no tenen res a veure amb "drac" o "germà més gran de la Terra", així doncs, la lectura "tsuchinoe-tatsu" s'ha de considerar com un tipus de kun'yomi associatiu. En termes de l'era, el conflicte va començar el quart any de Keiō, que també es va convertir en el primer any de Meiji l'octubre d'aquell any, i va acabar el segon any de Meiji. va ser una guerra civil que va tenir lloc entre el 27 de gener de1868 i el 27 de juny de 1869 al Japó entre els partidaris del govern del shogunat Tokugawa al poder i la facció que pretenia la devolució del poder polític a la cort imperial. Va ser un conflicte crucial que va canviar dràsticament el curs de la història japonesa, marcant el final de l'era feudal i l'alba de la Restauració Meiji.
31 dominis pro-shogunat o bakufu de la província de Mutsu (Oshu), la província de Dewa (Ushu) i la província d'Echigo (Etsushu) van formar una aliança coneguda com a Ouetsu Reppan Doume el maig de 1868 per oposar-se a les forces del Nou Govern Imperial. Al centre del moviment pro-imperial hi havia la ideologia de Sonnō Jōi (尊王攘夷), que es tradueix com a "Revereu l'emperador, expulseu els bàrbars". Aquest lema capturava l'essència del sentiment anti-bakufu, que defensava la restauració de l'emperador com a veritable governant del Japó i l'expulsió de totes les influències estrangeres. El moviment va obtenir el suport de samurais, intel·lectuals i fins i tot plebeus, que veien l'emperador com un símbol d'unitat i força nacional. Satsuma i Chōshū, els dos dominis més poderosos de l'oest del Japó, es van convertir en els principals defensors del Sonnō Jōi. Tot i que inicialment defensaven l'aïllament i les polítiques antiestrangeres, aviat es van adonar que derrotar el Bakufu requeriria l'adopció de tecnologia i estratègies militars occidentals. Com a resultat, van començar a modernitzar les seves forces, adquirint armes de foc i vaixells d'estil occidental i entrenant les seves tropes en tàctiques occidentals. Aquest enfocament pragmàtic més tard resultaria decisiu en la seva eventual victòria sobre els Tokugawa.
La guerra va tenir el seu origen en la insatisfacció existent entre molts nobles i joves samurais amb el tracte als estrangers per part del govern a conseqüència de l'obertura del Japó a la dècada precedent. L'aliança entre clans del sud, especialment de dominis com Chōshū i Satsuma, i funcionaris de la cort va aconseguir assegurar el control de la cort imperial i va influir sobre el jove emperador Meiji. Tokugawa Yoshinobu, el shogun governant, en adonar-se de la futilitat de la situació va decidir abdicar del poder a favor de l'emperador. Yoshinobu esperava que amb això el clan Tokugawa preservés el poder i participés en el futur govern. No obstant això, moviments militars de les forces imperials, violència partidària a Edo i un decret imperial promogut per Satsuma i Chōshū que abolia el govern del clan Tokugawa, va portar a Yoshinobu a llançar una campanya militar amb l'objectiu de prendre la cort de l'emperador a Kyoto.Yamakawa Kenjirō. Aizu Boshin Senshi. Tokyo: Tokyo Daigaku Shuppankai, 1933, p. 89-90
L'avantatge militar ràpidament va estar del costat del bàndol imperial, el qual estava relativament modernitzat. Després d'una sèrie de batalles que van culminar amb la rendició d'Edo, Yoshinobu es va rendir personalment, tot i que alguns dels seus seguidors es van replegar cap a Honshū i posteriorment a Hokkaidō, on van fundar la República Ezo. La derrota durant la batalla de Hakodate va acabar amb aquest últim focus de resistència, amb el que el govern de l'emperador es va estendre a tot el país, completant la fase militar de la restauració Meiji.
Al voltant de 120.000 soldats van ser mobilitzats durant el conflicte, dels quals prop de 4.000 van morir en combat. Al final, la victoriosa facció imperial va abandonar el seu objectiu d'expulsar els estrangers del Japó i va adoptar una política de contínua modernització amb l'objectiu de renegociar amb les potències occidentals els tractats desiguals. Gràcies a la persistència de Saigō Takamori, prominent líder de la facció imperial, els partidaris de Tokugawa van rebre clemència i a molts líders del shogunat se'ls van concedir posicions de responsabilitat dins del nou govern.
La guerra Boshin dona testimoni de l'avançat estat de modernització assolit pel Japó tot just catorze anys després de la seva obertura a Occident, l'elevat nivell d'involucració de països occidentals (especialment el Regne Unit i França) en la política del país, i la reinstauració força turbulenta del poder imperial. Amb el temps, la guerra Boshin ha estat idealitzada pels que consideren la restauració Meiji com una «revolució sense sang» pel nombre relativament moderat de baixes registrades, però la realitat va ser molt més conflictiva a molts més nivells que les baixes militars. Se n'han realitzat una gran quantitat de recreacions. Per exemple, alguns dels elements del conflicte es van incorporar a la pel·lícula del 2003 L'últim samurai.
Context polític Descontentament contra el shogunat
miniatura|esquerra|El primer vaixell de guerra mogut per hèlixs del Japó, el Kanrin Maru, 1855. El shogunat va buscar activament la modernització, però també va haver d'enfrontar-se al creixent descontentament intern causat per la ingerència de les nacions occidentals en la sobirania nacional. Durant els dos segles que van precedir el 1854, el Japó havia limitat severament el comerç estranger -principalment amb nacions europees-, amb excepció de Corea (a través de Tsushima), la Xina de la dinastia Qing (a través de les illes Ryukyu) i Països Baixos (a través del lloc comercial de Dejima).Gràcies a la interacció amb els holandesos, l'estudi de les ciències occidental continuà durant aquest període amb el nom de Rangaku, permetent al Japó estudiar i estar al corrent de les revolucions científiques i industrials dels països europeus. Discutit a «La tecnologia d'Edo» (見て楽しむ江戸のテクノロジー), 2006, (japonès) i «El món intel·lectual d'Edo» 江戸の思想空間) Timon Screech, 1998, (japonès). El 1854, el comodor Matthew Perry, sota l'amenaça implícita de l'ús de la força, va obrir Japó al comerç global, iniciant d'aquesta manera un període de ràpid desenvolupament del comerç exterior i de l'occidentalització del país. Degut en gran part als termes humiliants dels tractats desiguals imposats pel comodor Perry, el shogunat va tenir aviat de fer front al descontent intern que es va materialitzar en un moviment xenòfob i radical: el sonnō jōi (尊王攘夷 «Reverenciar a l'emperador, expulsar els bàrbars»).
L'emperador Kōmei simpatitzava amb aquests sentiments, i -trencant amb segles de tradició imperial- va començar a prendre un paper actiu en assumptes d'estat: quan va tenir l'oportunitat, va denunciar els tractats i va intentar influir en la successió del shogun. Els seus esforços van culminar el març de 1863, amb la seva «Ordre d'expulsar els bàrbars». Tot i que el shogunat no tenia la més mínima intenció de fer-la complir, l'ordre però va inspirar atacs contra aquest shogunat i contra els estrangers al Japó. L'incident més famós va ser l'assassinat del comerciant anglès Charles Lennox Richardson, a conseqüència de la seva mort el govern Tokugawa va haver de pagar una indemnització de cent mil lliures esterlines. Un altre atac notable va ser el bombardeig de vaixells estrangers a Shimonoseki. miniatura|Tropes del shogunat el 1864. The Illustrated London News.
Durant 1864, els actes xenòfobs van ser contestats amb èxit per les potències estrangeres mitjançant represàlies, com el bombardeig de Kagoshima per part dels britànics i el multinacional bombardeig de Shimonoseki. Alhora, les forces de Chōshū, juntament amb els ronins xenòfobs, van desencadenar la revolta de Hamaguri amb l'objectiu de prendre el control de la ciutat de Kyoto, on estava establerta la cort imperial, però el futur shogun Tokugawa Yoshinobu va dirigir una expedició de càstig i els va derrotar. En aquest punt, la resistència dels líders de Chōshū i la cort va disminuir, però al llarg del següent any els Tokugawa es mostrarien incapaços de mantenir el control del país, ja que molts dàimios van començar a ignorar les ordres i les reclamacions d'Edo.
Assistència militar estrangera Malgrat el bombardeig a Kagoshima, el domini de Satsuma havia establert relacions amb els britànics, i, amb el seu suport, va iniciar la modernització de les seves tropes i de la seva marina. El comerciant escocès Thomas Blaker Glover va vendre vaixells de guerra i fusells a les províncies del sud.Des de començaments de 1865, Thomas Blake Glover va vendre 7.500 rifles Minié al domini de Chōshū, permetent la seva completa modernització. Nakaoka Shintaro va notar alguns mesos després que «en tots els aspectes van ser renovades les forces del han; només existeixen companyies de rifle i canó, i els rifles són Minié, els carregadors de la recambra del canó usen projectils» (Brown). És possible que experts militars angloamericans (en la seva majoria exoficials) poguessin haver tingut implicació directa en aquest esforç militar. L'ambaixador britànic Harry Smith Parkes va donar suport a les forces anti-shogunat en un esforç per establir un govern imperial unificat i legítim al Japó i per contrarestar la influència francesa en el shogunat. Durant aquest període, líders japonesos del sud com Saigō Takamori de Satsuma, o Itō Hirobumi i Inoue Kaoru de Chōshū van establir connexions personals amb diplomàtics britànics, especialment amb Ernest Mason Satow.
miniatura|Entrenament de tropes del shogunat per part de la missió militar francesa enviada al Japó el 1867.
El shogunat també s'estava preparant per a futurs conflictes i per això van modernitzar les seves forces. En línia amb els projectes de Parkes, els britànics, fins a aquest punt els principals aliats del shogunat, es van mostrar reticents a proporcionar-los ajuda.Per exemple, una comanda de 1864 a Sir Rutherford Alcock per subministrar consellers militars britànics dels 1.500 homes destinats a Yokohama va quedar sense resposta, i quan Takenaka Shibata va visitar Gran Bretanya i França, al setembre de 1865, demanant assistència, només els francesos van respondre a les comandes. Llavors, els Tokugawa es van decantar per consellers francesos, avalats pel prestigi militar de Napoleó III, guanyat pels seus èxits en la guerra de Crimea i en la guerra d'Italia. El shogunat va realitzar més canvis per a la construcció d'un exèrcit modern i poderós: després de diversos anys s'havia construït una marina amb un nucli de vuit vaixells de guerra a vapor, i ja era la més poderosa de tota Àsia. El 1865, es construeix a Yokosuka el primer arsenal naval modern del Japó, sota la direcció de l'enginyer francès Léonce Verny. El gener de 1867, va arribar una missió militar francesa per reorganitzar l'exèrcit del shogunat, crear una força d'elit i realitzar una comanda als Estats Units per comprar la nau de guerra cuirassada CSS Stonewall, construïda pels francesos. A causa de la declaració de neutralitat dels poders occidentals, els americans es van negar a lliurar el vaixell, però un cop aixecada la declaració, la facció imperial va obtenir el navili de guerra i el va usar en la batalla de Hakodate sota el nom de Kotetsu (literalment «blindat»).
Cops d'estat (1866-1868) miniatura|Tokugawa Yoshinobu amb un uniforme militar francès, c. 1867.