El Paleolític inferior és una de les fases del Paleolític o edat de pedra, i s'estén des d'uns 2,5 milions d'anys enrere fins fa uns 120.000 anys.
Les espècies del gènere Homo que van existir i fabricar estris de pedra i altres materials durant aquest període van ser principalment Homo habilis i Homo erectus, que reben diverses denominacions regionals (sinantrop, atlantrop i pitecantrop).
Els sinantrops es van extingir i potser van donar origen a humans posteriors en altres punts del planeta, igual que els atlantrops. Els pitecantrops van donar origen als Homo soloënsis o humà de Ngandong que, al seu torn, també es van extingir, i que eren propers a l'humà de Neandertal.
El Paleolític inferior es correspon amb el Plistocè inferior i el Plistocè mitjà; hom estableix el límit entre els dos en el canvi de polaritat magnètica que hi va haver fa uns 780.000 anys, i s'acaba amb la transició del Plistocè mitjà al Plistocè superior, coincidint amb l'inici del període glacial Würm de fa uns 120.000 anys.
Les cultures humanes desenvolupades durant el Paleolític inferior per ordre cronològic són les d'olduvaià i acheulià. En aquestes, s'aprecia un consum creixent de carn provinent de la caça.
Orígens
Fa uns deu milions d'anys, durant el Miocè, un augment de l'aridesa a nivell global va provocar l'inici de la reducció dels boscos tropicals del Vell Món (que s'havien expandit àmpliament a mitjan aquesta època geològica pels tres continents) a les franges equatorials d'Àfrica i Àsia on ens els trobem actualment. En les selves africanes els hominoideus van continuar la seva evolució i es van separar en diferents branques. D'una d'elles van sorgir els homínids, caracteritzats, entre altres adaptacions, per la locomoció bípeda.
Mentre a l'oest del vall del Rift (Àfrica oriental) es van mantenir les condicions d'humitat que permetien l'existència de la selva, la reducció de les precipitacions en el costat oriental de la falla van transformar el seu medi ambient en un bosc sec amb amplis clars. El bipedisme va aparèixer com una adaptació a un medi menys arbrat que el dels goril·les i ximpanzés occidentals.
Aquest canvi d'ecosistema i de forma de moure's va permetre que els braços i mans quedessin lliures per subjectar objectes i el polze es va anar transformant per agafar-los amb fermesa. La columna vertebral i les extremitats inferiors es van allargar, mentre el dit gros del peu començava a perdre la capacitat d'agarrar coses que tenen els altres primats. Successivament van anar apareixent els nostres ancestres més llunyans: Orrorin tugenensis, espècie datada sobre els sis milions d'anys abans del present (AP); el gènere Ardipithecus, amb dues espècies i una antiguitat d'entre 5,5 i 4 milions d'anys; el gènere Australopithecus amb diverses espècies que abasten entre els 4 i 2/1 milions d'anys AP, depenent dels autors, ja que alguns relacionen les formes més robustes i tardanes amb un gènere diferent: Paranthropus.
Ja en el Pliocè i amb diferents oscil·lacions tèrmiques, des de fa uns quatre milions d'anys el clima del planeta Terra s'ha anat fent més fred i sec. Fa una mica menys de tres milions d'anys es va accentuar el canvi climàtic a la regió de la vall del Rift, transformant-se el bosc sec que allí hi havia en una sabana poc arbrada. La desaparició dels arbres va provocar entre els australopitecins la selecció del bipedisme ple com a característica favorable per desplaçar-se entre les altes herbes; ja no hi havia gairebé arbres als quals pujar-se.
Les primeres eines lítiques van ser trobades a Hadar (país d'Afar, Etiòpia) i coincideixen amb aquests canvis ecològics i evolutius: han estat datades en uns 3,1/2,5 milions d'anys Ap. No hi ha cap resta d'homínid relacionat, per la qual cosa alguns autors creuen que bé podrien haver estat fabricades pels australopitecins que en aquells dies poblaven l'Àfrica oriental.
Primers humans miniatura|Costat tallat de tradició olduvaià (Guelmim-Es Semara, Sàhara atlàntic) Molt poc després (cap als 2,33 milions d'anys AP) i a la mateixa regió, s'han trobat associats a aquest tipus d'artefactes unes restes fòssils d'homínids. Moltes troballes més s'han realitzat al llarg de la falla del Rift i els seus grans llacs. L'homínid identificat en aquests jaciments ha estat denominat Homo habilis i la seva indústria lítica ha vingut a anomenar-se olduvaià. Tals indústries són molt senzilles i consistien en uns simples còdols als quals se'ls efectuaven unes extraccions mitjançant uns pocs cops, amb la finalitat de produir una aresta tallant (veure més a baix). Encara que Homo habilis és el primer representant adjudicat al gènere Homo, hi ha autors que ho consideren des del punt de vista morfològic molt similar als Australopithecus, però amb un significatiu augment de la encefalizació. Va ser la primera espècie de la família Hominidae que va abandonar els medis més o menys forestals, per adaptar-se a un ecosistema obert, la sabana. Les sabanes ofereixen molts menys recursos vegetals que els boscos, per la qual cosa també es va veure obligat ampliar la seva dieta de tubercles, arrels i baies, incloent, a un nivell important, la carn. I a ella accedirien gràcies a les seves eines.
miniatura|esquerra|Crani de Homo rudolfensis LH. habilis va fer la seva aparició coincidint amb la primera edat del Plistocè, el Gelasià. A més d'utilitzar eines lítiques, es diferenciava dels seus predecessors per una capacitat cranial superior (entre 600 i 800 cm³), una mandíbula menys robusta amb unes dents menors i un inferior dimorfisme sexual, localitzant-se tant en l'est com en el sud d'Àfrica. L'augment del cervell li va permetre establir unes relacions socials més complexes i disposar d'una capacitat d'anàlisi superior, que, al seu torn, li van servir per adaptar-se reeixidament al nou ecosistema. L'aptitud dels homínids per desenvolupar i transmetre tradicions culturals és més important per a la seva supervivència que les adaptacions biològiques. L'ús d'un llenguatge i de sistemes de pensament associats està molt lligat a tals capacitats, pel que certs investigadors creuen que H. habilis ja seria capaç de comunicar-se per mitjà del llenguatge, mentre que uns altres opinen que aquesta possibilitat només va sorgir amb l'aparició de la nostra espècie.
Existeixen unes acumulacions de pedres i nombrosos ossos animals relacionades amb el H. habilis que alguns autors consideren estructures habitables, sobre les quals es podrien situar branques i que serien les primeres conegudes; però uns altres opinen que únicament servirien com a llocs més segurs que la sabana circumdant, on consumirien ràpidament les restes animals i abandonarien tot seguit, sense pernoctar allí, encara que tornant reiteradament.
A pesar que no tots els investigadors estan d'acord, alguns citen una altra espècie de Homo contemporània de H. habilis, que ha vingut a denominar-se Homo rudolfensis. Els seus trets diferenciadors consistirien en una considerable encefalización (750 cm³), àmplia cara i potent mandíbula.
Sortida d'Àfrica miniatura|Crani de Homo erectus En entrar en el Plistocè inferior, fa 1,8 milions d'anys, l'evolució de H. habilis va donar lloc a una altra espècie, Homo ergaster. Tenia una capacitat cerebral major (entre 800 i 1100 cm³), una considerable grandària (fins a 1,8 m d'altura) i unes proporcions entre braços i cames similars a les nostres. Cap als 1,6 milions d'anys AP i associats a aquest nou homínid van aparèixer unes noves eines lítiques, tallades per ambdues cares i, per això, denominades bifaços, indústria acheuliana o manera tècnica 2. H. ergaster estava encara més adaptat als mitjans oberts i seria millor caçador que els seus predecessors, i aquestes adaptacions li van permetre sortir d'Àfrica.
La data de la migració fora d'Àfrica està subjecta a controvèrsia: fins a finals dels anys 80 del segle XX es creia que s'havia produït fa un milió d'anys, però actualment sembla que hi ha un cert consens a establir-la molt més d'hora, cap a 1,8 milions d'anys AP; per tant, abans de l'aparició dels bifaces. Hi ha fòssils datats amb aquesta antiguitat a Java i la Xina, així com d'altres amb 1,6 a Dmanisi, Geòrgia. Sobre aquests últims, uns els classifiquen com una espècie diferent (Homo georgicus) i uns altres els consideren H. ergaster o una variant d'est, Homo erectus. Els altres fòssils asiàtics, amb antiguitats de fins a 300 000/200 000 anys AP, són àmpliament identificats com a H. erectus, un descendent de H. ergaster que va evolucionar com a conseqüència del llarg aïllament geogràfic i genètic dels espècimens emigrats. Segons alguns autors la seva indústria lítica a Àsia va seguir sent arcaica, la primitiva de la manera tècnica 1. Per a uns altres, H. erectus hauria fabricat bifaces a Europa i Àsia occidental i desenvoluparia una tradició diferenciada, encara que primitiva, en la resta d'Àsia; la gairebé absència d'evolució tècnica en aquesta regió podria ser deguda al fet que només utilitzaven els seus costats tallats per elaborar útils especialitzats en bambú, una matèria primera que difícilment es podria haver conservat fins als nostres dies.
Les suposades evidències d'ús del foc per part de Homo ergaster són molt controvertides. A Àfrica oriental va compartir les sabanes durant mig milió d'anys amb Paranthropus boisei.
Diversificació miniatura|Rèplica del crani incomplet de Homo antecessor trobat a la Gran Dolina d'Atapuerca (Burgos, Espanya) Homo antecessor Fins fa poc temps, es creia que H. habilis havia evolucionat en H. erectus i després en Homo sapiens. Però els últims decennis ens han ofert una sèrie de descobriments que han obligat a reescriure els processos d'hominització. I entre els més importants es troben els realitzats en les excavacions de la serra d'Atapuerca (Burgos, Espanya). Allí, a la Gran Dolina, s'han trobat els fòssils més antics (de moment) d'Europa, datats en 800 000 anys i identificats com una espècie diferent Homo antecessor (pel seu caràcter pioner a colonitzar el continent europeu). Tenia un volum cranial superior a 1.000 cm³, la seva indústria lítica seguia sent la de la manera tècnica 1 (podria arribar a tenir un milió d'anys en el mateix jaciment) i presenta indicis clars de canibalisme.
Arran d'aquesta troballa alguns fòssils europeus, com l'anomenat Homo cepranensis de fa 800 000 anys, han estat reclasificados com a H. antecessor. També, s'ha formulat la hipòtesi que seria descendent del H. ergaster i que hauria abandonat Àfrica en una nova onada migratòria sobre el milió d'anys Ap. A Europa H. antecessor donaria lloc a Homo heidelbergensis i est, al seu torn, a Homo neanderthaliensis'', mentre que a Àfrica evolucionaria en Homo sapiens.
Aquesta nova migració seria paral·lela a una altra recrudescència del refredament global, que, a partir de llavors, produiria periòdiques glaciacions. Els gels cobririen bona part d'Euràsia i Amèrica del Nord, descendint el nivell marí als moments àlgids més de 100 m en relació amb l'actual. La fauna variava al compàs del clima: en les etapes fredes les tundres gelades i les estepes eren recorregudes per mamuts d'estepa i llanuts, rinoceronts llanuts, rens, bous mesquers i antílops saiga; en els períodes temperats es reforestaba el mitjà i retornaven els hipopòtams, elefants de defenses rectes, rinoceronts de Merck i d'estepa, bisons, etc. També hi havia felins de dents de sabre, jaguars, lleons i hienes. S'han identificat fogates controlades en el jaciment israelià de Gesher Benot Yakov que tindrien una datació de 790.000 anys i indicarien un primerenc domini humà sobre el foc, sent les més antigues conegudes fins ara.
Homo heidelbergensis