Un desert és una regió terrestre erma que rep una precipitació molt escassa i, per tant, és poc propícia a la vida animal i vegetal. La falta de cobertura vegetal fa que tingui un sòl particularment susceptible a la denudació. Les zones àrides i semiàrides ocupen si fa no fa una tercera part de la superfície terrestre del planeta, incloent-hi bona part de les regions polars, que no reben gaire precipitació i que de vegades es coneixen com a deserts polars o «deserts freds». Els deserts es poden classificar segons la ubicació, la pluviometria, la temperatura imperant i les causes de la desertificació.
Els deserts es formen com a resultat de la meteorització. La gran diferència de temperatura entre el dia i la nit va deformant les roques fins que es desintegren.
Es caracteritza per l'alta oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit (hi arriba a haver variacions de fins a 50 °C), la gran incidència de raigs solars, l'absència de vegetació i la falta de precipitacions (prenent com a referència que no superin els 250 mil·límetres l'any).What is a desert?According to What is a desert?, this definition is due to Peveril Meigs Una altra definició possible és la d'aquelles àrees on es perd més aigua per evapotranspiració que la que cau per precipitació.
Alternativament, també es defineix desert com un lloc despoblat, no habitat per humans ni gairebé per cap mena d'ésser viu. Segons aquesta definició, també són deserts altres climes més freds com l'Àrtida o la tundra. Usualment, però, a aquestes zones hi viuen poblacions nòmades i itinerants com els beduïns.
Etimologia La paraula catalana desert, com també les seves familiars llengües romàniques (com la italiana deserto, la francesa désert o l'espanyola desierto) o l'anglesa desert, prové del mot llatí dēsertum (originàriament ‘lloc abandonat’), participi de dēserere, ‘abandonar’. La correlació entre l'aridesa i la manca de població és complexa i pot variar en funció de la cultura. Tot i que avui dia usem el mot desert per fer referència a un paisatge àrid, també s'usa per fer referència a un lloc deshabitat, com quan es parla d'una illa deserta.
Geografia miniatura|esquerra|Imatge de satèl·lit del desert del Sàhara. miniatura|Vista de satèl·lit del desert d'Al-Dahna a Aràbia Saudita on es pot observar la formació de desposicions. Els deserts ocupen una cinquena part de la superfície terrestre. Els deserts càlids normalment tenen grans variacions de temperatura durant el dia, amb temperatures molt altes durant les hores solars i molt baixes durant la nit (a causa de la baixa humitat). Durant el dia les temperatures poden assolir valors de 45 °C o superiors, mentre que a la nit poden ser de 0 °C o inferiors a l'hivern. L'aigua actua com a parany que reté la radiació entre el Sol i la Terra, i el sec desert es veu incapaç de bloquejar la llum solar durant el dia i retenir la calor atrapada a la nit. Així la llum solar ràpidament arriba al terre durant el dia però de nit també la radia ràpidament a cap a l'atmosfera terrestre. Les zones urbanes que hi ha als deserts tenen variacions diàries de temperatura més petites, uns 14 °C, en part a causa de l'efecte del microclima urbà.
Molts deserts es formen en zones d'ombra orogràfica, les muntanyes bloquegen el camí de la precipitació vers el desert, que se situa en el costat de sotavent de les muntanyes. Els deserts sovint estan formats per sorra i superfícies rocoses. La sorra sovint forma dunes. Els terrenys de roques o pedres sovint reben la dominació de paviment desèrtic o localment d'hamada, un mot d'origen àrab (حمادة o همادة, hammāda). Aquest tipus de terrenys produeixen un mínim desenvolupament de sòls i la vegetació és escassa. Les terres baixes poden ser molt salines. Els processos eòlics són un factor clau en la formació del paisatge. El desert càlid més gran del món és el desert del Sàhara.
Els deserts polars, de vegades anomenats deserts freds, tenen característiques similars, excepte que la principal forma de precipitació és la neu en comptes de la pluja. En lloc de sorra o roca, el sòl està cobert de gel. L'Antàrtida és el major desert fred i està format en un 98 per cent de gel i només un 2 per cent de roca. Algunes zones rocoses que es troben en les anomenades Valls Seques de l'Antàrtida, on gairebé mai neva, tenen incrustats llacs salats glaçats que suggereixen una evaporació molt més gran causada per forts vents catabàtic que fins i tot evaporen el gel.
Els deserts poden contenir valuosos dipòsits minerals que es van formar en l'ambient àrid, o van es van dipositar per erosió. A causa de la sequedat dels deserts, són llocs ideals per a preservació d'artefactes i fòssils.
Tipus miniatura|Cims desèrtics a Judea. miniatura|Paisatge desèrtic al Death Valley (Estats Units). La majoria de les classificacions dels deserts es basen en una combinació de factors com el nombre de dies de pluja per any, la temperatura, la humitat i d'altres. El 1953, Peveril Meigs va dividir les regions desèrtiques de la Terra en tres categories, d'acord amb el total de pluja que reben. Per aquest sistema, avui àmpliament acceptat, els terrenys extremadament àrids són els quals tenen almenys 12 mesos consecutius sense pluja; els terrenys àrids tenen menys de 250 mil·límetres de pluja anual, i els terrenys semiàrids tenen una mitjana de precipitació anual entre 250 i 500 mil·límetres. Els terrenys àrids i extremadament àrids són els que normalment anomenem deserts, mentre que els terrenys semiàrids, cobertes de gramínies, generalment reben la denominació d'estepes.
No obstant això, la quantitat de precipitació per si sola no proporciona una descripció exacta del que és un desert. Per exemple: la ciutat de Phoenix, a Arizona, rep menys de 250 mm de pluja a l'any, i la hi classifica immediatament com situada en un desert. No obstant això, algunes regions gèlides d'Alaska o de l'Antàrtida també reben menys de 250 mm de pluja per any, no obstant això per a la percepció vulgar no són desèrtiques (tot i que també són qualificades de deserts freds).
Les diferències de criteris resideixen en el fenomen anomenat evapotranspiració. L'evapotranspiració és la combinació de pèrdua d'aigua per evaporació atmosfèrica de l'aigua del sòl, juntament amb la pèrdua d'aigua també en forma de vapor, a través dels processos vitals de les plantes. El potencial d'evapotranspiració és, per tant, la quantitat d'aigua que s'evapora en una regió donada. La ciutat de Tucson, a Arizona, rep uns 300 mm anuals de pluja, però poden evaporar-se uns 2.500 mm d'aigua en el període d'un any. En altres paraules significa que gairebé podria evaporar-se 8 vegades més aigua de la regió de la que normalment cau. Les taxes d'evapotranspiració a les regions d'Alaska són bastant inferiors; per tant, encara rebent precipitacions mínimes, aquestes regions específiques disten molt de la definició bàsica d'un desert: un lloc on l'evaporació supera el total de la precipitació pluviomètrica.
Existeixen diferents formes de deserts. Els deserts freds poden estar coberts de neu; aquests llocs no reben molta pluja, la qual cau roman congelada en forma de neu compacta. Aquestes àrees s'anomenen comunament tundra, quan en elles existeix una curta estació amb temperatures per sobre de zero graus Celsius i floreix una mica de vegetació en aquest període; o camps de gel, si la temperatura roman sota el punt de congelació durant tot l'any, deixant el sòl pràcticament sense formes de vida.
La majoria dels deserts no polars solen ser molt càlids durant el dia i molt freds durant la nit, ja que la manca de l'efecte moderador que produeix l'aigua. En algunes parts del món, els deserts sorgeixen per l'efecte anomenat ombra orogràfica (en anglès rain shadow) a causa de l'existència de barreres a la pluja, quan les masses d'aire descarreguen la major part de la seva humitat sobre una serralada. Altres àrees són àrides perquè són molt distants de fonts d'humitat.
Els deserts es poden classificar, per la seva localització geogràfica i patró climàtic predominant en:
Deserts en regions de vents alisis miniatura|Desert de Tadrart Acacus a Líbia occidental, part del Sàhara. Els vents alisis es produeixen en dues franges del globus dividides per la línia equatorial, i es formen per l'escalfament de l'aire en la regió equatorial. Aquests vents secs dissipen la cobertura de núvols, permetent que s'escalfi més el sòl per la llum del Sol. La majoria dels grans deserts de la Terra estan en regions creuades per vents alisis. El major desert del nostre planeta, el Sàhara, al nord d'Àfrica, que a vegades experimenta temperatures de més de 57 °C, és un desert d'aquest tipus.
Deserts de latituds mitjanes Els deserts de latituds mitjanes es localitzen entre els paral·lels 30° N i 50° N. i també en la mateixa franja a l'hemisferi sud, en zones subtropicals d'alta pressió atmosfèrica. Aquests deserts estan en conques de drenatge apartades dels oceans i tenen grans variacions de temperatures anuals. El desert de Sonora, en el sud-oest d'Amèrica del Nord és un típic desert de latitud mitjana. El desert de Tengger, a la Xina, és altre exemple.
Deserts deguts a barreres a l'aire humit Es formen a causa de grans barreres muntanyenques que impedeixen l'arribada de núvols humits a les àrees a sotavent (o sigui, protegides del vent, que porta la humitat). A mesura que l'aire puja per la muntanya, l'aigua es precipita i l'aire perd el seu contingut humit. Així, es forma un desert en el costat oposat. El desert de Judea a Israel i Palestina, i el de Cuyo a l'Argentina, en són un exemple.
Deserts costaners miniatura|Desert d'Atacama, Xile, el desert més àrid del planeta. miniatura|esquerra|El Desert Siloli a Bolívia és una secció del Desert d'Atacama. Els deserts costaners es localitzen generalment en les vores occidentals de continents pròxims als tròpics de Càncer i Capricorn. Estan influïts per corrents oceànics costaners freds, que transcorren paral·lels a la costa. A causa dels sistemes de vent locals que dominen als vents alisis, aquests deserts són menys estables que els d'altres tipus. Durant l'hivern, la boira, produïda per corrents freds ascendents, cobreix sovint els deserts costaners amb un mantell blanc que bloqueja la radiació solar. Els deserts costaners són relativament complexos, car són el producte de sistemes terrestres, oceànics i atmosfèrics. Un desert costaner, el desert d'Atacama, a Xile, és el més sec de la Terra. En ell, una pluja possible de ser mesurada, és a dir, d'1 mm o més, pot tenir lloc una vegada cada 5, 20 o fins a cada 400 anys. Això es deu al fet que es troba el corrent marí fred de Humboldt (procedent de l'Antàrtida) amb el corrent marí càlid Equatorial Sud (procedent de l'equador). Al trobar-se ambdós, la humitat es condensa, plou a l'oceà i arriben poques precipitacions a la zona.
Deserts del monsó miniatura|El desert de Thar proper a Jaisalmer, Índia. El Monsó, derivat d'una paraula àrab que significa ‘estació [de l'any]’, es refereix a un sistema de vents que varien de direcció segons l'estació de l'any. Els monsons es desenvolupen en resposta a variacions de temperatura entre els continents i els oceans. Els vents alisis del sud de l'oceà Índic, per exemple, buiden les pluges a l'Índia quan arriben a la costa. El monsó creua l'Índia de sud-est a nord-oest i xoca contra les elevades muntanyes de l'Himàlaia perdent la seva humitat en fortes pluges i nevades fins al punt que en el costat oriental de la cadena muntanyenca Aravalli el vent ja és sec. Els deserts del Rajasthan i Cholistan al nord-oest de l'Índia, i el desert de Thar entre el Pakistan i l'Índia, són part d'una regió de desert de monsó a l'oest de la cadena muntanyenca.
Deserts freds